02
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
06
de febrer
a les
14:12h
Antoni Vives (Barcelona, 1965) ha estat detingut aquest dijous en el marc de l’operació Pika, una ramificació del cas del 3% que afecta CDC. Les investigacions arriben fins a la gestió de l’Ajuntament de Barcelona en el període de govern de CiU. La fiscalia ha posat el seu focus sobre l’empresa municipal BIMSA, que va ser presidida per Vives, per suposat pagament de comissions.
Vives ha estat un polític atípic. La vocació per actuar en política ha conviscut sempre en ell amb l’afany emprenedor i la inquietud intel·lectual. El Vives jove es forja a la biblioteca de Josep Maria Boix, veí d’escala, traductor i poeta rellevant i, sobretot, propietari d’una biblioteca que feia les delícies del futur tinent d’alcalde i empresari.
Llicenciat en Ciències Econòmiques, Vives va penetrar en el sector empresarial i va entrar a treballar a Nissan, on va arribar a director comercial. Ell ha explicat sovint que el món de l’automoció i el màrqueting el van enlluernar. Però mai va deixar a banda el gust per la literatura i l’atracció per la política.
La relació amb Cahner i el pas per ERC
Vives és un home que s’ha construït de manera metòdica. En la seva joventut, va militar al MDT, però la cultura empresarial que va anar acumulant aviat el va dur per altres viaranys. El 1994, quan l’e-xconseller de Cultura Max Cahner, ja desvinculat de Convergència Democràtica, va decidir fundar Acció Catalana, Vives s’hi va afegir, fins a convertir-se en secretari general del partit.
Cahner i Vives tenien molt en comú amb el que havia estat l’Acció Catalana històrica, el partit nacionalista fundat el 1922: la vena intel·lectual, el patriotisme per damunt d’altres sensibilitats i una posició moderada (o liberal, si es vol) en temes socials. Acció Catalana també podia ser una opció per a nacionalistes que veien el pujolisme massa desgastat a aquelles alçades i buscaven un projecte amb més autenticitat.
El pas de Vives a Convergència va ser gradual i fruit de diverses circumstàncies. El projecte de Cahner no va fer forat. L’ex-conseller va tancar una coalició amb ERC a les eleccions al Parlament Europeu el 1994, però no va ser elegit. El partit va acabar associant-se amb Esquerra i Vives hi va ingressar. Aquella no va ser una operació exitosa. En paraules d’una persona que ho va viure, “Vives era massa alt, guapo i intel·ligent per ser ben rebut a l’ERC d’aleshores”.
Tenia una cosa que generava recança en el si d’un aparell controlat de forma enèrgica per Joan Puigcercós: era una persona que havia triomfat en la vida professional. Un dirigent d’ERC d’aquells anys explicava que “a Vives se li nota massa que vol ser diputat”. En tot cas, sembla que reunia condicions, però va topar amb la maquinària del partit. Al notar que li feien el buit, se’n va anar.
L'etapa a Palau
Diuen que al president Jordi Pujol li va impressionar Antoni Vives des del primer contacte. Va conèixer-lo arran d’una entrevista amb dirigents de Nissan. I va decidir fitxar-lo. El 1999, Vives es va afiliar a CDC i es va integrar plenament dins del nucli dur del partit, l’anomenat pinyol.
El que més va impressionar Pujol va ser que una persona com Vives acceptés treballar a l’administració deixant un sou molt millor a l’empresa privada. Va ser secretari del Govern, que és una de les peces clau a la Generalitat, una posició que permet conèixer a fons tots els engranatges del poder. Va ser membre del secretariat permanent del partit i va presidir la fundació CatDem. Era, per tant, un home de confiança, malgrat que no tot van ser flors i violes amb la resta del pinyol, i el seu perfil de persona provinent del sector privat xocava amb altres currículums, crescuts des de l’inici en la funció pública.
L’any 2007 va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i quatre anys més tard, el 2011, quan Xavier Trias va esdevenir alcalde, Vives es va convertir en un dels homes forts del govern al consistori com a tinent d’alcalde d’Urbanisme i Medi Ambient.
En paral·lel a la seva activitat política, Vives va triomfar també com a autor, primer d’assaig i a partir del 2011, com a novel·lista. El nacionalisme que ve va obtenir el premi Joan Fuster (2003), però després va deixar enrere la teoria per entrar en el món de la novel·la, guanyant el Joan Creixells amb El somni de Farringdon Road, ambientada en la Guerra Civil. Fa pocs mesos va publicar Passió, mort i resurrecció de Manolo Garcia, que retrata un home que treballa en el sector del comerç i que viu una vida falsa, fins que un dia decideix donar un tomb a la seva existència.
Una cançó amb "Leslie"
Després de la derrota de CiU a Barcelona, Vives va decidir tornar a l’empresa privada, i va fundar una consultora dedicada a temes d’urbanisme en l’àmbit internacional. Però ara a Vives també l’empaita la fiscalia per la seva gestió en el govern de Barcelona. En la seva època al capdavant d’Urbanisme, es va crear el BSUS -una agrupació d’interès comercial formada pel Port de Barcelona, la Fundació Abertis, el Consorci de la Zona Franca i Barcelona Regional (BR). Precisament Barcelona Regional, una agència metropolitana dedicada a l’anàlisi de l’urbanisme i les infraestructures, està sent ara auditada.
