19
de març
del
2017
Actualitzat
el
20
de març
a les
10:56h
[Reportatge escrit per l'autor aquest hivern i que restava inèdit. Pere Godall, que fins el 2015 va presidir l'Agrupació de Supervivents Lleva del Biberó 41, va morir el 10 de març a Tarragona i era un dels últims supervivents de la Batalla de l'Ebre, que va marcar una generació de joves catalans]
Pere Godall i Gandia és un d'aquells homes per als que la seva vida va quedar marcada per sempre quan, amb tan sols 17 anys, es va veure envoltat de fusells, bombes i mort a l'Ebre l'estiu de 1938. Des de llavors als seus en diuen els de la lleva del biberó. Avui viu a Tarragona, la seva ciutat, amb la seva filla Mari-Carme. A les seves esquenes, porta ni més ni menys que 96 anys de vida, 10 mesos de combat en la Guerra Civil espanyola, 6 anys de servei militar amb els nacionals, una trajectòria exemplar com a banquer i com a músic, i el record d'una família i una casa esfondrades per les bombes. Malgrat tot, el que sempre du a sobre Pere quan explica les seves "batalletes" és un somriure gairebé inesborrable: "Somric perquè estic viu", diu.
Podria ser un matí d'estiu qualsevol. Un matí preciós, assolellat i calorós com pocs dies més al llarg de l'any. Un matí ideal per ser a la platja de Tarragona, per exemple. Podria ser un d'aquests meravellosos matins. Però no. Era un matí d'estiu de 1938 i per a gairebé 30.000 joves, la majoria aragonesos i catalans, com en Pere, començava d'una manera diferent. Va obrir els ulls aquell matí i, sense entretenir-se, va arrencar a córrer bosc a través costat alguns dels seus companys de la Divisió 42, Batalló 905, Companyia 4a de l'Exèrcit Popular de la República, per fugir del foc intens dels nacionals: "Ens despertem i en un turó més elevat teníem als nacionals apuntant-nos i disposats a matar-nos com a conills i vam marxar cames ajudeu-me. Érem una companyia de mil i vam acabar sent dos-cents ".
115 dies de guerra sense descans
És només una de les centenars d'històries que Godall guarda en el seu record de la Batalla de l'Ebre. Les lleves del 1938 i 1939 van ser mobilitzades per ordre del president de la Segona República, Manuel Azaña, quan la guerra estava ja costa amunt i per una batalla decisiva. "Teòricament anàvem a l'Ebre com a auxiliars, però al cap de pocs dies ja disparàvem a la Torre de l'Espanyol". La Batalla de l'Ebre va ser de les més llargues, dures i sagnants de tota la guerra. 115 dies en què republicans i nacionals s'atacaven i es defensaven gairebé sense descans per, conquerir els uns i mantenir els altres, Catalunya.
Els biberons republicans van trigar poc en veure de què anava tot allò. La guerra es perdia llevat que un miracle ho evités, els franquistes tenien més armes i homes i només la carn fresca, com els descriu el dramaturg Lluís Pasqual a la seva obra In Memoriam, podien resistir al front en un intent desesperat de Juan Negrín, president del Govern, per capgirar a la desesperada la situació. "Al principi no et veus perdent. Ets jove, tot ho veus positiu, creus és festa major. A mesura que passen els dies t'adones que allà no hi havia color. En un sol dia veies passar fins a 100 avions d'ells per sobre teu. Era impossible avançar", lamenta.
Aquells joves no havien agafat mai una arma i, sense preparació física ni mental, es van veure aprenent de manera autodidacta a fer servir una granada de mà. "L'única preparació que vam rebre va ser 'treu l'anella i ajupa't ràpid '. T'ho pintaven així de fàcil i no ho era tant ... ", diu. Pere només havia disparat una arma acompanyat del seu pare, en una fira que s'organitzava a Tarragona.
