Berta Puigdemasa, l'arpista acrobàtica

Tenia set anys la Berta quan va dir als seus pares que volia tocar l’arpa. L’arpa? L’arpa. I d’on ha sortit aquesta dèria? Vull tocar l’arpa. Però al conservatori de Lleida, on vivia la família, no hi havia professors d’arpa. Però jo vull tocar l’arpa. Per sortir de del pas, li van recomanar que comencés pel piano que també és un instrument polifònic i la mà dreta obeeix la clau de sol i l’esquerra, la de fa. Almenys comencem per aquí. Però la Berta seguia volent tocar l’arpa. Un instrument imperiós de 50 quilos i dos metres d’altura. També n’hi ha de més petites. Dos metres, 50 quilos. Tenia clar quin era el cim.

Als 12 anys, la dèria intacta, sa mare la comença a baixar un cop cada mes al Conservatori de Barcelona, mentre segueix amb el piano i el solfeig a Lleida. I enfila la carrera d’una formació clàssica que la seguirà el Real Conservatorio Superior de Música de Madrid, Koninklijk Conservatorium Den Haag, Conservatoire National Régional de Paris, École Normale de Musique de Paris i Université Paris Sorbonne.

La impressió davant d’una arpa és que és un instrument robust, per la seva dimensió, però delicat alhora, com si tots els seus secrets s’esventressin davant teu. La inèrcia pot convidar-te a fregar les cordes i arrencar-li una escala. Però els arpistes les pinsen, les pentinen, les esgarrapen i llavors sona i ho omple tot d’una estranya manera, amb sorpresa perquè la majoria dels no melòmans no tenim assimilada com sona una arpa, qui la pot fer vibrar perquè no se senti res més que el so magnètic i potent de les seves 47 cordes.
 
Amb divuit anys s’instrueix a la Haia (Holanda). I allà assisteix esporàdicament a classes d’Isabell Perrin, una visionària que “parla de música i no de tècnica” i se n’hi en va com qui teixeix una història subterrània. Fins que s’instal·la a París. I hi viu, durant un temps, entre aquells tons grisos de les façanes, la bicicleta, arpistes d’arreu que veneren aquell instrument al bressol de la seva grandesa: França, la pàtria de l’arpa.

“L’arpa no és daurada, ni angelical ni la toquen les nimfes”. Amb 27 anys, altra cop a Barcelona, instal·lada a l’Eixample, comença a donar classes d’arpa i també de piano. I si aquest país nostre no té per costum anar a l’arpa, que l’arpa vagi a la gent. En una furgoneta, la Berta recorre la geografia catalana de punta a punta, perquè no hi hagi excuses. Si algú no la coneix, que no sigui culpa seva. Fa tallers a escoles bressol, escoles infantils, a centres penitenciaris. I allà entoma els reptes: toca això, toca allò; podries fer que sonés flamenc?; podria sonar rap? I tant que sí, i esgarrifa’t que això no és tot.

Que l’arpa és tècnica, posició postural i domini prodigiós dels dits que obeeixen veus  diferents? Espera’t a veure-ho, això és una opinió. La Berta la gira, la tomba, la deixa a terra, s’hi encimbella i toca amb la mà dreta el que hauria de tocar amb l’esquerra i a l’inrevés. Com si fos un joc, pura provació. Això va fer a Austràlia al Congrés Mundial de l’arpa amb el seu espectacle The Dancing Harp en companyia de la ballarina francesa Béné Carrat. Davant d’un públic on, qui més qui menys, era un virtuós. I ella tocant cap per vall.

Vinculada estretament al paisatge hortícola de Lleida, hi organitza des del 2012 el Curs Internacional d’Arpa Horta de Lleida que en un entorn agrari reuneix arpistes d’arreu del món un cop cada any, durant una estació diferent: “així poden veure com canvia el paisatge”. Imagineu-vos músics embadalits davant el bast d’hectàrees de presseguers en flor. O enmig la boira espessa. Quin prodigi. N’és la directora des de la primera edició i per aquest certamen hi passen professors de prestigi que fan classes magistrals als alumnes que hi participen, alguns preparen concursos internacionals i és una cita única per perfeccionar la tècnica. L’arpa a Lleida, que ningú no pugui tornar a dir que no se’n pot aprendre. Un mostrari dels millors que s’alberguen en cases pageses, gent de l’Horta.
 
Avui a Catalunya hi ha uns vint professionals d’arpa i uns cent estudiants. Segueix sent una opció d’instrument minoritària. Però la Berta Puigdemasa s’ha convertit en un refent. Només té trenta anys (Barcelona, 1987) i s’ha autoeditat tres discos: el primer de música clàssica (París, 2011), Les yeux fermés (Barcelona, 2013) i Electric Philokalia (Barcelona, 2014), aquests darrers amb composicions pròpies. Però té el do de la improvisació, la Berta. I el mal vici de la impaciència. I davant l’arpa es deixa anar i llavors no escriu el que fa sonar. I fa concerts i adverteix que potser no serà com la última vegada, perquè la improvisació la pot, el diàleg amb l’arpa és una mena de discussió on ella la silencia per extenuació.

50 quilos, l’arpa. 50 quilos, la Berta. Un pis en un xamfrà a l’extrem de l’Eixample, on viuen tres arpes, més de deu guitarres, un piano, instruments de percussió per al gaudi i la descoberta del petit Xiro, tres pams de terra, que observa i escolta fascinat com l’Ivan Gràcia i la Berta composen i es baten en duel. I el resultat del duel són Els quatre elements, una suite de guitarra i arpa elèctrica que sonarà el proper 19 de març al Recinte Modernista de Sant Pau.

Una bona ocasió per veure i sentir com sona l’arpa. Al final, si no us ve cap melodia al cap no és culpa vostra. Mozart només té una peça. Bach, cap. Wagner posava més d’una arpa a les seves òperes. Fins el romanticisme, no és gaire freqüent que els compositors escrivissin per arpes. Ho fa Debussy en les seves peces orquestrals. I, entre els arpistes,  l’Impromptu op.86 de Gabriel Fauré és una de les grans peces del repertori. Deixeu-vos seduir. Qualsevol idea prèvia es dissoldrà a ritme d’arpegis.