22
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
23
de febrer
a les
17:29h
La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) renovarà la seva cúpula en l’assemblea plenària que celebrarà del 13 al 17 de març. Els bisbes han de reelegir l’actual president, el cardenal i arquebisbe de Valladolid Ricardo Blázquez, o optar per un canvi. L’Església espanyola, com sempre en les setmanes prèvies a una assemblea que ha de decidir qui liderarà els bisbes de l'Estat, viu dies de moviments, molts d’ells interessats. Un dels noms que circula com a possible alternativa a Blázquez és el de l’arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, que parteix amb menys opcions. El favorit en totes les travesses és Blázquez. Va ser successor d'Antonio María Rouco Varela a l'òrgan de govern dels bisbes, aquest abril tot just farà 75 anys i compta amb la confiança del papa Francesc, que aquest dissabte el va felicitar pels cinquantè aniversari de la seva ordenació sacerdotal.
Omella també és una persona de la màxima confiança del pontífex, i té un peu a Barcelona i un altre a Roma. L'arquebisbe de Barcelona i el de Madrid, el cardenal Carlos Osoro, són les dues persones més ben connectades amb el papa Francesc que ara mateix ostenten responsabilitats episcopals a l'Estat. Tots dos responen al perfil requerit pel pontífex, però tot i que els seus noms figuren a la travessa d'aspirants a la presidència no disposen avui de les mateixes opcions que Blázquez, segons diverses fonts consultades per NacióDigital. Osoro ha obert una nova etapa a l'arquebisbat de Madrid després del regnat de Rouco Varela i Omella va assumir a finals del 2015 la plaça de Barcelona, tot i no partir com el candidat més ben posicionat.
En àmbits eclesials s’ha apuntat que Omella i Osoro podrien formar tàndem com a candidats a president i vicepresident dels bisbes espanyols. L’elecció de l’arquebisbe de Barcelona per liderar la Conferència Episcopal Espanyola en un moment decisiu del procés sobiranista tindria una lectura política. La seva elecció com a successor del cardenal Lluís Martínez Sistach ja va ser vista amb bons ulls pel govern espanyol, sobretot perquè l'escollit pel Vaticà no va ser Joan-Enric Vives, una figura més propera al sobiranisme. En aquella cursa també va quedar pel camí l’ultraconservador i espanyolista Antonio Cañizares, ara arquebisbe de València. Quan va ser elegit, la premsa conservadora amb seu a Madrid va destacar d'Omella el seu perfil "no independentista". "El més probable és que Blázquez repeteixi com a president, però hi ha un fet objectiu: l'imaginari d'Omella és Espanya", exposen veus de l'Església catalana que coneixen el tarannà de l'arquebisbe de Barcelona.
Punts a favor…
Fonts coneixedores del treball d'Omella a Barcelona exposen que no han transcendit moviments de l'arquebisbe per postular-se i que està centrat en la tasca episcopal. Però Omella, que té "relacions fluïdes" amb el Govern, suma punts a favor si finalment participa en la carrera per liderar l'òrgan de govern dels bisbes espanyols. Barcelona sempre és una seu amb pes i el seu titular té bones relacions amb Francesc. A més a més, Omella pertany a la Congregació dels Bisbes, l’organisme que prepara els nomenaments episcopals.
En ple xoc entre Catalunya i Espanya, l’elecció de l’arquebisbe més rellevant a Catalunya generaria lectures de fons. En certa forma, obriria un cordó umbilical entre les institucions eclesiàstiques espanyoles i les catalanes en un moment àlgid del procés sobiranista. Omella estaria situat en una posició interessant de cara a fer de pont entre l'Estat i la Generalitat, en cas que els dos governs requerissin espais de mediació. Per a un arquebisbe ambiciós, la plaça que ocupa en aquests moments té un pes afegit políticament que pot ser una temptació. Omella va néixer a la Franja i parla català, però mai ha destacat per una especial sensibilitat catalanista. "No està format a la Tarraconense", exposen veus coneixedores de l'arquebisbat de Barcelona.