Madurar o morir, era l'única opció
Altres companys, ni això: "Hi havia un noi de Sant Boi que ho va passar molt malament", recorda. Era un noi que ni tan sols havia anat a Barcelona sol, sempre ho havia fet amb els pares. "Madurar o morir, aquesta era l'única opció. Quan has d'espavilar ho fas per nassos. Als pocs dies a l'Ebre ja sabíem tots els trucs: quan ens havíem d'ajupir, on amagar-nos, a posar la cantimplora sota del cul quan passaven seus avions perquè no fes cap reflex delator... Tot".
Als 96 anys, en Pere és d'aquelles persones als que el temps sembla que no desgastarà per molt que ho provi a cada segon. No para de somriure: "Somric perquè estic viu", diu una i altra vegada. Se li veu energia a la cara, en els gestos i en la passió a cada paraula de la seva narració. És àgil de cos i de ment. A la seva vora, al menjador de casa, hi ha la seva filla i, per com li llueixen els ulls, admiradora Mari-Carme, que explica que fins fa un parell de mesos encara conduïa. Sembla mentida tanta vitalitat en un cos tan petit. Pere fa, com a molt, 1,60. Un cos petit que va creuar l'Ebre tres cops durant la batalla. No sap nedar: "Imagina't. No en sabia. Els meus companys em deien 'tu avança, tu avança' i quan arribàvem a la part més fonda m'agafaven del coll de la camisa i em portaven. Això quan no anàvem amb pressa, és clar. Si hi havia pressa m'espavilava sol. No sé ni com ho vaig fer", riu.
Godall no sempre ha viscut al carrer de Sant Francesc de Tarragona. El juliol de 1937, un any abans que Pere fos cridat a files, la ciutat va patir un dels múltiples bombardejos feixistes i la seva casa natal, a la vora de l'actual, va quedar reduïda a cendres provocant la mort del pare del Pere, de diversos cosins i dels seus oncles. Ell va sobreviure amagat sota el llit, cosa que el seu subconscient no va passar per alt: "Durant mesos em llevava cada matí sota el llit. Anava a dormir bé, com tots, i quan em venien a despertar era sota el llit ".
En aquell temps era un jove de 16 anys que compaginava els estudis de batxillerat i els de música, encara que el seu veritable somni era arribar a ser professor d'idiomes. Malgrat el desig, la caixa de bombons que és la vida (la frase és de Forrest Gump en una de les escenes més mítiques del cinema modern) va voler que fos la música, finalment, la gran protagonista de la seva peripècia vital. En arribar a l'exèrcit republicà tots els nous soldats havien d'omplir una mena de formulari amb certes dades de la seva vida civil. Una de les preguntes era respondre quina era la seva professió: "Tothom deia que treballava en una oficina... Jo vaig dir que era músic". Aquella resposta li va valer formar part de la banda de cornetes dels republicans, concretament, li va valer ser el "cornetí d'ordre del Comandant", de manera que pràcticament a totes hores havia d'estar a prop de l'alt comandament, excepte de nit.
Un piano a la trinxera
De nit dormia on podia amb els seus companys. A la nit necessitava la música i, a falta de corneta, imaginació: "De nit sempre hi havia algun company pessimista i turmentat que deia que moriríem, que ens matarien tard o d'hora... Per fugir de tot allò jo tocava un piano imaginari. M'imaginava a mi assegut, tocant Bésame mucho o Acércate más. De fet, movia els dits com quan toco aquestes notes", confessa.
Tot i la tendresa del relat, el que realment va ajudar-lo a fugir de l'etern servei militar de 6 anys amb els nacionals van ser, de nou, les cornetes. Rojillo, que era com li deien durant la seva etapa en el servei, explica que també va formar part de la banda de cornetes dels nacionals. Va arribar fins i tot a fer-los un himne. "Després de fer-los-hi ens portàvem bé. Llavors va ser quan li vaig dir al meu superior al banc [abans d'anar al servei militar amb els nacionals va entrar d'aprenent en un banc de Tarragona] que li escrivís al comandant una carta reclamant-me a l'oficina, dient que era imprescindible que tornés. Als pocs dies vaig rebre l'ordre que podia tornar a casa!", diu entre grans rialles.
