26
de gener
del
2017
Actualitzat
el
27
de gener
a les
10:52h
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va declarar a finals d’any que, per vèncer en el referèndum sobre la independència de Catalunya, el sí "ha de guanyar amb el 50% més un dels vots". Els detractors de la independència (i els que són contraris del referèndum encara amb més vehemència), van rebutjar aquesta opció, argumentant que una qüestió tan important havia de complir amb uns llindars de participació i de vots favorables. És a dir, encara que el referèndum guanyi per més del 50% de vots, deien, el resultat no seria vàlid si no s’arriba a un determinat nivell de participació o a un percentatge concret de vots favorables sobre el conjunt de l’electorat.
Els partidaris d’establir llindars a referèndums d’aquest tipus, tant de participació com de vots favorables, esgrimeixen que la independència és un fet de gran transcendència i que, conseqüentment, requereix d’un quòrum d’aprovació més enllà de la participació de la meitat del cens o de la majoria dels vots emesos tal com passa, per exemple, en casos com el de la reforma de l'Estatut o alguns nomenaments, que necessiten majories reforçades al Parlament.
Les raons de la Comissió de Venècia
L’argument, formalment explicat per la Comissió de Venècia al Consell d’Europa quan se li va demanar l’opinió arran del referèndum de Montenegro, és que exigir el suport d’un percentatge de l’electorat ajuda a garantir més legitimitat al resultat, tant en l'àmbit nacional com en l'internacional.
Els contraris a les quotes, en canvi, esmenten que el pes de la legitimitat d'una decisió com aquesta no ha d'afavorir un grup en concret. L’argument és que establir quotes de participació o de vots favorables implica que, de facto, s'augmenti el pes del vot (o de l’abstenció) de les persones contràries a la secessió. Per què ha de tenir més pes el vot dels contraris que el dels partidaris a separar-se? De fet, i paradoxalment amb el punt explicat abans, el Codi de Venècia de bones pràctiques en referèndums recomana també no establir cap percentatge de participació precisament per evitar el boicot dels contraris. Dit d’una altra manera, per què invalidar un referèndum per una baixa participació si els que es van abstenir són, en realitat, votants del no incentivats perquè es quedin a casa?
Els partidaris dels llindars acostumen a recordar el referèndum de Montenegro, en el qual es va exigir el 55% de Sí i el 50% de participació per donar-li validesa. Malgrat tot, els referèndums de secessió que han establert un llindar semblant són una excepció (l'altra excepció és el referèndum del 1998 a l'illa caribenya de Nevis -que pretenia separar-se de Saint Kitt-, fracassat per no haver arribat als dos terços de vots favorables).
Llindars que han anat desapareixent
Més enllà dels referèndums d’independència, és comú establir llindars de participació o de vots favorables en altres formes de participació directa? Vegem-ho.
En relació als referèndums, convé distingir, en general, quatre mecanismes de participació: en primer lloc, hi ha els referèndums obligatoris, els quals ocorren quan la Constitució o les lleis bàsiques ho requereixen. En segon lloc, els plebiscits, que són aquelles votacions que tracten temes sobre els quals no és obligatori convocar un referèndum. En tercer lloc, els referèndums per iniciativa popular, que s’esdevenen arran d’una demanda ciutadana, generalment a través de la recollida de signatures. Finalment, hi ha els referèndums de rebuig, uns instruments que permeten a la ciutadania de rebutjar, a través d’una consulta popular, lleis aprovades pel legislatiu.
Segons les dades recollides pel projecte Varieties of Democracy, des de la Segona Guerra Mundial s’han celebrat 309 referèndums constitucionals, dels quals només 35 requerien algun tipus de participació per declarar-los com a vàlids. D’entre aquests 35 però, només Irlanda ja n’ha celebrat més d’una vintena.
Només 18 països requereixen suport reforçat
De fet, la tendència és que, amb els anys, els llindars de participació s’hagin eliminat. Per exemple, Lituània demanava legalment que més de la meitat del cens participés als referèndums constitucionals per acceptar el resultat com a vàlid, una obligació que va eliminar l’any 2002. Exigir un percentatge de vots favorables per donar una votació com a vàlida tampoc és gens comú. Només ho fan 18 països, com ara l'Uruguai, Croàcia o Libèria. Si ens fixem en Europa, només Dinamarca requereix que el número de votants del sí representin més del 40% de l’electorat.
Els llindars, per tant, no són gens comuns en els referèndums constitucionals, els més importants de tots. Tampoc ho són en els plebiscits: només el 10% dels plebiscits que s’han celebrat fins l’any 2015 han utilitzat algun llindar de participació i un 11% han tingut algun tipus de barrera de vots favorables.
En les iniciatives populars, els llindars són una mica més comuns: el 19% de les iniciatives populars celebrades arreu del món han tingut algun tipus de llindar de participació i el 18% un llindar de vots favorables. Per contra, els llindars en els referèndums de rebuig són molt poc habituals. Només el 3% d’aquest tipus de consultes utilitza algun llindar de participació i el 6% dels referèndums inclou un llindar de vots favorables.
Els dos llindars combinats, només en set països
En resum, si bé posar quòrums a la participació o al vot favorable en els referèndums no és una excentricitat, les dades mostren que és molt poc habitual, excepte en el cas de les iniciatives populars. A més, posar els dos tipus de llindars al mateix temps (de participació i de vots favorables) només passa, en referèndums constitucionals, en set països a tot al món: Rússia, Polònia, Taiwan, Mongòlia, la República Dominicana, Tadjikistan i Lituània.
Pocs països requereixen algun llindar i, de fet, els requisits s’han anat eliminant amb el pas dels anys, sobretot els llindars relatius als vots favorables. S'ha entès que aquest tipus de requisits van en contra del principi d’igualtat i generen més dubtes i problemàtiques que avantatges.
