12
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
13
de febrer
a les
9:55h
Pablo Iglesias (Madrid, 1978) va irrompre a la política espanyola trencant motlles. De la seva imatge com a activista del 15-M només va renunciar al piercing de la cella. Amb el cabell recollit en una cua, texans i camisa ha anat a les places, als platós de televisió, a l'Eurocambra i al Congrés. Però el complement que mai oblida és el seu discurs d'impugnació del bipartidisme amb el qual ha esdevingut el principal fenomen polític dels últims temps. En un moment de desafecció profunda, els indignats reclamaven un líder. I ell va arribar en el moment oportú amb un crit de guerra: acabar amb "la casta".
L'hiperlideratge d'Iglesias ha marcat els tres primers anys de vida de Podem i això ha estat una arma de doble tall: el partit ha aconseguit aplegar un suport mai abans vist al marge del bipartidisme, però després del frustrat sorpasso s'ha vist abocat a una una guerra fratricida entre Iglesias i Errejón. La militància ha parlat i ha dit que, per ara, vol més Pablo.
Entre la lluita al laboratori de la Complutense
Iglesias, un madrileny de l'obrer barri de Vallecas, és un dirigent forjat entre els moviments socials -com ara el moviment antiglobalització i les lluites obreres- i el laboratori de la Universitat Complutense. Juan Carlos Monedero i Carolina Bescansa, experts en el sistema polític espanyol i comportament electoral, van ser dos dels seus grans incondicionals. També Íñigo Errejón formava part d'aquest nucli pensador que arran del moviment dels indignats van veure una escletxa per construir una alternativa al PSOE.
La clau era fer arribar el missatge a milions de persones. I per a això eren imprescindibles els mitjans de comunicació i les xarxes socials. El líder de Podem sempre ha fet esforços per esquivar la dicotomia esquerra-dreta per presentar-se com un partit "de la gent", com un instrument que pretés que una "majoria des de baix" s'enfronti a una minoria que ho domina tot "des de dalt". Aquest és, al seu judici, el discurs més eficaç per entrar com una piconadora en un esquema de poder fins ara repartit entre el PP i el PSOE.
La catapulta d''Intereconomía'
Poc es podia preveure que aquell debut del 25 d'abril del 2013 al programa 'El Gato al agua' d'Intereconomía era l'inici de la més gran sacsejada que la política espanyola ha viscut des de la transició. La capacitat d'oratòria i la llengua viperina d'Iglesias es va fer, en poc temps, omnipresent a les tertúlies televisives de política. De donar classes com a professor de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid va passar a ser un referent de la nova esquerra de l'Estat espanyol quan, 13 mesos després d'aparèixer a Intereconomía, es va presentar com a cap de llista a les eleccions europees i va obtenir 5 escons. La seva cara va ser el buc insígnia de les paperetes perquè la seva projecció personal era molt superior a la de Podem, que tot just s'acabava de fundar com a partit i que, des del primer dia, es va veure forçat a articular-se com una màquina de guerra electoral.
Forjat com a líder en paral·lel al procés sobiranista creixent a Catalunya, Iglesias és l'únic candidat a la presidència del govern esoanyol -amb permís d'Alberto Garzón- que ha defensat el dret dels catalans a votar en un referèndum sobre la independència. És un dels motius que explica per què l'entesa amb el PSOE va ser quasi impossible des del primer moment. El 21 de desembre del 2014 va protagonitzar un acte multitudinari al pavelló de la Vall d'Hebron de Barcelona després del qual alguns el van batejar com el nou Felipe González. Va ser el seu moment àlgid a Catalunya, una popularitat que va caure en picat a la campanya de les eleccions catalanes del 27 de setembre del 2015. En un context plebiscitari, Iglesias va ser omnipresent eclipsant el candidat de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, que va acabar encaixant un resultat electoral decebedor. Iglesias reconeixia aleshores que no havia estat capaç d'entendre la realitat política catalana.
Un Podem autoritari i jacobí
Iglesias va deixar el seu escó al Parlament Europeu per encapçalar la llista de Podem a les eleccions del 20 de desembre del 2015. I és aquí on tot es comença a tòrcer. Parafrasejant Karl Marx va prometre "l'assalt als cels", però el PSOE, malgrat encaixar els seus pitjors resultats, va aguantar com a segona força. A partir d'aquí es van tornar a visualitzar més que mai les dues principals ànimes de Podem, una d'elles capitanejada pel fins ara número dos d'Iglesias, Íñigo Errejón.
Podem havia d'afavorir un govern presidit per Pedro Sánchez o era millor anar a noves eleccions? Dues estratègies afloraven i l'estructura d'un partit que no havia tingut temps de consolidar-se feia aigües al territori. Iglesias no es va quedar de braços plegats. Els seus detractors recorden encara com va ser capaç de fulminar el seu secretari d'Organització Sergio Pascual el març del 2016 sense contemplacions i de forma unilateral. Iglesias volia tallar en sec qualsevol indici de rebel·lió interna i per això hi ha qui l'ha acusat de ser implacable amb la discrepància.
L'enfrontament amb Errejón: per terra, mar i aire
Després del 26-J la guerra caïnita ja va ser imparable. Podem va perdre un milió de vots respecte el 20-D mentre Mariano Rajoy no només tornava a vèncer, sinó que feia sucumbir al PSOE i es garantia el seu suport per a la investidura. L'horitzó de ser alternativa de govern es va allunyar d'un plomall, al mateix ritme que Iglesias i Errejón van començar a fer públic per terra, mar i aire el seu enfrontament.
