25
de gener
del
2017
Actualitzat
a les
17:41h
Manuel Milián Mestre i Francesc Cabana són els autors de La història del Foment del Treball 1771-2011 (Planeta), que es va presentar dilluns passat. Es tracta d'una obra en dos volums que, de forma documentada, aporta una visió completa de la trajectòria de la gran corporació patronal catalana. Milián és un home de la casa, i guardià de molts dels seus secrets. Cabana ha historiat a fons la burgesia catalana. Malgrat un enfocament que no vol ser polemista, el treball fa llum sobre molts dels episodis històrics de Foment.
Foment és continuadora de la tasca de la Companyia de Filats, nascuda el 1771, que va canviant de denominació. En bona part del segle XIX s’anomenarà Junta de Fàbriques i prendrà el seu nom actual, Foment del Treball, el 1889 a partir de la fusió de dues entitats empresarials, l’Institut Industrial de Catalunya i el Foment de la Producció Nacional.
Tota la vida de l’entitat en el segle XIX és el paper el combat pels aranzels, per disposar d’una protecció per a la indústria tèxtil enfront la competència exterior, sobretot la britànica. La lluita entre proteccionistes i lliurecanvistes va ser èpica. I l’esforç per assentar una sòlida base industrial va anar paral·lela a un altre combat: contra les reivindicacions d’una classe obrera que s’anava organitzant. L’obra de Milián i Cabana aporta moltes dades sobre els dos conflictes, l’aranzelari i el social.
Un crim a Sants
Milián explica els primers grans conflictes socials a Barcelona, que van tenir un moment àlgid durant l’anomenat Bienni progressista (1854-56). El primer gran dirigent industrial assassinat enmig d’un conflicte obrer va ser Josep Sol i Padrís. Director de la fàbrica El Vapor de Sants, propietat de Joan Güell –un dels grans defensors del proteccionisme-, Sol i Padrís va ser elegit president de la junta de Fàbriques i era el cap de la patronal, a banda d’un polemista en defensa dels interessos industrialistes. La seva duresa davant les societats obreres li va costar la vida. Sol i Padrís es va encarar amb un grup de vaguistes dins mateix de la fàbrica del 1856 i va ser mort a trets.
L’enfrontament amb Prim
La majoria de la patronal catalana va mantenir vincles estrets amb el règim borbònic espanyol. Però el pols amb l’Estat per la política aranzelària va ser constant. En aquells anys, la majoria dels productors coincidien més amb els governs conservadors, en general més proteccionistes, que no pas amb els liberals, d’influència lliurecanvista més clara. Un conflicte greu es va produir després de la Revolució de 1868, quan va caure Isabel II i es va instaurar un règim liberal. El general Joan Prim va encapçalar el govern.
Prim havia estat un portaveu dels interessos de la burgesia industrial a les Corts, sent líder del Partit Progressista. Però un cop al poder, va deixar el ministeri d’Hisenda en mans del també català Laureà Figuerola, de tendències lliurecanvistes. La llei aranzelària del 1869 va amotinar els industrials catalans, ja que la seva base cinquena rebaixava gradualment els aranzels i facilitava la importació de productes forans. La tensió entre la Junta de Fàbriques i el govern va ser de les que fan època. Prim va ser assassinat, Figuerola va passar i el retorn dels Borbons i dels conservadors el 1876 va suposar l’anul·lació de la base cinquena.
La pressió proteccionista va continuar i seria una de les causes del desencaix entre la burgesia catalana i l’Estat. En el si de Foment hi hauria alguns dels qui donarien el pas al catalanisme polític. Un dels quatre primers diputats de la Lliga Regionalista, elegits el 1901, va ser precisament qui era president de Foment, Albert Rusiñol, germà de l’escriptor Santiago Rusiñol.
La Federació Patronal de Barcelona, a la guerra
La guerra social de classes que va esclatar a Barcelona a finals de la segona dècada del segle XX és explicada per Francesc Cabana, que dóna detalls dels debats interns en el si de la corporació davant les vindicacions dels sindicats. A Foment convivien sectors "durs" amb d’altres de més dialogants. A partir del 1919, però, l’enfrontament entre el Sindicat Únic de la CNT i el Sindicat Lliure, d’origen carlí però nodrit per la patronal, va evidenciar el paper jugat per dirigents patronals.
