10
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
11
de febrer
a les
8:37h
Any 2014. Un restaurant al carrer Recoletos de Madrid. Taula apartada. Una alta personalitat del PP que ara és ministra explica a un grup de periodistes catalans les línies bàsiques de l’estratègia de Rajoy a Catalunya. En plena efervescència del moviment independentista apunta les prioritats: no fer maniobres estridents que donin carburant al procés; intentar que el Govern i el Parlament no facin passos irreversibles; i, en definitiva, deixar espai perquè l’onada es vagi esmorteint i acabi rendida davant la paret política i legal de Madrid. Rajoy en estat pur, política en diferit. Tres anys més tard, a la zona de premsa de la Moncloa la pantalla projecta imatges de la concentració de suport a Mas davant les portes de TSJC i una periodista andalusa exclama: "Però no deien que era un souflé?".
La filtració interessada al pati del Congrés (llotja de la informació parlamentària) del que s’ha anomenat com a "operació precinte" per impedir el referèndum posa de manifest que el govern espanyol ja no confia –com fins ara- en una reducció del souflé i una victòria per abandó del sobiranisme. L’entorn de Soraya Sáenz de Santamaría va llançar el globus sonda com a avís a navegants i en resposta a les pressions dels editorials i tertúlies dels mitjans espanyols que reclamen contundència contra els líders de la revolta. L’amenaça d’utilitzar l’article 155 de la Constitució té el mateix segell que l’atac judicial contra Mas, Ortega, Rigau, Homs i Forcadell. L'operació diàleg ha mort. L'Estat no té una solució per a Catalunya, però -davant la hipòtesi d’un avançament electoral a Espanya- ha de demostrar autoritat.
L'"operació precinte" i els processos judicials, però, tenen contraindicacions importants per al govern espanyol. En primer lloc, perquè dediquen esforços a atacar personatges polítics que –tret del cas de Forcadell- estan amortitzats pel sobiranisme. Madrid mossega un ninot de drap. Mas, Ortega i Rigau estan fora del Govern, com Homs, que avui tindria difícil repetir com a cap de llista del PDECat a Madrid. El procés contra tots quatre podria servir com a escarment als dirigents polítics catalans i, a tot estirar, pot impedir el retorn a escena de Mas, però no tindrà efectes pràctics sobre les actuacions del govern de Puigdemont, que està decidit a dur a terme el referèndum malgrat les conseqüències penals que se’n puguin derivar. La inhabilitació de la presidenta del Parlament –que ja ha dit que no repetirà- seria l’única diana real, però el judici -on Forcadell farà un al·legat polític de primer ordre- pot danyar la imatge de l'Estat a Europa.
En segon lloc, perquè lluny d’atemorir el Govern i les organitzacions independentistes per les conseqüències d’una possible suspensió de les competències d’Ensenyament i del control dels Mossos, les amenaces han servit per tensar altre cop l’univers sobiranista. El moviment va créixer, en bona mesura, de la carnassa que aboca Madrid, i el tram final del procés passa, precisament, per la via de la mobilització ciutadana. La concentració a les portes del TSJC ha demostrat la capacitat de resistència d’un sector de la societat catalana que es preguntava si encara li quedava múscul.
L’ofensiva de l’executiu espanyol té un tercer efecte advers: ajuda a estendre ponts entre l’univers dels comuns i la causa independentista. Malgrat la incomoditat que els genera un escenari que els divideix internament, Ada Colau i el seu entorn es van manifestar a les portes del TSJC. Madrid menysté que Colau té, precisament, la peça que falta al sobiranisme per superar aquell 48% de vots a les eleccions del 2015.
El pitjor rèdit per a Rajoy, però, és que amb l’ofensiva cedeix als independentistes la victòria en la batalla del relat. No només per als pròxims comicis a Catalunya, on ERC i el PDECat tenen la campanya feta, sinó per a les pròximes generacions. Com s'explicarà demà el que passa avui? Sigui quin sigui el desenllaç del procés, el sobiranisme no s’haurà autodissolt immers en un bany de contradiccions i pugnes internes, sinó que, en el pitjor dels casos, haurà estat esclafat –novament- per un Estat poc amic de les urnes. Èpica per als que prendran el relleu. La diferència entre un i altre relat és crucial, precisament, perquè s’escriurà als llibres d’història.