A favor de les seves opcions s'hi suma la voluntat de Francesc de consolidar bisbes de la seva línia en els llocs de govern dels principals episcopats. En tot cas, el prelat calcula molt els moviments. La seva actitud davant el procés ha estat molt prudent, evitant posicionaments clars. En la presentació del document "El fet religiós en la Catalunya del futur", aquest dimarts al Parlament, cap bisbe de la Tarraconense hi era present. Però sí que hi va assistir Antoni Matabosch, delegat episcopal i home de l’equip d’Omella.
… i en contra
Però contra Omella juguen altres factors. Encara no és cardenal, com sí que ho és l’actual president dels bisbes, Ricardo Blázquez. Fa poc més d’un any que és a Barcelona, provinent de la diòcesi de Logronyo, molt menys complexa. Omella encara no té tancat el seu organigrama i està pendent que el Vaticà nomeni un o dos bisbes auxiliars, una decisió imminent però que no acaba d’arribar. I l'actual bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, espera la seva designació com a bisbe de Mallorca, que tothom dona per segura. La diòcesi barcelonina encara està en període de transició. I a això s'hi afegeix la tasca que Omella té encomanda a Roma: cada quinze dies ha de viatjar a Roma per participar en reunions de la Congregació dels Bisbes.
L'acumulació de tasques de l'arquebisbe de Barcelona fa que en les travesses sobre les eleccions a la CEE prengui cos l'opció del tàndem Osoro-Omella com a opció alternativa a Blázquez. L’arquebisbe de Madrid és cardenal i ja és vicepresident de la CEE, i manté una bona relació amb Omella. I Osoro també un prelat en línia d’obertura de l’actual pontificat.
Fer-li un lleig a Blázquez?
Blázquez farà 75 anys el 13 d’abril. És l’edat en què els bisbes presenten la seva renúncia al Papa. Com que l’assemblea plenària és just un mes abans, Blázquez pot ser elegit, i com que és cardenal, tot indica que continuarà al davant de la seu de Valladolid dos o tres anys més. Molts observadors del que succeeix a la CEE creuen que l’actual president té molts números de ser reelegit. "Fer-lo fora seria un lleig", asseguren. En molts bisbes és viu el record del que li va passar en el seu anterior mandat, entre 2005 i 2008. Quan volia ser reelegit, va ser derrotat pel cardenal Rouco Varela, que ja havia estat president dels bisbes en dos mandats anteriors. Molts van viure-ho com una bufetada innecessària i ara no ho volen repetir.
A favor de Blázquez -diuen els seus defensors- hi figura el fet que ha apartat l’Església de tota polèmica, com les que van caracteritzar l’era Rouco. Però això mateix és el que li retreuen els seus enemics, nostàlgics del rouquisme, que creuen que la CEE no ha exercit cap lideratge en aquests temps. A diferencia del seu anterior mandat, quan va haver de conviure amb un secretari general de l’episcopat com Juan Antonio Martínez Camino, un jesuïta molt conservador, Blázquez té ara com a segon José María Gil Tamayo, de tarannà obert i aliè com ell a les controvèrsies.
Els moviments del sector Rouco
Darrera les cortines, els fidels a Rouco no descansen. Hi ha un reducte ultraconservador, molt crític amb l’actual pontificat i favorable a la tesi que l’Església espanyola aixequi la veu en temes morals i presenti batalla ideològica contra la secularització i un laïcisme que veuen per tot arreu. Aquestes veus tenen diversos candidats, però potser el més ben situat és Fidel Herráez, antic auxiliar de Rouco Varela a Madrid i ara arquebisbe de Burgos. Però amb els vents que bufen al Vaticà, pocs creuen que els més conservadors estiguin ara en condicions de lliurar una batalla i guanyar-la.