Com que Foment volia quedar al marge de la lluita oberta als carrers, es va crear la Federació Patronal de Barcelona, que va ser el braç d’acció contra els sindicats. Molts empresaris van ser assassinats per grups armats anarquistes i figures dels sindicats van ser víctimes de pistolers a sou de la patronal, com Salvador Seguí, el Noi del Sucre.
Jaume Cussó, l’únic president que no té retrat
Precisament en els anys del pistolerisme social hi ha al capdavant de Foment un personatge curiós, que és l’únic president que no té el retrat exposat en la seu de l’entitat. Es tracta de Jaume Cussó i Maurell, vescomte de Cussó, que governa Foment entre febrer de 1918 i febrer de 1922. President del Banco Hispano-Africano, va constituir una empresa de construcció de pianos. Però no va ser per això que va ser polèmic. Se’l va acusar d’estar a sou dels industrials alemanys i d’acceptar suborns d’industrials per beneficiar-los quan era al capdavant del Consell d’Economia Nacional els anys vint. Sembla que ha estat el president “maleït” de la casa. Era l'exponent del sector més favorable a un enfrontament obert amb les centrals llibertàries.
Adhesió al cop d’estat de Primo de Rivera
L’ambient enrarit d’aquells anys de crisi social posteriors a la Primera Guerra Mundial i el temor de les classes benestants a la revolució expliquen que la dictadura de Primo de Rivera fos benvinguda en un amplis sector patronal. Foment va fer pública la seva adhesió al cop d’estat militar del 1923, que va dur al poder el general Primo de Rivera.
A Foment, l’adveniment de la República no va produir cap eufòria, certament. Es van mantenir unes relacions correctes amb la Generalitat i tota la junta va desfilar en l’enterrament massiu de Francesc Macià, el desembre del 1933. Però Cabana mostra els comentaris que apareixen en les memòries de l’entitat, en què s’expressa en diversos moments el neguit per la situació social, la pressió obrera i una actitud dels governs d’ERC a Catalunya que són vistos com a febles davant la CNT.
Miquel Mateu, la connexió franquista
Durant el franquisme, la corporació va tenir presidents en l’òrbita del règim. El més característic va ser Miquel Mateu i Pla, alcalde de Barcelona en els primers anys de la postguerra, entre 1939 i 1945. Més tard, seria durant vint anys president de Foment, fins a la seva mort, el 1972.
Una altra figura destacada d'aquella època va ser Pere Gual Villalbí, membre de la directiva de Foment, que va arribar a ministre de Franco. Això sí, sense cartera. Es veu que l'home no tenia ni despatx, i passava bona part de la setmana a Barcelona, utilitzant l'oficina que tenia a la seu de Foment.
Es dóna el cas que, a diferència d’altres corporacions empresarials, que van ser liquidades per integrar-les en l’organització sindical del règim, Foment va subsistir. El seu Consell Superior de Foment va passar a dir-se Servicio Sindical de Alta Cultura Económica, però l'entitat va preservar la seva personalitat jurídica.
Lideratge en l’empresariat espanyol
Va ser des del nucli dirigent de Foment que, en l’inici de la transició, es va modernitzar l’empresariat espanyol i es va fundar la CEOE. Qui va presidir Foment entre 1977 i 1978, Carles Ferrer Salat, va passar després a la presidència de la CEOE. Curiosament, el mateix camí recorregut per l’actual president dels empresaris espanyols, Joan Rosell, qui abans va liderar Foment. Pel que fa a Ferrer Salat, cal dir que, a diferència de Miquel Mateu, era una persona distant amb el règim franquista. Sí que ha mantingut una magnífica relació amb els poders de l'Estat, també amb la monarquia borbònica, en una línia de continuïtat que ve del segle XIX.
