50 anys de Barcelona des d'una barra

Dos homes. Dues barbes. La blanca de cims assilvestrats té 82 anys. La negra de pelets canosos escala cap als 41. La meitat de dues vides. La mateixa ànima. I no s’havien vist mai. Desconeguts, anònims, ignorats, però sempre interrogant-se com seria l’altre. Hi ha una pista: quan riuen tenen els mateixos ullets horitzontals. De taules. De barra de bar llarga. Llarguíssima. On han vist tot el món terrenal i espiritual. Es miren els papers. De color lleixiu franquista. D’extrems rosegats pels ratolins dels anys. Com si els empaités un gat zigzaguegen amb el dit. En Jofre Pruna salta. Se’l mira: “Aquí diu que vas obrir l’1 de març de 1967... i jo tanco l’11 de març de 2017". Tancarà just quan faci 50 anys!. Anthony Robin Batey se’l mira. Com es poden definir aquests quatre ullets emmirallats? Ells són un inici i un final. El naixement i la mort. La llum i la foscor. Ells són el primer i el darrer propietari del primer pub britànic de Barcelona: El Red Lion (avui Black Lion). Enmig l’evolució de Barcelona des d'una barra. Enmig una màquina del temps nocturn des del barri de les Corts (carrer Evarist Arnús, 70). Enmig el darwinisme alcohòlic, musical, estètic, sentimental, humà de mig segle d’una societat. Enmig moltes preguntes abans de l’adéu. Comencem per la primera. “He vingut perquè volia conèixer-te i preguntar-te per què algú munta aquest local als seixanta?”, interroga en Jofre a l’Anthony. Comença a rugir el lleó. Comença a parlar l’ànima. Hi havia una vegada... una petita reserva independent que va veure com canviava tot un país sencer durant 50 anys. Anem de Safari.
 Les tribus de la nit i el primer Lion caçat

Primer va ser la tribu. Jamboree! Del zulu: “Reunió de tribus”. El Jamboree de la Plaça Reial obre el 1960 per aplegar totes les tribus que volen adorar el Déu Jazz enmig de fum, en forma de pentagrames i suors desbotonades. Un nirvana subterrani pels clans de l’ànima. I Anthony Robin Batey és un soul man. El britànic aterra a Barcelona el 1962. El Jamboree és una reserva internacional, sideral, per sentir-ho tot. “Hi havia els millors”, diu Batey encara tocant-los entre la boira. Eren els dies de Bill Coleman, Kenny Drew, Chet Baker, Ponny Poindexter, Art Farmer, Lou Bennet, Kenny Clarke... Barcelona és la capital de l’ànima. Batey ja no enyora el Londres dels clubs de jazz. Això és el cel a la terra. El toca i viu a tocar. A un Hostal del carrer Escudellers: “20 pessetes la nit! Fabulós! Per a un home sol era el paradís!”. Ho és.

El downtown de Barcelona és una maqueta autòctona, bigarrada, surrealista, kitsch de tot el planeta.  I, paradoxalment, fa obrir els ulls pel seu art de realisme de samfaina extraterrestre. Barcelona és Nova York: el New York, el night club de senyoretes de colors i carns pop. Els neons erectes del local competeixen amb els del cinema Alarcón. Aquí les professionals del sexe fast food serveixen onomatopeies de plaer mentre es mira la pantalla. La Rambla, el riu de la ciutat, t’abraça i et porta per aquests carrers, pels locals: los Caracoles, el Grill Room, el Panams, el Tabú... Un petit país de colors amb passaport cap a la llibertat total. Aquí passa la frontera tothom: burgesos de la part alta de Barcelona; joves esbojarrats de comarques i un exèrcit de formigues blanques: els mariners de la VI Flota nord-americana. Des dels anys cinquanta fins als vuitanta els vaixells ianquis atraquen al Port. És la geopolítica d’interessos de la Guerra Freda. Són l’altre Pla Marshall. Porten carregaments de llibertat enmig de la dictadura franquista: xiclets, Donuts, Coca-Cola, Rock and Roll, texans, bowling... i deixen tones de diners al Xino.

"Barcelona és Nova York: el New York, el night club de senyoretes de colors i carns pop."

