20
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
21
de febrer
a les
7:10h
El millor del retorn d’ahir de Salvados és el gran intangible que amagava, la terrible sensació d’estranyesa que un anava sentint mentre el veia, el cabreig sord i persistent de sentir-se identificat amb el problema que retratava. Sí, l’addicció al telèfon mòbil, la plaga més colossal del nostre temps. Sentir que el necessites, que amb ell estàs més còmode i segur. Adonar-te’n i enfadar-te, intentar fer de més i de menys, veure que durant un viatge de mitja hora en tren, quasi ningú llegeix un llibre i la gran majoria estan amorrats al mòbil. Sentir una ràbia interior irrefrenable.
M’interessa moltíssim aquest enfocament. Era complicat que el Salvados ho abordés però no puc evitar preguntar-me sobre una cosa que em té preocupat. Els joves que avui tenen entre divuit i vint-i-pocs anys, aquesta generació que amb gran encert el Marc Masip –entrevistat al programa- denomina els “natius digitals”, que no saben què és viure sense mòbil, quan els toqui dirigir, governar i pensar el país, amb quins referents ho faran? Què hauran llegit? Quines pel·lícules hauran vist? Com hauran cultivat la seva ànima per a dissenyar el seu criteri, el seu judici, el seu sentit crític?
És aquesta la gran pregunta que em balla pel cap des de fa anys. I després de veure Salvados no puc evitar pensar-hi encara amb més força. Quin món té dins del cap la Belén, la noia que ens va oferir el seu testimoni al principi del programa? Estava encantada d’explicar al món la seva addicció a les xarxes socials i la seva mare ens deia que estava molt preocupada. La vèiem fer-se fotos a la platja i penjar-les a Instagram. Molt creïbles les seves preocupacions no semblaven. Les explicacions que donaven transpiraven la mateixa frivolitat que els actes que ens narraven. Quants nous likes i followers li deu haver proporcionat a la Belén la seva aparició al programa?
Les entrevistes i els testimonis no ens explicaven res que no sabéssim o que poguéssim deduir utilitzant el sentit comú. Un pèl massa d’il·lustració impressionista i no gaire aprofundiment. Però amb el que vèiem i escoltàvem en pantalla ja en teníem prou per anar alimentant l’emprenyament. Fins i tot l’entrevista pòstuma a Zygmund Bauman va transitar per camins força obvis, no especialment il·luminadors de res que qui més qui menys hagi pensat alguna vegada sobre l’ús, els hàbits i les necessitats que les noves tecnologies han creat en nosaltres.
Però intueixo que el més probable és que no es pogués fer de cap altra manera. Ningú té receptes per a apaivagar allò que se’ns narrava. Només és possible donar flaixos, tocs d’alerta, pistes tan bones com les del Marc Masip, terapeuta que intenta inculcar a adolescents addictes hàbits de consum més raonables. La sessió de teràpia que vam veure posava una mica nerviós: els nois d’esquena perquè la càmera no els filmés. Com si fos talment una sessió d’Alcohòlics Anònims. Vols dir que era imprescindible aquesta gravetat? Vols dir que no contribueix encara més a crear alarma i a fugir de la naturalitat en l’abordatge?
Un bon moment va ser quan la càmera es va girar i el propi Jordi Évole es va veure interpel·lat. Ell i la seva addicció. Sembla que estarà quinze dies sense Twitter com recepta momentània per a posar a prova quin és el seu estat de dependència. Com a exercici de telerealitat té la seva gràcia. Però em temo que es quedarà amb això, amb un apunt curiós i no gaire més.
El cabreig continuava en conèixer una noia que durant el dia parla amb el seu marit per Whatsapp i a la nit quan es retroben a casa no tenen res a dir-se. I ho explicava tan tranquil·lament, orgullosa de narrar-ho com si fos el més normal del món. La seva dependència del mòbil té, pel que ella explica, un costat bo: va més al cine perquè si veu les pel·lícules a casa té massa distraccions a l’abast i no hi ha manera de concentrar-se. Que la gent vagi al cinema sempre és una bona notícia. Recorreguem doncs al tòpic, encara que potser sigui un castellanisme: no hi ha mal que per bé no vingui.
Hauria estat bé que Évole es traslladés fins a Sant Cugat a visitar aquells semàfors que l’ajuntament va instal·lar a terra perquè els que van per carrer amorrats al mòbil no siguin atropellats. Una entrevista a la persona que ho va decidir i a veure què nassos ens explicava. Esclar que potser hauria resultat massa vergonyant per ell. No és aquest un autèntic cim de la ximpleria més absoluta? Podria figurar en una antologia del disbarat. Un exemple de mala praxi política. Com és possible que els santcugatencs amb un mínim de sentit comú no hagin recollit signatures per a engegar una moció de censura al consistori?
No vaig poder veure aquest episodi de Salvados en la seva emissió regular i vaig recórrer a la web per a recuperar-lo pocs minuts després d’haver-se acabat. Cap problema, allà estava puntualment. Quan vaig pitjar el Play va saltar un anunci. Passa molt sovint, cap problema. Era de Samsung i ens narrava les grans virtuts de l’últim model del seu telèfon mòbil, la gran revolució que hi ha al darrere, la comoditat que suposa, les mil meravelles del món, vaja. Pocs minuts després, el mateix anunci. I així fins a tres vegades. Interessant, oi? Paradoxal també. Inevitable?
