18
de març
del
2017
Actualitzat
el
19
de març
a la
13:32h
"Qui no accepti els nostres valors, que se'n vagi!", exclamava un dirigent polític neerlandès en la passada campanya electoral. Ho hagués pogut dir Geert Wilders, el líder del xenòfob Partit de la Llibertat (PVV). Però no era ell. Era Mark Rutte, el primer ministre liberal que va acabar imposant-se a les urnes. Wilders va ser finalment derrotat, però les seves idees han esdevingut el nucli central del debat polític a Europa. En tots els països que celebren eleccions, els lemes són la defensa dels "valors alemanys", els "valors francesos" o els "valors holandesos".
La setmana entrant, els líders de la Unió Europea es concentraran a Roma per celebrar una cimera que vol ser una gran festa d'aniversari. Es compliran els 60 anys de la signatura del Tractat de Roma, que va suposar el bateig de la Comunitat Econòmica Europea. El proper 25 de març, mentre els líders del Consell Europeu s'apleguin en la celebració, una seixantena d'entitats liderades pel Moviment Europeu i la Unió de Federalistes Europeus, han convocat una Marxa per Europa en defensa del reforçament del projecte comunitari. Però d'altres forces més hostils es fan escoltar en aquesta hora del continent.
L'estat del benestar, les quatre llibertats (de persones, serveis, capitals i mercaderies), un model econòmic que ha combinat el creixement i les prestacions socials, van ser des de l'inici el senyal d'identitat del projecte de construcció europeu. Això i el desig de no tornar mai més a la guerra entre els pobles d'Europa. Però aquest aspecte, que va ser essencial en el procés de creació de la UE, es va anar dissolent en la memòria. En el moment de la signatura a Roma, el 1957, feia només dotze anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial. Ha passat el temps i els fantasmes del passat, els grans derrotats de la creació de la UE, semblen haver recuperat força.
El capitalisme renà a la defensiva
L'Alemanya reconstruïda va ser un puntal de la UE. Del model alemany de societat se'n va anomenar capitalisme renà. El canceller democristià Konrad Adenauer provenia de Renània, land catòlic i fronterer amb França. Durant dècades, el concepte de creixement va anar lligat a la conquesta de drets socials i de respecte a l'ecosistema. En el nucli fundador de la UE (Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Luxemburg i Itàlia), predominaven socialdemòcrates o democristians amb una concepció força similar sobre el model social. Ara, Angela Merkel es troba a la defensiva després de la seva aposta per acollir refugiats sirians.
El desembre passat, Merkel va ser reelegida com a presidenta del seu partit, la CDU. En el congrés democristià es van aprovar mesures d''enduriment de la política migratòria, com l'exigència perquè els fills dels immigrants elegeixin quina nacionalitat volen, mentre la cancellera prometia ma dura contra els il·legals i assegurava que "no tots els refugiats es podran quedar". Amb la formació xenòfoba Alternativa per Alemanya (AfD) en ascens, Merkel ha hagut d'endurir el seu discurs.
La crisi econòmica, benzina per a la xenofòbia
Des dels anys vuitanta, formacions d'extrema dreta brollen en diversos països, amb resultats irregulars, però tots nodrits per un discurs antiimmigratori. Amb els anys han evolucionat cap a productes polítics més elaborats i aparentment subtils. El cas del Front Nacional és evident, amb una Marine Le Pen que ha suavitzat els missatges més explícitament feixistes del seu pare. A l'est, en canvi, els partits més tradicionalistes no s'esforcen a dissimular els seus instints d'exclusiu. A l'Hongria de Viktor Orban, a la Polònia de Llei i Justícia de la primera ministra Beata Szydlo, a Eslovàquia, governs conservadors han vist en l'allau de refugiats una via fàcil per consolidar-se en el poder.
Els riscos de la política antiterrorista
Els atemptats que s'han produït en diversos llocs d'Europa han estat un altre aliat per a un gir brusc a la dreta. Després dels atemptats del novembre del 2015 a França, el govern socialista va impulsar una reforma urgent de la Constitució per ampliar el recurs a l'estat d'excepció. La seguretat es va convertir en el tema central del debat polític. També es va proposar la retirada de la nacionalitat als francesos condemnats per terrorisme, encara que haguessin nascut a França. Alhora, les mobilitzacions contra la reforma laboral van provocar que fos aprovada per decret. El Partit Socialista ha pagat cara aquesta deriva autoritària. Ningú preveu que pugui passar a la segona volta de les presidencials.
L'euroescepticisme treu al cap des del canal
No s'entén l'actual moment europeu sense el divorci entre la UE i el Regne Unit. És un cisma que ve de lluny i que ha tingut la seva conclusió en el referèndum del juny passat. Sempre va existir un corrent euroescèptic, pe`ro històricament era més potent entre l'esquerra, des d'on es veia Brussel·les com el símbol del capitalisme financer. Des de Thatcher l'euroescepticisme s'ha fet reaccionari. Les institucions comunitàries són vistes com a defensores de la immigració descontrolada i un atac a la sobirania nacional.