Una auditoria encarregada per l’equip de govern d’Ada Colau va assenyalar el juny passat que Barcelona Regional havia patit una pèrdua de prop de dos milions d’euros, dels quals 900.000 provenien de BSUS, arran de l’activitat internacional de l’empresa. L’any 2014, Vives va dissoldre BSUS. L’esmentada auditoria assenyalava la contractació de dues persones que tot i que “tot i que percebien retribucions de la societat no prestaven efectivament els seus serveis en aquesta”.
Ara la fiscalia l'acusa de malversació de fons públics. En concret, d'usar fons de Barcelona Regional (BR), l’oficina municipal de Barcelona dedicada a l’anàlisi de les infraestructures i l’urbanisme, perquè dos càrrecs de l'òrbita de CiU fessin "tasques d'auxili polític o fins i tot proselitisme veïnal". El sou d’aquestes dues persones va ser de 214.000 euros. Per això, l’Ajuntament va posar en mans de la Fiscalia aquesta auditoria al considerar que s’havien produït greus irregularitats. El 23 de febrer, Vives ha d’anar a declarar per aquest afer.
Els dos càrrecs suposadament contractats són Jesús Arévalo Bravo, exalcalde de Cervelló, i Antoni Miquel Cerveró, més conegut com a "Leslie", excantant dels Sirex. "Leslie", ex-regidor a Barcelona, ha estat una figura destacada en el món convergent i va ser una peça útil en la penetració de CiU als barris. Un altre nom que ha aparegut entorn Barcelona Regional és un dels fills del president Pujol, Pere Pujol Ferrusola, qui es va beneficiar de diversos contractes de la institució. El maig del 2012 va obtenir el primer per un valor de 36.000 euros.
Vives ha parlat en més d’una entrevista sobre els personatges de les seves novel·les com de figures amb matisos, que viuen rosegats per les contradiccions internes, sempre entre el cinisme de la vida quotidiana i l’afany de reinventar-se buscant l’autenticitat. Vives, polític amb vocació d’ideòleg, nacionalista gens impostat, se sap enmig de contradiccions que haurà d’aclarir. Avui ha compartit protagonisme amb un altre triomfador vinculat al pujolisme, Sixte Cambra, un perfil del tot diferent al seu en tantes coses. Per si de cas, va dir amb motiu de la presentació de la seva darrera novel·la, que “tots hauríem de ser objecte de misericòrdia”.
Vives ha estat un polític atípic. La vocació per actuar en política ha conviscut sempre en ell amb l’afany emprenedor i la inquietud intel·lectual. El Vives jove es forja a la biblioteca de Josep Maria Boix, veí d’escala, traductor i poeta rellevant i, sobretot, propietari d’una biblioteca que feia les delícies del futur tinent d’alcalde i empresari.
Llicenciat en Ciències Econòmiques, Vives va penetrar en el sector empresarial i va entrar a treballar a Nissan, on va arribar a director comercial. Ell ha explicat sovint que el món de l’automoció i el màrqueting el van enlluernar. Però mai va deixar a banda el gust per la literatura i l’atracció per la política.
Antoni Vives, ex-regidor de CiU a Barcelona. Foto: ACN
La relació amb Cahner i el pas per ERC
Vives és un home que s’ha construït de manera metòdica. En la seva joventut, va militar al MDT, però la cultura empresarial que va anar acumulant aviat el va dur per altres viaranys. El 1994, quan l’e-xconseller de Cultura Max Cahner, ja desvinculat de Convergència Democràtica, va decidir fundar Acció Catalana, Vives s’hi va afegir, fins a convertir-se en secretari general del partit.
Cahner i Vives tenien molt en comú amb el que havia estat l’Acció Catalana històrica, el partit nacionalista fundat el 1922: la vena intel·lectual, el patriotisme per damunt d’altres sensibilitats i una posició moderada (o liberal, si es vol) en temes socials. Acció Catalana també podia ser una opció per a nacionalistes que veien el pujolisme massa desgastat a aquelles alçades i buscaven un projecte amb més autenticitat.
El pas de Vives a Convergència va ser gradual i fruit de diverses circumstàncies. El projecte de Cahner no va fer forat. L’ex-conseller va tancar una coalició amb ERC a les eleccions al Parlament Europeu el 1994, però no va ser elegit. El partit va acabar associant-se amb Esquerra i Vives hi va ingressar. Aquella no va ser una operació exitosa. En paraules d’una persona que ho va viure, “Vives era massa alt, guapo i intel·ligent per ser ben rebut a l’ERC d’aleshores”.
