29
de gener
del
2017
Actualitzat
el
30
de gener
a la
13:12h
[SON I SERAN_ Posem el focus a noms d'homes i dones que sonen i sonaran. Gent valenta, amb empenta, amb talent i imaginació, que defugen la por i construeixen mica en mica, cada dia, històries que en faran parlar.]
Imagineu-vos néixer en una casa que és el pal de paller de tota la família i se sustenta entorn d'una iaia, l'Antònia Gelabert, de poca estatura però un caràcter fort, determinat i diligent. Una casa construïda sobre uns baixos on, un dia, l'avi i l'àvia, van decidir muntar un petit taller tèxtil d'estampacions. Ah, per què? No perquè Igualada no s'hi pogués fer res més, no: l'avi era pintor, Xavier Andrés, hereu d'una nissaga amb molt renom, i l'àvia havia après a fer anar telers. La fundació de la Fàbrica Estampats X. Andrés va semblar-los una bona idea per treballar plegats i construir-se un futur a mida de cadascú.
Però l'avi va morir al cap de poc i l'àvia es va haver de fer càrrec de tot. Així van pujar els fills de la parella i els néts que vindrien molt després, en una escala on vivia tota la família. En aquest casal, el David Andrés Morera era el segon dels néts menys simpàtic que el Xavier - cabells rinxolats, una mica rodonet, adorable com "tots els nens que les àvies voldrien tenir" - però espavilat com una guilla, tímid d'aquells de llançar una pedra i amagar la mà, que en feia de l'alçada d'un campanar, el destinatari de tots els renys de l'àvia.
En David Andrés (Igualada, 1988) era sobretot bo amb els esports: l'hoquei – discutim una mica sobre si l'hoquei patins és hockey de debò o ho és el d'herba, no ens posem d'acord- va ensenyar-li una manera d'entendre la vida: sobre rodes, a màxima velocitat, stick en mà, esport d'equip; no s'és mai prou bo per arribar tot sol enlloc. Amb quinze anys va proclamar-se campió d'Europa amb l'Igualada HC, era un fixe de la selecció estatal, fins i tot va ostentar el braçalet de capità. I quan va acabar l'escola d'anar fent, va apuntar-se a arquitectura perquè "ser arquitecte era l'únic que sempre havia volgut ser". Però el Xavier, el seu germà gran –recordeu: simpàtic, rinxolat, molt bo en els estudis - li treia molt avantatge i veia que potser no l'entusiasmava tant com caldrien els estudis. I va fer un gir radical.
Un gir una mica exòtic, fins i tot. Una de les poques passions del pare és menjar bé, "és una mica gurmet" i la dèria havia dut la família Andrés-Morera a donar força tombs per anar a tastar bons restaurants, "tan era si érem petits: sèiem a taula i menjàvem com els grans". Amb l'excusa que tots els aniversaris dels homes de la casa cauen en una mateixa setmana d'abril, la família s'havia avesat a fer això d'anar a un bon restaurant. I un bon dia, l'Andrés té vint anys i van a sopar a l'Àbac. I té una mena de revelació o enamorament i queda tan enlluernat amb el que acaba de descobrir que el seu pare li pregunta –temptant-li aquella timidesa innata que el fa està sempre en segon pla, si no porta posats uns patins- que vagi a felicitar el xef. "Amb mon pare passa això: som de poques paraules però ens entenem molt". I au, li pregunta a en Xavier Pellicer si hi pot anar a mirar.
Però en una cuina no es ve a mirar es ve a treballar, què fas demà?, diu que va dir-li. I ell s'hi va plantar amb una camisa de cuiner comprada amb presses just per estrenar. Ara quedaria molt bé poder dir que l'Andrés era un cuiner aficionat que feia els seus tempteigs a la cuina del pis d'estudiants que compartia amb el seu germà a la Plaça del Centre. Però res més lluny, no havia cuinat mai res: res. Qui cuinava per a tots dos era el Xavier, i ho feia prou bé. Així que sense saber-ne un borrall, però fascinat per aquesta nova dimensió entra a la cuina de l'Àbac i li diuen que talli cibulet a la brunoise.
"Bé, no tenia idea de que em deia, si no sabia ni agafar un ganivet". Però de quina escola surts, tu?! li va inquirir en Pellicer. I ell que confessa que d'enlloc però que vol aprendre'n, que si el deixen mirar n'aprendrà i serà un bon company, "la vida és com l'esport, s'ha de lluitar". Es passa un mes sencer rentant olles i preguntant què pot fer, cinc cuiners de nivell "i jo, que era un paràsit!". Però en Xavier Pellicer l'apadrina i li ensenya tot i al cap d'uns mesos el contracten: "aprendre de 0 al costat dels millors és aprendre-ho tot". Passats dos anys, però li recomanen anar a l'Escola Hoffmann a fer algun curs: cuinar se n'aprèn a la cuina, però almenys coneixeràs gent de la teva edat. Un consell savi, perquè li va anar molt bé per fer amistats.
