20
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
21
de febrer
a les
10:57h
Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) és una de les veus més respectades i admirades de la crítica literària catalana. Implacable i de precisa rigorositat analítica, escriu a El País i abans ho havia fet a mitjans com El Punt, La Vanguardia o Time Out. L'any 1990, va guanyar el Premi Andròmina amb Un silenci sec. Després va publicar Era un secret, Un dia tranquil (2010, Premi Ciutat de Barcelona), i L'atzar favorable (2012), demostrant que posseeix el mateix nas fi –i una inequívoca ploma esmolada– quan ha de saltar a l'altra banda del terreny de joc.
Ara, un any després de D'incògnit (Seix Barral, 2016), Puigdevall presenta Il·lusions elementals (Edicions 62), obra premiada amb el darrer premi Joanot Martorell, un retrat del món dels sensesostre, escrit amb cruesa i realisme, sense defugir la tendresa. Per a Puigdevall, però, el tema de la indigència no és cap novetat. "Al primer llibre ja hi apareixia un personatge proper a aquest imaginari", explica, en la trobada amb els mitjans per presentar el premi. "En un dels relats d'Era un secret, també apareix una parella d'indigents, que caminen fins l'infinit sense trobar-lo; i a Un dia tranquil, el protagonista és a l'avantsala de la indigència", prossegueix.
La dèria continua amb una novel·la que fixa la fascinació per aquest corpus referencial. "És per la por que produeix el buit, l'absència de tot. Sóc un escriptor poc imaginatiu i els indigents tenen una gran capacitat de provocar, narrativament, bones situacions. No he d'inventar gaire cosa", i aquesta és una de les armes del bon observador, d'aquell qui veu allò que passa al voltant per extreure'n matèria narrativa. "He tingut la sort de conèixer la vida al carrer. Anava sovint al parc del Nord amb el meu gos, un lloc hi havia instal·lats força indigents, que, per cert, Ada Colau treia d'allà quan anava a fer-hi mítings".
Entre anades i vingudes, els indigents van acabar fent-se amics del gos i, per extensió, de l'amo. "És aleshores, entre conversa i conversa, que m'expliquen l'afany de supervivència o de destrucció. Tots els personatges de la novel·la són molt dolents, perquè han de sobreviure, i això implica que en algun moment hauràs de fotre el teu amic", remarca. "De seguida vaig pensar en els escriptors que van col·laborar amb els nazis. La cita que obre el llibre és de Maurice Sachs, inclosa a Le Sabbat. El meu llibre forma part d'una literatura molt semblant a la literatura dels camps de concentració. Els indigents sembla que són refugiats i sobreviuen, però en realitat són en una presó, on qui domina és el més fort".
Un cercle de relacions de poder, amb disputes i la llei estricta de la supervivència. En aquest aspecte concret, Puigdevall confirma que tot el que es diu sobre la indigència és cert, amb coses que no ha gosat posar al llibre "perquè semblarien narrativament inversemblants. En el fons, aquest llibre és una novel·la de picaresca –puntualitza–. La supervivència és tan bèstia que acaba derivant sempre cap al costat més grotesc. I, a mi, la putrefacció com a material literari sempre m'ha interessat", rebla, amb rotunditat.
Aquest és un dels aspectes que més incideixen en el resultat final del llibre, i de la seva pròpia narrativitat. "Això em fa treballar molt l'estil i fer-ho m'entusiasma i em commou". La lectura d'Il·lusions elementals no decep, al capdavall. Perquè fa estremir, i perquè és tot un prodigi de recursos d'estil, de capes de literatura, d'ofici mesurat, treballat com a bon orfebre després de moltes lectures i de posar-hi la màxima atenció. I també és el preludi de dues novel·les a punt d'enllestir-se: Els homes muts i L'últim estiu de la família Calvet, l'imaginari creatiu immediat d'una ment en plena forma.
Ara, un any després de D'incògnit (Seix Barral, 2016), Puigdevall presenta Il·lusions elementals (Edicions 62), obra premiada amb el darrer premi Joanot Martorell, un retrat del món dels sensesostre, escrit amb cruesa i realisme, sense defugir la tendresa. Per a Puigdevall, però, el tema de la indigència no és cap novetat. "Al primer llibre ja hi apareixia un personatge proper a aquest imaginari", explica, en la trobada amb els mitjans per presentar el premi. "En un dels relats d'Era un secret, també apareix una parella d'indigents, que caminen fins l'infinit sense trobar-lo; i a Un dia tranquil, el protagonista és a l'avantsala de la indigència", prossegueix.
La dèria continua amb una novel·la que fixa la fascinació per aquest corpus referencial. "És per la por que produeix el buit, l'absència de tot. Sóc un escriptor poc imaginatiu i els indigents tenen una gran capacitat de provocar, narrativament, bones situacions. No he d'inventar gaire cosa", i aquesta és una de les armes del bon observador, d'aquell qui veu allò que passa al voltant per extreure'n matèria narrativa. "He tingut la sort de conèixer la vida al carrer. Anava sovint al parc del Nord amb el meu gos, un lloc hi havia instal·lats força indigents, que, per cert, Ada Colau treia d'allà quan anava a fer-hi mítings".
Ponç Puigdevall Foto: Eva Domínguez
Entre anades i vingudes, els indigents van acabar fent-se amics del gos i, per extensió, de l'amo. "És aleshores, entre conversa i conversa, que m'expliquen l'afany de supervivència o de destrucció. Tots els personatges de la novel·la són molt dolents, perquè han de sobreviure, i això implica que en algun moment hauràs de fotre el teu amic", remarca. "De seguida vaig pensar en els escriptors que van col·laborar amb els nazis. La cita que obre el llibre és de Maurice Sachs, inclosa a Le Sabbat. El meu llibre forma part d'una literatura molt semblant a la literatura dels camps de concentració. Els indigents sembla que són refugiats i sobreviuen, però en realitat són en una presó, on qui domina és el més fort".
Un cercle de relacions de poder, amb disputes i la llei estricta de la supervivència. En aquest aspecte concret, Puigdevall confirma que tot el que es diu sobre la indigència és cert, amb coses que no ha gosat posar al llibre "perquè semblarien narrativament inversemblants. En el fons, aquest llibre és una novel·la de picaresca –puntualitza–. La supervivència és tan bèstia que acaba derivant sempre cap al costat més grotesc. I, a mi, la putrefacció com a material literari sempre m'ha interessat", rebla, amb rotunditat.
Aquest és un dels aspectes que més incideixen en el resultat final del llibre, i de la seva pròpia narrativitat. "Això em fa treballar molt l'estil i fer-ho m'entusiasma i em commou". La lectura d'Il·lusions elementals no decep, al capdavall. Perquè fa estremir, i perquè és tot un prodigi de recursos d'estil, de capes de literatura, d'ofici mesurat, treballat com a bon orfebre després de moltes lectures i de posar-hi la màxima atenció. I també és el preludi de dues novel·les a punt d'enllestir-se: Els homes muts i L'últim estiu de la família Calvet, l'imaginari creatiu immediat d'una ment en plena forma.
Ponç Puigdevall Foto: Eva Domínguez