21
de març
del
2017
Actualitzat
el
22
de març
a les
12:44h
Hi ha poques imatges que puguin superar aquell instant de l’any 2007 en què Martin McGuinness i Ian Paisley es van haver de seure junts, es van donar la mà i, en un moment determinat, van fer-se alguna broma i van somriure. Les forces més representatives de les dues comunitats enfrontades als comtats de l’Ulster, els nacionalistes del Sinn Féin i els unionistes del DUP, el Partit Democràtic de l’Ulster, encaixaven unes mans que havien estat tacades de sang per un conflicte sorgit de l’ocupació britànica i que arrossegava dècades de violència. Els dificilíssims Acords de Divendres Sant del 1998 havien posat les bases per una entesa històrica.
Els acords establien que Irlanda del Nord seria governada per un executiu de coalició i que la primera força ocuparia el càrrec de primer ministre i la segona el de vice-primer ministre. Això va fer possible el que uns pocs anys abans hagués semblat increïble: veure en un mateix govern Paisley i McGuiness, el reverend anglicà, fonamentalista i unionista radical, més que proper a les organitzacions paramilitars pro-britàniques, i l’antic dirigent de l’IRA, braç armat del Sinn Féin que havia aposta per la política per intentar resoldre un conflicte sense solució.
Un noi de Bogside
Nascut a la ciutat de Derry el 1950, en una familia de set germans, la vida de McGuinness exemplifica bé el clima que es vivia a Irlanda del Nord fins als acords de pau que ell va fer possible. La ciutat, amb una clara majoria catòlica irlandesa, vivia sotmesa al domini de la minoria protestant unionista, i el jove Martin era testimoni de les humiliacions dels ocupants. El mateix nom de la ciutat ja era un camp de batalla. Els unionistes l’anomenen Londonderry. Els irlandesos, Derry. Martin va créixer al barri de Bogside, un dels més característics de la vida en la comunitat catòlica en aquells anys. Nacionalisme irlandès, fe catòlica i classe humil solen donar-se la mà a l’Ulster. McGuinness va comprovar el pa que s’hi donava quan va buscar la seva primera feina, com a mecànic. “Com et dius?, a quina escola has anat?”. I després: “Fot el camp!”.
Com molts joves nacionalistes, encerclats per un entorn de greus dificultats econòmiques, acostar-se a l’IRA era un camí de resposta i alhora de recerca de la dignitat de la seva comunitat. Amb poc més de vint anys, ja era un jove quadre de l’IRA, l’Exèrcit Republicà Irlandès, en guerra oberta contra els paramilitars i les forces d’ocupació britànica. El 1969, va ser testimoni d’una forta repressió al seu barri de Bogside. El 1972, es va produir el Diumenge de Sang, quan tretze civils de la comunitat irlandesa foren assassinats per tropes britàniques per manifestar-se pacíficament reclamant drets civils i l’alliberament de persones empresonades acusades de pertànyer a l’IRA. Va ser a Derry, un 30 de gener que va quedar en la memòria de la comunitat catòlica per sempre.
McGuinness ja era un dels principals comandants de l’IRA, però ja en aquell temps va mostrar condicions polítiques. Junt amb el seu cap, Gerry Adams, va anar a Londres a negociar en secret amb el govern un pla de pacificació. Governava aleshores el conservador Edward Heath. Allò no va prosperar, però McGuinness va causar una bona impressió en els interlocutors de Londres.P
No va ser fins als anys vuitanta que les negociacions es van obrir pas enmig dels atemptats i les bombes. McGuinness sempre va dir que havia estat membre de la direcció de l’IRA però que l’havia abandonat el 1974. D’altres el van acusar de continuar molts anys després com a cap de l’organització armada. En tot cas, el vincle entre el Sinn Féin que dirigia junt amb Adams i l’IRA era estret. Ell sempre va manifestar que la seva pertinença a l'IRA era un orgull.
Interlocutor de Tony Blair
Amb Tony Blair a Downing Street, es va accelerar el procés de negociacions entre totes les parts en conflicte. El paper de McGuinness va ser decisiu per portar a bon port les converses, culminades en els Acords de Divendres Sant de 1998. McGuinness va ser ministre d’Educació en el govern que es va formar, liderat pels unionistes. Després vindria la seva encaixada amb Paisley –el 2012 també va protagonitzar una imatge històrica en donar-se la mà amb la reina Elisabet II-. Desaparegut el reverend de l’escena política, McGuinness va continuar sent vice-primer ministre amb diversos dirigents unionistes, com Peter Robinson i finalment amb Arlene Foster. El seu tarannà tossut i alhora pacient –diuen que après en la seva gran afició, que era la pesca amb mosca- van donar fruits. Curiosament va ser amb Foster, més jove i amb qui no havia tingut un enfrontament en el passat, amb qui les relacions van ser més difícils.
El gener passat, McGuinness va dimitir després d’acusar la primera ministra nord-irlandesa de corrupció en un assumpte de subvencions a un pla d’energies renovables. La ruptura va suposar l’avançament de les eleccions, amb un bon resulta pel Sinn Féin (a només un escó dels unionistes). Ara l’Ulster està políticament bloquejat. La penúltima batalla de McGuinness, el combat contra el Brexit, va acabar en derrota. La decisió dels britànics el preocupava i el feia témer un agreujament de la situació a Irlanda del Nord. Però la seva sortida del govern per denunciar un afer de corrupció era també un senyal dels canvis produïts en la societat nord-irlandesa.