El 2010 torna a l'Àbac que travessa un període de canvis, Pellicer se'n va a Can Faves, l'equip s'esfilagarsa i el David es queda perquè és mig casa seva, perquè diuen que entra un xef jove, de Manresa, de qui li sembla que també pot aprendre molt. És Jordi Cruz. Comença una nova etapa, no exempta de desconfiances però "com més difícil, millor, que sóc molt tossut".
En paral·lel, el Xavier Andrés, el germà gran mirall per tot, vol restaurar una adoberia al barri del Rec i muntar-hi un restaurant, que sigui un projecte compartit. En parlen, s'envalentonen, fan dibuixos, s'intercanvien propostes. Els tracten de bojos a anar amunt i al final troben un nom que tot ho explica: Somiatruites. Tenen 25 i 28 anys i volen muntar un restaurant que sigui un punt de trobada per la gent d'Igualada, que tothom se'l senti seu. Hi treballen fins que s'acosta el moment d'inaugurar. El David porta impresa durant un mes la carta de renúncia al pit, però no gosa, no gosa. Fins que un dia el Jordi Cruz li diu que han de parlar i ell pensa que és el moment, li comenta que vol donar un aire nou a la cuina de l'Àbac, que necessita gent fresca. I quan ja li sembla que és el moment de donar-li el sobre, li ofereix ser cap de cuina. "Ser cap de cuina al restaurant on havia après a agafar un ganivet..." li demana el cap de setmana per pensar-s'ho, però abans d'arribar al Bruc, de camí a Igualada, ja ho sap què ha de fer.
Així que amb vint-i-cinc anys és cap de cuina de l'Àbac i estrena el Somiatruites al costat del seu germà Xavier, arquitecte, que té en un mateix local tota l'essència del barri on són: arquitectura industrial, curtits de pell, ferro forjat. I allí fan una cuina divertida, desenfadada, apte per a tots els públics que conté a la carta des d'una basta selecció d'hamburgueses per els joves que hi sopen les nits dels caps de setmana fins a plats clàssics que satisfan les famílies que hi fan parada diumenge al migdia. I com que obren cada dia, el David hi treballa els dies que li sembla que descansa, perquè "així veig més la família i els amics, i no m'arrossego els dos dies que tinc lliures".
Amb tot això, l'any 2015 i el 2016 va ser finalista a la San Pellegrino Young Chef el certamen que premia els millors cuiners joves del món. I ara fa pocs dies, ha aparegut a la revista Forbes com un dels 30 joves més influents del món, en una gala que es va celebrar a Londres "jo era l'únic que feia cara de tonto", diu ell. Però no és cert: rere aquesta timidesa hi ha el caràcter indomable dels guanyadors, dels que no donen mai per perduda una partida, dels que no es cansen mai.
David Andrés, un dels millors joves cuiners del món, anys a venir, potser dels millors entre els millors.
Imagineu-vos néixer en una casa que és el pal de paller de tota la família i se sustenta entorn d'una iaia, l'Antònia Gelabert, de poca estatura però un caràcter fort, determinat i diligent. Una casa construïda sobre uns baixos on, un dia, l'avi i l'àvia, van decidir muntar un petit taller tèxtil d'estampacions. Ah, per què? No perquè Igualada no s'hi pogués fer res més, no: l'avi era pintor, Xavier Andrés, hereu d'una nissaga amb molt renom, i l'àvia havia après a fer anar telers. La fundació de la Fàbrica Estampats X. Andrés va semblar-los una bona idea per treballar plegats i construir-se un futur a mida de cadascú.
Però l'avi va morir al cap de poc i l'àvia es va haver de fer càrrec de tot. Així van pujar els fills de la parella i els néts que vindrien molt després, en una escala on vivia tota la família. En aquest casal, el David Andrés Morera era el segon dels néts menys simpàtic que el Xavier - cabells rinxolats, una mica rodonet, adorable com "tots els nens que les àvies voldrien tenir" - però espavilat com una guilla, tímid d'aquells de llançar una pedra i amagar la mà, que en feia de l'alçada d'un campanar, el destinatari de tots els renys de l'àvia.
En David Andrés (Igualada, 1988) era sobretot bo amb els esports: l'hoquei – discutim una mica sobre si l'hoquei patins és hockey de debò o ho és el d'herba, no ens posem d'acord- va ensenyar-li una manera d'entendre la vida: sobre rodes, a màxima velocitat, stick en mà, esport d'equip; no s'és mai prou bo per arribar tot sol enlloc. Amb quinze anys va proclamar-se campió d'Europa amb l'Igualada HC, era un fixe de la selecció estatal, fins i tot va ostentar el braçalet de capità. I quan va acabar l'escola d'anar fent, va apuntar-se a arquitectura perquè "ser arquitecte era l'únic que sempre havia volgut ser". Però el Xavier, el seu germà gran –recordeu: simpàtic, rinxolat, molt bo en els estudis - li treia molt avantatge i veia que potser no l'entusiasmava tant com caldrien els estudis. I va fer un gir radical.