Fins l'any passat, Pere presidia orgullós l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41. Fundada el 1983 per 307 supervivents i 412 familiars, l'agrupació fa trobades periòdiques al Monument per la Pau de la Serra de Pàndols, a la Terra Alta. Hi assistien excombatents de tots dos bàndols: "Ens és igual de quin siguis. Tots ho vam passar malament a l'Ebre. Ningú volia ser-hi. La guerra és la que et converteix en una bèstia. Tots érem catalans. Això és el que volia Franco, que els catalans ens matéssim". El 1999 l'Agrupació va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi. Ells són els supervivents, els que sí van aconseguir tornar a casa. La tornada a casa de Pere no va ser fàcil, de fet, va ser gairebé improvisada.
L'entrada amb els "nacionals" a Tarragona
En la retirada, ell i alguns companys i superiors van acabar amagats en Morell. Ell va demanar permís al comandant per fer una visita ràpida a la família i l'hi va donar a condició tornar-se a reunir en un punt estratègic hores després. En arribar a Tarragona se'n va adonar que els nacionals els havien avançat i que just entraven a la ciutat. Es va apropar a una masia dels afores on el coneixien i va demanar roba. Va entrar a Tarragona amb els franquistes, fent-se passar per un pagès. El primer que va fer va ser visitar la seva mare, que estava ingressada a l'hospital. Mai va tornar a reunir-se amb el comandant i els companys. Aquell va ser el primer dia de la seva nova vida.
Quan el silenci ja ha envaït la conversa al saló dels Godall, sense avisar s'aixeca de la seva cadira i corre una cortina verda per descobrir el seu piano. S'asseu i el toca. És Bésame mucho, la cançó que imaginava tocar a les trinxeres i que avui pot tocar en un piano real amb la satisfacció de ser un biberó viu i feliç.
Pere Godall i Gandia és un d'aquells homes per als que la seva vida va quedar marcada per sempre quan, amb tan sols 17 anys, es va veure envoltat de fusells, bombes i mort a l'Ebre l'estiu de 1938. Des de llavors als seus en diuen els de la lleva del biberó. Avui viu a Tarragona, la seva ciutat, amb la seva filla Mari-Carme. A les seves esquenes, porta ni més ni menys que 96 anys de vida, 10 mesos de combat en la Guerra Civil espanyola, 6 anys de servei militar amb els nacionals, una trajectòria exemplar com a banquer i com a músic, i el record d'una família i una casa esfondrades per les bombes. Malgrat tot, el que sempre du a sobre Pere quan explica les seves "batalletes" és un somriure gairebé inesborrable: "Somric perquè estic viu", diu.
Podria ser un matí d'estiu qualsevol. Un matí preciós, assolellat i calorós com pocs dies més al llarg de l'any. Un matí ideal per ser a la platja de Tarragona, per exemple. Podria ser un d'aquests meravellosos matins. Però no. Era un matí d'estiu de 1938 i per a gairebé 30.000 joves, la majoria aragonesos i catalans, com en Pere, començava d'una manera diferent. Va obrir els ulls aquell matí i, sense entretenir-se, va arrencar a córrer bosc a través costat alguns dels seus companys de la Divisió 42, Batalló 905, Companyia 4a de l'Exèrcit Popular de la República, per fugir del foc intens dels nacionals: "Ens despertem i en un turó més elevat teníem als nacionals apuntant-nos i disposats a matar-nos com a conills i vam marxar cames ajudeu-me. Érem una companyia de mil i vam acabar sent dos-cents ".
