25
de febrer
del
2017
Actualitzat
a les
21:50h
L’assassinat de Kim Jong-nam, germanastre del líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, a un aeroport de Malàisia ha tornat a portar l’últim règim estalinista del planeta al primer pla de l’actualitat. Tot indica que ha estat una operació organitzada des de Pjongjang degut a l’enfrontament obert entre tots dos germanastres. Segons les investigacions, Kim hauria estat assassinat amb una arma química, l’agent nerviós AX.
El règim de Corea del Nord s’ha convertit en un element de desestabilització internacional, accentuat des que l’any 2006 fes el seu primer assaig nuclear. Darrer sistema estalinista del món, des de la caiguda del bloc soviètic el país s’ha tancat encara més en ell mateix i és l’únic estat que està regit per una dinastia comunista des del 1948.
Kim Il Sung (1948-94), el patriarca
Kim Il Sung va ser el fundador de la República Popular Democràtica de Corea, sorgida del combat contra els invasors japonesos. Després de la Segona Guerra Mundial, amb el Japó derrotat, Corea queda partida entre el nord del paral·lel 38, sota protecció de la Xina i l’URSS, i Corea del Sud, sota paraigües nord-americà. La península coreana esdevé un exemple clar dels efectes de la Guerra Freda. El veïnatge de la Xina de Mao, que proclama la República Popular el 1946, serà un suport fonamental per la Corea comunista.
Kim Il Sung havia destacat com a combatent anti-japonès, enrolant-se en els exèrcits xinès i rus. A partir del 1948, basteix un sistema polític basat en el control total per part del Partit dels Treballadors de Corea (PTC), situat dins de l’ortodòxia estalinista. Des d’aleshores, els nord-coreans pateixen una dictadura totalitària basada en el culte a la personalitat.
El caràcter imprevisible del règim nord-coreà ja es va delatar el 1950, quan Kim Il Sung va llançar un atac contra Corea del Sud, ocupant la capital, Seül, en una ofensiva que va posar el món al caire d’una confrontació mundial. Els Estats Units van témer que la invasió fos una iniciativa del dirigent de la Unió Soviètica, Stalin, però no era així. Allò va ser l’inici de la guerra de Corea, que culminaria amb la intervenció de les Nacions Unides liderada per tropes nord-americanes. El general MacArthur va defensar aleshores acabar definitivament amb Kim, recuperant tota la península i no defugir, si calia, un xoc obert amb Pequín. Però el president dels EUA, Harry Truman, va veure el perill i va destituir MacArthur.
L’exèrcit xinès va socórrer Kim i durant tres anys les dues capitals de la Corea dividida, Seül al sud i Pjongjang al nord, van ser conquerides i reconquerides diverses vegades. Finalment, el 1953 les fronteres van quedar fixades entorn el paral·lel 38. La reunificació de la nació corena és una qüestió pendent i una ferida oberta que s’arrossega des de la Guerra Freda.
Kim Il Sung va sobreviure a la guerra de Corea i va reforçar el seu poder, que es va fer absolut. A diferència d’altres sistemes comunistes de partit únic, a més, el PTC va acabar sent un instrument més del nucli més proper del dictador. Tot l’aparell de propaganda de l’Estat es va posar al servei del qui va ser anomenat Gran Líder. Kim, amb ínfules intel·lectuals, va teoritzar un pensament propi, el Juche.
Què és el Juche?
Convertida en doctrina política oficial de Corea del Nord, el Juche, paraula que se sol traduir com a autosuficiència, va néixer com la versió coreana del marxisme leninisme, però en realitat és una barreja estrambòtica de culte a la personalitat, dictadura totalitària familiar, residus del marxisme i autarquia, amanit amb alguns trets de la cultura tradicional coreana, i amb punts en comú amb el maoisme i l’estalinisme. Vol ser també una filosofia, i en alguns aspectes, té molt de religió, on el déu és Kim Il Sung, l’església el partit, i el Papa el líder màxim del país, que en aquests moments és el nét del fundador.
Malgrat l’afirmació que Kim Il Sung va fer sobre el Juche (“vol dir que les masses són les propietàries del país”) i la defensa retòrica de l’aportació individual de cadascú al creixement del país, la realitat és la d’un règim repressiu on els nord-coreans són simples peces d’un engranatge conduït per molt pocs.
