07
de març
del
2017
Actualitzat
a les
14:14h
A La Sexta tenen un problema cada cop més evident. Estan obsessionats per la informació política i, en paral·lel, cada cop la banalitzen més. Els dos vaixells insígnia d’aquest problema, ja ho deveu haver detectat, són Al rojo vivo i La Sexta Noche, només cal veure’ls durant poca estona per tenir pistes sobre quin és el seu modus operandi: crits, polèmiques, debat estèril i molt espectacle que no porta enlloc, que no explica res, sense ni el més mínim contingut.
Estic patint perquè aquests mals, diguem-ne corporatius, no s’encomanin al programa més important de la casa, Salvados. De tant en tant tenim algun ensurt, com diumenge passat, en què una conversa de Pablo Iglesias amb cinc dels seus votants va convertir-se en una sessió de teràpia psicoanalítica tirant a buida.
No vaig saber veure l’esmolat instint periodístic de Jordi Évole per enlloc. Amb bon criteri, va cedir la paraula als participants perquè preguntessin a Iglesias el que creguessin convenient. I es van quedar descansats, en efecte, en alguns moments un va tenir la sensació que amb votants com aquests qui necessita enemics? Van treure tots els temes espinosos: l’ego, la lluita de poder, la no investidura de Pedro Sánchez, el recent ball d’escons al Congrés... La paraula més repetida va ser “Errejón”. Anaven donant voltes i més voltes sobre el mateix.
I Pablo Iglesias, amb cara d’estomacat, repetia sempre el mateix: “Hem fet coses molt malament”, “Doncs tens raó, ens hem equivocat”, “Això no ho vam fer bé”... Home, una cosa és ser autocrític i acceptar les crítiques alienes i l’altra acceptar totes les crítiques de manera acrítica amb els altres i amb un mateix. Perquè la sensació que donava era que estava pensant: “Ja podeu anar dient, ho accepto tot i ja us cansareu”.
Amb Podem passa això, volen donar tanta aparença de transparència, de “nova política”, que esdevenen una mica indolents i tristots. De tant en tant, Évole deixava anar alguna pinzellada però sense excessiu convenciment, i Iglesias en un moment donat es va atrevir a ser crític amb el programa tot ressaltant que no havien portat cap veu favorable a Juan Carlos Monedero, a qui en aquell moment els “entrevistadors” estaven deixant fi.
Les ganes de ser crític, tot i que lloables, no sempre són suficients, no sempre satisfan per si soles si al darrere no hi ha una mirada convincent, un criteri rocós. Salvados quasi sempre els té, acostuma a treballar molt bé els seus continguts, a fugir de la complaença com de la tinya. Espero que un dels millors programes que avui tenim a la nostra graella continuï transitant per aquest camí d’excel·lència i no es deixi encomanar de virus propers.
Virus com els d’El objetivo, el programa d’Ana Pastor –crec que ja ho he comentat alguna vegada abans- està, com els seus companys esmentats al principi, obsessionat per la informació i per la política. A tot volen treure-li punta de la manera més incisiva i punyent, cosa que no ha de ser dolenta ans al contrari. En un moment de tanta indecència política com el que vivim, una mosca collonera sempre és benvinguda.
El problema és que a El objetivo tot són informes especials, grans investigacions i hemeroteques estratosfèriques al servei d’una concepció periodística equivalent a la política que denuncien. El cop, la patacada i la interrupció són cada cop més patrimoni de l’estil d’Ana Pastor, que hauria d’adonar-se que la tàctica de la confrontació amb l’entrevistat ja no li funciona i s’ha convertit fins i tot amb un punt paròdica.
Al programa també tenen passió pels noms, per lluir estrellat, perquè a tots ens faci la sensació que tothom es dona coces per ser convidat al seu plató. L’altre dia van organitzar un debat sobre feminisme i política amb sis importants dones polítiques de l’estat. Van estar parlant durant estona i estona i encara és hora que conversin sobre alguna cosa que no sigui un tòpic. Repetien consignes benpensants i feien honor tota l’estona a la més pura correcció política.
“Si ser feminista vol dir tal, jo dic qual”, era el seu argument preferit, el mantra equidistant que utilitzaven. “A les dones no se’ns ha de jutjar en funció del que facin els homes”, un altre lloc comú. “El feminisme existeix perquè hi ha masclisme”, apa, un altre! Entre Salvados i El objetivo vam tenir una sessió doble de conversa estèril, de paraules buides, de catarsi inoperant.
