Són i seran

​Samuel Sánchez, químic, constructor i propulsor dels nanorobots més petits del món

Un dels usos més esperançadors d’aquesta tecnologia és el terapèutic, explica el científic, un dels pocs exemples de talent exportat que han estat repatriats

| 19/03/2017 a les 09:36h
Especial: Els perfils de NacióDigital
Arxivat a: Societat, Són i seran, Samuel Sánchez, ciència, perfil
Samuel Sánchez, investigador de l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya | Jordi Jon Pardo
["Són i seran": posem el focus a noms d'homes i dones que sonen i sonaran. Gent valenta, amb empenta, amb talent i imaginació, que defugen la por i construeixen mica en mica, cada dia, històries que en faran parlar.]

Primera dificultat davant d’en Samuel Sánchez (Terrasssa, 1980), la confessió: no em puc imaginar quin aspecte té un nanorobot. I m’inquieta que hi hagi coses amb motors autopropulsats  tan diminutes fabricades pel cervell que em somriu i diu, tranquil·la, és molt fàcil. 

En el despatx de l’Institut de Biotecnologia de Catalunya (IBEC) al Parc Científic de la UB, connecta l’ordinador i encén una pantalla gegant amb braç articulat que es pot veure des de la taula de treball o des del sofà: “Sí, no és gaire normal tenir un sofà en un laboratori, però fem moltes connexions amb l’equip d’Stuttgart i és més còmode”. Apareixen dibuixets que s’assimilen a virus, bacteris i cèl·lules. “Per què fer-ho complex? Ens inspirem en estructures simples que ja són a la naturalesa. T’has d’imaginar un nedador petit o un peix”.

Ho diu qui les revistes científiques qualifiquen com el constructor del motor robòtic més petit del món. Penseu en aquest nedador minúscul que posa d’exemple: mil vegades més petit que el diàmetre d’un cabell. O un milió de vegades més petit que una pilota de ping-pong. Això sí, assevera: “Oblida’t del R2-D2 de l’Star Wars amb potes”. Estem parlant d’uns “bitxos” (pronunciat amb molt d’afecte) que tenen forma de virus (rodons) o de bacteris (tubs) d’unes dimensions entre cinquanta nanòmetres i cinquanta micres que en contacte amb un líquid “produeixen bombolletes que surten catalitzades en una direcció i impulsen el tub en l’altra: pura reacció química”. 

La utilitat d’aquests nanorobots és múltiple i infinita. Som a les beceroles. Però aquest doctor en química ha publicat més de cent articles i el grup que lidera a l’IBEC de Barcelona i a l’Institut Max Plank d’Stuttgart ha registrat ja quatre patents sobre els seus prototips. Un dels usos més esperançadors d’aquesta tecnologia és el terapèutic: “Podrem carregar aquests nanorobots de fàrmac per atacar una cèl·lula cancerígena. Només es tracta de millorar la manera de controlar-los i dirigir-los amb un iman o un comandament a distància que els condueixi a lloc”. Com si fos senzill, eh, que ho diu.

Parla de nanòmetres (unitat de longitud equivalent a la milionèsima part del mil·límetre) amb la mateixa naturalitat de qui podria comptar quilòmetres. I de quilòmetres també n’ha fet perseguint aquesta estela de la investigació puntera. Però situem-nos. Samuel Sánchez és un rubinenc nascut a Terrassa que va estudiar als Maristes, al IES Duc de Montblanc i a la UAB. Com a estudiant no destacava en excés “estava en el Top 10 del meu curs” i el primer curs de química a la universitat el va passar justet. Però va ser l’estudiant que més matrícules d’honor treia a les assignatures de laboratori –“ és que a mi és el que m’agrada”.

Una causa d’aquesta discreció acadèmica va ser la seva incapacitat per dir que no i simultaniejar múltiples activitats. Una incapacitat que, tant llavors com en els anys successius, li ha omplert l’agenda i els dies de mil altres compromisos -a banda de les hores que exigeix una carrera científica en un laboratori– que l’han connectat amb el món. Però som als anys preuniversitaris, encara, i Samuel a banda d’estudiar, dóna classes, juga a bàsquet amb el Rubí i fa d’entrenador. Circumstància que s’anirà repetint fins al doctorat:  més classes a secundària a l’Escola El Petit Estel de Terrassa – “ser el profe de mates et fa ser el profe antipàtic, però en canvi amb els alumnes de física era molt divertit, perquè eren uns motivats”- classes com a professor associat de la Facultat de Química, investigació doctoral, més entrenaments de bàsquet amb l’Sferic Terrassa.