Dins del Juche té un paper especial el Songun, que és el vessant militar del sistema. De fet, des de la caiguda del Mur i la fallida del socialisme real, s’han reforçat les referències més autàrquiques del règim i el llenguatge clàssic comunista ha estat bandejat. En la major part dels documents oficials, les cites al marxisme leninisme són escasses, i ni tan sols el maoisme apareix de forma destacada, malgrat que la Xina continua sent, ara ja amb més fredor, una aliada.
La segona generació pren el poder
A la mort del fundador, el va succeir els eu fill Kim Jong-il (1994-2011), l’Estimat Líder. El seu cursus honorum permet seguir la formació de qui va ser el principal dirigent nord-coreà. Nascut el 1942, poc a poc va ser preparat per pujar tots els esglaons fins al cim. El 1964, va coronar la seva tesi sobre “La posició d’un país en la construcció del socialisme”, i va començar a col·laborar en el comitè central del partit, en els departaments de propaganda i cultura. D’aquí li va venir la seva afició pel cine. També va conèixer de prop com funcionava la maquinària propagandística del règim per exaltar la imatge del seu pare.
El 1972, va entrar com a membre del comitè central. El 1973 ja era secretari d’organització i propaganda, i va consolidar el seu currículum com a autor d’obra escrita, publicant una biografia del seu pare. També va organitzar diverses operacions terroristes contra governants de Corea del Sud, entre elles un atemptat contra el president Park, el 1974, en què va morir la dona d’aquest. D’aquesta manera, anava sumant galons davant del seu pare, finalment convençut que era digne de ser el seu successor.
De les moltes històries que s’expliquen d’ell hi ha el segrest que va organitzar d’un cineasta sud-coreà, Shing Sang Ok, i la seva dona. El motiu era que l’ajudessin a construir una potent indústria cinematogràfica, una de les seves obsessions. La “convivència” va durar vuit anys, entre 1978 i 1986, durant els quals Shing va realitzar diverses pel·lícules pel règim, fins que van poder escapar.
El 1980, Kim Jong-il va ser proclamat com a successor. Va ser fet president de la Comissió de Defensa Nacional, l’òrgan que simbolitza el poder presidencial, i membre del buró polític, el presídium del partit. Hi ha coses veritablement curioses a Corea del Nord. Al convertir Kim Il Sung en “president etern”, no es va designar cap de l’Estat per no fer ombra al difunt. La cúpula de l’Estat va passar a mans de la Comissió de Defensa Nacional. I les tasques representatives del cap de l’Estat van recaure en el president de l’Assemblea Popular, el teòric parlament del país.
Malgrat tot, sembla que el seu ascens, que convertia el règim en una dinastia, va trobar opositors, i les aparicions públiques del successor van passar per períodes de major i menor presència en funció de les reticències que despertava.
Tres dones, moltes intrigues
A Kim Jong-il se li van conèixer tres dones: Kim Young Sok, Song Hye Rim i Ko Young Hee. Aquesta és una dada interessant perquè ajuda a explicar la mort del germanastre de l’actual líder a Malàisia. El 1971 va néixer Kim Jong-nam de la relació amb Song. El pare el veia bé com a hereu i el noi va ser preparat per ser-ho. Però la vida a Pjongjang no li atreia i un dia va ser enxampat al Tòquio amb un passaport fals. Era l’any 2001. Ell va explicar que volia visitar Disneyworld però la sospita d’un intent de deserció va suposar la seva caiguda en desgràcia.
Aleshores, el dictador va fixar-se en els altres fills, els que va tenir amb Ko, una ballarina de qui diuen que era la seva favorita. Kim Jong-chul era el germà gran, però sembla que hauria perdut la confiança del pare quan va viatjar a Europa sense permís per assistir a concerts d’Eric Clapton… La tragèdia i la comèdia sempre es donen la mà a Pjongjang. Finalment, va ser l’altre fill, Kim Jong-un, nascut el 1983 o 1984 el designat. L’any 2011, el dictador va morir i Kim Jong-un va prendre el control.
El més cruel de tots
Amb l’arribada al poder de l’actual dirigent, es van produir alguns canvis. D’una banda, va semblar que es produïa una certa obertura. Per exemple, quan Kim va aparèixer en una reunió del partit caminant coix, es va considerar un signe de transparència, ja que mostrava una mancança del líder. També quan va mostrar-se amb naturalitat junt amb la seva parella, Ri Sol Ju.
Però en una cosa coincideixen tots els analistes: Kim Jong-un és més cruel que el seu pare, i potser més que l’avi. Tot i les purgues que tots han efectuat, els seus dos predecessors no s’havien atrevit a eliminar sense manies persones del cercle familiar més íntim. Sigui perquè se sent més feble, perquè té més accentuada la tendència paranoica pròpia del règim, Kim Jong-un és més capriciós i brutal.