M’interessa moltíssim aquest enfocament. Era complicat que el Salvados ho abordés però no puc evitar preguntar-me sobre una cosa que em té preocupat. Els joves que avui tenen entre divuit i vint-i-pocs anys, aquesta generació que amb gran encert el Marc Masip –entrevistat al programa- denomina els “natius digitals”, que no saben què és viure sense mòbil, quan els toqui dirigir, governar i pensar el país, amb quins referents ho faran? Què hauran llegit? Quines pel·lícules hauran vist? Com hauran cultivat la seva ànima per a dissenyar el seu criteri, el seu judici, el seu sentit crític?
És aquesta la gran pregunta que em balla pel cap des de fa anys. I després de veure Salvados no puc evitar pensar-hi encara amb més força. Quin món té dins del cap la Belén, la noia que ens va oferir el seu testimoni al principi del programa? Estava encantada d’explicar al món la seva addicció a les xarxes socials i la seva mare ens deia que estava molt preocupada. La vèiem fer-se fotos a la platja i penjar-les a Instagram. Molt creïbles les seves preocupacions no semblaven. Les explicacions que donaven transpiraven la mateixa frivolitat que els actes que ens narraven. Quants nous likes i followers li deu haver proporcionat a la Belén la seva aparició al programa?
Les entrevistes i els testimonis no ens explicaven res que no sabéssim o que poguéssim deduir utilitzant el sentit comú. Un pèl massa d’il·lustració impressionista i no gaire aprofundiment. Però amb el que vèiem i escoltàvem en pantalla ja en teníem prou per anar alimentant l’emprenyament. Fins i tot l’entrevista pòstuma a Zygmund Bauman va transitar per camins força obvis, no especialment il·luminadors de res que qui més qui menys hagi pensat alguna vegada sobre l’ús, els hàbits i les necessitats que les noves tecnologies han creat en nosaltres.
Però intueixo que el més probable és que no es pogués fer de cap altra manera. Ningú té receptes per a apaivagar allò que se’ns narrava. Només és possible donar flaixos, tocs d’alerta, pistes tan bones com les del Marc Masip, terapeuta que intenta inculcar a adolescents addictes hàbits de consum més raonables. La sessió de teràpia que vam veure posava una mica nerviós: els nois d’esquena perquè la càmera no els filmés. Com si fos talment una sessió d’Alcohòlics Anònims. Vols dir que era imprescindible aquesta gravetat? Vols dir que no contribueix encara més a crear alarma i a fugir de la naturalitat en l’abordatge?
Un bon moment va ser quan la càmera es va girar i el propi Jordi Évole es va veure interpel·lat. Ell i la seva addicció. Sembla que estarà quinze dies sense Twitter com recepta momentània per a posar a prova quin és el seu estat de dependència. Com a exercici de telerealitat té la seva gràcia. Però em temo que es quedarà amb això, amb un apunt curiós i no gaire més.
Una dona explica que parla amb el seu marit per Whatsapp. Foto: @salvadostv
El cabreig continuava en conèixer una noia que durant el dia parla amb el seu marit per Whatsapp i a la nit quan es retroben a casa no tenen res a dir-se. I ho explicava tan tranquil·lament, orgullosa de narrar-ho com si fos el més normal del món. La seva dependència del mòbil té, pel que ella explica, un costat bo: va més al cine perquè si veu les pel·lícules a casa té massa distraccions a l’abast i no hi ha manera de concentrar-se. Que la gent vagi al cinema sempre és una bona notícia. Recorreguem doncs al tòpic, encara que potser sigui un castellanisme: no hi ha mal que per bé no vingui.
Hauria estat bé que Évole es traslladés fins a Sant Cugat a visitar aquells semàfors que l’ajuntament va instal·lar a terra perquè els que van per carrer amorrats al mòbil no siguin atropellats. Una entrevista a la persona que ho va decidir i a veure què nassos ens explicava. Esclar que potser hauria resultat massa vergonyant per ell. No és aquest un autèntic cim de la ximpleria més absoluta? Podria figurar en una antologia del disbarat. Un exemple de mala praxi política. Com és possible que els santcugatencs amb un mínim de sentit comú no hagin recollit signatures per a engegar una moció de censura al consistori?
No vaig poder veure aquest episodi de Salvados en la seva emissió regular i vaig recórrer a la web per a recuperar-lo pocs minuts després d’haver-se acabat. Cap problema, allà estava puntualment. Quan vaig pitjar el Play va saltar un anunci. Passa molt sovint, cap problema. Era de Samsung i ens narrava les grans virtuts de l’últim model del seu telèfon mòbil, la gran revolució que hi ha al darrere, la comoditat que suposa, les mil meravelles del món, vaja. Pocs minuts després, el mateix anunci. I així fins a tres vegades. Interessant, oi? Paradoxal també. Inevitable?
¿Qué papel tenemos adultos y profesores en todo este cambio vinculado al uso que hacemos del móvil? #SalvadosConectadospic.twitter.com/Ud4vJeST8i
— SALVADOS (Oficial) (@salvadostv) 19 de febrer de 2017
Padres queriendo comprender a sus hijos con el móvil e hijos que encuentran normal usarlo para todo #SalvadosConectadospic.twitter.com/OTxm5pnqVo
— SALVADOS (Oficial) (@salvadostv) 19 de febrer de 2017