Ara farà uns 12 anys, quan en tenia 21 anava en bicicleta pels carrers de l’Eixample. En aquella època jo i la meva bici érem inseparables. Sovint, mentre pedalava, aprofitant el soroll del trànsit anava cantant en veu baixa, o no tan baixa potser. Aquell dia era primavera, el sol em tocava a la cara i també centenars de partícules que plovien dels arbres. El meu cant era interromput per constants esternuts mentre taral·lejava una cançó d’Extremoduro que dies abans havia estat cantant a ple pulmó en un cotxe vell amb les finestres obertes amb companys de la facultat mentre el so de la frenètica guitarra elèctrica feia tremolar els altaveus quasi desintegrats.: “Hay que dejar el camino social-alquitranado porque en él se nos quedan pegadas las pezuñas, hay que volar libre al sol y al viento repartiendo el amor que tengas dentro”.
De sobte, ja arribant a Sants vaig decidir parar en una farmàcia a comprar pastilles per mitigar la meva al·lèrgia al pol·len. La farmàcia era plena i no parava d’entrar gent. Quan vaig ser atès, em disposava a marxar veloçment quan una dona gran va exclamar: Jove! Li ha caigut això a terra!
Era una carta escrita a mà sobre un paper quadriculat i doblegada en unes sis parts. La vaig obrir: “Querido Paco...” començava. No era meva i així li vaig fer saber a la dona.- És d’algú?! Vaig exclamar. Cap resposta. Deuria ser d’algú que ja havia marxat. Un cop fora vaig llegir la carta, plena de faltes d’ortografia. Algunes parts estaven borroses i abonyegades com si hi haguessin caigut algunes llàgrimes a sobre. Una dona explicava a qui se suposava que era la seva parella que no sabia com dir-li aquestes coses de paraula i per això li havia escrit en un paper per donar-li quan acabés el vis a vis. En la carta deia que ja no volia tenir més trobades íntimes amb ell en aquell lloc tan sòrdid, que en tot cas el visitaria per parlar, però que s’havien acabat els vis a vis. Que ella estava intentant refer la seva vida a fora i que quan entrava en aquella habitació, amb aquella fredor i envoltada de crits d’altres reclusos li queia el món a sobre.
El nom de la “Model” en sí, encara la fa més sòrdida a aquesta presó. Perquè la seva història de Modèlica no en té gaire...
De sobte aquell dia de primavera se’m va tornar com un dia trist d’hivern. A la següent cantonada vaig trobar-me amb la presó Model, amb els seus murs d’on saltaven clapes de guix i pintura i les seves filferrades. La resta del dia ja no vaig cantar mentre pedalava. I és que les presons, igual que els cementiris, són alguns d’aquells indrets emblemàtics de les ciutats que millor ens poden explicar la nostra història, però més aviat la seva part més sòrdida i trista. Aquella història incòmoda però que també forma part de la nostra memòria . I el nom de la “Model” en sí, encara la fa més sòrdida a aquesta presó. Perquè la seva història de Modèlica no en té gaire...
La presó Model va rebre aquest nom a finals del segle XIX quan es va començar a construir. Es deia així perquè pretenia ser un centre penitenciari fabulós basant-se en la idea del filòsof alemany Jeremy Bentham del panòptic. Una estructura per la qual tots els presos poguessin ser vigilats des d’una mateixa garita central. Aquesta presó, aleshores als afores de la ciutat va trigar 17 anys en construir-se i va ser inaugurada el 1904 als inicis d’un segle XX convuls en la nostra història.
Tan modèlica com dèiem no deuria ser quan es va arribar a quadruplicar el nombre de presos que teòricament podia albergar. Va ser escenari de tortures i assassinats, l’heroïna va fer estralls i era una habitual de la casa, alguns presos van aconseguir fugar-se en no poques ocasions.
