27
de gener
del
2017
Actualitzat
el
28
de gener
a les
14:13h
"Hi ha moltes formes de moure's, i ningú ha dit que quedar-se quiet no en sigui una". La cita que eleva Mariano Rajoy a referent intel·lectual del catenaccio polític descriu també el disseny del congrés que el PP celebra els dies 10, 11 i 12 de febrer, on Rajoy serà reelegit per aclamació (no hi ha cap altre candidat) com a líder del partit.
Malgrat la crisi, la "caixa B", el procés a Catalunya, la irrupció de C's, els embats d'Aznar, la pèrdua de vots i "el alcalde y el vecino", Rajoy tanca amb bona salut un mandat sorgit del Congrés del 2012 on, sense fer moviments estridents, ha revertit les dades macroeconòmiques, ha cauteritzat l'ascens dels emergents en dues eleccions, i ha portat el PSOE a la fallida tècnica.
Un cop deslliurat de l'última ombra d'Aznar –que al desembre va abandonar la presidència d'honor del PP amb menys soroll de l'esperat- Rajoy prepara ara el dibuix de la nova direcció amb un doble repte: adaptar el partit als nous temps sense encendre una guerra entre famílies.
La pau interna és una de les claus de la supervivència del seu govern en un moment en que l'aritmètica parlamentària el pot portar a assolir acords incòmodes al Congrés dels Diputats. La pugna per la successió entre Soraya Sáenz de Santamaria i María Dolores de Cospedal –plena d'arestes als despatxos de Génova i als ministeris- haurà d'esperar.
Per fer-ho possible, a priori mantindrà De Cospedal com a número dos de la formació, perquè –tal com ha assegurat- "fins ara no ens ha anat tan malament", però li restarà competències orgàniques traient de les golfes el càrrec de coordinador general del PP, que havia ocupat Ángel Acebes entre 1996 i 1999.
Una maniobra interna que li permetria descarregar de feina De Cospedal –que és ministra, secretària general del PP, presidenta del PP de Castella-La Manxa i diputada del PP- i calmar els sectors que clamen contra l'acumulació de càrrecs que ostenta.
Amb tot, però, el moviment ha generat la reacció de les dues faccions que es diputen l'herència. María Dolores de Cospedal –que podria deixar també la presidència del PP de Castella-La Manxa- pugna per situar-hi l'actual vicesecretari d'Organització, Fernando Martínez Maíllo, un home pròxim que, de facto, ja coordina el PP, i que s'ha encarregat de qüestions espinoses com la declaració de Rita Barberá al Tribunal Suprem.
Per contra, Soraya Sáenz de Santamaría –criticada per no haver defensat el partit del cas Bárcenas a les rodes de premsa del consell de ministres, i a qui les males llengües acusen d'haver filtrat a la premsa l'informe del Yak-42- vol recuperar per a aquest lloc el desterrat Alfonso Alonso, "un sorayo" que espera destinació després de ser cap de llista del PP a les eleccions basques i quedar últim.
Mentrestant, Rajoy guarda gelosament el meló de la successió. Ja ha donat a entendre que no se sent vinculat pel punt de l'acord d'investidura assolit amb C's que limita a vuit anys el mandat presidencial. Més enllà del terreny personal, té diversos motius per actuar amb prudència.
El principal és que el bloqueig dels pressupostos de l'Estat al Congrés –on no té assegurat el suport del PSOE- o una hipotètic retorn de Pedro Sánchez el pot portar a convocar uns eleccions anticipades on els populars no tindrien marge per presentar cap altre candidat. El segon motiu és que el pròxim Congrés del PP podria tenir lloc després dels comicis, fet que deixaria el PP sense un lideratge clar en el cas que ell no fos el candidat.
El Congrés del PP potser no servirà per designar successor, però sí que permetrà calibrar l'equilibri de forces dins la galàxia popular i descartar alguns dels candidats. A la graella de sortida Soraya Sáenz de Santamaría ocupa una posició preeminent, malgrat que no té el suport del partit i que el resultat de l'"operació diàleg" –amb molt poca penetració a la societat catalana- genera incògnites.
Per contra, María Dolores de Cospedal hi arriba enfortida per l'actuació sobre l'informe de l'accident del Yak-42, una patata calenta que l'hagués pogut desterrar com a secretària general del PP i que ha resolt amb encert. Darrere seu, l'etern aspirant, Alberto Núñez Feijóo, i l'astre ascendent, un Fernando Martínez Maíllo que –com va fer Rajoy- progressa sense fer soroll.
