23
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
24
de febrer
a les
11:39h
Des del 31 d’agost del 2003, a Rodrigo Rato Figaredo les coses no li han sortit bé. Aquell dia, el president del govern i líder del Partit Popular, José María Aznar, va proposar Mariano Rajoy com a successor. Hi ha un camí que sembla portar, com un càstig del destí, de la seva derrota davant Rajoy a la seva condemna d’avui a quatre anys i mig de presó per apropiació indeguda per l’ús de les targetes black de CajaMadrid.
Rato va ser el gran vençut d’aquella batalla de la successió d’Aznar. Però les coses sempre són més complicades. Aznar ha explicat amb posterioritat que va oferir a Rato el lideratge però que l’aleshores vicepresident econòmic li va dir que no. I no una vegada, sinó dues.
Segurament, l’arrogància de Rato li va causar una mala passada quan ho tenia tot per triomfar. Després, amb la decisió d’Aznar d’implicar-se amb George Bush i Tony Blair en la guerra de l’Iraq, els dubtes o el distanciament creixent de Rato va fer que Aznar pensés en un altre candidat. El més acomodatici Rajoy seria més apropiat que el prepotent Rato, va pensar el president del govern, que vivia en la glòria de la majoria absoluta, malgrat les protestes massives contra la guerra que acabarien per enrunar el seu executiu en les eleccions del 2004.
El fill de Ramón Rato
L’avui condemnat va néixer en una nissaga poderosa. Un avantpassat seu va ser alcalde de Madrid i ministre. El seu pare, Ramón Rato, d’origen asturià, va ser un empresari que els anys trenta va viatjar per Europa i va escriure alguns llibres –Una generación a la intemperie: perfil juvenil de Europa (1936)- on diuen que deixava anar alguns elogis a l’Alemanya nazi. Després de la Guerra Civil, plenament integrat en el règim franquista, va ser un dels fundadors de Ràdio Nacional d’Espanya, abans de crear la seva pròpia Cadena Rato. Que un personatge així fos processat, en ple franquisme (any 1967) per evasió de capitals i condemnat a tres anys de presó, ja indica que havia d’ultrapassar alguns límits.
Els nens fan el que veuen a casa i l’avui condemnat Rodrigo Rato va aprendre algunes coses en família, a banda d’estudiar economia i anglès a Berkeley. Com el pare, negocis i política van formar un tot en aiguabarreig. Amb la democràcia, es va afiliar a Alianza Popular, contenidor polític del franquisme sociològic. Va haver d’esperar un temps a la jubilació dels històrics, com Manuel Fraga. Allí es va trobar amb un jove Aznar, a qui coneixia per lligams familiars. El seu pare havia col·laborat a RNE amb Manuel Aznar, periodista oficial del franquisme i avi del futur líder del PP. Quan aquest es va fer amb l’hegemonia del partit, el 1989, Rato va ser un dels vicesecretaris generals.
De vicepresident al Fons Monetari
Entre 1996 i 2004, Rato va ser el vicepresident econòmic del govern Aznar. Brillant, satisfet d’ell mateix, es va permetre de crear una base pròpia de poder dins del PP. Els anys de bonança, aquests parèntesis enganyosos entre crisi i crisi, van convertir-lo en guionista del seu propi muntatge: Rato va esdevenir el pare del “miracle” espanyol. Això malgrat que en el clima de benestar hi fessin niu les causes de la bombolla que esclataria.
La derrota del PP el 2004 va deixar el partit amb un pam de nas. Però Rato tenia pista d’aterratge. Aznar, que l’havia bandejat per ser un punt díscol, va moure mans i mànigues per reubicar-lo, i Rodrigo va ser fet director gerent del Fons Monetari Internacional. Va establir-se a Washington però no va acabar el seu mandat, renunciant el 2007. Encara ara no se sap del cert el motiu real de la seva sortida del FMI, on altres responsables que el van precedir i que el van succeir també han estat protagonistes d'escàndols. Sí que se sap que no va acabar d’encaixar en el càrrec. Sembla que s’avorria a la capital nord-americana, i tenia nostàlgia de la seva veritable passió, la política. Es va sentir ofès, asseguren, quan va demanar per a la seva segona companya sentimental el tracte que tenien les parelles dels directors del Fons, i se li va recordar que encara estava legalment casat amb la primera dona.