Qui havia dedicat la seva joventut a la lluita armada i la seva maduresa a fer la pau, deixava l’escena per una batussa entorn un programa d’energies renovables. McGuinness mor enmig d'un bloqueig polític a Irlanda del Nord, però aquesta crisi no deixa de ser també, en una terra tan ferida per la violència, un triomf de la política.
Els acords establien que Irlanda del Nord seria governada per un executiu de coalició i que la primera força ocuparia el càrrec de primer ministre i la segona el de vice-primer ministre. Això va fer possible el que uns pocs anys abans hagués semblat increïble: veure en un mateix govern Paisley i McGuiness, el reverend anglicà, fonamentalista i unionista radical, més que proper a les organitzacions paramilitars pro-britàniques, i l’antic dirigent de l’IRA, braç armat del Sinn Féin que havia aposta per la política per intentar resoldre un conflicte sense solució.
Un noi de Bogside
Nascut a la ciutat de Derry el 1950, en una familia de set germans, la vida de McGuinness exemplifica bé el clima que es vivia a Irlanda del Nord fins als acords de pau que ell va fer possible. La ciutat, amb una clara majoria catòlica irlandesa, vivia sotmesa al domini de la minoria protestant unionista, i el jove Martin era testimoni de les humiliacions dels ocupants. El mateix nom de la ciutat ja era un camp de batalla. Els unionistes l’anomenen Londonderry. Els irlandesos, Derry. Martin va créixer al barri de Bogside, un dels més característics de la vida en la comunitat catòlica en aquells anys. Nacionalisme irlandès, fe catòlica i classe humil solen donar-se la mà a l’Ulster. McGuinness va comprovar el pa que s’hi donava quan va buscar la seva primera feina, com a mecànic. “Com et dius?, a quina escola has anat?”. I després: “Fot el camp!”.
Com molts joves nacionalistes, encerclats per un entorn de greus dificultats econòmiques, acostar-se a l’IRA era un camí de resposta i alhora de recerca de la dignitat de la seva comunitat. Amb poc més de vint anys, ja era un jove quadre de l’IRA, l’Exèrcit Republicà Irlandès, en guerra oberta contra els paramilitars i les forces d’ocupació britànica. El 1969, va ser testimoni d’una forta repressió al seu barri de Bogside. El 1972, es va produir el Diumenge de Sang, quan tretze civils de la comunitat irlandesa foren assassinats per tropes britàniques per manifestar-se pacíficament reclamant drets civils i l’alliberament de persones empresonades acusades de pertànyer a l’IRA. Va ser a Derry, un 30 de gener que va quedar en la memòria de la comunitat catòlica per sempre.
McGuinness ja era un dels principals comandants de l’IRA, però ja en aquell temps va mostrar condicions polítiques. Junt amb el seu cap, Gerry Adams, va anar a Londres a negociar en secret amb el govern un pla de pacificació. Governava aleshores el conservador Edward Heath. Allò no va prosperar, però McGuinness va causar una bona impressió en els interlocutors de Londres.P
No va ser fins als anys vuitanta que les negociacions es van obrir pas enmig dels atemptats i les bombes. McGuinness sempre va dir que havia estat membre de la direcció de l’IRA però que l’havia abandonat el 1974. D’altres el van acusar de continuar molts anys després com a cap de l’organització armada. En tot cas, el vincle entre el Sinn Féin que dirigia junt amb Adams i l’IRA era estret. Ell sempre va manifestar que la seva pertinença a l'IRA era un orgull.
Interlocutor de Tony Blair
Amb Tony Blair a Downing Street, es va accelerar el procés de negociacions entre totes les parts en conflicte. El paper de McGuinness va ser decisiu per portar a bon port les converses, culminades en els Acords de Divendres Sant de 1998. McGuinness va ser ministre d’Educació en el govern que es va formar, liderat pels unionistes. Després vindria la seva encaixada amb Paisley –el 2012 també va protagonitzar una imatge històrica en donar-se la mà amb la reina Elisabet II-. Desaparegut el reverend de l’escena política, McGuinness va continuar sent vice-primer ministre amb diversos dirigents unionistes, com Peter Robinson i finalment amb Arlene Foster. El seu tarannà tossut i alhora pacient –diuen que après en la seva gran afició, que era la pesca amb mosca- van donar fruits. Curiosament va ser amb Foster, més jove i amb qui no havia tingut un enfrontament en el passat, amb qui les relacions van ser més difícils.
El gener passat, McGuinness va dimitir després d’acusar la primera ministra nord-irlandesa de corrupció en un assumpte de subvencions a un pla d’energies renovables. La ruptura va suposar l’avançament de les eleccions, amb un bon resulta pel Sinn Féin (a només un escó dels unionistes). Ara l’Ulster està políticament bloquejat. La penúltima batalla de McGuinness, el combat contra el Brexit, va acabar en derrota. La decisió dels britànics el preocupava i el feia témer un agreujament de la situació a Irlanda del Nord. Però la seva sortida del govern per denunciar un afer de corrupció era també un senyal dels canvis produïts en la societat nord-irlandesa.
Qui havia dedicat la seva joventut a la lluita armada i la seva maduresa a fer la pau, deixava l’escena per una batussa entorn un programa d’energies renovables. McGuinness mor enmig d'un bloqueig polític a Irlanda del Nord, però aquesta crisi no deixa de ser també, en una terra tan ferida per la violència, un triomf de la política.