Ramon Barnils, nascut a Sabadell el 1940, va morir a Reus el 14 de març de 2001, avui fa 16 anys. Referent del periodisme crític, heterodox, inclassificable, el personatge és difícil d’encabir en etiquetes previsibles. Independentista i llibertari, d’esquerres però aliè als cànons de totes les esglésies, potser des que de jove va estudiar als jesuïtes de Sarrià.
Va treballar en nombrosos mitjans i agències, des d’Efe i Europa Press a Tele/eXpres, El Correo Catalán, La Vanguardia, El Temps, Avui, Canigó, El Món… Va dirigir la revista Ajoblanco i Solidaridad Obrera i va recuperar Catalunya, el mitjà en català que la CNT va publicar durant la Guerra Civil. També va ser una veu àcida en tertúlies i programes radiofònics, com el mític “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico”. També va endinsar-se en el món de la traducció, fent traduccions d’obres de Robert Graves i Antonin Artaud, entre d’altres.
La família va lliurar el seu fons, amb més de 3.000 documents, a l’Arxiu Montserrat Tarradellas de Poblet. Inclou originals dels seus articles, cartells, gran quantitat de retalls de premsa, notes de moltes de les conferències i classes que va donar, i moltes fotografies. Un patrimoni que està ben guardat. Avui fa setze anys de la seva absència, però Ramon Barnils mai ha estat oblidat.
La petjada de Barnils
Un dels qui el va conèixer millor va ser el també periodista Xavier Borràs. Ens explica com van coincidir: “A les darreries dels anys convulsos del franquisme a la llavors nova Facultat de Ciències de la Informació, on cursava Periodisme –que de tan nova com era ni tan sola tenia allotjament físic-. Ell hi impartia una cosa que en deien "Literatura i Periodisme": el primer dia de classe, vestit amb les seves habituals avellutades robes de pana i fent-se de tant en tant la cigarreta de torn, va omplir la pissarra d’autors i títols (des de John Steinbeck fins a Josep Pla, passant per Truman Capote, John Dos Passos o Mark Twain) i va dir: "Quan us els hagueu llegit torneu tots a classe…", va girar cua (perquè pressuposava amb raó que cap de nosaltres no n’havíem llegit ni la meitat) i va afegir, amb aquell seu to sorneguer i mig somriure murri: «I les senyoretes si no porten faldilla més val que no tornin»…, tot de provocacions que van causar un gran revolt i que ja en aquell precís moment va situar-nos molts de nosaltres o bé al seu rengle o bé, uns quants més, a la contra per a tot l’eternitat”.
“Per a mi Barnils va ser un mestre –explica Borràs- no solament quant al periodisme basat en el que ell en deia "anar als llocs, veure què hi passa i explicar-ho", sinó, també, quant al seu abordatge de l’amistat: en els meus pitjors moments professionals i vitals sempre estava disposat a allargar-me la mà i treure’m del destret en què m’havia ficat”.
“En Barnils era dels qui pensava que per fer, explicar, narrar una notícia calia saber tots els detalls possibles del que passava i ser capaç de contar-ho amb el mínim d'esforç narratiu possible, oferint l'imprescindible i posant la tensió informativa en els fets i, quan calia, en les persones i en els personatges que en formaven part. En Ramon, a banda, era un bon vividor, un gran seductor, amic dels seus amics, que quan calia et donava un cop de mà, et pagava una copa o et deixava un pis sencer per fer-hi coses que no eren precisament notícia (tal com ha contat el seu amic Quim Monzó a Mil cretins). A mitjan anys vuitanta, quan jo treballava a l'informatiu de la mitjanit de Catalunya Ràdio, amb el gran Martí Farrero –entre d'altres bons companys-, eren moltes les nits que un grupet ens quedàvem a l'estudi (la peixera) del programa que ell feia amb en Jordi Vendrell i en Quim Monzó (La mercantil radiofònica), el mític El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico-, que s'allargassava fins a les tres de la matinada, hora bruixa en què encara teníem forces per anar a fer mal al traspassat Bocaccio o a l'antic Bikini.
La notícia del seu malaurat traspàs em va arribar en una mala hora de la meva vida. Al comiat que es va poder organitzar als afores del monestir del seu Sant Cugat etern –on havíem passat tantes hores asseguts al bar El Meson fent classe fora de classe- i allà, com a bon deixeble, vaig fer un breu parlament on vaig enviar a fer la mà alguns dels qui s'hi havien reunit, especialment professorets i buròcrates de la Facultat de Ciències de la Informació, que tan malament el van tractar.
He conegut poques persones com ell, encara menys periodistes, amb la seva memòria mil·limètrica, amb la capacitat que tenia d’anàlisi i síntesi sobre persones i fets, sempre amb un deix d’ironia fresca i engrescadora… Fos als diaris o a les revistes, a la ràdio o, escassament, a la televisió, tothora envoltat de veterans (l’enyorada Dolors Palau) o de joves promeses (estroncades com el no menys enyorat Josep Ylla-Català) que conformaven un estol d’uns periodistes a hores d’ara difícil de constatar.
Avui, setze anys després del seu tristíssim traspàs, no solament l’enyorem sinó que tractem de servar-ne la memòria, llum en la foscor, ritme en el mal pas, espurna”.