S’acostaven les eleccions del 2008 i potser somiava a capgirar la situació dins del seu partit, a reconquerir allò que havia perdut el 2004. Però malgrat el fracàs de Rajoy, el dirigent del PP va demostrar més capacitat de resistència i Rato va quedar altre cop fora de joc. El cert és que Rato, després de passar per la banca d’inversions Lazard, va aterrar a CajaMadrid com a president. Era l’any 2010. L’entitat estava en procés de fusió en un procés que conduiria a Bankia i a la seva sortida a borsa. Una de les coses que va fer quan dirigia l'entitat va ser contractar el seu cunyat.
Avui, Rato ha estat condemnat per un dels molts casos que té oberts als tribunals. Les circumstàncies en què es va produir la sortida a borsa de Bankia i l’acusació de frau fiscal i blanqueig de capitals el persegueixen. Segons Hisenda, entre el 2004 i el 2015 hauria defraudat fins a 6,7 milions d’euros i les rendes no declarades en aquest període serien superiors als catorze milions. El 16 d’abril del 2015 ja va ser detingut durant unes hores després que l’Agència Tributària registrés el seu domicili.
En aquells dies ja era un àngel caigut i molts dels qui fins feia poc l’elogiaven com l’autor del “miracle” econòmic espanyol li giraven la cara. Ara afronta un capítol més d’un trajecte que hagués pogut ser diferent si aquella primera vegada, hagués dit sí a Aznar. En la seva condemna d’avui -el mateix dia que s’ha conegut la llibertat sense fiança per a Iñaki Urdangarin-, l’acompanyen Miguel Blesa, antic president de CajaMadrid, i Rafael Spottorno, ex–cap de la Casa Reial. Tots ells formen una fotografia, feta d’excessos, nepotisme i barreja de política i negocis, d’una part del capitalisme espanyol.
Rato va ser el gran vençut d’aquella batalla de la successió d’Aznar. Però les coses sempre són més complicades. Aznar ha explicat amb posterioritat que va oferir a Rato el lideratge però que l’aleshores vicepresident econòmic li va dir que no. I no una vegada, sinó dues.
Segurament, l’arrogància de Rato li va causar una mala passada quan ho tenia tot per triomfar. Després, amb la decisió d’Aznar d’implicar-se amb George Bush i Tony Blair en la guerra de l’Iraq, els dubtes o el distanciament creixent de Rato va fer que Aznar pensés en un altre candidat. El més acomodatici Rajoy seria més apropiat que el prepotent Rato, va pensar el president del govern, que vivia en la glòria de la majoria absoluta, malgrat les protestes massives contra la guerra que acabarien per enrunar el seu executiu en les eleccions del 2004.
El fill de Ramón Rato
L’avui condemnat va néixer en una nissaga poderosa. Un avantpassat seu va ser alcalde de Madrid i ministre. El seu pare, Ramón Rato, d’origen asturià, va ser un empresari que els anys trenta va viatjar per Europa i va escriure alguns llibres –Una generación a la intemperie: perfil juvenil de Europa (1936)- on diuen que deixava anar alguns elogis a l’Alemanya nazi. Després de la Guerra Civil, plenament integrat en el règim franquista, va ser un dels fundadors de Ràdio Nacional d’Espanya, abans de crear la seva pròpia Cadena Rato. Que un personatge així fos processat, en ple franquisme (any 1967) per evasió de capitals i condemnat a tres anys de presó, ja indica que havia d’ultrapassar alguns límits.