Estic patint perquè aquests mals, diguem-ne corporatius, no s’encomanin al programa més important de la casa, Salvados. De tant en tant tenim algun ensurt, com diumenge passat, en què una conversa de Pablo Iglesias amb cinc dels seus votants va convertir-se en una sessió de teràpia psicoanalítica tirant a buida.
No vaig saber veure l’esmolat instint periodístic de Jordi Évole per enlloc. Amb bon criteri, va cedir la paraula als participants perquè preguntessin a Iglesias el que creguessin convenient. I es van quedar descansats, en efecte, en alguns moments un va tenir la sensació que amb votants com aquests qui necessita enemics? Van treure tots els temes espinosos: l’ego, la lluita de poder, la no investidura de Pedro Sánchez, el recent ball d’escons al Congrés... La paraula més repetida va ser “Errejón”. Anaven donant voltes i més voltes sobre el mateix.
I Pablo Iglesias, amb cara d’estomacat, repetia sempre el mateix: “Hem fet coses molt malament”, “Doncs tens raó, ens hem equivocat”, “Això no ho vam fer bé”... Home, una cosa és ser autocrític i acceptar les crítiques alienes i l’altra acceptar totes les crítiques de manera acrítica amb els altres i amb un mateix. Perquè la sensació que donava era que estava pensant: “Ja podeu anar dient, ho accepto tot i ja us cansareu”.
Pablo Iglesias, entrevistat per militants de Podem a «Salvados». Foto: La Sexta
Amb Podem passa això, volen donar tanta aparença de transparència, de “nova política”, que esdevenen una mica indolents i tristots. De tant en tant, Évole deixava anar alguna pinzellada però sense excessiu convenciment, i Iglesias en un moment donat es va atrevir a ser crític amb el programa tot ressaltant que no havien portat cap veu favorable a Juan Carlos Monedero, a qui en aquell moment els “entrevistadors” estaven deixant fi.
Les ganes de ser crític, tot i que lloables, no sempre són suficients, no sempre satisfan per si soles si al darrere no hi ha una mirada convincent, un criteri rocós. Salvados quasi sempre els té, acostuma a treballar molt bé els seus continguts, a fugir de la complaença com de la tinya. Espero que un dels millors programes que avui tenim a la nostra graella continuï transitant per aquest camí d’excel·lència i no es deixi encomanar de virus propers.
Virus com els d’El objetivo, el programa d’Ana Pastor –crec que ja ho he comentat alguna vegada abans- està, com els seus companys esmentats al principi, obsessionat per la informació i per la política. A tot volen treure-li punta de la manera més incisiva i punyent, cosa que no ha de ser dolenta ans al contrari. En un moment de tanta indecència política com el que vivim, una mosca collonera sempre és benvinguda.
El problema és que a El objetivo tot són informes especials, grans investigacions i hemeroteques estratosfèriques al servei d’una concepció periodística equivalent a la política que denuncien. El cop, la patacada i la interrupció són cada cop més patrimoni de l’estil d’Ana Pastor, que hauria d’adonar-se que la tàctica de la confrontació amb l’entrevistat ja no li funciona i s’ha convertit fins i tot amb un punt paròdica.
Al programa també tenen passió pels noms, per lluir estrellat, perquè a tots ens faci la sensació que tothom es dona coces per ser convidat al seu plató. L’altre dia van organitzar un debat sobre feminisme i política amb sis importants dones polítiques de l’estat. Van estar parlant durant estona i estona i encara és hora que conversin sobre alguna cosa que no sigui un tòpic. Repetien consignes benpensants i feien honor tota l’estona a la més pura correcció política.
“Si ser feminista vol dir tal, jo dic qual”, era el seu argument preferit, el mantra equidistant que utilitzaven. “A les dones no se’ns ha de jutjar en funció del que facin els homes”, un altre lloc comú. “El feminisme existeix perquè hi ha masclisme”, apa, un altre! Entre Salvados i El objetivo vam tenir una sessió doble de conversa estèril, de paraules buides, de catarsi inoperant.
Programa «La Sexta Noche» Foto: La Sexta.