19
de febrer
del
2017
Actualitzat
a les
9:11h
La barcelonina Vicenta Jariod té 74 anys, viu sola i camina amb dues crosses. Des que es lleva, no es treu la "medalleta" per res del món. Fins i tot es dutxa amb ella. Així és com molts dels usuaris de la teleassistència anomenen el petit botó que duen penjat al coll per avisar el servei quan els passa alguna cosa. Antonia Aparicio, que està a punt de fer 90 anys, pot presumir d'una gran agilitat i s'aixeca del sofà sense cap ajuda, però també viu sola i és usuària de la teleassistència. Ella no duu la "medalleta" al coll.
Totes dues, a més, reben el suport del Servei d'Atenció Domiciliària (SAD) per anar a comprar i altres tasques diàries. L'ajuda a domicili beneficia uns 21.000 usuaris a la capital catalana. El servei és municipal però el presten tres empreses. Ara, coincidint amb tot el debat obert sobre les remunicipalitzacions, l'Ajuntament estudia un nou model de gestió del SAD. La reflexió també abasta altres serveis de l'àmbit social com la teleassistència.
"Senyora Vicenta, com està?"
"Et dona molta tranquil·litat. Saps que estàs acompanyada", relata la Vicenta sobre el servei de teleassistència, que té des de fa nou anys. Si no prem mai el botó, la truquen cada mes per saber com està. "Senyora Vicenta", li diu la teleoperadora. Un cop va caure, però ja la va ajudar la veïna, i no va caldre l'ambulància. L'Antonia, d'origen murcià, es mostra més confiada de la seva salut física. "També tinc un aparell de teleassistència a la tauleta de nit i la medalleta, però no me la poso, no crec que em passi res", afirma.
L'Antonia té una agenda molt plena. El tai-txi l'ocupa tres cops a la setmana, el dimarts se'l reserva per al ganxet, i el divendres el destina a brodar en punt de creu al Casal dels Jubilats, fent gala d'una vitalitat descomunal. El barri de Sant Martí és testimoni de l'atrafegada vida de l'Antonia, on viu sola i sense internet però no incomunicada. Des de fa dues setmanes, disposa d'un mòbil de segona mà amb "warsap", com anomena ella el whatsapp.
"No m'hi aclareixo gaire encara", fa broma. La seva sordesa dificulta la comunicació via telefònica, per això, les persones properes a ella prefereixen parlar-hi via missatgeria o visitar-la. Tot i la seva independència, la pèrdua d'un dels dos fills i la conseqüent fase de dol la va convèncer a contactar amb els serveis socials, ara fa quatre anys.
"M'acompanya al Mercadona perquè no carregui pes"
Rep el suport de la treballadora familiar Sonia Bote. "M'acompanya al Mercadona perquè no carregui pes, al metge, al banc i a la farmàcia", explica l'Antonia. "L'Antonia és molt valenta i molts cops se l'ha de frenar", etziba la Sonia. La treballadora inverteix quatre hores a la setmana amb ella, dues dimarts i dues dijous, un temps "suficient" vista la seva autonomia.
Per la seva part, la Vicenta, que és del Poblenou de tota la vida, té l'ajuda d'una treballadora que li ve dos cops per setmana per fer la compra, i cada 15 dies li fan la neteja. Que si cuina? Ella ja no. Se'n va al casal. Ara l'hauran d'operar de la mà, i haurà de demanar una ampliació del servei durant un parell de setmanes perquè l'ajudin a rentar-se, vestir-se i fer el llit. Qui necessiti la teleassistència o l'ajuda a domicili, que vagi a "l'assistenta", recomana.
La Vicenta té amigues al barri i familiars fora de la ciutat de Barcelona, però no s'ha casat mai i tampoc ha tingut fills. "No volia un home que manés més que el meu pare", confessa. Malgrat que es mou amb dificultat, duu una vida molt activa, i acudeix a classes d'informàtica, però no té internet a casa, per si les mosques: "Llavors no sortiria i em quedaria sempre a casa", augura.
Quan es té poca autonomia i no hi ha prou servei
L'elevat nivell d'autonomia que desprenen la Vicenta i l'Antònia no es produeix en altres casos, en què la complexitat de la situació d'alguns pacients requereix moltes més hores d'atenció. "Les retallades han afectat els usuaris amb menys hores de servei", lamenta la treballadora social Sonia Bote. "Per exemple, tinc una noia amb esclerosi múltiple que requereix un acompanyament perseverant que no li puc donar", afegeix.
Un dels malentesos més comuns de la professió per part dels usuaris es troba en la diferenciació dels dos àmbits d'atenció: la llar i la persona. "Jo, com a treballadora familiar, m'he de centrar en la persona, però molts usuaris es pensen que també ens dediquem a les feines de casa i no és així, és un servei d'atenció paral·lel".
