Jenn Díaz: «No he estat bilingüe de debò fins que el català no ha entrat al llit»

"El que més m'agrada d'haver guanyat el premi Mercè Rodoreda és que a la mateixa portada hi som les dues", confessa Jenn Díaz, assenyalant la unió que ha provocat la coberta del seu darrer llibre, Vida familiar (Proa, 2017). I així havia de ser, en una connivència que la jove escriptora barcelonina ha fet a consciència, llegint-la, paladejant-la i deixant que Rodoreda fos la seva més gran influència. "Quan vaig començar a escriure, Carmen Martín Gaite i Ana Maria Matute eren les meves dues padrines", explica, rememorant l'obra escrita en castellà. "A Mare i filla, però, jo m'havia d'emmirallar en la millor". I la millor era Mercè Rodoreda.

Per fer el canvi de llengua, calia llegir l'autora de Mirall trencat de dalt a baix, "entendre-ho tot, pair-la i aprendre'n tot el que pogués". Un aprenentatge que continua viu, amb relectures, amb troballes i amb la certesa de ser un referent sense el qual seria impossible haver fet el pas. "Haver guanyat aquest premi vol dir molt, és una fita, un sostre". Així ho explica Jenn Díaz (Barcelona, 1988), una autora tot terreny que no para d'acumular lectors i èxits. Després de publicar quatre novel·les en castellà, l'any 2015 debuta en català amb Mare i filla (Ara Llibres, 2015), un fenomen del boca-orella que la posiciona com un referent d'entre les noves veus de la narrativa catalana.
 
"El canvi del castellà al català com a llengua literària és provocat per la meva base quotidiana", explica. "Fins que no vaig començar a conviure amb la meva parella actual i la seva filla, feia un 90% de la meva vida en castellà. No he estat bilingüe de debò fins que el català no ha entrat al llit", afirma, amb un somriure. En aquest sentit, quan escriu en català el seu referent és la llengua que parla la sogra, un món de frases fetes, d'expressions o de girs singulars. "Quan escric en català o castellà, penso en diferents budells. Hi ha moltes coses que formen part d'un univers que no l'havia fet íntim fins que no els vaig conèixer".
 
En aquesta nova adopció del català com a llengua literària, l'Eva Piquer va tenir un paper molt important. "Durant una entrevista, vam començar a xerrar i em va fer veure que jo, per dins, era catalanoparlant". Aquella conversa la va fer pensar, i molt, i va desencadenar les ganes de provar-ho. "El meu pare no parla gens de català, però té una consciència d'identitat que no té res a veure amb la seva identitat lingüística. Jo he mamat ser catalana en castellà", rebla. Una multiplicitat d'àmbits lingüístics i, també, un gran ventall d'opcions per explicar allò que vol i per capbussar-se en l'ànima de la realitat, que és la gran destresa que demostra Jenn Díaz llibre a llibre, també a Vida familiar.
 
Un realisme domèstic que parla del món
 
Vida familiar és un recull de contes molt compacte, amb una coherència d'estil, de to i d'intencions. A partir d'escenes quotidianes, Díaz mostra una pluralitat de veus que aconsegueixen teixir un fil empàtic amb lectors de tota mena. La seducció de cada relat comença amb un ritme fresc, amb finals que no acaben, però que són contundents. "El final és com un orgasme", explicita. "Comences a intuir que arriba, i ho fa quan ja no tinc res més a dir, quan ja ha arribat el moment d'acabar allò que estàs explicant. Ve una il·luminació, com deia Carson McCullers, ho veig molt clar i la frase em ve sola. Ho vaig aprendre llegint Raymond Carver".
  
"Aquesta mena de finals sorgeixen d'una necessitat que he tingut sempre per ser fidel a la vida. El dia s'acaba amb un final d'orquestra i amb un xim-pum? No. El dia s'apaga i torna a començar i torna a acabar". Com a escriptora, Díaz no té la necessitat de posar cap cirereta, perquè a la vida res no acaba així. "Per això faig històries breus, escenes que miren què passa en una casa en un moment determinat, per un foradet. De cop, deixes de mirar. Aquesta és la sensació que tinc amb la vida real. Per això, faci el que faci, jo tinc un punt de realisme domèstic. No vull donar per sabuda la vida quotidiana, sinó que vull anar fins al moll de l'ós de la quotidianitat. No m'interessa la gran història universal que parla del món. Al final, parlant de casa teva també parles de tota la resta".
 
A Vida familiar, com a bon mirall rodoredià, també hi ha molt de gruix psicològic, visible a través de traumes i personatges amb alguna tara emocional o vital. "D'aquí en surten, els personatges, d'aquesta anàlisi incansable que faig de les coses des que sóc adolescent", puntualitza, en un exercici d'autoanàlisi. A tots els relats hi apareix, també, una constant de l'obra de Jenn Díaz: mares i filles. Un teixit de relacions que mouen el món, al capdavall. "Em preocupa des de fa molt de temps. Sóc filla i sóc madrastra, i tot plegat em fa repensar la maternitat constantment, tot i que encara no m'ha tocat patir el ball d'hormones, ni la cosa més animal i salvatge". Ara com ara, la visió des de la primera línia, però sense la implicació física.
 
"El conflicte amb la mare és una cosa que no em trec de sobre. Per això, aquest llibre parla molt de mi, tot i que no ho sembli". Entre amor i desamor, entre dubtes i neguits, la presa de decisions són una constant de la vida, també d'aquest petit retaule costumista fet de relats que ens mostren tal com som, com una radiografia dels temps que vivim. Potser per això, Vida familiar té una escenografia simbòlica que connecta el principi amb final, amb la sensació que la "vida familiar" podria ser alguna cosa semblant a una presó. Potser, per això, Jenn Díaz té clar que la propera novel·la es dirà "desapego", encara dubtant entre la necessitat de si fer-ho en castellà, en català, o en les dues alhora.