L'àlbum de cromos de cotxes de Jordi Pujol i Ferrusola val 450 euros

Barcelona, ciutat de llibreries de vell, de racons de col·leccionisme on s’hi respira la sagrada olor del paper antic. Indrets on trobar-hi tresors, objectes que contenen història, documents que parlen de qui vam ser i qui som ara. En sóc addicte, ho confesso. No entenc que el col·leccionisme no estigui considerat un ofici. Quina il·lusió trobar una postal publicitària de la Terrassa Martini, una caixa de mistos de Galerias Preciados, un catàleg del Palau de les Nacions, una targeta de Bocaccio i un plànol del Zoo dels anys seixanta. 

Hi ha moltes botigues d’aquest tipus que m’agraden, algunes m’entusiasmen. Com la del Joan Ginjaume al Passatge Arcàdia, indret apassionant on la vida sempre s’hi esdevé serena. La del Josep Balcells a Còrsega amb Enric Granados, no pot tenir més coses i més boniques. La del senyor Antoni, a Milà i Fontanals, que sempre em guarda algun tresor. Del Mercat de Sant Antoni ja en parlarem un altre dia amb deteniment. De les coses importants se n’ha donar fe com es mereixen.

Barcelona, ciutat de llibreries de vell, de racons de col·leccionisme on s’hi respira la sagrada olor del paper antic. Indrets on trobar-hi tresors, objectes que contenen història, documents que parlen de qui vam ser i qui som ara

I els Encants, esclar, sota la teulada esbiaixada de les Glòries. Últimament m’agrada menys anar-hi perquè no sé què ha passat i no se n’hi troben tants com abans, quan estaven al final de tot del carrer Dos de Maig. Però l’altre dia un dels botiguers que hi acostumo a visitar em va fer fixar en una troballa colossal. En una important web de col·leccionisme s’hi ven un àlbum molt col·leccionat en la seva època que es diu El mundo del automovil, editat per Bruguera l’any 1970. Bé, de fet, se’n venen molts exemplars del mateix àlbum, amb preus assequibles –depenent de si està complet o no- que oscil·len entre els vint i els seixanta euros. Bé, tots no, hi ha un exemplar que és especial.

Si els lectors d’aquest article fan una mica de memòria, recordaran que era molt habitual –crec que encara ara- que a la pàgina final o inicial dels àlbums de cromos el propietari pogués escriure les seves dades, nom, cognoms i adreça. I així l’àlbum quedava personalitzat, com una possessió important que, mentre s’anava completant, adquiria nous sentits, acumulava noves històries.
 
Doncs bé, aquest àlbum especial que tant m’ha cridat l’atenció també porta el seu nom escrit a la casella corresponent: Jorge Pujol Ferrusola. Sí, sí, Jorge en castellà. Caram! El fill primogènit de Jordi Pujol i Marta Ferrussola, quan tenia dotze anys, va omplir amb paciència totes les caselles d’El mundo del automóvil, com tantíssims nens de l’època i avui, quaranta-sis anys després, aquest mateix àlbum es troba a la venda a internet. I no a qualsevol preu, no, l’exemplar val 450 euros. Està d’oferta fins avui dijous, això sí. A partir de demà tornarà al valor que el venedor va estimar d’entrada: 600 euros.

Quan ho vaig veure el meu cap va començar a repicar com una campana i algunes preguntes van sorgir com bolets silvestres. L’àlbum s’ha passat tot aquest temps al pis familiar de General Mitre o el fill gran se’l va endur quan es va independitzar? Qui ha sigut el que ha fet endreça? El matrimoni Pujol tot buidant un altell? O el seu fill gran que ha volgut desprendre’s de la nostàlgia del passat? Va ser tot completant aquest àlbum que Pujol Ferrussola va cultivar la seva coneguda passió pels cotxes que, de més gran, el va portar a col·leccionar exclusius models de luxe?
 
Sorgeix d’aquí aquella passió incontrolable que la seva mare, en una compareixença memorable al Parlament, va voler descriure com “però si només té un Ferrari desballestat!”? Quan el fill, a la mateixa honorable seu, va enumerar amb displicència els cotxes de la seva col·lecció, ho va fer amb aquell àlbum d’infància al cap? Passant pàgines de memòria i detectant quin tenia i quin no?
 
M’agradaria saber si aquest exemplar va anar a parar sol a les mans de comerciant que ara el ven a preu d’or. Hi havia més col·leccions de cromos en el lot que va comprar? Hi havia, per exemple, la de Robin Hood? La d’El Cid? Alguna de futbol de quan el Barça sempre perdia? Em ve de gust pensar que no, que tan sols hi havia aquesta. Que Jordi Pujol i Ferrussola va ser home d’una sola col·lecció de cromos i que en completar-la va dir al seus progenitors, tot passant les pàgines amb parsimònia: “Pares, tot això que veieu algun dia serà meu”.

Sorgeix d’aquí aquella passió incontrolable que la seva mare, en una compareixença memorable al Parlament, va voler descriure com “però si només té un Ferrari desballestat!”?

Si algú vol adquirir l’àlbum a preu rebaixat, que s’afanyi! De tots els pensaments exposats, el que més em fascina és aquest, el preu. Trobo sensacional que el venedor hagi taxat la peça amb aquest entusiasme gràcies a la pàgina on apareix escrit el nom del seu primer propietari. Esclar que ben mirat els col·leccionistes estem tan pirats que som capaços de desembutxacar una bona picossada quan ens enamorem d’una rampoina que qualsevol altra persona consideraria fútil i prescindible. Potser algun estudiós de la història de la família Pujol el valora amb similar ull clínic i corre a comprar-lo si llegeix aquest article.
 
Per la meva part, continuaré deambulant per botigues i mercats. Continuaré cercant tresors. La memòria s’hi acumula i batega dins de tantíssims objectes trobats.