L'arribada de Margaret Thatcher va sacsejar el club europeu. La líder conservadora, victoriosa en les eleccions britàniques del 1979, va imprimir un segell reticent a fer de la UE alguna cosa més que un mercat comú. Al final del seu mandat, la seva intransigència amb Brussel·les va dividir el Partit Conservador, tradicionalment el més favorable a entrar a la CEE, que es va produir el 1974 després d'un referèndum.
En bona part, lady Thatcher va caure per Europa, a banda del desgast d'onze anys de govern. Els seus successors, el conservador John Major i el laborista Tony Blair, van llimar les relacions amb Europa. Però el corrent euroescèptic, cada cop més euròfob, va anar fent arrels. L'UKIP, el partit anti-UE de Nigel Farage, semblava condemnat a l'anècdota.
Des dels anys de Thatcher, les forces europeistes no han aconseguit una hegemonia completa al Regne Unit. Els governs han anat navegant pressionats per l'opinió més reticent al projecte comunitari, vist com una amenaça a la sobirania britànica. L'èxit del discurs demagògic del Brexit, amb personatges com l'esmentat Farage i dirigent conservadors com Boris Johnson, van aprofitar l'impuls euròfob.
L'afebliment de la Comissió
Un dels factors que expliquen la crisi del projecte europeu és que els estats no han deixat de tenir el control. La Comissió Europea, que aplega els comissaris (ministres) de la UE està subordinada al Consell Europeu, que reuneix els caps d'estat i de govern. Els més europeistes recorden amb nostàlgia l'era de Jacques Delors (1985-95), el dirigent visionari que impulsa el Tractat de Maastricht i la lliure circulació de mercaderies. Després d'ell, la Comissió va perdre el caràcter de motor europeista. Els seus successors, Jacques Santer, Durao Barroso i Jean-Claude Juncker han estat més gestors que dirigents amb visió, tot i que els esdeveniments estan convertint Juncker en un polític més agosarat.
Una reacció contra el populisme?
Les eleccions a Holanda han donat moral als qui sostenen que el populisme no té guanyada la partida. El fracàs de les aspiracions de Geert Wilders és vist com el símptoma d'un canvi de tendència. En això podria influir el desgavell que mostra la classe governant britànica, que ha de gestionar un procés de sortida molt complex. Les dificultats de Theresa May al Parlament i les contradiccions contínues de membres del govern sobre quan havia d'iniciar-se la sortida i els interrogants sobre els efectes en l'economia reforcen els euròfils. D'altra banda, la situació generada per l'elecció de Donald Trump amb escàndols, dimissions i conflictes diplomàtics que ja s'intueixen, podria convèncer un sector de l'opinió dels riscos d'una aposta per la demagògia.
La setmana entrant, els líders de la Unió Europea es concentraran a Roma per celebrar una cimera que vol ser una gran festa d'aniversari. Es compliran els 60 anys de la signatura del Tractat de Roma, que va suposar el bateig de la Comunitat Econòmica Europea. El proper 25 de març, mentre els líders del Consell Europeu s'apleguin en la celebració, una seixantena d'entitats liderades pel Moviment Europeu i la Unió de Federalistes Europeus, han convocat una Marxa per Europa en defensa del reforçament del projecte comunitari. Però d'altres forces més hostils es fan escoltar en aquesta hora del continent.
L'estat del benestar, les quatre llibertats (de persones, serveis, capitals i mercaderies), un model econòmic que ha combinat el creixement i les prestacions socials, van ser des de l'inici el senyal d'identitat del projecte de construcció europeu. Això i el desig de no tornar mai més a la guerra entre els pobles d'Europa. Però aquest aspecte, que va ser essencial en el procés de creació de la UE, es va anar dissolent en la memòria. En el moment de la signatura a Roma, el 1957, feia només dotze anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial. Ha passat el temps i els fantasmes del passat, els grans derrotats de la creació de la UE, semblen haver recuperat força.
El capitalisme renà a la defensiva
L'Alemanya reconstruïda va ser un puntal de la UE. Del model alemany de societat se'n va anomenar capitalisme renà. El canceller democristià Konrad Adenauer provenia de Renània, land catòlic i fronterer amb França. Durant dècades, el concepte de creixement va anar lligat a la conquesta de drets socials i de respecte a l'ecosistema. En el nucli fundador de la UE (Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Luxemburg i Itàlia), predominaven socialdemòcrates o democristians amb una concepció força similar sobre el model social. Ara, Angela Merkel es troba a la defensiva després de la seva aposta per acollir refugiats sirians.
El desembre passat, Merkel va ser reelegida com a presidenta del seu partit, la CDU. En el congrés democristià es van aprovar mesures d''enduriment de la política migratòria, com l'exigència perquè els fills dels immigrants elegeixin quina nacionalitat volen, mentre la cancellera prometia ma dura contra els il·legals i assegurava que "no tots els refugiats es podran quedar". Amb la formació xenòfoba Alternativa per Alemanya (AfD) en ascens, Merkel ha hagut d'endurir el seu discurs.