Malgrat la crisi, la "caixa B", el procés a Catalunya, la irrupció de C's, els embats d'Aznar, la pèrdua de vots i "el alcalde y el vecino", Rajoy tanca amb bona salut un mandat sorgit del Congrés del 2012 on, sense fer moviments estridents, ha revertit les dades macroeconòmiques, ha cauteritzat l'ascens dels emergents en dues eleccions, i ha portat el PSOE a la fallida tècnica.
Un cop deslliurat de l'última ombra d'Aznar –que al desembre va abandonar la presidència d'honor del PP amb menys soroll de l'esperat- Rajoy prepara ara el dibuix de la nova direcció amb un doble repte: adaptar el partit als nous temps sense encendre una guerra entre famílies.
La pau interna és una de les claus de la supervivència del seu govern en un moment en que l'aritmètica parlamentària el pot portar a assolir acords incòmodes al Congrés dels Diputats. La pugna per la successió entre Soraya Sáenz de Santamaria i María Dolores de Cospedal –plena d'arestes als despatxos de Génova i als ministeris- haurà d'esperar.
Rajoy mantindrà De Cospedal com a número dos de la formació però li restarà competències orgàniques
Per fer-ho possible, a priori mantindrà De Cospedal com a número dos de la formació, perquè –tal com ha assegurat- "fins ara no ens ha anat tan malament", però li restarà competències orgàniques traient de les golfes el càrrec de coordinador general del PP, que havia ocupat Ángel Acebes entre 1996 i 1999.
Una maniobra interna que li permetria descarregar de feina De Cospedal –que és ministra, secretària general del PP, presidenta del PP de Castella-La Manxa i diputada del PP- i calmar els sectors que clamen contra l'acumulació de càrrecs que ostenta.
Amb tot, però, el moviment ha generat la reacció de les dues faccions que es diputen l'herència. María Dolores de Cospedal –que podria deixar també la presidència del PP de Castella-La Manxa- pugna per situar-hi l'actual vicesecretari d'Organització, Fernando Martínez Maíllo, un home pròxim que, de facto, ja coordina el PP, i que s'ha encarregat de qüestions espinoses com la declaració de Rita Barberá al Tribunal Suprem.
Per contra, Soraya Sáenz de Santamaría –criticada per no haver defensat el partit del cas Bárcenas a les rodes de premsa del consell de ministres, i a qui les males llengües acusen d'haver filtrat a la premsa l'informe del Yak-42- vol recuperar per a aquest lloc el desterrat Alfonso Alonso, "un sorayo" que espera destinació després de ser cap de llista del PP a les eleccions basques i quedar últim.
Mentrestant, Rajoy guarda gelosament el meló de la successió. Ja ha donat a entendre que no se sent vinculat pel punt de l'acord d'investidura assolit amb C's que limita a vuit anys el mandat presidencial. Més enllà del terreny personal, té diversos motius per actuar amb prudència.
El principal és que el bloqueig dels pressupostos de l'Estat al Congrés –on no té assegurat el suport del PSOE- o una hipotètic retorn de Pedro Sánchez el pot portar a convocar uns eleccions anticipades on els populars no tindrien marge per presentar cap altre candidat. El segon motiu és que el pròxim Congrés del PP podria tenir lloc després dels comicis, fet que deixaria el PP sense un lideratge clar en el cas que ell no fos el candidat.
El Congrés del PP potser no servirà per designar successor, però sí que permetrà calibrar l'equilibri de forces dins la galàxia popular i descartar alguns dels candidats
El Congrés del PP potser no servirà per designar successor, però sí que permetrà calibrar l'equilibri de forces dins la galàxia popular i descartar alguns dels candidats. A la graella de sortida Soraya Sáenz de Santamaría ocupa una posició preeminent, malgrat que no té el suport del partit i que el resultat de l'"operació diàleg" –amb molt poca penetració a la societat catalana- genera incògnites.
Per contra, María Dolores de Cospedal hi arriba enfortida per l'actuació sobre l'informe de l'accident del Yak-42, una patata calenta que l'hagués pogut desterrar com a secretària general del PP i que ha resolt amb encert. Darrere seu, l'etern aspirant, Alberto Núñez Feijóo, i l'astre ascendent, un Fernando Martínez Maíllo que –com va fer Rajoy- progressa sense fer soroll.