Purgues, crims i paranoia
El primer de rebre va ser Jong Song-thaek, oncle seu, casat amb una filla de Kim Il Sung. És possible que les informacions que van aparèixer presentant Jong com el veritable home fort de la situació, el dirigent que apadrinaria el nebot, no li van fer cap favor. El desembre del 2017, va ser executat després de ser acusat de traïció. Els motius? Un misteri, com tot el que succeeix en el centre del poder a Pjongjang. Alguns observadors van apuntar que l’oncle podia propugnar un gir pragmàtic en línia al que es va produir a la Xina. Amb ell van ser purgats persones del seu entorn.
Des del 2011, les purgues i execucions han estat nombroses en el primer
cercle del poder. L’exèrcit tampoc s’ha salvat, tot i ser la columna vertebral del sistema. En els règims de tipus estalinista, les victòries són efímeres i els ascensos solen ser tan sols pròlegs de caigudes en desgràcia brutals. Hyon Yong-chol, el ministre de Defensa, que el juny del 2014 va ser nomenat ministre de Defensa, va ser executat l’abril del 2015. Diversos oficials van córrer la mateixa sort. Sembla que va cometre alguna negligència i es va dir que s’havia adormit durant una desfilada militar.
Caldrà veure si les continues caigudes en desgràcia dins del primer cercle consoliden Kim Jong-un o generen una sensació d’inseguretat en les instàncies governamentals, que des de l’arribada de la tercera generació de líders experimenta una sacsejada permanent. Sembla que el dictador no es refia de ningú i ha volgut trencar amb tots els dirigents establerts durant l’etapa del seu pare. Es desconeix la influencia que li resta a la vídua de Jong, Kyong-hiu, filla de Kim Il Sung, que havia estat una figura central en el règim.
Una de les figures ascendides recentment ha estat Ri Yong Ho, un diplomàtic que va ser nomenat l’any passat ministre d’Afers Exteriors. Qui ha aconseguit sobreviure, de moment, a totes les batzegades és l’ancià Kim Yong Nam, de 89 anys, president de l’Assemblea Popular i qui fa, nominalment, de cap de l’Estat. Però potser no és només l’astúcia el que el manté, sinó la irrellevància del seu poder, o una edat tan avençada que ni Kim li té por.
El règim de Corea del Nord s’ha convertit en un element de desestabilització internacional, accentuat des que l’any 2006 fes el seu primer assaig nuclear. Darrer sistema estalinista del món, des de la caiguda del bloc soviètic el país s’ha tancat encara més en ell mateix i és l’únic estat que està regit per una dinastia comunista des del 1948.
Kim Il Sung (1948-94), el patriarca
Kim Il Sung va ser el fundador de la República Popular Democràtica de Corea, sorgida del combat contra els invasors japonesos. Després de la Segona Guerra Mundial, amb el Japó derrotat, Corea queda partida entre el nord del paral·lel 38, sota protecció de la Xina i l’URSS, i Corea del Sud, sota paraigües nord-americà. La península coreana esdevé un exemple clar dels efectes de la Guerra Freda. El veïnatge de la Xina de Mao, que proclama la República Popular el 1946, serà un suport fonamental per la Corea comunista.
Kim Il Sung havia destacat com a combatent anti-japonès, enrolant-se en els exèrcits xinès i rus. A partir del 1948, basteix un sistema polític basat en el control total per part del Partit dels Treballadors de Corea (PTC), situat dins de l’ortodòxia estalinista. Des d’aleshores, els nord-coreans pateixen una dictadura totalitària basada en el culte a la personalitat.
El caràcter imprevisible del règim nord-coreà ja es va delatar el 1950, quan Kim Il Sung va llançar un atac contra Corea del Sud, ocupant la capital, Seül, en una ofensiva que va posar el món al caire d’una confrontació mundial. Els Estats Units van témer que la invasió fos una iniciativa del dirigent de la Unió Soviètica, Stalin, però no era així. Allò va ser l’inici de la guerra de Corea, que culminaria amb la intervenció de les Nacions Unides liderada per tropes nord-americanes. El general MacArthur va defensar aleshores acabar definitivament amb Kim, recuperant tota la península i no defugir, si calia, un xoc obert amb Pequín. Però el president dels EUA, Harry Truman, va veure el perill i va destituir MacArthur.