El Barri Xino, la part baixa de les Rambles, viu una segona joventut després que Barcelona fos capital internacional del vici des de la Primera Guerra Mundial amb el parc temàtic de la prostitució, l’alcohol, la droga... La Guerra Civil va apagar l’alegria de la mala vida. I també tancava al número 15 del Portal de Sant Madrona: el Red Lion. Des de 1910. Una taverna enmig del supermercat de carn del Xino que va anar mutant cap al ball. Així s’anunciava: “Dancing Red Lion. Ball continu. Consumicions a preus econòmics”. Aquí atraquen mariners: els del mar blau i els de la nit. Tots nàufrags de l’ànima que s’aferren a la barra salva vides. Així descriu el submarinista de la nit barcelonina, el periodista Sebastià Gasch, el 1930, les aigües del Red Lion: “Mariners anglesos, mariners suecs, mariners holandesos, amb la cara xopa de sol i, als ulls, totes les nostàlgies. Mariners russos, de color de rajola, i al pit el tatuatge sentimental. Patrons de bergantí romàntic de cara treballada per tots els vents. Fogainers valencians, nas aixafat i negres, el dentat podrit, la cara dolenta. Confrontes de moll. Contrabandistes de Camel i de Lucky Strike. “Filles” en vermell, “fräulein” en groc, “girls” en violeta. I en un racó... el cuiner negre d’un vapor americà, que clava unes dents d’argent dins l’or d’una taronja, i diu una vella cançó que destil·la tota la malenconia de les plantacions de Luisiana”. Batey també s’enyora el 1967. Sense saber que existia aquell primer Lion barceloní obrirà un altre Lion. Un altre salva vides d’uns mariners que remaran des del downtown barceloní a l’uptown per caçar un nou lleó de la nit.
 

El club dels cors solitaris“It was twenty years ago today / Sgt. Pepper taught the band to play...”. És 1967 i els Beatles fan esternudar al·lucinacions amb el disc  Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. El seu compatriota, Anthony Robin Batey, també se sent sol. Mariner anímic que enyora la Barcelona on va desembarcar el 1962. La va abandonar. Primer per muntar un bar a Tossa. Després cap a Lloret on fa néixer el seu vaixell: el pub “El capitán”. Un dia torna a la mar estimada. Sotsobra melangiós pels carrers. Allà, lluny, albira el futur: el número 70 del carrer Evarist Arnús. Un local buit: el paradís. Al voltant tot és un oceà infinit. Damunt, el Camp del Barça de les Corts ja s’ha esfumat. I el demà seran camps de pisos formiga. El Barça, el seu admirat Barça: el de Kubala, Ramellets, César, Basora... El Barça de les Cinc Copes. I aviat, a la nova illa anomenada The Red Lion (és un nom comú de pub britànic), vindrà a fer una copa fins i tot el president del Barça (1961-1968) Enric Llaudet. El Lion comença a marcar gols a l’arxipèlag de la nit barcelonina.

Una illa verge. “No hi havia res”, diu Batey. I el lleó comença a arremangar-se, a construir-ho tot. Un skyline propi: la reproducció a escala real d’una cabina de telèfons anglesa (que encara hi és); la barra llarguíssima, la fusta abraçant-te, l’estora a terra, els dards volant, la cervesa esperant... British style. Un temps intern: l’horari gairebé perpetu de sis de la tarda a tres de la matinada. Un espai únic: Una estructura laberíntica de saletes per jugar a amagar-se. Un pantone etern del local: el color roig i negre. Com un selenita de dos ulls. El Red Lion és un extraterrestre a la Barcelona de 1967.
 La modernitat del franquisme és la pel·lícula d’una monja (Gracita Morales) conduint un 2CV a punt d’atropellar tothom: Sor Citroën. I el Red Lion condueix cap al món. Cap a les barres d’un Mad Men a la catalana. La sèrie nord-americana que retrata aquells seixanta on els publicitaris fan somiar a tothom i després desfan els bars.  “Hi havia un ambient selecte. Homes de negocis, empresaris, britànics i catalans. Oficials de la sisena flota nord-americana. Homes que volen impressionar a la seva promesa, a la seva amant...”, diu Batey. Mentre el saxo de John Coltrane xiuxiueja a les orelles calentes. Mentre els dits de piano d’Oscar Peterson toquen faldilles nervioses. Mentre la trompeta de Mile Davis bufa a les galtes. Mentre els discos de jazz de Batey giren com les cares. I la música zigzagueja sospirant, arribant. Es beu cervesa i whisky. Lentament com si els líquids fabriquessin petons. L’alcohol és una identitat, una targeta de presentació, una declaració: “Sempre s’han de tenir bons whiskys. Perquè el català volia les seves marques. I el bevedor s’ha de sentir còmode”. La llum de capvespre perpetu del local acaba de fer el primer petó.