Cal subratllar la capacitat de Foment d'adaptació a totes les transformacions produïdes -i algunes de patides- a la societat catalana, inclosos tots els canvis de règim. L'entitat és ara presidida per Joaquim Gay de Montellà, amb qui la corporació continua la seva línia tradicional. Lluís Ferrer-Vidal, germà del seu besavi, també ho va ser.
Foment és continuadora de la tasca de la Companyia de Filats, nascuda el 1771, que va canviant de denominació. En bona part del segle XIX s’anomenarà Junta de Fàbriques i prendrà el seu nom actual, Foment del Treball, el 1889 a partir de la fusió de dues entitats empresarials, l’Institut Industrial de Catalunya i el Foment de la Producció Nacional.
Tota la vida de l’entitat en el segle XIX és el paper el combat pels aranzels, per disposar d’una protecció per a la indústria tèxtil enfront la competència exterior, sobretot la britànica. La lluita entre proteccionistes i lliurecanvistes va ser èpica. I l’esforç per assentar una sòlida base industrial va anar paral·lela a un altre combat: contra les reivindicacions d’una classe obrera que s’anava organitzant. L’obra de Milián i Cabana aporta moltes dades sobre els dos conflictes, l’aranzelari i el social.
Un crim a Sants
Milián explica els primers grans conflictes socials a Barcelona, que van tenir un moment àlgid durant l’anomenat Bienni progressista (1854-56). El primer gran dirigent industrial assassinat enmig d’un conflicte obrer va ser Josep Sol i Padrís. Director de la fàbrica El Vapor de Sants, propietat de Joan Güell –un dels grans defensors del proteccionisme-, Sol i Padrís va ser elegit president de la junta de Fàbriques i era el cap de la patronal, a banda d’un polemista en defensa dels interessos industrialistes. La seva duresa davant les societats obreres li va costar la vida. Sol i Padrís es va encarar amb un grup de vaguistes dins mateix de la fàbrica del 1856 i va ser mort a trets.
L’enfrontament amb Prim
La majoria de la patronal catalana va mantenir vincles estrets amb el règim borbònic espanyol. Però el pols amb l’Estat per la política aranzelària va ser constant. En aquells anys, la majoria dels productors coincidien més amb els governs conservadors, en general més proteccionistes, que no pas amb els liberals, d’influència lliurecanvista més clara. Un conflicte greu es va produir després de la Revolució de 1868, quan va caure Isabel II i es va instaurar un règim liberal. El general Joan Prim va encapçalar el govern.
Prim havia estat un portaveu dels interessos de la burgesia industrial a les Corts, sent líder del Partit Progressista. Però un cop al poder, va deixar el ministeri d’Hisenda en mans del també català Laureà Figuerola, de tendències lliurecanvistes. La llei aranzelària del 1869 va amotinar els industrials catalans, ja que la seva base cinquena rebaixava gradualment els aranzels i facilitava la importació de productes forans. La tensió entre la Junta de Fàbriques i el govern va ser de les que fan època. Prim va ser assassinat, Figuerola va passar i el retorn dels Borbons i dels conservadors el 1876 va suposar l’anul·lació de la base cinquena.
La pressió proteccionista va continuar i seria una de les causes del desencaix entre la burgesia catalana i l’Estat. En el si de Foment hi hauria alguns dels qui donarien el pas al catalanisme polític. Un dels quatre primers diputats de la Lliga Regionalista, elegits el 1901, va ser precisament qui era president de Foment, Albert Rusiñol, germà de l’escriptor Santiago Rusiñol.
La Federació Patronal de Barcelona, a la guerra
La guerra social de classes que va esclatar a Barcelona a finals de la segona dècada del segle XX és explicada per Francesc Cabana, que dóna detalls dels debats interns en el si de la corporació davant les vindicacions dels sindicats. A Foment convivien sectors "durs" amb d’altres de més dialogants. A partir del 1919, però, l’enfrontament entre el Sindicat Únic de la CNT i el Sindicat Lliure, d’origen carlí però nodrit per la patronal, va evidenciar el paper jugat per dirigents patronals.
