El millor programa de televisió d'avui en dia

Avui volia parlar-los del que sens dubte és el millor programa de la graella televisiva actual. Pot semblar una exageració, ho admeto, què vol dir “el millor” programa de la graella actual? Per què el millor i de manera tan categòrica? Doncs simplement perquè és el millor, el més profund i verdader, el que posseeix major calat expressiu, major capacitat didàctica, més força orgànica i constància, el més consolidat i decidit, l’únic capaç de proporcionar certeses, dosis de plaer, l’únic en què la qualitat dels seus continguts no depèn de la inspiració transitòria del moment.

El programa es diu Historia de nuestro cine i s’emet cada dia de dilluns a divendres a La 2 de Televisió Espanyola. Cada dia una pel·lícula, entre hora i mitja i dues hores d’història del cinema. Tot un privilegi no tan sols per al cinèfil, òbviament, sinó per a qualsevol espectador amb un mínim de sentit comú. No cada dia la pel·lícula és igual de bona, això és evident, a vegades la tria pot grinyolar una mica però no és important.
 

No és important que la pel·lícula ens agradi més o menys perquè la personalitat del programa no transita per aquests paràmetres de judici. Del que es tracta és d’entendre i de reforçar la idea que el cinema és una institució cultural, cívica i moral imprescindible. Potser algun dia toca empassar-se un film una mica tronat, arnat pel pas del temps, representatiu d’una època o d’una tendència superada, però d’això també n’aprenem.

Ja fa uns quants mesos que el programa s’emet sense fallar a la cita diària. Abans de l’emissió del film, la presentadora Elena S. Sánchez, acompanyada per un especialista en cinema (Javier Ocaña, Carlos Aguilar, Andrea G. Bermejo, Carlos F. Heredero, Luis Martínez...) ens presenten el film, l’emmarquen en la seva època, en la trajectòria del seu director, ens donen quatre pistes per a poder captar les claus fonamentals d’interpretació.
I els divendres organitzen debats a l’entorn de la temàtica setmanal que, a mode de paraigua agrupa els cinc films seleccionats: dones, presons, festivals, històries d’amor, premis Goya...

Fa uns mesos, el tema setmanal era la Guerra Civil espanyola i un dels films escollits va ser El santuario no se rinde, film de la productora Cifesa de tall netament propagandístic dels mèrits de l’exèrcit franquista. Alguns indocumentats es van indignar. Com era possible que TVE emetés en horari de màxima audiència un film franquista? Hi ha gent que no entén res i no ho vol entendre. Durant uns segons vaig tenir la trista sensació que hi ha persones que viuen en mons paral·lels, que esperen la més mínima excusa per elevar les seves queixes absurdes i es pensen que hi ha més individus tan poca cosa com ells. El cinema, a veure si ho comencem a entendre, no té res a veure amb països ni nacionalitats. El cinema pot contenir política però no és política, perquè la política al costat del cinema queda tan empetitida, tan minúscula i ridícula que resulta vulgar i intranscendent.
 

A Historia de nuestro cine tot transmet sensació d’ordre, de pensament, de ganes d’explicar, de fer aprendre, de ser exigents. Veure Plácido, de Berlanga, per aprendre-ho tot de l’ànima humana, El pájaro de la felicidad, de Pilar Miró, per a entendre que la incomunicació també és comunicació, Mi tío Jacinto, sobre la infància i la indefensió, Distrito quinto o el gloriós policíac barceloní, El pisito, A tiro limio, El verdugo, El Lute, Novio a la vista, Divinas palabras, Jamón Jamón, Del rosa al amarillo, Mamá cumple cien años, Remando al viento, La trastienda... Films que són història, que contenen història, vides viscudes, vides passades i sobretot futures perquè encara hi ha gent que les ha de descobrir i fer-se-les seves. Això és patrimoni cultural, cívic i moral. Quin privilegi!