"Un pantone etern del local: el color roig i negre. Com un selenita de dos ulls. El Red Lion és un extraterrestre a la Barcelona de 1967."

El Lion imanta els cors solitaris. Des dels anònims a estrelles com el bicampió de Fórmula 1 Graham Hill després de córrer al Circuit de Montjuic. Dins Batey feliç. El jazz. Els clients. Tot. Fora són els dies de la Gauche Divine, Tuset Stret, la Cova del Drac, la Nova Cançó, el drugstore del Passeig de Gràcia, Bocaccio.... I el Lion com una illa verge, paradisíaca. Com un planeta desconegut. Ple d’astronautes que saben viatjar a la nit i veure estrelles a la foscor. “Vaig tenir molta sort, perquè tenir un local mal situat era una forma de propaganda, perquè la gent deia: “Anem allà, és difícil de trobar”, revela Batey. Un lloc llunyà, invisible, clandestí, on el boca-orella és la comunicació sideral. Fins que l’home va aterrar a la Lluna, Batey, va pilotar el Lion. Mentre els hippies asfalten el Festival de Woodstock. Mentre Joan Carles de Borbó, príncep d’Espanya, és designat successor de Franco. És 1969 i Batey diu adéu al local perquè no pot mantenir el pub de Lloret i el de Barcelona. Un adéu amb la música d’aquell any: “Je t’aime... moi non plus”, esgargamellen Jane Birkin&Serge Gainsbourg. El cor solitari batega en vermell i negre.
 Jesucrist, la Nova Cançó, l’Àngel custodi i “El confessionari” sexual

Silenci. Jesucrist ve al Red Lion. “Per Setmana Santa el govern t’obligava a posar música Sacra. Cants gregorians, música religiosa.. tot el dia”, diu Elio Cutri. Cambrer durant els anys setanta. Argentí que amb 25 anys desembarca a Barcelona. Des de darrere de la barra veu ressuscitar el Lion. I torna la música al cel: Maria del Mar Bonet, Maria Cinta o Ovidi Montllor... El Lion és un dels firmaments de la Nova Cançó. I de tot el que sigui música celestial. Tete Montoliu o Gato Pérez actuen en un petit escenari entremig de picades d’ullet de pòsters de Jimi Hendrix i Al Capone. Tot és possible en aquest laberint de colors espacials.

"Maria del Mar Bonet, Maria Cinta o Ovidi Montllor... El Lion és un dels firmaments de la Nova Cançó. I de tot el que sigui música celestial. Tete Montoliu o Gato Pérez actuen en un petit escenari"

Els setanta són els anys d’un lleó amansat pels hippies, els progres, però on continuen apareixent nois blancs de la VI Flota nord-americana. Els canvis de la societat en comprimits virolats a una barra de bar. Quan tothom era The Young Ones. Joves en un joc de miralls amb la publicitat del local: “Ambiente musical (Folk). Barcelona’s only Folk Club”. I què més? “Underground Atmospheric. Cosmopolitan Meeting place for the -in- looking for action in Barcelona”. I, és clar: “English and american staff” (durant els setanta regenta el Lion un americà i després un català). Per tant, “Dart board”, “King-size beefburgers. Giant bone steaks on our charcoal grill” i, és clar, “Beer on tap”. Salut.Cerveses, cerveses... Una escenografia de cerveses com urbanitzacions (la gerra a 15 pessetes). Competint amb la fragmentació d’edificis alts: els cubalibres (rom, whisky, ginebra...). La moda minimalista del tequila amb sal i llimona. Les cues zigzaguejant per jugar als dards. Els stops de les pissarres on s’anuncien classes d’anglès, viatges a Londres o el pòxim partit de futbol entre “The Red Lion” i el “Vilobí del Penedès”. Sí, Gol! El Lion té equip de futbol propi des dels dies de Batey. Seguim pels laberints. Allà un plànol del metro de Londres. Al costat anuncis de tavernes angleses clàssiques. I en qualsevol lloc rètols psicodèlics: “Miembro de la Asociación Española de Aerosoles”. I de patac la cabina de telèfons anglesa vermella per esperar trucades desitjades: Tu, tu, tu...  Bateguen els cors d’aquests joves fugitius que dins busquen el seu refugi, el seu cau, el niu d’amor d’un Tu i un Jo. Amagats, invisibles. Perquè fora hi ha el fosforescent censor de les mirades. Són joves que encara fugen de “El Sereno”.
 L’Àngel Custodi. El sentinella de la nit. El guardià de la moralitat. “El Sereno”: el vigilant nocturn que persegueix lladres, posa drets els borratxos, avisa el metge, obre les portes de les cases i clar... vetlla perquè aquests joves no converteixin les porteries en rings de boxa del despertar, o del rugit permanent, sexual. Elio Cutri encara assenyala la porta del local com si veiés aparèixer “el Sereno”. Vestit de professional blau nit fosca. Amb les claus de tot el veïnat a les mans. Amb la gorra de sirena a punt de xiular. Entra. Pregunta si tot va bé. A vegades pren una cervesa. I després a gestionar les criatures de la nit. Silenci fora. Sorolls de silenciador dins: muà, muà, muacs, muacs.... Seguiu el camp minat de detonacions. A les saletes laberint esclaten petons. A “El Confessionari”. Aquí, protegits per santes gelosies de fusta parlen els cossos. Cada dia, cada cap de setmana és Setmana Santa carnal. Com recorda, Pilar Giménez, els joves feligresos del Lion es “pegaven el lote”.