L’exèrcit xinès va socórrer Kim i durant tres anys les dues capitals de la Corea dividida, Seül al sud i Pjongjang al nord, van ser conquerides i reconquerides diverses vegades. Finalment, el 1953 les fronteres van quedar fixades entorn el paral·lel 38. La reunificació de la nació corena és una qüestió pendent i una ferida oberta que s’arrossega des de la Guerra Freda.
Kim Il Sung va sobreviure a la guerra de Corea i va reforçar el seu poder, que es va fer absolut. A diferència d’altres sistemes comunistes de partit únic, a més, el PTC va acabar sent un instrument més del nucli més proper del dictador. Tot l’aparell de propaganda de l’Estat es va posar al servei del qui va ser anomenat Gran Líder. Kim, amb ínfules intel·lectuals, va teoritzar un pensament propi, el Juche.
Què és el Juche?
Convertida en doctrina política oficial de Corea del Nord, el Juche, paraula que se sol traduir com a autosuficiència, va néixer com la versió coreana del marxisme leninisme, però en realitat és una barreja estrambòtica de culte a la personalitat, dictadura totalitària familiar, residus del marxisme i autarquia, amanit amb alguns trets de la cultura tradicional coreana, i amb punts en comú amb el maoisme i l’estalinisme. Vol ser també una filosofia, i en alguns aspectes, té molt de religió, on el déu és Kim Il Sung, l’església el partit, i el Papa el líder màxim del país, que en aquests moments és el nét del fundador.
Malgrat l’afirmació que Kim Il Sung va fer sobre el Juche (“vol dir que les masses són les propietàries del país”) i la defensa retòrica de l’aportació individual de cadascú al creixement del país, la realitat és la d’un règim repressiu on els nord-coreans són simples peces d’un engranatge conduït per molt pocs.
Dins del Juche té un paper especial el Songun, que és el vessant militar del sistema. De fet, des de la caiguda del Mur i la fallida del socialisme real, s’han reforçat les referències més autàrquiques del règim i el llenguatge clàssic comunista ha estat bandejat. En la major part dels documents oficials, les cites al marxisme leninisme són escasses, i ni tan sols el maoisme apareix de forma destacada, malgrat que la Xina continua sent, ara ja amb més fredor, una aliada.
Les imatges de Kim Il Sung i Kim Jong-il, avi i pare de l'actual líder, són presents arreu. Foto: Europa Press
La segona generació pren el poder
A la mort del fundador, el va succeir els eu fill Kim Jong-il (1994-2011), l’Estimat Líder. El seu cursus honorum permet seguir la formació de qui va ser el principal dirigent nord-coreà. Nascut el 1942, poc a poc va ser preparat per pujar tots els esglaons fins al cim. El 1964, va coronar la seva tesi sobre “La posició d’un país en la construcció del socialisme”, i va començar a col·laborar en el comitè central del partit, en els departaments de propaganda i cultura. D’aquí li va venir la seva afició pel cine. També va conèixer de prop com funcionava la maquinària propagandística del règim per exaltar la imatge del seu pare.
El 1972, va entrar com a membre del comitè central. El 1973 ja era secretari d’organització i propaganda, i va consolidar el seu currículum com a autor d’obra escrita, publicant una biografia del seu pare. També va organitzar diverses operacions terroristes contra governants de Corea del Sud, entre elles un atemptat contra el president Park, el 1974, en què va morir la dona d’aquest. D’aquesta manera, anava sumant galons davant del seu pare, finalment convençut que era digne de ser el seu successor.
De les moltes històries que s’expliquen d’ell hi ha el segrest que va organitzar d’un cineasta sud-coreà, Shing Sang Ok, i la seva dona. El motiu era que l’ajudessin a construir una potent indústria cinematogràfica, una de les seves obsessions. La “convivència” va durar vuit anys, entre 1978 i 1986, durant els quals Shing va realitzar diverses pel·lícules pel règim, fins que van poder escapar.
El 1980, Kim Jong-il va ser proclamat com a successor. Va ser fet president de la Comissió de Defensa Nacional, l’òrgan que simbolitza el poder presidencial, i membre del buró polític, el presídium del partit. Hi ha coses veritablement curioses a Corea del Nord. Al convertir Kim Il Sung en “president etern”, no es va designar cap de l’Estat per no fer ombra al difunt. La cúpula de l’Estat va passar a mans de la Comissió de Defensa Nacional. I les tasques representatives del cap de l’Estat van recaure en el president de l’Assemblea Popular, el teòric parlament del país.