La crisi econòmica, benzina per a la xenofòbia
Des dels anys vuitanta, formacions d'extrema dreta brollen en diversos països, amb resultats irregulars, però tots nodrits per un discurs antiimmigratori. Amb els anys han evolucionat cap a productes polítics més elaborats i aparentment subtils. El cas del Front Nacional és evident, amb una Marine Le Pen que ha suavitzat els missatges més explícitament feixistes del seu pare. A l'est, en canvi, els partits més tradicionalistes no s'esforcen a dissimular els seus instints d'exclusiu. A l'Hongria de Viktor Orban, a la Polònia de Llei i Justícia de la primera ministra Beata Szydlo, a Eslovàquia, governs conservadors han vist en l'allau de refugiats una via fàcil per consolidar-se en el poder.
Els riscos de la política antiterrorista
Els atemptats que s'han produït en diversos llocs d'Europa han estat un altre aliat per a un gir brusc a la dreta. Després dels atemptats del novembre del 2015 a França, el govern socialista va impulsar una reforma urgent de la Constitució per ampliar el recurs a l'estat d'excepció. La seguretat es va convertir en el tema central del debat polític. També es va proposar la retirada de la nacionalitat als francesos condemnats per terrorisme, encara que haguessin nascut a França. Alhora, les mobilitzacions contra la reforma laboral van provocar que fos aprovada per decret. El Partit Socialista ha pagat cara aquesta deriva autoritària. Ningú preveu que pugui passar a la segona volta de les presidencials.
L'euroescepticisme treu al cap des del canal
No s'entén l'actual moment europeu sense el divorci entre la UE i el Regne Unit. És un cisma que ve de lluny i que ha tingut la seva conclusió en el referèndum del juny passat. Sempre va existir un corrent euroescèptic, pe`ro històricament era més potent entre l'esquerra, des d'on es veia Brussel·les com el símbol del capitalisme financer. Des de Thatcher l'euroescepticisme s'ha fet reaccionari. Les institucions comunitàries són vistes com a defensores de la immigració descontrolada i un atac a la sobirania nacional.
L'arribada de Margaret Thatcher va sacsejar el club europeu. La líder conservadora, victoriosa en les eleccions britàniques del 1979, va imprimir un segell reticent a fer de la UE alguna cosa més que un mercat comú. Al final del seu mandat, la seva intransigència amb Brussel·les va dividir el Partit Conservador, tradicionalment el més favorable a entrar a la CEE, que es va produir el 1974 després d'un referèndum.
En bona part, lady Thatcher va caure per Europa, a banda del desgast d'onze anys de govern. Els seus successors, el conservador John Major i el laborista Tony Blair, van llimar les relacions amb Europa. Però el corrent euroescèptic, cada cop més euròfob, va anar fent arrels. L'UKIP, el partit anti-UE de Nigel Farage, semblava condemnat a l'anècdota.
Des dels anys de Thatcher, les forces europeistes no han aconseguit una hegemonia completa al Regne Unit. Els governs han anat navegant pressionats per l'opinió més reticent al projecte comunitari, vist com una amenaça a la sobirania britànica. L'èxit del discurs demagògic del Brexit, amb personatges com l'esmentat Farage i dirigent conservadors com Boris Johnson, van aprofitar l'impuls euròfob.
L'afebliment de la Comissió
Un dels factors que expliquen la crisi del projecte europeu és que els estats no han deixat de tenir el control. La Comissió Europea, que aplega els comissaris (ministres) de la UE està subordinada al Consell Europeu, que reuneix els caps d'estat i de govern. Els més europeistes recorden amb nostàlgia l'era de Jacques Delors (1985-95), el dirigent visionari que impulsa el Tractat de Maastricht i la lliure circulació de mercaderies. Després d'ell, la Comissió va perdre el caràcter de motor europeista. Els seus successors, Jacques Santer, Durao Barroso i Jean-Claude Juncker han estat més gestors que dirigents amb visió, tot i que els esdeveniments estan convertint Juncker en un polític més agosarat.
Una reacció contra el populisme?
Les eleccions a Holanda han donat moral als qui sostenen que el populisme no té guanyada la partida. El fracàs de les aspiracions de Geert Wilders és vist com el símptoma d'un canvi de tendència. En això podria influir el desgavell que mostra la classe governant britànica, que ha de gestionar un procés de sortida molt complex. Les dificultats de Theresa May al Parlament i les contradiccions contínues de membres del govern sobre quan havia d'iniciar-se la sortida i els interrogants sobre els efectes en l'economia reforcen els euròfils. D'altra banda, la situació generada per l'elecció de Donald Trump amb escàndols, dimissions i conflictes diplomàtics que ja s'intueixen, podria convèncer un sector de l'opinió dels riscos d'una aposta per la demagògia.