Com que Foment volia quedar al marge de la lluita oberta als carrers, es va crear la Federació Patronal de Barcelona, que va ser el braç d’acció contra els sindicats. Molts empresaris van ser assassinats per grups armats anarquistes i figures dels sindicats van ser víctimes de pistolers a sou de la patronal, com Salvador Seguí, el Noi del Sucre.
Jaume Cussó, l’únic president que no té retrat
Precisament en els anys del pistolerisme social hi ha al capdavant de Foment un personatge curiós, que és l’únic president que no té el retrat exposat en la seu de l’entitat. Es tracta de Jaume Cussó i Maurell, vescomte de Cussó, que governa Foment entre febrer de 1918 i febrer de 1922. President del Banco Hispano-Africano, va constituir una empresa de construcció de pianos. Però no va ser per això que va ser polèmic. Se’l va acusar d’estar a sou dels industrials alemanys i d’acceptar suborns d’industrials per beneficiar-los quan era al capdavant del Consell d’Economia Nacional els anys vint. Sembla que ha estat el president “maleït” de la casa. Era l'exponent del sector més favorable a un enfrontament obert amb les centrals llibertàries.
Adhesió al cop d’estat de Primo de Rivera
L’ambient enrarit d’aquells anys de crisi social posteriors a la Primera Guerra Mundial i el temor de les classes benestants a la revolució expliquen que la dictadura de Primo de Rivera fos benvinguda en un amplis sector patronal. Foment va fer pública la seva adhesió al cop d’estat militar del 1923, que va dur al poder el general Primo de Rivera.
A Foment, l’adveniment de la República no va produir cap eufòria, certament. Es van mantenir unes relacions correctes amb la Generalitat i tota la junta va desfilar en l’enterrament massiu de Francesc Macià, el desembre del 1933. Però Cabana mostra els comentaris que apareixen en les memòries de l’entitat, en què s’expressa en diversos moments el neguit per la situació social, la pressió obrera i una actitud dels governs d’ERC a Catalunya que són vistos com a febles davant la CNT.
Miquel Mateu, la connexió franquista
Durant el franquisme, la corporació va tenir presidents en l’òrbita del règim. El més característic va ser Miquel Mateu i Pla, alcalde de Barcelona en els primers anys de la postguerra, entre 1939 i 1945. Més tard, seria durant vint anys president de Foment, fins a la seva mort, el 1972.
Una altra figura destacada d'aquella època va ser Pere Gual Villalbí, membre de la directiva de Foment, que va arribar a ministre de Franco. Això sí, sense cartera. Es veu que l'home no tenia ni despatx, i passava bona part de la setmana a Barcelona, utilitzant l'oficina que tenia a la seu de Foment.
Es dóna el cas que, a diferència d’altres corporacions empresarials, que van ser liquidades per integrar-les en l’organització sindical del règim, Foment va subsistir. El seu Consell Superior de Foment va passar a dir-se Servicio Sindical de Alta Cultura Económica, però l'entitat va preservar la seva personalitat jurídica.
Lideratge en l’empresariat espanyol
Va ser des del nucli dirigent de Foment que, en l’inici de la transició, es va modernitzar l’empresariat espanyol i es va fundar la CEOE. Qui va presidir Foment entre 1977 i 1978, Carles Ferrer Salat, va passar després a la presidència de la CEOE. Curiosament, el mateix camí recorregut per l’actual president dels empresaris espanyols, Joan Rosell, qui abans va liderar Foment. Pel que fa a Ferrer Salat, cal dir que, a diferència de Miquel Mateu, era una persona distant amb el règim franquista. Sí que ha mantingut una magnífica relació amb els poders de l'Estat, també amb la monarquia borbònica, en una línia de continuïtat que ve del segle XIX.
Cal subratllar la capacitat de Foment d'adaptació a totes les transformacions produïdes -i algunes de patides- a la societat catalana, inclosos tots els canvis de règim. L'entitat és ara presidida per Joaquim Gay de Montellà, amb qui la corporació continua la seva línia tradicional. Lluís Ferrer-Vidal, germà del seu besavi, també ho va ser.