Podem ha estat, sota la batuta d'Iglesias, governat de forma autoritària i jacobina mentre els territoris i les bases reclamen descentralització. Iglesias és un secretari general que no vol perdre capacitat d'influència enlloc i que vol supervisar què passa a cada racó del partit. Ara, té les eines i el suport per assumir el control total.
L'hiperlideratge d'Iglesias ha marcat els tres primers anys de vida de Podem i això ha estat una arma de doble tall: el partit ha aconseguit aplegar un suport mai abans vist al marge del bipartidisme, però després del frustrat sorpasso s'ha vist abocat a una una guerra fratricida entre Iglesias i Errejón. La militància ha parlat i ha dit que, per ara, vol més Pablo.
Entre la lluita al laboratori de la Complutense
Iglesias, un madrileny de l'obrer barri de Vallecas, és un dirigent forjat entre els moviments socials -com ara el moviment antiglobalització i les lluites obreres- i el laboratori de la Universitat Complutense. Juan Carlos Monedero i Carolina Bescansa, experts en el sistema polític espanyol i comportament electoral, van ser dos dels seus grans incondicionals. També Íñigo Errejón formava part d'aquest nucli pensador que arran del moviment dels indignats van veure una escletxa per construir una alternativa al PSOE.
La clau era fer arribar el missatge a milions de persones. I per a això eren imprescindibles els mitjans de comunicació i les xarxes socials. El líder de Podem sempre ha fet esforços per esquivar la dicotomia esquerra-dreta per presentar-se com un partit "de la gent", com un instrument que pretés que una "majoria des de baix" s'enfronti a una minoria que ho domina tot "des de dalt". Aquest és, al seu judici, el discurs més eficaç per entrar com una piconadora en un esquema de poder fins ara repartit entre el PP i el PSOE.
La catapulta d''Intereconomía'
Poc es podia preveure que aquell debut del 25 d'abril del 2013 al programa 'El Gato al agua' d'Intereconomía era l'inici de la més gran sacsejada que la política espanyola ha viscut des de la transició. La capacitat d'oratòria i la llengua viperina d'Iglesias es va fer, en poc temps, omnipresent a les tertúlies televisives de política. De donar classes com a professor de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid va passar a ser un referent de la nova esquerra de l'Estat espanyol quan, 13 mesos després d'aparèixer a Intereconomía, es va presentar com a cap de llista a les eleccions europees i va obtenir 5 escons. La seva cara va ser el buc insígnia de les paperetes perquè la seva projecció personal era molt superior a la de Podem, que tot just s'acabava de fundar com a partit i que, des del primer dia, es va veure forçat a articular-se com una màquina de guerra electoral.
Forjat com a líder en paral·lel al procés sobiranista creixent a Catalunya, Iglesias és l'únic candidat a la presidència del govern esoanyol -amb permís d'Alberto Garzón- que ha defensat el dret dels catalans a votar en un referèndum sobre la independència. És un dels motius que explica per què l'entesa amb el PSOE va ser quasi impossible des del primer moment. El 21 de desembre del 2014 va protagonitzar un acte multitudinari al pavelló de la Vall d'Hebron de Barcelona després del qual alguns el van batejar com el nou Felipe González. Va ser el seu moment àlgid a Catalunya, una popularitat que va caure en picat a la campanya de les eleccions catalanes del 27 de setembre del 2015. En un context plebiscitari, Iglesias va ser omnipresent eclipsant el candidat de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, que va acabar encaixant un resultat electoral decebedor. Iglesias reconeixia aleshores que no havia estat capaç d'entendre la realitat política catalana.
Un Podem autoritari i jacobí
Iglesias va deixar el seu escó al Parlament Europeu per encapçalar la llista de Podem a les eleccions del 20 de desembre del 2015. I és aquí on tot es comença a tòrcer. Parafrasejant Karl Marx va prometre "l'assalt als cels", però el PSOE, malgrat encaixar els seus pitjors resultats, va aguantar com a segona força. A partir d'aquí es van tornar a visualitzar més que mai les dues principals ànimes de Podem, una d'elles capitanejada pel fins ara número dos d'Iglesias, Íñigo Errejón.
Podem havia d'afavorir un govern presidit per Pedro Sánchez o era millor anar a noves eleccions? Dues estratègies afloraven i l'estructura d'un partit que no havia tingut temps de consolidar-se feia aigües al territori. Iglesias no es va quedar de braços plegats. Els seus detractors recorden encara com va ser capaç de fulminar el seu secretari d'Organització Sergio Pascual el març del 2016 sense contemplacions i de forma unilateral. Iglesias volia tallar en sec qualsevol indici de rebel·lió interna i per això hi ha qui l'ha acusat de ser implacable amb la discrepància.
L'enfrontament amb Errejón: per terra, mar i aire
Després del 26-J la guerra caïnita ja va ser imparable. Podem va perdre un milió de vots respecte el 20-D mentre Mariano Rajoy no només tornava a vèncer, sinó que feia sucumbir al PSOE i es garantia el seu suport per a la investidura. L'horitzó de ser alternativa de govern es va allunyar d'un plomall, al mateix ritme que Iglesias i Errejón van començar a fer públic per terra, mar i aire el seu enfrontament.
Podem ha estat, sota la batuta d'Iglesias, governat de forma autoritària i jacobina mentre els territoris i les bases reclamen descentralització. Iglesias és un secretari general que no vol perdre capacitat d'influència enlloc i que vol supervisar què passa a cada racó del partit. Ara, té les eines i el suport per assumir el control total.