Els nens fan el que veuen a casa i l’avui condemnat Rodrigo Rato va aprendre algunes coses en família, a banda d’estudiar economia i anglès a Berkeley. Com el pare, negocis i política van formar un tot en aiguabarreig. Amb la democràcia, es va afiliar a Alianza Popular, contenidor polític del franquisme sociològic. Va haver d’esperar un temps a la jubilació dels històrics, com Manuel Fraga. Allí es va trobar amb un jove Aznar, a qui coneixia per lligams familiars. El seu pare havia col·laborat a RNE amb Manuel Aznar, periodista oficial del franquisme i avi del futur líder del PP. Quan aquest es va fer amb l’hegemonia del partit, el 1989, Rato va ser un dels vicesecretaris generals.
De vicepresident al Fons Monetari
Entre 1996 i 2004, Rato va ser el vicepresident econòmic del govern Aznar. Brillant, satisfet d’ell mateix, es va permetre de crear una base pròpia de poder dins del PP. Els anys de bonança, aquests parèntesis enganyosos entre crisi i crisi, van convertir-lo en guionista del seu propi muntatge: Rato va esdevenir el pare del “miracle” espanyol. Això malgrat que en el clima de benestar hi fessin niu les causes de la bombolla que esclataria.
La derrota del PP el 2004 va deixar el partit amb un pam de nas. Però Rato tenia pista d’aterratge. Aznar, que l’havia bandejat per ser un punt díscol, va moure mans i mànigues per reubicar-lo, i Rodrigo va ser fet director gerent del Fons Monetari Internacional. Va establir-se a Washington però no va acabar el seu mandat, renunciant el 2007. Encara ara no se sap del cert el motiu real de la seva sortida del FMI, on altres responsables que el van precedir i que el van succeir també han estat protagonistes d'escàndols. Sí que se sap que no va acabar d’encaixar en el càrrec. Sembla que s’avorria a la capital nord-americana, i tenia nostàlgia de la seva veritable passió, la política. Es va sentir ofès, asseguren, quan va demanar per a la seva segona companya sentimental el tracte que tenien les parelles dels directors del Fons, i se li va recordar que encara estava legalment casat amb la primera dona.
S’acostaven les eleccions del 2008 i potser somiava a capgirar la situació dins del seu partit, a reconquerir allò que havia perdut el 2004. Però malgrat el fracàs de Rajoy, el dirigent del PP va demostrar més capacitat de resistència i Rato va quedar altre cop fora de joc. El cert és que Rato, després de passar per la banca d’inversions Lazard, va aterrar a CajaMadrid com a president. Era l’any 2010. L’entitat estava en procés de fusió en un procés que conduiria a Bankia i a la seva sortida a borsa. Una de les coses que va fer quan dirigia l'entitat va ser contractar el seu cunyat.
Avui, Rato ha estat condemnat per un dels molts casos que té oberts als tribunals. Les circumstàncies en què es va produir la sortida a borsa de Bankia i l’acusació de frau fiscal i blanqueig de capitals el persegueixen. Segons Hisenda, entre el 2004 i el 2015 hauria defraudat fins a 6,7 milions d’euros i les rendes no declarades en aquest període serien superiors als catorze milions. El 16 d’abril del 2015 ja va ser detingut durant unes hores després que l’Agència Tributària registrés el seu domicili.
En aquells dies ja era un àngel caigut i molts dels qui fins feia poc l’elogiaven com l’autor del “miracle” econòmic espanyol li giraven la cara. Ara afronta un capítol més d’un trajecte que hagués pogut ser diferent si aquella primera vegada, hagués dit sí a Aznar. En la seva condemna d’avui -el mateix dia que s’ha conegut la llibertat sense fiança per a Iñaki Urdangarin-, l’acompanyen Miguel Blesa, antic president de CajaMadrid, i Rafael Spottorno, ex–cap de la Casa Reial. Tots ells formen una fotografia, feta d’excessos, nepotisme i barreja de política i negocis, d’una part del capitalisme espanyol.