Abans de començar el doctorat, però, fa una beca d’Erasmus a Holanda (la primera beca de la seva carrera). Quan torna es troba la família en un procés entrebancat de divorci i creu que és el moment d’anar-se’n a viure amb els amics de tota la vida: el Jordi, l’Òscar, i després el Miquel. Els uneix una circumstància vital: és una nit de festa major de l’Autònoma i ho acaben de deixar amb les seves parelles. 23 anys, una casa adossada al barri de Can Fatxó, doctorands. Tota la vida per davant.
 

Samuel Sánchez, investigador de l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya Foto: Jordi Jon Pardo


Però una nit del febrer del 2004, Samuel arriba a casa i anuncia als seus amics: “He conegut la dona de la meva vida”. És la Lorenia, estudiant mexicana del màster de Polítiques Europees a la UAB, que al cap de poc ha de tornar a Mèxic. Se’n va a buscar-la i decideixen viure junts. Quan tornen ja ho fan en un pis de Terrassa, a tocar de la pista de l’Sferic. I es prometen. I aquesta propulsió que tenen les bombolletes dels seus nanorobots també el projecten a ell com un bòlid vivint la vida intensament, i amb molta precocitat. Potser per això es casa tres vegades amb la Lorenia en un sol any (als jutjats, al setembre en una festa que s’ha de posposar pel naixement del Sebastián, que fan coincidir amb el bateig del seu fill, i després a Acapulco).

És possible ser creient per un científic que pensa amb nanòmetres? “Bé, hi ha un punt de desconfiança científica evident, però a vegades m’ha anat bé resar, com en el part complicat de la Julia”. Però no avancem esdeveniments. 

El 2007, acabat de ser pare i amb un sou repartit entre l’escola, la universitat i el bàsquet, rep l’avís d’un post doctorant, Martin Pomero, que és al Japó (Tsukuba Science City) que hi ha d’anar.  Demana una beca d’estada a l’estranger per tres mesos i cap allà. “El més semblant a Mart és Japó” diu que va dir la seva dona. “Un món sense papereres que és el contrast total entre l’alta tecnologia i la tradició”. En aquell altre univers, troba totes les facilitats per a la investigació. I hi aprèn “el silenci, que cal escoltar fins a la última paraula, que cal tenir temps per respirar”. Però Samuel és la suma de intensitat i impossibles. 

Torna a Barcelona, publica els articles de la seva investigació, acaba la tesi sobre sensors, la seva especialitat. L’avisen de nou que hi ha una vacant. Li deneguen la beca de Juan de la Cierva per quedar-se aquí “gràcies al Ministeri he fet carrera” i de nou cap al Japó. Som l’any 2008 i en una conferència a la Repúblcia Txeca  de Joseph Wang té una revelació: li ensenyen un nanorobot, mida bactèria. Al Japó, doncs, es posa a treballar amb aquesta idea i en dos setmanes en reprodueixen molts. Escriu els seus resultats al director del Grup de Dresden (Alemanya) per col·laborar. El convencen perquè hi vagi i creu que és un millor destí per a la família (“El Japó era a 5.000 euros i 12 hores de distància tant d’aquí com de Mèxic”). Té 29 anys i l’oportunitat de liderar l’equip de Dresden. 

Assoleix l’ èxit, conquista la confiança de l’investigador que dirigeix el centre fins que li donen el projecte de la UE ERC-Starting Grant d’un milió i mig d’euros per investigar. Llavors comencen les tibantors amb el seu cap i descobreix una constant humana: la competitivitat i l’enveja són alhora benzina i antídot. Un científic que topa amb un intangible: hi ha emocions humanes que no tenen substrat químic. 

Es deprimeix. Viu amb pressió. Fins que rep una trucada del millor centre del món en nanorobòtica. És a Stuttgart i s’hi instal·la de nou amb la família. Mentrestant, com ha fet a Dresden,  manté les aficions: entrena a bàsquet diferents equips de nois i noies, de segona divisió. Va amunt i avall per complir els seus compromisos, però l’estrés i una displàsia de naixement al maluc compliquen la resta. Comencen operacions, períodes de recuperació; no hi ha temps per tot. 