Un mal precedent
Existeix un precedent d’un arquebisbe de Barcelona candidat a presidir els bisbes. L’any 1993, Ricard Maria Carles, aleshores en el màxim del seu poder, ben vist per Roma i amb l’impuls de l’ala més conservadora de l’episcopat, va intentar fer-se amb el lideratge de l'òrgan de govern dels bisbes espanyols. Era el favorit, però finalment va ser l’aragonès Elías Yanes, arquebisbe de Saragossa, qui es va imposar clarament. A Yanes el van votar els més oberts de l’episcopat i també alguns que no volien el de Barcelona al capdavant.
Omella també és una persona de la màxima confiança del pontífex, i té un peu a Barcelona i un altre a Roma. L'arquebisbe de Barcelona i el de Madrid, el cardenal Carlos Osoro, són les dues persones més ben connectades amb el papa Francesc que ara mateix ostenten responsabilitats episcopals a l'Estat. Tots dos responen al perfil requerit pel pontífex, però tot i que els seus noms figuren a la travessa d'aspirants a la presidència no disposen avui de les mateixes opcions que Blázquez, segons diverses fonts consultades per NacióDigital. Osoro ha obert una nova etapa a l'arquebisbat de Madrid després del regnat de Rouco Varela i Omella va assumir a finals del 2015 la plaça de Barcelona, tot i no partir com el candidat més ben posicionat.
En àmbits eclesials s’ha apuntat que Omella i Osoro podrien formar tàndem com a candidats a president i vicepresident dels bisbes espanyols. L’elecció de l’arquebisbe de Barcelona per liderar la Conferència Episcopal Espanyola en un moment decisiu del procés sobiranista tindria una lectura política. La seva elecció com a successor del cardenal Lluís Martínez Sistach ja va ser vista amb bons ulls pel govern espanyol, sobretot perquè l'escollit pel Vaticà no va ser Joan-Enric Vives, una figura més propera al sobiranisme. En aquella cursa també va quedar pel camí l’ultraconservador i espanyolista Antonio Cañizares, ara arquebisbe de València. Quan va ser elegit, la premsa conservadora amb seu a Madrid va destacar d'Omella el seu perfil "no independentista". "El més probable és que Blázquez repeteixi com a president, però hi ha un fet objectiu: l'imaginari d'Omella és Espanya", exposen veus de l'Església catalana que coneixen el tarannà de l'arquebisbe de Barcelona.
Punts a favor…
Fonts coneixedores del treball d'Omella a Barcelona exposen que no han transcendit moviments de l'arquebisbe per postular-se i que està centrat en la tasca episcopal. Però Omella, que té "relacions fluïdes" amb el Govern, suma punts a favor si finalment participa en la carrera per liderar l'òrgan de govern dels bisbes espanyols. Barcelona sempre és una seu amb pes i el seu titular té bones relacions amb Francesc. A més a més, Omella pertany a la Congregació dels Bisbes, l’organisme que prepara els nomenaments episcopals.
En ple xoc entre Catalunya i Espanya, l’elecció de l’arquebisbe més rellevant a Catalunya generaria lectures de fons. En certa forma, obriria un cordó umbilical entre les institucions eclesiàstiques espanyoles i les catalanes en un moment àlgid del procés sobiranista. Omella estaria situat en una posició interessant de cara a fer de pont entre l'Estat i la Generalitat, en cas que els dos governs requerissin espais de mediació. Per a un arquebisbe ambiciós, la plaça que ocupa en aquests moments té un pes afegit políticament que pot ser una temptació. Omella va néixer a la Franja i parla català, però mai ha destacat per una especial sensibilitat catalanista. "No està format a la Tarraconense", exposen veus coneixedores de l'arquebisbat de Barcelona.
A favor de les seves opcions s'hi suma la voluntat de Francesc de consolidar bisbes de la seva línia en els llocs de govern dels principals episcopats. En tot cas, el prelat calcula molt els moviments. La seva actitud davant el procés ha estat molt prudent, evitant posicionaments clars. En la presentació del document "El fet religiós en la Catalunya del futur", aquest dimarts al Parlament, cap bisbe de la Tarraconense hi era present. Però sí que hi va assistir Antoni Matabosch, delegat episcopal i home de l’equip d’Omella.