Una de les galeries de la presó Model de Barcelona. Foto: Adrià Costa
La tècnica més habitual de fuga era intentant connectar amb el sistema de clavegueram. Tant era així que va esdevenir tota una tradició. El 1933, amb aquest mètode van escapolir-se 58 fugitius, tot i que la fuga més coneguda i pel mateix mètode va tenir lloc el 1978, coneguda com la fuga dels 45. En aquest cas aquella havia de ser una evasió a gran escala i havien de marxar 600 reclusos per un túnel al qual s’accedia des de la infermeria. Tots havien de sortir alhora, però un trio encapçalat pel cèlebre xorisso “Dieguito el malo” va sortir 10 minuts abans i va permetre que s’aturés l’allau de fugitius. Alguns, per error, van sortir precisament per la claveguera que hi havia just davant de la garita del guàrdia civil de l’entrada, però tot i així van poder segrestar el primer cotxe que passava i van marxar. Aquell dia diversos barcelonins atònits van contemplar com diverses tapes de clavegueres de l’Eixample s’obrien i en començaven a sortir persones que fugien corrents. Eren aquells els temps de la COPEL (Coordinadora de Presos En Lucha) en què es convocaven manifestacions als entorns de la presó sota el crit “Los presos y parados no tienen navidad” que sovint acabaven amb autèntiques tempestes de còctels molotov, cops de porra i pilotes de goma.
La tècnica més habitual de fuga era intentant connectar amb el sistema de clavegueram. Tant era així que va esdevenir tota una tradició
El dramaturg Albert Boadella, empresonat per injúries a l’exèrcit, també va aconseguir fugar-se vestint-se de metge un cop havia aconseguit que el portessin a l’Hospital Clínic fent-se el malalt. Aquella mateixa presó Model va ser la llar d’ “El Vaquilla”, el cèlebre pispa que va esdevenir un heroi bandoler en la cultura popular que va acabar liderant motins on una de les demandes era que les autoritats els proporcionessin heroïna.
La Model també va ser l’escenari on el gàngster francès Raymond Vaccarizi va rebre una trucada de la seva dona demanant-li que s’aboqués a la finestra per parlar amb ella i acte seguit el seu cap va ser fulminat per dos trets provinents d’un franctirador des de l’exterior. Llar, durant un temps, de personatges tan cèlebres com Salvador Seguí, Francesc Layret, el President Companys, el no tan honorable Jordi Pujol, l’alcalde Porcioles, el gran periodista Josep Maria Huertas, o l’impresentable Javier de la Rosa entre d’altres.
La presó encara conserva, sota una capa de pintura blanca, la “capella gitana” que el cartellista antifeixista Helios Gómez va pintar a les parets d’una de les cel·les de la quarta galeria durant la seva reclusió. Aquella mateixa Model va ser on va passar la seva darrera nit Salvador Puig i Antich, que el 1974 va córrer la mateixa sort que Joan Rull el 1908, tancant així el malèvol cicle entre el darrer i el primer executat a la presó amb el mètode sòrdid i despietat del garrot vil. El redactor de la seva sentència de mort, Carlos Rey, que encara exerceix i de fet va ser l’advocat defensor d’Alícia Sánchez Camacho, diu que no es penedeix del que va fer perquè en aquella època era legal.
L’any següent, el pres basc Jon Paredes (Txiki) en trobar-se en la mateixa cel·la de Puig i Antich va dir a la seva advocada Magda Oranich, que temia córrer la mateixa sort. Després d’un judici amb tan poques o menys garanties que el de Puig i Antich va ser conduït un matí des de la Model a un bosc a Cerdanyola del Vallès al costat del cementiri. Només tenia 21 anys, els mateixos que jo quan cantava cançons alegres sobre la bicicleta. El seu germà Mikel i els advocats defensors van contemplar com un escamot de sis guàrdies civils voluntaris l’afusellaven. En no ser ferit de mort, fins que no arribava el tret de gràcia, amb la veu tremolosa i mig apagada, Txiki xiuxiuejava en l’aire dens una vella cançó de guerra...
La Model Foto: Adrià Costa