Tenia una cosa que generava recança en el si d’un aparell controlat de forma enèrgica per Joan Puigcercós: era una persona que havia triomfat en la vida professional. Un dirigent d’ERC d’aquells anys explicava que “a Vives se li nota massa que vol ser diputat”. En tot cas, sembla que reunia condicions, però va topar amb la maquinària del partit. Al notar que li feien el buit, se’n va anar.
L'etapa a Palau
Diuen que al president Jordi Pujol li va impressionar Antoni Vives des del primer contacte. Va conèixer-lo arran d’una entrevista amb dirigents de Nissan. I va decidir fitxar-lo. El 1999, Vives es va afiliar a CDC i es va integrar plenament dins del nucli dur del partit, l’anomenat pinyol.
El que més va impressionar Pujol va ser que una persona com Vives acceptés treballar a l’administració deixant un sou molt millor a l’empresa privada. Va ser secretari del Govern, que és una de les peces clau a la Generalitat, una posició que permet conèixer a fons tots els engranatges del poder. Va ser membre del secretariat permanent del partit i va presidir la fundació CatDem. Era, per tant, un home de confiança, malgrat que no tot van ser flors i violes amb la resta del pinyol, i el seu perfil de persona provinent del sector privat xocava amb altres currículums, crescuts des de l’inici en la funció pública.
L’any 2007 va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i quatre anys més tard, el 2011, quan Xavier Trias va esdevenir alcalde, Vives es va convertir en un dels homes forts del govern al consistori com a tinent d’alcalde d’Urbanisme i Medi Ambient.
En paral·lel a la seva activitat política, Vives va triomfar també com a autor, primer d’assaig i a partir del 2011, com a novel·lista. El nacionalisme que ve va obtenir el premi Joan Fuster (2003), però després va deixar enrere la teoria per entrar en el món de la novel·la, guanyant el Joan Creixells amb El somni de Farringdon Road, ambientada en la Guerra Civil. Fa pocs mesos va publicar Passió, mort i resurrecció de Manolo Garcia, que retrata un home que treballa en el sector del comerç i que viu una vida falsa, fins que un dia decideix donar un tomb a la seva existència.
Una cançó amb "Leslie"
Després de la derrota de CiU a Barcelona, Vives va decidir tornar a l’empresa privada, i va fundar una consultora dedicada a temes d’urbanisme en l’àmbit internacional. Però ara a Vives també l’empaita la fiscalia per la seva gestió en el govern de Barcelona. En la seva època al capdavant d’Urbanisme, es va crear el BSUS -una agrupació d’interès comercial formada pel Port de Barcelona, la Fundació Abertis, el Consorci de la Zona Franca i Barcelona Regional (BR). Precisament Barcelona Regional, una agència metropolitana dedicada a l’anàlisi de l’urbanisme i les infraestructures, està sent ara auditada.
Una auditoria encarregada per l’equip de govern d’Ada Colau va assenyalar el juny passat que Barcelona Regional havia patit una pèrdua de prop de dos milions d’euros, dels quals 900.000 provenien de BSUS, arran de l’activitat internacional de l’empresa. L’any 2014, Vives va dissoldre BSUS. L’esmentada auditoria assenyalava la contractació de dues persones que tot i que “tot i que percebien retribucions de la societat no prestaven efectivament els seus serveis en aquesta”.
Ara la fiscalia l'acusa de malversació de fons públics. En concret, d'usar fons de Barcelona Regional (BR), l’oficina municipal de Barcelona dedicada a l’anàlisi de les infraestructures i l’urbanisme, perquè dos càrrecs de l'òrbita de CiU fessin "tasques d'auxili polític o fins i tot proselitisme veïnal". El sou d’aquestes dues persones va ser de 214.000 euros. Per això, l’Ajuntament va posar en mans de la Fiscalia aquesta auditoria al considerar que s’havien produït greus irregularitats. El 23 de febrer, Vives ha d’anar a declarar per aquest afer.
Els dos càrrecs suposadament contractats són Jesús Arévalo Bravo, exalcalde de Cervelló, i Antoni Miquel Cerveró, més conegut com a "Leslie", excantant dels Sirex. "Leslie", ex-regidor a Barcelona, ha estat una figura destacada en el món convergent i va ser una peça útil en la penetració de CiU als barris. Un altre nom que ha aparegut entorn Barcelona Regional és un dels fills del president Pujol, Pere Pujol Ferrusola, qui es va beneficiar de diversos contractes de la institució. El maig del 2012 va obtenir el primer per un valor de 36.000 euros.
Vives ha parlat en més d’una entrevista sobre els personatges de les seves novel·les com de figures amb matisos, que viuen rosegats per les contradiccions internes, sempre entre el cinisme de la vida quotidiana i l’afany de reinventar-se buscant l’autenticitat. Vives, polític amb vocació d’ideòleg, nacionalista gens impostat, se sap enmig de contradiccions que haurà d’aclarir. Avui ha compartit protagonisme amb un altre triomfador vinculat al pujolisme, Sixte Cambra, un perfil del tot diferent al seu en tantes coses. Per si de cas, va dir amb motiu de la presentació de la seva darrera novel·la, que “tots hauríem de ser objecte de misericòrdia”.