… i en contra
Però contra Omella juguen altres factors. Encara no és cardenal, com sí que ho és l’actual president dels bisbes, Ricardo Blázquez. Fa poc més d’un any que és a Barcelona, provinent de la diòcesi de Logronyo, molt menys complexa. Omella encara no té tancat el seu organigrama i està pendent que el Vaticà nomeni un o dos bisbes auxiliars, una decisió imminent però que no acaba d’arribar. I l'actual bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, espera la seva designació com a bisbe de Mallorca, que tothom dona per segura. La diòcesi barcelonina encara està en període de transició. I a això s'hi afegeix la tasca que Omella té encomanda a Roma: cada quinze dies ha de viatjar a Roma per participar en reunions de la Congregació dels Bisbes.
L'acumulació de tasques de l'arquebisbe de Barcelona fa que en les travesses sobre les eleccions a la CEE prengui cos l'opció del tàndem Osoro-Omella com a opció alternativa a Blázquez. L’arquebisbe de Madrid és cardenal i ja és vicepresident de la CEE, i manté una bona relació amb Omella. I Osoro també un prelat en línia d’obertura de l’actual pontificat.
Juan José Omella, arquebisbe de Barcelona. Foto: Arquebisbat de Barcelona
Fer-li un lleig a Blázquez?
Blázquez farà 75 anys el 13 d’abril. És l’edat en què els bisbes presenten la seva renúncia al Papa. Com que l’assemblea plenària és just un mes abans, Blázquez pot ser elegit, i com que és cardenal, tot indica que continuarà al davant de la seu de Valladolid dos o tres anys més. Molts observadors del que succeeix a la CEE creuen que l’actual president té molts números de ser reelegit. "Fer-lo fora seria un lleig", asseguren. En molts bisbes és viu el record del que li va passar en el seu anterior mandat, entre 2005 i 2008. Quan volia ser reelegit, va ser derrotat pel cardenal Rouco Varela, que ja havia estat president dels bisbes en dos mandats anteriors. Molts van viure-ho com una bufetada innecessària i ara no ho volen repetir.
A favor de Blázquez -diuen els seus defensors- hi figura el fet que ha apartat l’Església de tota polèmica, com les que van caracteritzar l’era Rouco. Però això mateix és el que li retreuen els seus enemics, nostàlgics del rouquisme, que creuen que la CEE no ha exercit cap lideratge en aquests temps. A diferencia del seu anterior mandat, quan va haver de conviure amb un secretari general de l’episcopat com Juan Antonio Martínez Camino, un jesuïta molt conservador, Blázquez té ara com a segon José María Gil Tamayo, de tarannà obert i aliè com ell a les controvèrsies.
Els moviments del sector Rouco
Darrera les cortines, els fidels a Rouco no descansen. Hi ha un reducte ultraconservador, molt crític amb l’actual pontificat i favorable a la tesi que l’Església espanyola aixequi la veu en temes morals i presenti batalla ideològica contra la secularització i un laïcisme que veuen per tot arreu. Aquestes veus tenen diversos candidats, però potser el més ben situat és Fidel Herráez, antic auxiliar de Rouco Varela a Madrid i ara arquebisbe de Burgos. Però amb els vents que bufen al Vaticà, pocs creuen que els més conservadors estiguin ara en condicions de lliurar una batalla i guanyar-la.
Un mal precedent
Existeix un precedent d’un arquebisbe de Barcelona candidat a presidir els bisbes. L’any 1993, Ricard Maria Carles, aleshores en el màxim del seu poder, ben vist per Roma i amb l’impuls de l’ala més conservadora de l’episcopat, va intentar fer-se amb el lideratge de l'òrgan de govern dels bisbes espanyols. Era el favorit, però finalment va ser l’aragonès Elías Yanes, arquebisbe de Saragossa, qui es va imposar clarament. A Yanes el van votar els més oberts de l’episcopat i també alguns que no volien el de Barcelona al capdavant.