13
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
14
de febrer
a les
11:47h
Frank-Walter Steinmeier serà el nou president d’Alemanya. L’Assemblea Federal –els diputats del Bundestag més representants dels diversos estats i de la societat civil- l’ha elegit per àmplia majoria en l’inici d’un any que serà decisiu per Alemanya i Europa. El president és a Alemanya un càrrec gairebé honorífic. Però amb la seva elecció, Berlín envia un senyal: el proper setembre, quan els alemanys vagin a les urnes en unes eleccions generals que poden definir el futur de la UE, enmig d’un ascens de l’extrema dreta populista, Steinmeier estarà allí.
A la direcció del Partit Social Demòcrata (SPD), el seu, li ha sortit bé l’operació, després de mesos d’incertesa sobre qui seria el successor de Joachim Gauck, el pastor protestant que fa cinc anys va ser elegit cap de l’Estat i que no ha mostrat interès per intentar una reelecció. La cancellera Angela Merkel volia que el president fos algú de la CDU, el primer partit de la gran coalició amb els socialdemòcrates a Berlín, però no ha aparegut un candidat que fos imbatible i al final ha acabat donant suport al fins ara ministre d’Exteriors.
Steinmeier, cabells blancs, 61 anys, actitud serena, és un model de polític del tot allunyat al populisme. Ha estat ministre d’Exteriors al costat de Merkel i ha representat Alemanya evitant el punt d’arrogància que Berlín traspua moltes vegades. La seva voluntat per la discreció ha hagut de ser bandejada darrerament quan va etzibar contra Donald Trump definint-lo com a “perill global”. Molts europeus es van sentir aleshores molt a prop del ministre alemany.
El cervell gris de Schröder
El nou president va fer la seva carrera a l’ombra de Gerhard Schröder, el carismàtic i xerraire canceller socialdemòcrata que va governar el país entre 1998 i 2005, quan el vell SPD va tornar al poder després de l’eterna era Kohl. Schröder, líder exuberant, tenia al seu costat de feia anys un Steinmeier seriós i un punt taciturn, amb formació en dret i ciències polítiques. Era el seu adjunt, l’home que tenia cura del gabinet del cap del govern i que fou secretari d’Estat de la cancelleria, un càrrec que, si se sap gestionar, és més important que molts ministeris i no està sotmès a l’exposició pública.
Segurament, Steinmeier va ser també l’estrateg del canceller Schröder. Va encarregar-se de temes delicats, com l’elaboració de la controvertida Agenda 2010, que va suposar una retallada sensible de prestacions socials i va suposar un cost electoral enorme pels socialdemòcrates. Alhora, Steinmeier va ser el responsable polític dels serveis d’intel·ligència. El nou president federal coneix tots els engranatges de l’Estat alemany.
Un defensor de la gran coalició
En el si del seu partit, Steinmeier sempre ha estat un pragmàtic, un moderat. En el fons, està més a prop de Merkel –de qui, al capdavall, ha estat ministre dues vegades- que d’una hipotètica aliança d’esquerres del seu partit amb els Verds i Die Linke, els hereus del comunisme de la RDA.
La seva elecció pot aplanar el terreny a una nova coalició entre la CDU i l'SPD després de les eleccions del setembre. Ara, els socialdemòcrates apareixen més sòlids que fa uns mesos, gràcies als ànims que els està donant la candidatura de Martin Schulz a la cancelleria. Però falten encara bastants mesos, i pocs analistes preveuen que l'SPD acabi superant la CDU en les eleccions generals. Si fos així, Steinmeier podria acabar de convèncer el seu partit de tornar a formar una gran coalició.
A la direcció del Partit Social Demòcrata (SPD), el seu, li ha sortit bé l’operació, després de mesos d’incertesa sobre qui seria el successor de Joachim Gauck, el pastor protestant que fa cinc anys va ser elegit cap de l’Estat i que no ha mostrat interès per intentar una reelecció. La cancellera Angela Merkel volia que el president fos algú de la CDU, el primer partit de la gran coalició amb els socialdemòcrates a Berlín, però no ha aparegut un candidat que fos imbatible i al final ha acabat donant suport al fins ara ministre d’Exteriors.
Steinmeier, cabells blancs, 61 anys, actitud serena, és un model de polític del tot allunyat al populisme. Ha estat ministre d’Exteriors al costat de Merkel i ha representat Alemanya evitant el punt d’arrogància que Berlín traspua moltes vegades. La seva voluntat per la discreció ha hagut de ser bandejada darrerament quan va etzibar contra Donald Trump definint-lo com a “perill global”. Molts europeus es van sentir aleshores molt a prop del ministre alemany.
El cervell gris de Schröder
El nou president va fer la seva carrera a l’ombra de Gerhard Schröder, el carismàtic i xerraire canceller socialdemòcrata que va governar el país entre 1998 i 2005, quan el vell SPD va tornar al poder després de l’eterna era Kohl. Schröder, líder exuberant, tenia al seu costat de feia anys un Steinmeier seriós i un punt taciturn, amb formació en dret i ciències polítiques. Era el seu adjunt, l’home que tenia cura del gabinet del cap del govern i que fou secretari d’Estat de la cancelleria, un càrrec que, si se sap gestionar, és més important que molts ministeris i no està sotmès a l’exposició pública.
Segurament, Steinmeier va ser també l’estrateg del canceller Schröder. Va encarregar-se de temes delicats, com l’elaboració de la controvertida Agenda 2010, que va suposar una retallada sensible de prestacions socials i va suposar un cost electoral enorme pels socialdemòcrates. Alhora, Steinmeier va ser el responsable polític dels serveis d’intel·ligència. El nou president federal coneix tots els engranatges de l’Estat alemany.
Un defensor de la gran coalició
En el si del seu partit, Steinmeier sempre ha estat un pragmàtic, un moderat. En el fons, està més a prop de Merkel –de qui, al capdavall, ha estat ministre dues vegades- que d’una hipotètica aliança d’esquerres del seu partit amb els Verds i Die Linke, els hereus del comunisme de la RDA.
La seva elecció pot aplanar el terreny a una nova coalició entre la CDU i l'SPD després de les eleccions del setembre. Ara, els socialdemòcrates apareixen més sòlids que fa uns mesos, gràcies als ànims que els està donant la candidatura de Martin Schulz a la cancelleria. Però falten encara bastants mesos, i pocs analistes preveuen que l'SPD acabi superant la CDU en les eleccions generals. Si fos així, Steinmeier podria acabar de convèncer el seu partit de tornar a formar una gran coalició.