Un gir una mica exòtic, fins i tot. Una de les poques passions del pare és menjar bé, "és una mica gurmet" i la dèria havia dut la família Andrés-Morera a donar força tombs per anar a tastar bons restaurants, "tan era si érem petits: sèiem a taula i menjàvem com els grans". Amb l'excusa que tots els aniversaris dels homes de la casa cauen en una mateixa setmana d'abril, la família s'havia avesat a fer això d'anar a un bon restaurant. I un bon dia, l'Andrés té vint anys i van a sopar a l'Àbac. I té una mena de revelació o enamorament i queda tan enlluernat amb el que acaba de descobrir que el seu pare li pregunta –temptant-li aquella timidesa innata que el fa està sempre en segon pla, si no porta posats uns patins- que vagi a felicitar el xef. "Amb mon pare passa això: som de poques paraules però ens entenem molt". I au, li pregunta a en Xavier Pellicer si hi pot anar a mirar.
Però en una cuina no es ve a mirar es ve a treballar, què fas demà?, diu que va dir-li. I ell s'hi va plantar amb una camisa de cuiner comprada amb presses just per estrenar. Ara quedaria molt bé poder dir que l'Andrés era un cuiner aficionat que feia els seus tempteigs a la cuina del pis d'estudiants que compartia amb el seu germà a la Plaça del Centre. Però res més lluny, no havia cuinat mai res: res. Qui cuinava per a tots dos era el Xavier, i ho feia prou bé. Així que sense saber-ne un borrall, però fascinat per aquesta nova dimensió entra a la cuina de l'Àbac i li diuen que talli cibulet a la brunoise.
"Bé, no tenia idea de que em deia, si no sabia ni agafar un ganivet". Però de quina escola surts, tu?! li va inquirir en Pellicer. I ell que confessa que d'enlloc però que vol aprendre'n, que si el deixen mirar n'aprendrà i serà un bon company, "la vida és com l'esport, s'ha de lluitar". Es passa un mes sencer rentant olles i preguntant què pot fer, cinc cuiners de nivell "i jo, que era un paràsit!". Però en Xavier Pellicer l'apadrina i li ensenya tot i al cap d'uns mesos el contracten: "aprendre de 0 al costat dels millors és aprendre-ho tot". Passats dos anys, però li recomanen anar a l'Escola Hoffmann a fer algun curs: cuinar se n'aprèn a la cuina, però almenys coneixeràs gent de la teva edat. Un consell savi, perquè li va anar molt bé per fer amistats.
El 2010 torna a l'Àbac que travessa un període de canvis, Pellicer se'n va a Can Faves, l'equip s'esfilagarsa i el David es queda perquè és mig casa seva, perquè diuen que entra un xef jove, de Manresa, de qui li sembla que també pot aprendre molt. És Jordi Cruz. Comença una nova etapa, no exempta de desconfiances però "com més difícil, millor, que sóc molt tossut".
En paral·lel, el Xavier Andrés, el germà gran mirall per tot, vol restaurar una adoberia al barri del Rec i muntar-hi un restaurant, que sigui un projecte compartit. En parlen, s'envalentonen, fan dibuixos, s'intercanvien propostes. Els tracten de bojos a anar amunt i al final troben un nom que tot ho explica: Somiatruites. Tenen 25 i 28 anys i volen muntar un restaurant que sigui un punt de trobada per la gent d'Igualada, que tothom se'l senti seu. Hi treballen fins que s'acosta el moment d'inaugurar. El David porta impresa durant un mes la carta de renúncia al pit, però no gosa, no gosa. Fins que un dia el Jordi Cruz li diu que han de parlar i ell pensa que és el moment, li comenta que vol donar un aire nou a la cuina de l'Àbac, que necessita gent fresca. I quan ja li sembla que és el moment de donar-li el sobre, li ofereix ser cap de cuina. "Ser cap de cuina al restaurant on havia après a agafar un ganivet..." li demana el cap de setmana per pensar-s'ho, però abans d'arribar al Bruc, de camí a Igualada, ja ho sap què ha de fer.
Així que amb vint-i-cinc anys és cap de cuina de l'Àbac i estrena el Somiatruites al costat del seu germà Xavier, arquitecte, que té en un mateix local tota l'essència del barri on són: arquitectura industrial, curtits de pell, ferro forjat. I allí fan una cuina divertida, desenfadada, apte per a tots els públics que conté a la carta des d'una basta selecció d'hamburgueses per els joves que hi sopen les nits dels caps de setmana fins a plats clàssics que satisfan les famílies que hi fan parada diumenge al migdia. I com que obren cada dia, el David hi treballa els dies que li sembla que descansa, perquè "així veig més la família i els amics, i no m'arrossego els dos dies que tinc lliures".
Amb tot això, l'any 2015 i el 2016 va ser finalista a la San Pellegrino Young Chef el certamen que premia els millors cuiners joves del món. I ara fa pocs dies, ha aparegut a la revista Forbes com un dels 30 joves més influents del món, en una gala que es va celebrar a Londres "jo era l'únic que feia cara de tonto", diu ell. Però no és cert: rere aquesta timidesa hi ha el caràcter indomable dels guanyadors, dels que no donen mai per perduda una partida, dels que no es cansen mai.
David Andrés, un dels millors joves cuiners del món, anys a venir, potser dels millors entre els millors.