"A les saletes laberint esclaten petons. A “El Confessionari”. Aquí, protegits per santes gelosies de fusta parlen els cossos."

El Lion és la frontera d’un món de dia i un món de nit. Entrem. “Veníem d’amagat perquè la porta sempre estava tancada i no es veia res. La gent pensava que era un puticlub i els pares no ens deixaven venir i entràvem d’amagat”, recorda la Pilar. Veïna del barri. Traspassa el país de la llum cap al de l’obscuritat quan té 15-16 anys. Mitjans-finals dels setanta. Dins tot és clar, lluminós, natural: El Lion és la pàtria on es troben els amics. La colla del barri. A la taula gran de fusta eterna. A l’arbre horitzontal. L’educació sentimental. Amics, cerveses, petons. La primera gasolinera abans d’anar a les discoteques del Paral·lel com Estudio 54. El Lion és el primer rugit de l’adolescència. La sonda que explora l’univers de la maduresa. Com la sonda Voyager 1 i 2 que sobrevola Júpiter el 1979. El Lion ensenya la porta de la nit a altres locals de Les Corts: La Garrafa dels Beatles, el Grupeto.... Uns clàssics. Però també, com assenyala, Elio Cutri, durant dècades cambrer nocturn,  el camí lluminós per a molts pubs de Barcelona que obren entre finals dels setanta i principis dels vuitanta. El Lion batega amb ritme propi.

Toc, toc... Aquí es coneixen Elio Cutri i Pilar Giménez. Anys després es casen. El Lion, com un ésser viu, és pura biologia. 40 anys després Cutri i Giménez, com desenes de veïns del barri, continuen venint al pub. El Lion neix, creix, es reprodueix... Ha estat el lloc de les festes d’aniversari; del Carnaval dels fills; dels Nadals, els Caps d’Any... Un para local social per totes les etapes de la vida. “Pensava que vindríem amb el bastonet”, diu la Pilar. Perquè som davant d’una central nuclear existencial del barri, però que democratitza energia a tota la gran Barcelona. Aquí ve, científicament, gent del Clot, Sarrià, l’Eixample, Ciutat Vella, l’Hospitalet, Cornellà... Una galàxia pròpia. On cada client pilota la seva nau espacial. Allunyats del planeta terra. El Lion és l’espai exterior. Tothom, tothom recorda el local. El Lion és biogràfic. És una fàbrica de records, de memòria. I necessitem fabricar records per viure a la terra.  Aquí. On a mitjans del setanta, com recorda la Pilar, “no hi havia res”. Al costat del Lion hi ha un drapaire. I tothom porta les coses de tota una vida per desprendre-se’n. Per oblidar-se’n. Perquè comença una nova època. I naixeran altres records.
 