La filtració interessada de l'"operació precinte" posa de manifest que el govern espanyol ja no confia en una victòria per abandó del sobiranisme
La filtració interessada al pati del Congrés (llotja de la informació parlamentària) del que s’ha anomenat com a "operació precinte" per impedir el referèndum posa de manifest que el govern espanyol ja no confia –com fins ara- en una reducció del souflé i una victòria per abandó del sobiranisme. L’entorn de Soraya Sáenz de Santamaría va llançar el globus sonda com a avís a navegants i en resposta a les pressions dels editorials i tertúlies dels mitjans espanyols que reclamen contundència contra els líders de la revolta. L’amenaça d’utilitzar l’article 155 de la Constitució té el mateix segell que l’atac judicial contra Mas, Ortega, Rigau, Homs i Forcadell. L'operació diàleg ha mort. L'Estat no té una solució per a Catalunya, però -davant la hipòtesi d’un avançament electoral a Espanya- ha de demostrar autoritat.
L'"operació precinte" i els processos judicials, però, tenen contraindicacions importants per al govern espanyol. En primer lloc, perquè dediquen esforços a atacar personatges polítics que –tret del cas de Forcadell- estan amortitzats pel sobiranisme. Madrid mossega un ninot de drap. Mas, Ortega i Rigau estan fora del Govern, com Homs, que avui tindria difícil repetir com a cap de llista del PDECat a Madrid. El procés contra tots quatre podria servir com a escarment als dirigents polítics catalans i, a tot estirar, pot impedir el retorn a escena de Mas, però no tindrà efectes pràctics sobre les actuacions del govern de Puigdemont, que està decidit a dur a terme el referèndum malgrat les conseqüències penals que se’n puguin derivar. La inhabilitació de la presidenta del Parlament –que ja ha dit que no repetirà- seria l’única diana real, però el judici -on Forcadell farà un al·legat polític de primer ordre- pot danyar la imatge de l'Estat a Europa.
En segon lloc, perquè lluny d’atemorir el Govern i les organitzacions independentistes per les conseqüències d’una possible suspensió de les competències d’Ensenyament i del control dels Mossos, les amenaces han servit per tensar altre cop l’univers sobiranista. El moviment va créixer, en bona mesura, de la carnassa que aboca Madrid, i el tram final del procés passa, precisament, per la via de la mobilització ciutadana. La concentració a les portes del TSJC ha demostrat la capacitat de resistència d’un sector de la societat catalana que es preguntava si encara li quedava múscul.
L’ofensiva de l’executiu espanyol té un tercer efecte advers: ajuda a estendre ponts entre l’univers dels comuns i la causa independentista. Malgrat la incomoditat que els genera un escenari que els divideix internament, Ada Colau i el seu entorn es van manifestar a les portes del TSJC. Madrid menysté que Colau té, precisament, la peça que falta al sobiranisme per superar aquell 48% de vots a les eleccions del 2015.
El pitjor rèdit per a Rajoy, però, és que amb l’ofensiva cedeix als independentistes la victòria en la batalla del relat
El pitjor rèdit per a Rajoy, però, és que amb l’ofensiva cedeix als independentistes la victòria en la batalla del relat. No només per als pròxims comicis a Catalunya, on ERC i el PDECat tenen la campanya feta, sinó per a les pròximes generacions. Com s'explicarà demà el que passa avui? Sigui quin sigui el desenllaç del procés, el sobiranisme no s’haurà autodissolt immers en un bany de contradiccions i pugnes internes, sinó que, en el pitjor dels casos, haurà estat esclafat –novament- per un Estat poc amic de les urnes. Èpica per als que prendran el relleu. La diferència entre un i altre relat és crucial, precisament, perquè s’escriurà als llibres d’història.