115 dies de guerra sense descans
És només una de les centenars d'històries que Godall guarda en el seu record de la Batalla de l'Ebre. Les lleves del 1938 i 1939 van ser mobilitzades per ordre del president de la Segona República, Manuel Azaña, quan la guerra estava ja costa amunt i per una batalla decisiva. "Teòricament anàvem a l'Ebre com a auxiliars, però al cap de pocs dies ja disparàvem a la Torre de l'Espanyol". La Batalla de l'Ebre va ser de les més llargues, dures i sagnants de tota la guerra. 115 dies en què republicans i nacionals s'atacaven i es defensaven gairebé sense descans per, conquerir els uns i mantenir els altres, Catalunya.
Pere Godall. Foto: Xènia Martí i Alabau
Els biberons republicans van trigar poc en veure de què anava tot allò. La guerra es perdia llevat que un miracle ho evités, els franquistes tenien més armes i homes i només la carn fresca, com els descriu el dramaturg Lluís Pasqual a la seva obra In Memoriam, podien resistir al front en un intent desesperat de Juan Negrín, president del Govern, per capgirar a la desesperada la situació. "Al principi no et veus perdent. Ets jove, tot ho veus positiu, creus és festa major. A mesura que passen els dies t'adones que allà no hi havia color. En un sol dia veies passar fins a 100 avions d'ells per sobre teu. Era impossible avançar", lamenta.
Aquells joves no havien agafat mai una arma i, sense preparació física ni mental, es van veure aprenent de manera autodidacta a fer servir una granada de mà. "L'única preparació que vam rebre va ser 'treu l'anella i ajupa't ràpid '. T'ho pintaven així de fàcil i no ho era tant ... ", diu. Pere només havia disparat una arma acompanyat del seu pare, en una fira que s'organitzava a Tarragona.
Madurar o morir, era l'única opció
Altres companys, ni això: "Hi havia un noi de Sant Boi que ho va passar molt malament", recorda. Era un noi que ni tan sols havia anat a Barcelona sol, sempre ho havia fet amb els pares. "Madurar o morir, aquesta era l'única opció. Quan has d'espavilar ho fas per nassos. Als pocs dies a l'Ebre ja sabíem tots els trucs: quan ens havíem d'ajupir, on amagar-nos, a posar la cantimplora sota del cul quan passaven seus avions perquè no fes cap reflex delator... Tot".
Als 96 anys, en Pere és d'aquelles persones als que el temps sembla que no desgastarà per molt que ho provi a cada segon. No para de somriure: "Somric perquè estic viu", diu una i altra vegada. Se li veu energia a la cara, en els gestos i en la passió a cada paraula de la seva narració. És àgil de cos i de ment. A la seva vora, al menjador de casa, hi ha la seva filla i, per com li llueixen els ulls, admiradora Mari-Carme, que explica que fins fa un parell de mesos encara conduïa. Sembla mentida tanta vitalitat en un cos tan petit. Pere fa, com a molt, 1,60. Un cos petit que va creuar l'Ebre tres cops durant la batalla. No sap nedar: "Imagina't. No en sabia. Els meus companys em deien 'tu avança, tu avança' i quan arribàvem a la part més fonda m'agafaven del coll de la camisa i em portaven. Això quan no anàvem amb pressa, és clar. Si hi havia pressa m'espavilava sol. No sé ni com ho vaig fer", riu.
Pere Godall. Foto: Xènia Martí i Alabau
Godall no sempre ha viscut al carrer de Sant Francesc de Tarragona. El juliol de 1937, un any abans que Pere fos cridat a files, la ciutat va patir un dels múltiples bombardejos feixistes i la seva casa natal, a la vora de l'actual, va quedar reduïda a cendres provocant la mort del pare del Pere, de diversos cosins i dels seus oncles. Ell va sobreviure amagat sota el llit, cosa que el seu subconscient no va passar per alt: "Durant mesos em llevava cada matí sota el llit. Anava a dormir bé, com tots, i quan em venien a despertar era sota el llit ".