Malgrat tot, sembla que el seu ascens, que convertia el règim en una dinastia, va trobar opositors, i les aparicions públiques del successor van passar per períodes de major i menor presència en funció de les reticències que despertava.
Tres dones, moltes intrigues
A Kim Jong-il se li van conèixer tres dones: Kim Young Sok, Song Hye Rim i Ko Young Hee. Aquesta és una dada interessant perquè ajuda a explicar la mort del germanastre de l’actual líder a Malàisia. El 1971 va néixer Kim Jong-nam de la relació amb Song. El pare el veia bé com a hereu i el noi va ser preparat per ser-ho. Però la vida a Pjongjang no li atreia i un dia va ser enxampat al Tòquio amb un passaport fals. Era l’any 2001. Ell va explicar que volia visitar Disneyworld però la sospita d’un intent de deserció va suposar la seva caiguda en desgràcia.
Aleshores, el dictador va fixar-se en els altres fills, els que va tenir amb Ko, una ballarina de qui diuen que era la seva favorita. Kim Jong-chul era el germà gran, però sembla que hauria perdut la confiança del pare quan va viatjar a Europa sense permís per assistir a concerts d’Eric Clapton… La tragèdia i la comèdia sempre es donen la mà a Pjongjang. Finalment, va ser l’altre fill, Kim Jong-un, nascut el 1983 o 1984 el designat. L’any 2011, el dictador va morir i Kim Jong-un va prendre el control.
El més cruel de tots
Amb l’arribada al poder de l’actual dirigent, es van produir alguns canvis. D’una banda, va semblar que es produïa una certa obertura. Per exemple, quan Kim va aparèixer en una reunió del partit caminant coix, es va considerar un signe de transparència, ja que mostrava una mancança del líder. També quan va mostrar-se amb naturalitat junt amb la seva parella, Ri Sol Ju.
Però en una cosa coincideixen tots els analistes: Kim Jong-un és més cruel que el seu pare, i potser més que l’avi. Tot i les purgues que tots han efectuat, els seus dos predecessors no s’havien atrevit a eliminar sense manies persones del cercle familiar més íntim. Sigui perquè se sent més feble, perquè té més accentuada la tendència paranoica pròpia del règim, Kim Jong-un és més capriciós i brutal.
Purgues, crims i paranoia
El primer de rebre va ser Jong Song-thaek, oncle seu, casat amb una filla de Kim Il Sung. És possible que les informacions que van aparèixer presentant Jong com el veritable home fort de la situació, el dirigent que apadrinaria el nebot, no li van fer cap favor. El desembre del 2017, va ser executat després de ser acusat de traïció. Els motius? Un misteri, com tot el que succeeix en el centre del poder a Pjongjang. Alguns observadors van apuntar que l’oncle podia propugnar un gir pragmàtic en línia al que es va produir a la Xina. Amb ell van ser purgats persones del seu entorn.
Des del 2011, les purgues i execucions han estat nombroses en el primer
cercle del poder. L’exèrcit tampoc s’ha salvat, tot i ser la columna vertebral del sistema. En els règims de tipus estalinista, les victòries són efímeres i els ascensos solen ser tan sols pròlegs de caigudes en desgràcia brutals. Hyon Yong-chol, el ministre de Defensa, que el juny del 2014 va ser nomenat ministre de Defensa, va ser executat l’abril del 2015. Diversos oficials van córrer la mateixa sort. Sembla que va cometre alguna negligència i es va dir que s’havia adormit durant una desfilada militar.
Caldrà veure si les continues caigudes en desgràcia dins del primer cercle consoliden Kim Jong-un o generen una sensació d’inseguretat en les instàncies governamentals, que des de l’arribada de la tercera generació de líders experimenta una sacsejada permanent. Sembla que el dictador no es refia de ningú i ha volgut trencar amb tots els dirigents establerts durant l’etapa del seu pare. Es desconeix la influencia que li resta a la vídua de Jong, Kyong-hiu, filla de Kim Il Sung, que havia estat una figura central en el règim.
Una de les figures ascendides recentment ha estat Ri Yong Ho, un diplomàtic que va ser nomenat l’any passat ministre d’Afers Exteriors. Qui ha aconseguit sobreviure, de moment, a totes les batzegades és l’ancià Kim Yong Nam, de 89 anys, president de l’Assemblea Popular i qui fa, nominalment, de cap de l’Estat. Però potser no és només l’astúcia el que el manté, sinó la irrellevància del seu poder, o una edat tan avençada que ni Kim li té por.