Per tant, l’experiència comparada ens assenyala que posar un llindar en un referèndum d’independència no seria estrany, però seria més aviat un cas excepcional.
Els partidaris d’establir llindars a referèndums d’aquest tipus, tant de participació com de vots favorables, esgrimeixen que la independència és un fet de gran transcendència i que, conseqüentment, requereix d’un quòrum d’aprovació més enllà de la participació de la meitat del cens o de la majoria dels vots emesos tal com passa, per exemple, en casos com el de la reforma de l'Estatut o alguns nomenaments, que necessiten majories reforçades al Parlament.
Les raons de la Comissió de Venècia
L’argument, formalment explicat per la Comissió de Venècia al Consell d’Europa quan se li va demanar l’opinió arran del referèndum de Montenegro, és que exigir el suport d’un percentatge de l’electorat ajuda a garantir més legitimitat al resultat, tant en l'àmbit nacional com en l'internacional.
Els contraris a les quotes, en canvi, esmenten que el pes de la legitimitat d'una decisió com aquesta no ha d'afavorir un grup en concret. L’argument és que establir quotes de participació o de vots favorables implica que, de facto, s'augmenti el pes del vot (o de l’abstenció) de les persones contràries a la secessió. Per què ha de tenir més pes el vot dels contraris que el dels partidaris a separar-se? De fet, i paradoxalment amb el punt explicat abans, el Codi de Venècia de bones pràctiques en referèndums recomana també no establir cap percentatge de participació precisament per evitar el boicot dels contraris. Dit d’una altra manera, per què invalidar un referèndum per una baixa participació si els que es van abstenir són, en realitat, votants del no incentivats perquè es quedin a casa?
Els partidaris dels llindars acostumen a recordar el referèndum de Montenegro, en el qual es va exigir el 55% de Sí i el 50% de participació per donar-li validesa. Malgrat tot, els referèndums de secessió que han establert un llindar semblant són una excepció (l'altra excepció és el referèndum del 1998 a l'illa caribenya de Nevis -que pretenia separar-se de Saint Kitt-, fracassat per no haver arribat als dos terços de vots favorables).
Llindars que han anat desapareixent
Més enllà dels referèndums d’independència, és comú establir llindars de participació o de vots favorables en altres formes de participació directa? Vegem-ho.
En relació als referèndums, convé distingir, en general, quatre mecanismes de participació: en primer lloc, hi ha els referèndums obligatoris, els quals ocorren quan la Constitució o les lleis bàsiques ho requereixen. En segon lloc, els plebiscits, que són aquelles votacions que tracten temes sobre els quals no és obligatori convocar un referèndum. En tercer lloc, els referèndums per iniciativa popular, que s’esdevenen arran d’una demanda ciutadana, generalment a través de la recollida de signatures. Finalment, hi ha els referèndums de rebuig, uns instruments que permeten a la ciutadania de rebutjar, a través d’una consulta popular, lleis aprovades pel legislatiu.
Segons les dades recollides pel projecte Varieties of Democracy, des de la Segona Guerra Mundial s’han celebrat 309 referèndums constitucionals, dels quals només 35 requerien algun tipus de participació per declarar-los com a vàlids. D’entre aquests 35 però, només Irlanda ja n’ha celebrat més d’una vintena.
Només 18 països requereixen suport reforçat
De fet, la tendència és que, amb els anys, els llindars de participació s’hagin eliminat. Per exemple, Lituània demanava legalment que més de la meitat del cens participés als referèndums constitucionals per acceptar el resultat com a vàlid, una obligació que va eliminar l’any 2002. Exigir un percentatge de vots favorables per donar una votació com a vàlida tampoc és gens comú. Només ho fan 18 països, com ara l'Uruguai, Croàcia o Libèria. Si ens fixem en Europa, només Dinamarca requereix que el número de votants del sí representin més del 40% de l’electorat.
Si bé posar quòrums a la participació o al vot favorable en els referèndums no és estrany, les dades mostren que és molt poc habitual, excepte en el cas de les iniciatives populars
Els llindars, per tant, no són gens comuns en els referèndums constitucionals, els més importants de tots. Tampoc ho són en els plebiscits: només el 10% dels plebiscits que s’han celebrat fins l’any 2015 han utilitzat algun llindar de participació i un 11% han tingut algun tipus de barrera de vots favorables.
En les iniciatives populars, els llindars són una mica més comuns: el 19% de les iniciatives populars celebrades arreu del món han tingut algun tipus de llindar de participació i el 18% un llindar de vots favorables. Per contra, els llindars en els referèndums de rebuig són molt poc habituals. Només el 3% d’aquest tipus de consultes utilitza algun llindar de participació i el 6% dels referèndums inclou un llindar de vots favorables.
Els dos llindars combinats, només en set països
En resum, si bé posar quòrums a la participació o al vot favorable en els referèndums no és una excentricitat, les dades mostren que és molt poc habitual, excepte en el cas de les iniciatives populars. A més, posar els dos tipus de llindars al mateix temps (de participació i de vots favorables) només passa, en referèndums constitucionals, en set països a tot al món: Rússia, Polònia, Taiwan, Mongòlia, la República Dominicana, Tadjikistan i Lituània.
Pocs països requereixen algun llindar i, de fet, els requisits s’han anat eliminant amb el pas dels anys, sobretot els llindars relatius als vots favorables. S'ha entès que aquest tipus de requisits van en contra del principi d’igualtat i generen més dubtes i problemàtiques que avantatges.
Per tant, l’experiència comparada ens assenyala que posar un llindar en un referèndum d’independència no seria estrany, però seria més aviat un cas excepcional.