En aquell temps era un jove de 16 anys que compaginava els estudis de batxillerat i els de música, encara que el seu veritable somni era arribar a ser professor d'idiomes. Malgrat el desig, la caixa de bombons que és la vida (la frase és de Forrest Gump en una de les escenes més mítiques del cinema modern) va voler que fos la música, finalment, la gran protagonista de la seva peripècia vital. En arribar a l'exèrcit republicà tots els nous soldats havien d'omplir una mena de formulari amb certes dades de la seva vida civil. Una de les preguntes era respondre quina era la seva professió: "Tothom deia que treballava en una oficina... Jo vaig dir que era músic". Aquella resposta li va valer formar part de la banda de cornetes dels republicans, concretament, li va valer ser el "cornetí d'ordre del Comandant", de manera que pràcticament a totes hores havia d'estar a prop de l'alt comandament, excepte de nit.
Un piano a la trinxera
De nit dormia on podia amb els seus companys. A la nit necessitava la música i, a falta de corneta, imaginació: "De nit sempre hi havia algun company pessimista i turmentat que deia que moriríem, que ens matarien tard o d'hora... Per fugir de tot allò jo tocava un piano imaginari. M'imaginava a mi assegut, tocant Bésame mucho o Acércate más. De fet, movia els dits com quan toco aquestes notes", confessa.
Tot i la tendresa del relat, el que realment va ajudar-lo a fugir de l'etern servei militar de 6 anys amb els nacionals van ser, de nou, les cornetes. Rojillo, que era com li deien durant la seva etapa en el servei, explica que també va formar part de la banda de cornetes dels nacionals. Va arribar fins i tot a fer-los un himne. "Després de fer-los-hi ens portàvem bé. Llavors va ser quan li vaig dir al meu superior al banc [abans d'anar al servei militar amb els nacionals va entrar d'aprenent en un banc de Tarragona] que li escrivís al comandant una carta reclamant-me a l'oficina, dient que era imprescindible que tornés. Als pocs dies vaig rebre l'ordre que podia tornar a casa!", diu entre grans rialles.
Pere Godall. Foto: Xènia Martí i Alabau
Fins l'any passat, Pere presidia orgullós l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41. Fundada el 1983 per 307 supervivents i 412 familiars, l'agrupació fa trobades periòdiques al Monument per la Pau de la Serra de Pàndols, a la Terra Alta. Hi assistien excombatents de tots dos bàndols: "Ens és igual de quin siguis. Tots ho vam passar malament a l'Ebre. Ningú volia ser-hi. La guerra és la que et converteix en una bèstia. Tots érem catalans. Això és el que volia Franco, que els catalans ens matéssim". El 1999 l'Agrupació va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi. Ells són els supervivents, els que sí van aconseguir tornar a casa. La tornada a casa de Pere no va ser fàcil, de fet, va ser gairebé improvisada.
L'entrada amb els "nacionals" a Tarragona
En la retirada, ell i alguns companys i superiors van acabar amagats en Morell. Ell va demanar permís al comandant per fer una visita ràpida a la família i l'hi va donar a condició tornar-se a reunir en un punt estratègic hores després. En arribar a Tarragona se'n va adonar que els nacionals els havien avançat i que just entraven a la ciutat. Es va apropar a una masia dels afores on el coneixien i va demanar roba. Va entrar a Tarragona amb els franquistes, fent-se passar per un pagès. El primer que va fer va ser visitar la seva mare, que estava ingressada a l'hospital. Mai va tornar a reunir-se amb el comandant i els companys. Aquell va ser el primer dia de la seva nova vida.
Quan el silenci ja ha envaït la conversa al saló dels Godall, sense avisar s'aixeca de la seva cadira i corre una cortina verda per descobrir el seu piano. S'asseu i el toca. És Bésame mucho, la cançó que imaginava tocar a les trinxeres i que avui pot tocar en un piano real amb la satisfacció de ser un biberó viu i feliç.
Pere Godall i el seu piano. Foto: Xènia Martí i Alabau