També desaprova el poc valor que s'atorga a la seva ocupació i la manca de formació. "Existeixen persones amb competències pròpies però cal una formació adequada segons es tracti de persones grans, amb disminució o infants", sentencia. Tot i així, la treballadora considera que és una feina molt agraïda i gratificant per la qual "no val tothom".
Totes dues, a més, reben el suport del Servei d'Atenció Domiciliària (SAD) per anar a comprar i altres tasques diàries. L'ajuda a domicili beneficia uns 21.000 usuaris a la capital catalana. El servei és municipal però el presten tres empreses. Ara, coincidint amb tot el debat obert sobre les remunicipalitzacions, l'Ajuntament estudia un nou model de gestió del SAD. La reflexió també abasta altres serveis de l'àmbit social com la teleassistència.
"Senyora Vicenta, com està?"
"Et dona molta tranquil·litat. Saps que estàs acompanyada", relata la Vicenta sobre el servei de teleassistència, que té des de fa nou anys. Si no prem mai el botó, la truquen cada mes per saber com està. "Senyora Vicenta", li diu la teleoperadora. Un cop va caure, però ja la va ajudar la veïna, i no va caldre l'ambulància. L'Antonia, d'origen murcià, es mostra més confiada de la seva salut física. "També tinc un aparell de teleassistència a la tauleta de nit i la medalleta, però no me la poso, no crec que em passi res", afirma.
La Sonia i l'Antonia passejant per La Verneda, a Barcelona. Foto: Jordi Jon Pardo
L'Antonia té una agenda molt plena. El tai-txi l'ocupa tres cops a la setmana, el dimarts se'l reserva per al ganxet, i el divendres el destina a brodar en punt de creu al Casal dels Jubilats, fent gala d'una vitalitat descomunal. El barri de Sant Martí és testimoni de l'atrafegada vida de l'Antonia, on viu sola i sense internet però no incomunicada. Des de fa dues setmanes, disposa d'un mòbil de segona mà amb "warsap", com anomena ella el whatsapp.
"No m'hi aclareixo gaire encara", fa broma. La seva sordesa dificulta la comunicació via telefònica, per això, les persones properes a ella prefereixen parlar-hi via missatgeria o visitar-la. Tot i la seva independència, la pèrdua d'un dels dos fills i la conseqüent fase de dol la va convèncer a contactar amb els serveis socials, ara fa quatre anys.
"M'acompanya al Mercadona perquè no carregui pes"
Rep el suport de la treballadora familiar Sonia Bote. "M'acompanya al Mercadona perquè no carregui pes, al metge, al banc i a la farmàcia", explica l'Antonia. "L'Antonia és molt valenta i molts cops se l'ha de frenar", etziba la Sonia. La treballadora inverteix quatre hores a la setmana amb ella, dues dimarts i dues dijous, un temps "suficient" vista la seva autonomia.
Per la seva part, la Vicenta, que és del Poblenou de tota la vida, té l'ajuda d'una treballadora que li ve dos cops per setmana per fer la compra, i cada 15 dies li fan la neteja. Que si cuina? Ella ja no. Se'n va al casal. Ara l'hauran d'operar de la mà, i haurà de demanar una ampliació del servei durant un parell de setmanes perquè l'ajudin a rentar-se, vestir-se i fer el llit. Qui necessiti la teleassistència o l'ajuda a domicili, que vagi a "l'assistenta", recomana.
La Sonia acompanya l'Antonia a fer la compra de la setmana. Foto: Jordi Jon Pardo
La Vicenta té amigues al barri i familiars fora de la ciutat de Barcelona, però no s'ha casat mai i tampoc ha tingut fills. "No volia un home que manés més que el meu pare", confessa. Malgrat que es mou amb dificultat, duu una vida molt activa, i acudeix a classes d'informàtica, però no té internet a casa, per si les mosques: "Llavors no sortiria i em quedaria sempre a casa", augura.
Quan es té poca autonomia i no hi ha prou servei
L'elevat nivell d'autonomia que desprenen la Vicenta i l'Antònia no es produeix en altres casos, en què la complexitat de la situació d'alguns pacients requereix moltes més hores d'atenció. "Les retallades han afectat els usuaris amb menys hores de servei", lamenta la treballadora social Sonia Bote. "Per exemple, tinc una noia amb esclerosi múltiple que requereix un acompanyament perseverant que no li puc donar", afegeix.
Un dels malentesos més comuns de la professió per part dels usuaris es troba en la diferenciació dels dos àmbits d'atenció: la llar i la persona. "Jo, com a treballadora familiar, m'he de centrar en la persona, però molts usuaris es pensen que també ens dediquem a les feines de casa i no és així, és un servei d'atenció paral·lel".
També desaprova el poc valor que s'atorga a la seva ocupació i la manca de formació. "Existeixen persones amb competències pròpies però cal una formació adequada segons es tracti de persones grans, amb disminució o infants", sentencia. Tot i així, la treballadora considera que és una feina molt agraïda i gratificant per la qual "no val tothom".
La «medalleta», el servei de teleassistència. Foto: Eva Domínguez