Xxxxt.... Hola, vuitantes. La CNN fa esclatar el planeta: la primera cadena televisiva que emet 24 hores de notícies de tot el món. La MTV 24 hores de vídeo clips musicals i el primer anuncia la fi del món: “Video Killed the radio star”. El món socialitza l’àudiovisual. Es tanca una finestra. S’obre una altra. I es veuen moltes coses. La Pilar, al matí, quan va a treballar, veu com del Lion surten els nous herois nocturns. Jugadors de timbes de cartes de tota la nit com un canal de joc de 24 hores. Surten amb els diners de Sol de bon dia a les mans. Una altra fauna. Noves tribus. Alguns treballen en sectors urbans de moda: petits delictes, armes, drogues.. Es tanca la persiana. I davant del Lion s’obre una altra persiana diària. Entra gent del barri de tota la vida, com l’àvia de la Pilar. Ja van a primera hora a comprar vi a granel (i abans barres de gel). És la Bodega de sempre: Pontones. Dins, Ramon Villaró, fent el cafè diari. Mira de fit a fit aquell Lleó que tornarà a rugir. Graaa, Graaau...

Macedònia nocturna: les illes Malvines, Thriller, Naranjito i els Jocs Olímpics

Pam, pum, catacric-catacrac... L’estiu de 1982 entra, de patac, un destructor de la marina anglesa. “No sé com se’n van assabentar que hi havia el Red Lion i anaven entrant per la porta i sortien per l’altra del costat. Sempre amb una gerra de cervesa a la mà, i sense traure’s mai la gorra. No paraven de donar tombs, desfilant. Es van acabar tots els barrils de cervesa”, recorda Ramon Villaró. Mariners britànics. Tornen de la victòria. De la Guerra de les Malvines. Aquell arxipèlag d’illes que enfronta permanentment Argentina i el Regne Unit. Sí, el Lion continua sent una illa el 1982.
 

 

Desembarquen soldadets vestits de blanc clàssic. Però també cabells electrocutats amb samarretes gegants estampades de mil colors de plastilines infantils i pendents de Maquillaje i Me colé en una fiesta de Mecano. Arriben americanes de muscleres de bastida; mitjons blancs nuclears; braçalets de cuir presoner;  pantalons ajustats. Atrapats entre Los Pecos i Depeche Mode. Jaquetes i pantalons de cuir color moribund com zombis del Michael Jackson de Thriller. Xapetes d’un bufet lliure de grups de música i proclames terrenals i siderals amb cadenes post punks noves de trinca. Heavys, postpunks, punks sortits de la botiga; gòtics; neogòtics; rockers; ultrarockers; electrònics... L’explosió de tribus urbanes. “Sí, yo caí enamorado de la moda juvenil  de los chicos, de las chicas, de los maniquís enamorado de ti”, canta Radio Futura.

De moda n’entén Ramon Villaró. Al costat del Lion, al carrer Guitard, té una petita empresa de moda. Cada matí fa el cafè a la bodega Pontones. S’enamora de la noia de casa, la Regina. Es casen. I mira el futur: el Lion. Villaró pilotarà el local gairebé durant trenta anys (primer amb un soci i després sol). Comença en un Lion que veu Naranjito somrient abans de ser espremut al Mundial de Futbol de 1982. El PSOE guanyant les eleccions. La LOAPA unificant amb pegament Espanya. La Generalitat ressuscitada i Jordi Pujol guanyant eleccions sense parar.... I el Lion continua igual. Té la mateixa cara: roig i negre.

"Històries de vasos buits però plens de vida. Ja no sona música. “Ara que el volen tancar em fa una pena tremenda, tants anys”, diu en Ramon. Silenci d’espai exterior."

Els dards segueixen enlairant-se i aterrant a l’aeroport diana. Els bols de crispetes a la barra són paranys per a la set. El tàndem cervesa i whisky continuen equilibrant el pub. El formiguer de grups de música de joves del barri i de tot Barcelona, “els rasques”, que bateja en Ramon, tenen el Lion com a camp de mines sonores. El sostre i les parets insonoritzats per oueres fan que no es trenquin més orelles de les necessàries. Però arriba un moment que alguna cosa passa. Es nota a l’aire, a l’ambient, a les cares, als silencis, a les absències. “A l’inici la gent era més bohèmia, gaudia més sortint de la nit. Després, hi ha un moment, que la gent ja és diferent, moltes parelletes, diferent”, recorda en Ramon. Els Jocs Olímpics de 1992 canvien Barcelona, Catalunya, però també canvien les generacions i les formes d’oci nocturn. El Lion, les Corts, es distancien de la nova Barcelona. Dels nous locals. Del nou disseny. El Lion es va fent gran. El Lion cada cop vola més per la galàxia solitària. S’allunya.

