Alep, de paradís a infern

Sense monuments, sense persones, sense pa, sense aigua i, sobretot sense llet, la llet fresca que dona nom a la ciutat. Aviat no hi quedarà res a la segona ciutat més important de Síria. Alep, Halab en àrab, vol dir llet fresca. Ho vaig saber després de llegir-me els dietaris del pare Bonaventura Ubach: Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922-1923). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. I ho vaig fer per poder escriure la novel.la L’arqueòleg (Columna, 2010).

Vull compartir els records del pare Ubach i crec que és de justícia evocar-los aquests dies. Ara precisament que hem conegut el penós inventari de què queda dempeus d’aquell racó de Síria fustigat per totes bandes, tan des de la progovernamental com des de l'occidental. I els proposo de recordar-la ara perquè aviat també n’esborraran el seu record. Just ara que fa sis anys que Síria està immersa en una guerra, i just quan les seves conseqüències, els centenars de milers de refugiats, han arribat fins al cor d’Europa, demanant-nos ajuda.

Ubach, testimoni d’excepció

 Bonaventura Ubach va ser un monjo de Montserrat que s’havia proposat recórrer els principals escenaris bíblics per fer la traducció de les Sagrades Escriptures al català i, de passada, aprofitar els viatges per recopilar informació i adquirir quants més objectes millor, provinents d’indrets amb tanta història com ara del Sinaí, d’El Caire, de Petra, d’Ur de Caldea… per bastir el futur Museu Bíblic, que s’aixecaria al costat de la basílica de Montserrat.

Un equipament que vaaconseguir obrir el 1911 i encara ara es pot visitar. En el seu periple per l’orient bíblic, Ubach va fer diverses etapes i en la que el duia cap a Bagdad, no va voler passar per alt la visita a Alep, cruïlla de camins comercials de l’Aràbia, l’Índia, Mesopotàmia i gran part de Pèrsia. I referent bíblic.

Va arribar a la capital comercialde Síria ara fa més de noranta anys, exactament el 13 de setembre de 1922. El que va veure Ubach va ser tan diferent del que ens arriba cada dia d’aquella ciutat que ara no se’n sabria avenir. I més encara quan, segons la Bíblia, el paradís terrenal d’Adam i Eva se situa a Alep, un punt entre el riu Eufrates i no gaire lluny del Tigris, a mig camí de Bàssora i Bagdad, indrets que fa anys també eren paradisíacs i més propis dels escenaris de Les mil i una nits que no pas del rastre desolador de les guerres que s’hi lliuren.

Gràcies a la situació de privilegi que ocupava en el mapa, Alep era una ciutat idònia per rebre diverses mercaderies que deixaven beneficis a la ciutat, diners que es traduïen en una fesomia arquitectònica exuberant. L’art de construir mesquites modernes i esveltes era un innegable reflex de la riquesa i el bon gust dels que en deixaven constància en el cor comercial de la segona ciutat després de Damasc.

Exponents d’aquella època com el gran basar, la Ciutadella o la gran mesquita Omeia amb el seu imponent minaret del segle VIII dc, són història. Són víctimes col·laterals que no han suportat aquesta cruenta guerra civil. Perquè al final de la Primera Guerra Mundial, els estralls no van ser tan dolorosos quan Alep va ser unida a Síria. Gràcies al seu potencial i després del regnat de Faisal I, Alep va ser un dels territoris francesos del mandat creat l'1 de desembre de 1920 i unit al de Damasc per formar el territori de Síria el 28 de juny de 1922.

Quan el setembre d’aquell any hi va arribar Bonaventura Ubach es va allotjar a la residència de l’arquebisbe de la diòcesi del ritu antioquè, monsenyor Tappuni. Ja d’entrada va quedar gratament sorprès al constatar que cristians, jueus i musulmans convivien en perfecta harmonia, una realitat que també trobaria a Bagdad, la llavors coneguda com a Regal de Déu, Ciutat o Casa de la pau, com n’és de cruel el destí! Qui les ha vistes i qui les veu, ara aquestes ciutats.

Alep era una ciutat majoritàriament de comerciants delerosos de fer negocis amb qui fos. Bona prova d’això és Djamil Mukhtar. Un armeni, propietari d’un taller de reparacions d’automòbils a Alep, Bagdad i Mossul que, després de regatejar amb el pare Ubach, s’avé a portar al monjo i als seus acompanyants fins a Bagdad en menys de cinc dies. Per 23 lliures otomanes, Djamil Mukhtar es compromet a pagar els passos fronterers i la khua, que es pagava als beduïns per passar pels seus territoris, deixar seure a la part davantera al pare Ubach i sota signatura diu que "s’obliga a pagar-los una indemnització de 20 lliures si no els porta a Bagdad en el termini estipulat de cinc dies”. Es pot demanar més honestedat fent negocis?!

A Alep, Bonaventura Ubach va entendre una mica més la llengua i la cultura àrab. I va ser de resultes d’una casualitat. Cada diumenge al matí, sota la finestra de la seva cambra, hi havia un pidolaire cec que taral·lejava una cançó. Ubach li va preguntar al seu amfitrió, l’arquebisbe Tappuni, per aquell captaire. “Li diuen al-bassir”, va respondre l’arquebisbe.

Ubach es va sorprendre perqué al-bassir vol dir el que hi veu.“Precisament per això, en àrab,-li va explicar Tappuni- quan es pateix alguna desgràcia o es té alguna malaltia, es fan servir paraules que facin referència just al contrari del que significa. Hi ha una creença que diu que potser així aquestes desgràcies desapareixeran. És igual que la paraula caravana, en àrab qafila, que vol dir la que torna. Perquè aquest és el desig dels familiars i amics dels que van en aquella caravana: volen que tornin com més aviat millor.”
 
Molts sirians d’Alep han hagut d’omplir maletes per, en caravana, fugir de les bombes. Molts no ho han pogut fer i esperen que tornin per poder viure en pau en aquesta terra que havia sigut el més semblant del paradís a la Terra. Tant de bo que repetim moltes vegades el nom d’Alep, (la llet fresca) no només perquè n’hi torni a haver, de llet  i en abundància, com antigament, sinó perquè serà senyal que la vida ha tornat a recuperar el pols i les aigües del riu Eufrates ja no baixaran tenyides de sang.