10
de març
del
2017
Actualitzat
a les
10:41h
“Mi querido Amancio Ortega!”, exclama Covadonga O’Shea en un moment del documental que va emetre dimarts Sense ficció sobre les interioritats d’Inditex, la fàbrica de fer xurros que es diuen Zara i que ha colonitzat el món sencer. L’expressió d’O’Shea –autora de l’única biografia oficial d’Ortega- deixava clara la seva admiració per l’empresari, l’home fet a si mateix que alguns afirmen que ha revolucionar la moda de l’última meitat de segle. En aquesta mostra d’orgull i reverència acrítica em va semblar intuir-hi les essències del documental, la seva mirada suposadament analítica/crítica quedava emmascarada sota la glossa elogiosa de l’home d’èxit fet a si mateix.
El documental, de producció francesa, planteja notables motius d’interès. La fortalesa inexpugnable que és la seu gallega d’Inditex, la impossibilitat d’accedir als seus màxims executius, el secretisme que envolta Ortega, la facilitat per al plagi i el vampirisme amb altres marques que és senyal d’identitat, la total absència de publicitat, l’expansió per tot el món, els orígens de l’aventura... Tot plegat prometia emocions i bon treball periodístic i fins a cert punt les expectatives quedaven satisfetes.
Les entrevistes amb empresaris que han vist les seves creacions usurpades pel plagi eren francament interessants. També la dificultat de demostrar davant la justícia tals plagis. Aquest aspecte potser fins i tot va quedar excessivament reiterat. Esclar que, ben mirat, val la pena repetir-ho com més vegades millor. Més que res perquè ens quedi clar quina és una de les estratègies “creatives” d’una empresa que porta tants anys homogeneïtzant el gust, colonitzant els carrers de totes les ciutats, obrint tendes compulsivament i degradant amb la seva acció implacable la qualitat i la cultura urbanes que ens envolten.
Vaig trobar a faltar que el documental abordés aquesta vessant. Va fer pinzellades rellevants sobre la mala qualitat de vida i de treball als tallers de Tunísia on es fabriquen i tinten els texans, van parlar de les empreses subcontractades i les zones obscures de la seva activitat comercial. Però eren això, pinzellades un pèl difuminades. Hauria estat bé que fes un pas més enllà i s’atrevís a més, no jugués a l’equidistància, a ser crític una estona però alhora volgués quedar bé.
El final va ser, en aquest sentit, molt revelador: la festa sorpresa que li van preparar a Ortega el dia del seu aniversari, amb ell emocionat i els seus treballadors aplaudint-lo per tot l’edifici central d’Inditex. Si un vol fer un documental amb esperit crític, si un vol destapar alguna cosa així com una cara oculta, no decideix acabar el seu relat acaba amb l’amo de tot plegat sent aplaudit pels seus treballadors. No és gaire coherent, em sembla.
En definitiva, vaig trobar a faltar una mica més de periodisme en els engranatges troncals del documental, aquella mirada que injecta veritat i que només pot proporcionar l’artesania del periodista, la seva veu, la seva intervenció agosarada sobre la realitat.
Per parlar de periodisme, del compromís, de la vocació, de la vivència d’aquesta professió va ser un gust El sopar orquestrat ahir per Roger de Gràcia amb quatre corresponsals del nivell de Rosa Maria Calaf, Sergi Vicente, Albert Elba i Sandra Balsells. Segurament hagi sigut el millor de tots els capítols del programa emesos fins ara. Des de la senzillesa i la naturalitat van recórrer camins de coneixement, de pràctica i de reflexió sobre què significa ser periodista. Va ser una delícia veure’ls i escoltar-los, sense pontificar sobre res, tan sols exposant vivències i, potser sense voler-ho, encomanant la passió que senten pel seu ofici. Molt recomanable.
El documental, de producció francesa, planteja notables motius d’interès. La fortalesa inexpugnable que és la seu gallega d’Inditex, la impossibilitat d’accedir als seus màxims executius, el secretisme que envolta Ortega, la facilitat per al plagi i el vampirisme amb altres marques que és senyal d’identitat, la total absència de publicitat, l’expansió per tot el món, els orígens de l’aventura... Tot plegat prometia emocions i bon treball periodístic i fins a cert punt les expectatives quedaven satisfetes.
Les entrevistes amb empresaris que han vist les seves creacions usurpades pel plagi eren francament interessants. També la dificultat de demostrar davant la justícia tals plagis. Aquest aspecte potser fins i tot va quedar excessivament reiterat. Esclar que, ben mirat, val la pena repetir-ho com més vegades millor. Més que res perquè ens quedi clar quina és una de les estratègies “creatives” d’una empresa que porta tants anys homogeneïtzant el gust, colonitzant els carrers de totes les ciutats, obrint tendes compulsivament i degradant amb la seva acció implacable la qualitat i la cultura urbanes que ens envolten.
Amancio Ortega, fundador de Zara, un dels homes més rics del món. Foto: Europa Press
Vaig trobar a faltar que el documental abordés aquesta vessant. Va fer pinzellades rellevants sobre la mala qualitat de vida i de treball als tallers de Tunísia on es fabriquen i tinten els texans, van parlar de les empreses subcontractades i les zones obscures de la seva activitat comercial. Però eren això, pinzellades un pèl difuminades. Hauria estat bé que fes un pas més enllà i s’atrevís a més, no jugués a l’equidistància, a ser crític una estona però alhora volgués quedar bé.
El final va ser, en aquest sentit, molt revelador: la festa sorpresa que li van preparar a Ortega el dia del seu aniversari, amb ell emocionat i els seus treballadors aplaudint-lo per tot l’edifici central d’Inditex. Si un vol fer un documental amb esperit crític, si un vol destapar alguna cosa així com una cara oculta, no decideix acabar el seu relat acaba amb l’amo de tot plegat sent aplaudit pels seus treballadors. No és gaire coherent, em sembla.
En definitiva, vaig trobar a faltar una mica més de periodisme en els engranatges troncals del documental, aquella mirada que injecta veritat i que només pot proporcionar l’artesania del periodista, la seva veu, la seva intervenció agosarada sobre la realitat.
Per parlar de periodisme, del compromís, de la vocació, de la vivència d’aquesta professió va ser un gust El sopar orquestrat ahir per Roger de Gràcia amb quatre corresponsals del nivell de Rosa Maria Calaf, Sergi Vicente, Albert Elba i Sandra Balsells. Segurament hagi sigut el millor de tots els capítols del programa emesos fins ara. Des de la senzillesa i la naturalitat van recórrer camins de coneixement, de pràctica i de reflexió sobre què significa ser periodista. Va ser una delícia veure’ls i escoltar-los, sense pontificar sobre res, tan sols exposant vivències i, potser sense voler-ho, encomanant la passió que senten pel seu ofici. Molt recomanable.