 

 

Les ulleres de sol de la matinada. Quan tanca, a les tres del matí, en Ramon passeja el gos. Cap a casa. Els ulls de l’ombra del matí. S’aixeca a les onze. Cap al bar Pontones. Ajuda la seva dona. I després a les sis travessa el carrer per obrir el Lion. Dia i nit. Nit i dia. Gairebé trenta anys de visió de Raigs X. Ho ha vis tot. Aquell noi que amb 18 anys un dia va entrar i que ara amb 45 continua entrant i porta el seu fill. Aquella noia que amb 17 es va enamorar d’aquell noi que ara és el pare dels seus fills.... Històries de vasos buits però plens de vida. Ja no sona música. “Ara que el volen tancar em fa una pena tremenda, tants anys”, diu en Ramon. Silenci d’espai exterior.

La Guerra de les Galàxies del darrer Lion

El 2008 la sonda de la NASA Mars Phoenix Lander aterra a Mart. Immens. Quan Jofre Pruna, el 2008, aterra al Lion també ho veu tot desmesurat i diu: “No me’l quedo”. Com si fi fos tot un planeta per conquerir, per construir, el Lion torna al seu inici. “Estava molt abandonat. Ens vam passar traient brossa vint i pico de dies. Cada pintant i netejant...”, recorda Pruna. Però baixa a la superfície. S’endinsa al nou terreny amb un soci, en Manel, però a partir del 2010 en Jofre ha pilotat el Lion. I l’ha enlairat a una nova galàxia. Perquè això ha estat una Guerra de les Galàxies. Fa molt de temps, en una galàxia molt llunyana...

"Els llogaters volen guanyar el que no guanya un tio treballant 8 hores a la setmana. No hi ha cap llei que limiti l’avarícia de la propietat."

El Lion és un univers d’universos. Aquí s’han fet sessions de cinema de la Guerra de les Galàxies; Retorn al Futur, cicles de terror... Maratons de sèries de televisió: Walking dead; Joc de Trons; Misfits... Presentacions de llibres; concerts de tot tipus; aniversaris; festes; carnavals; caps d’any... El Lion és la seu oficial de la primera penya del Athletic Club Bilbao a Barcelona: Lehoi Beltz (Lleó negre). Ha acollit els supporters catalans de l’equip de futbol de Gibraltar: els torristes de Catalan Bay. I, és clar, ha estat temple de socialització de patiments i alegries de la religió més universal: el Barça. Al Lion hi ha mil planetes. Hi cap tot. Pot amb tot. I sobrevola sol. Molt més enllà dels dards, de ser, des del pilotatge d’en Jofre, una de les capitals de la cervesa artesana a Barcelona. Encara més enllà de la confiteria d’alcohols de colors, refrescos, hamburgueses.... El Lion té vida pròpia. Palpita. Tic, tac. Bum, bum... I a en Jofre li batega el cor: “Quan tu entres reconeixes el local. Els que vénen diuen: “aquest local està igual”. Jo només volia revifar un local que té ànima i que la té per la majoria de clients, que tenen una vinculació especial amb ell, perquè es van criar aquí, perquè creuen Barcelona per venir... Bé, jo sóc un sentimental. A més aquí he conegut a la meva dona, la mare dels meus dos fills”. Bum, bum.

El Lion és un búnquer emocional. Un mirall per l’observador que no vol ser observat. Heu de voler entrar, com al castell de Dràcula. Heu de dir: Sí, vull. Si ho feu, heu de donar una part vostra. “És un local tancat, per viure’l de cara cap a dins. No vinguis a fer postureo perquè és un local anti postureo”, reflexiona metafísicament en Jofre. El Lion és anímicament honest.  I en Jofre és professional d’ànimes. Durant 11 anys va treballar com a educador social en centres de salut mental. “Això m’ha servit. Quan treballes en un centre de salut mental saps el diagnòstic i al bar diagnostiqués als clients sobre la marxa. Per això quan un client entra per la porta ja saps si ha de dur problemes. Ho veus si un tio grinyola amb el local. No sé com explicar-ho”, analitza en Jofre. Ell ha vist entrar, zigzaguejar, sotsobrar, retornar a les ànimes de les persones. Ell ha vist en el sismograma d’una barra la crisi en gerundi: continuada.

