La pau viu als jardins interiors de l'Eixample

Fa molts anys, potser trenta o quasi trenta, en un especial de Cap d’Any de TV3 un dels convidats era el gran Tete Montoliu. Jo llavors només sabia que era un senyor cec que tocava el piano. Desconeixia per complet la seva faceta de figura internacional del jazz. El presentador del programa va fer una ronda entre els convidats per a demanar-los a tots que expliquessin un acudit. Ja se sap, per allò d’entrar amb bon humor en el nou any. Només se’m va quedar guardat a la memòria el que va explicar Tete. Després d’uns segons callat per donar-li emoció, va exclamar: “Aquest any –pausa dramàtica- sí!”.

Sabia vagament què significava allò, ho identificava amb el Barça però sense gaire informació més. Era quan Cruyff encara no havia arribat i imaginar cicles victoriosos era això, imaginació. Sempre que penso en Tete Montoliu em ve al cap aquell instant televisiu de manera segurament irracional i de seguida noto l’escalf dels records i de la tranquil·litat que em proporcionen. Tranquil·litat, sí, aquesta és la paraula que associo amb ell i la seva música.
 
Fa pocs dies, passejant per Barcelona –ocupació a la que tothom hauria de dedicar una estona setmanal com a mínim- vaig topar de nou amb ell, amb el seu nom escrit en una placa al carrer Sepúlveda número 88, entre Viladomat i Calàbria: Jardins de Tete Montoliu. Són en un d’aquells interiors d’illa de l’Eixample que l’ajuntament ha rehabilitat per a guanyar espai ciutadà. Acostuma a haver-hi una zona enjardinada, força bancs per seure una estona i un espai de jocs infantils.

M’encanten aquests llocs. S’hi accedeix per un passatge sempre ombrívol, sense il·luminar, en què es veu la llum al fons

M’encanten aquests llocs. S’hi accedeix per un passatge sempre ombrívol, sense il·luminar, en què es veu la llum al fons. Abans segurament eren un garatge o un local que es va desocupar. El Pla Cerdà contemplava els jardins públics als interiors d’illa però en molt poques ocasions es van dur a terme de manera efectiva, ja que els usos comercials i industrials van passar per davant. El més conegut de tots ells segurament sigui el de la Torre de les Aigües, coneguda com la Platja de l’Eixample, al carrer Roger de Llúria 56, entre Consell de Cent i Diputació.
 
També sóc aficionat als jardins de Mercè Vilaret, a Floridablanca 141. Mercè Vilaret, sí, realitzadora televisiva, nom fonamental –junt amb Sergi Schaaff i Lluís Maria Güell- dels programes dramàtics de Televisió Espanyola que van obrir camí de forma decisiva cap a la ficció televisiva d’avui en dia. Hi vaig sovint quan em toca esperar una estona abans que comenci la pel·lícula del Renoir Floridablanca, que és just al costat. Potser acompanyat d’una llaminadura furtiva comprada a la molt ben assortida botiga de dolços de dos edificis més enllà. Ja fa temps que els freqüento, aquests, no així els de Tete Montoliu, que em va fer molta il·lusió descobrir casualment.

Hi havia un sense sostre matant el temps recolzat a la paret menys visible dels edificis. Duia l’inseparable carret que quasi sempre els acostuma a acompanyar. No deia res, només veia passar l’estona. No crec que hi visqui, a la nit els tanquen amb clau i no deuen deixar quedar-s’hi a ningú. Li podria haver preguntat però no vaig gosar molestar-lo. Tres o quatre senyors grans feien petar la xerrada asseguts als bancs. Feia bo i la conversa fluïa sola. S’hi escoltava una lleugera fressa dels pocs nens que jugaven als gronxadors.

L’ocupació del temps, per les mares amb permís de maternitat que surten a passejar amb el cotxet, fa pinta de ser una discreta aventura diària

L’ocupació del temps, per les mares amb permís de maternitat que surten a passejar amb el cotxet, fa pinta de ser una discreta aventura diària. I als jardins de Tete Montoliu aquesta aventura troba un refugi ideal. A la paret del fons hi ha pintat un grafitti groller, mig dissimulat darrere d’un arbust. I a la paret del passatge per on s’entra i es surt n’hi ha un altre que espero que no netegin: “Juro quererte y no olvidarte”.

Ve de gust imaginar qui ho va escriure. Algú que volia jurar amor etern i va recórrer al que mai falla, a la hipèrbole més poètica, elevar promeses descabellades, paraules verdaderes que mai et fallen. El romàntic empedreït, aquell que no vol sentir-se sol, el que ha estimat una vegada i està convençut que mai tornarà a ser igual. I per molt que li expliquis que ja li passarà, ell continua encaparrat en elevar crits d’amor al cel de la ciutat. I dibuixa amb pintura o retolador gruixut, cors travessats a les parets de formigó.

Als jardins de l’Eixample s’hi escolta millor que en cap altre lloc l’engranatge de la nostra màquina interior. I si un afina l’oïda també imaginarà un acord de jazz sortit de la caixa d’un piano de cua. “Aquest any sí!” i l’esclat d’una riallada.