Samuel Sánchez és un dels pocs exemples de talent exportat que han estat repatriats. Si una beca denegada el va enviar al Japó i a Alemanya, l’oferta d’ICREA a través de Josep Samitier, director de l’IBEC, el va tornar a Catalunya “però sóc conscient que no passa sempre”. 

“Casa és aquí” tot i que viu un cosmopolitisme molt entrenat: una mica d’Holanda, més del Japó, una mica d’Alemanya, una família de la Lorenia que és de Mèxic i una família que és a Rubí. Avui viuen a Sant Joan Despí, “per intentar apropar la feina i la família” i ha deixat el bàsquet “no puc perdre’m els meus fills”, amb una petita recança: el Sebastián no en vol ni sentir a parlar, fa futbol. Parlant de futbol: "Ets més de  Barça o de Madrid?" Respon amb evasives per ser que la pregunta és dicotòmica. “Sóc de la Penya”. Hi insisteixo (aprofitant que vacil·la): "Però el teu fill és més del Barça o del Madrid?" Respon que és “com un bon japonès i tria els millors: Messi i Cristiano”. Buf. Així, més de Llull o de Navarro? “De Llull, sens dubte”. Tocat!

Aquest és Samuel Sánchez. Acaba de rebre el Premi Nacional al Talent Jove de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, que li lliuraran el proper 21 de març. Potser no és un nom tant sonor com el de Severo Ochoa però és molt probable que formi part del nomenclàtor d’avingudes, places o instituts d’investigació en el futur. En distància i temps? Això fa de molt mal dir, ell no compta amb els mateixos paràmetres que la majoria dels mortals.
 

Samuel Sánchez, investigador de l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya Foto: Jordi Jon Pardo

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Macià Alavedra, arribant a l'Audiència Nacional | ACN
01/01/1970
L'exconseller d'Economia de Jordi Pujol reconeix tots els fets que li imputa el ministeri públic i la fiscal anuncia que demanarà una pena que no suposi el seu ingrés a presó | Està acusat de tràfic d'influències, blanqueig i d'haver-se apropiat de forma il·lícita de 3,2 milions d'euros
Gerardo Pisarello en la presentació de la cooperativa dels manters | Ajuntament de Barcelona
Jordi Bes
01/01/1970
L'Ajuntament tutela la cooperativa Diomcoop, amb la qual els manters deixaran l'activitat il·legal i podran aconseguir papers | Les primeres parades en els mercats s'estrenaran aquest estiu
01/01/1970
El Departament de Governació busca contractar la impressió del material electoral d'uns eventuals comicis, però sense detallar-ne el contingut | La data de l'elaboració dels plecs de la licitació és el 7 de febrer, el dia que C's i PSC van anunciar un recurs als pressupostos, però fins dimecres no s'ha iniciat el procés
El procés de preinscripció és un dels tràmits que han de superar els pares que volen inscriure els fills en una escola o institut per primera vegada | Adrià Costa
Jordi de Planell | 1 comentari
01/01/1970
Aquest dijous s'obre el termini per presentar les sol·licituds, que es tancarà el 4 d'abril | Ensenyament ha introduït alguns canvis al procés, que incorpora noves mesures de control i modificacions en les llistes d'espera
Agustí Montal i Costa, en una foto d'arxiu | FCB
Pep Martí | 1 comentari
01/01/1970
El president que va fitxar Johan Cruyff va dirigir el club en els anys finals del franquisme | Va representar la burgesia catalanista al capdavant del club que seria derrotada per Núñez el 1978
El nou president del Constitucional, González Rivas, a l'esquerra | Europa Press
Pep Martí | 8 comentaris
01/01/1970
La magistrada catalana és premiada amb la vicepresidència després d'alinear-se amb el bloc més proper al PP | Un tribunal dividit afrontarà l'etapa decisiva del procés sobiranista
Albano Dante Fachin, al Parlament de Catalunya | Adrià Costa
Sara González | 16 comentaris
01/01/1970
Amb una participació del 7,5% a la consulta interna i Ada Colau tancant la porta a la coalició, Podem Catalunya ha renunciat a quedar-se fora del nou partit | Les bases triaran entre tres noms per a la nova formació i Fachin no serà a la llista de "consens" de Xavier Domènech | El procés de confluència acabarà totalment l'any 2019, després de les municipals