"Abans venia més gent, ara molts es troben a casa amb els amics i miren sèries i ja beuen allà i clar, els surt més barat."

Un dia l’univers va entrar en un mar de forats negres. Resum en 3D de 9 anys de societat líquida: La gent ha passat de veure cubates a beure cerveses. Entre setmana es beu cervesa artesana (més cara) i els cap de setmana industrial (més barata). El client ha passat de beure tres copes a una. El client abans pagava al comptat ara amb targeta. El client abans era més gran, ara nous targets: solters de 30-40 anys entre setmana que fan la cervesa abans d’anar a casa. I el cap de setmana gent jove. Abans la majoria de la gent anava al bar a beure, parlar, ara els partits de futbol marquen la caixa. Abans la gent “es desfasava”, ara usa el bar per trobar-se puntualment i xerrar amb calma. Abans venia més gent, ara molts es troben a casa amb els amics i miren sèries i ja beuen allà i clar, els surt més barat.  I això que el preu de les copes és semblant al del 2008. Davant la barra hi ha un univers de crisi. Darrere la barra, també.
 Anys de Guerres de les galàxies. Anys de meteorits. Anys de lluita rebel. “A mi em sap molt greu però jo ja he tirat la tovallola. La reflexió de la propietat és que està cansada de negociar amb mi. El lloguer és inassolible. El mercat s’ha desplomat. Amb un lloguer ajustat el negoci seria viable”, assenyala en Jofre el principal motiu del tancament del Lion el dissabte 11 de març de 2017. Lloguer per sobre preu de real. Impossible tirar endavant. Altres locals del barri, de tota Barcelona estan així. És una epidèmia. “Què està passant?” Hi ha una sèrie de multipropietaris que posen un preu. Com que no volen baixar-lo prefereixen tenir els locals buits a tenir-los llogats a preus raonables. Això afecta el model de comerç perquè al final estem parlant d’una ciutat que no emprèn perquè assumir el preu d’un lloguer és el preu més gran d’un negoci. Els llogaters volen guanyar el que no guanya un tio treballant vuit hores a la setmana. No hi ha cap llei que limiti l’avarícia de la propietat. Això deteriora els locals, la ciutat, els carrers, tot. I hi ha locals històrics, com aquest. Al final això està fent que la Barcelona que tots hem conegut quedi desdibuixada. Barcelona està perdent la seva personalitat, que són els petits comerços”, sentencia en Jofre. Perquè el dia que va arribar aquell paper surrealista ja era un senyal del futur negre.
 

 

Fa cinc anys. Aterra un burofax d’un advocat. Li demanen 1500 euros anuals per usar el nom Red Lion. Sorpresa. Hi ha un bar Red Lion a Madrid que va registrar la marca. Hi ha desenes de Red Lions a tot l’estat. El burofax el reben tots. I el primer, l’original, el de Barcelona perd, absurdament, la identitat. És el primer tret. Pruna canvia el nom: de Red Lion a Black Lion. El lleó coixeja. El lleó moribund. El lleó intenta enlairar-se a l’espai de nou, però no pot.  

A finals de febrer del 2017 la NASA anuncia el descobriment de set planetes semblants a la terra en una estrella nan vermella. A 39 anys llum. Anirà el Lion cap aquí per sobreviure? Un altre dia de finals de febrer del 2017 a un altre planeta es troben per primer cop en Jofre Pruna i Anthony Robin Batey. Universos amb cinquanta anys de distància. Molts anys llum per aquesta ciutat, per aquest país. Des del franquisme a la democràcia. Des de Josep Maria de Porcioles a Ada Colau (11 alcaldes!). Des de Josep Tarradellas a Carles Puigdemont. Des de les generacions de barcelonins dels seixanta a les del segle XXI. Des de tantes coses que ja volen ingràvides, invisibles, immaterials per l’espai. Des de 1969 Batey no havia tornat al Lion. “No he volgut tornar per nostàlgia. Vaig ser molt feliç aquí. Sí, era un bar feliç, el bar ha de ser feliç i així els clients són feliços. Els clients són el més important que té un bar”, diu Batey. I en Jofre se’l mira: “A mi em passarà el que li va passar a vostè. Jo, un cop que tanqui no tornaré a passar mai més per davant i això que visc a dos carrers”, diu en Jofre mentre va apagant la veu. I Batey assenteix: “ja...ja. ...”, amb veu de silenciador. I es fa el silenci a l’espai i el temps. I el lleó mor.