Chelsea Manning, la «traïdora» que va esdevenir un símbol

Barack Obama està decidit a fer història fins al darrer segon de la seva presidència. Els períodes de transició als Estats Units solen ser, fins ara, dos mesos i mig de preparatius i espera. Els presidents sortints solen quedar en un segon terme. Obama està aconseguint preservar l’atenció i el màxim protagonisme, i això que té un competidor dur en aquest àmbit. No és fàcil rivalitzar en el primer pla amb Donald Trump. Ahir, però, ho va assolir plenament en anunciar la commutació de la pena de presó, un privilegi presidencial, per a Chelsea Manning, que sortirà en llibertat el 17 de maig. 

Manning va ser detinguda el 2010 i jutjada tres anys després per haver fet la filtració més gran de documents de seguretat nacional en tota la història dels Estats Units. Se la va acusar de facilitar a Wikileaks, la plataforma de Julian Assange, més de 700.000 documents sobre la intervenció dels EUA en les guerres de l’Afganistan i l’Iraq. Va declarar-se culpable i va demanar perdó.

La condemna va ser duríssima: 35 anys de presó, i les condicions que va patir a la presó (aïllada, sense dret a coixí ni a llençols, tancada 23 hores en la seva cel·la) van provocar un enorme debat nacional, que la commutació d’Obama no farà més que accentuar. Però ahir, Obama va voler tancar un episodi, el més cruel, de l’escàndol de Wikileaks.

Un noi d’Oklahoma

Manning va néixer a l’Amèrica profunda, a Oklahoma, aquell estat que va inspirar una de les cançons més memorables de Merle Haggard, una de les llegendes del folk nord-americà, Okie from Muskogee que els anys seixanta es va convertir en un himne antihippy i que feia un cant als nois que no fumaven marihuana ni cremaven les cartilles militars. No sabem què diria Haggard de Chelsea Manning, però segur que li trencaria els esquemes.

Crescut entre pares alcohòlics, en una família derruïda, va ser la seva germana gran qui va tenir cura d’ell, que aleshores es deia Bradley però ja se sentia dona. Baix d’alçada i de gestos amanerats, va patir humiliacions al col·legi, d’aquelles que poden amargar la vida. Però ja destacava en intel·ligència. El 2007 va decidir ingresar a l’exèrcit, on de nou va tornar a viure burles i vexacions. Les seves habilitats en tecnologia i la seva capacitat intel·lectual van fer que els comandaments es fixessin en ell i fos destinada a analista d’intel·ligència, i enviada a l’Orient Mitjà.

Bradley va conèixer les salvatjades que es produïen a l’Iraq i l’Afgansitan, mentre patia una crisi d’identitat. És possible que la filtració de documents a Assange fos una manera de buscar la llibertat, de fugir de la presó interior masculina en què no s’hi trobava. Els detractors l’acusen de desig de protagonisme. Els seus defensors, de ser una persona sensible que va voler denunciar el que veia. Però quan va filtrar el vídeo conegut com a Collateral murder, en què es veu un helicòpter dels EUA atacant un grup de civils innocents –entre ells dos periodistes- va començar el camí que la va convertir en un símbol de les llibertats, entre elles la de ser informat de manera veraç.

A la presó, on va sobreviure a dos intents de suïcidi l'any passat, va iniciar un combat per canviar de sexe, cosa que finalment va aconseguir. En la seva declaració de culpabilitat, molts van veure-hi l’assumpció honesta de responsabilitats de qui admetia haver causat perjudicis al seu país i estava disposat a pagar la culpa. Però Bradley no estaba disposat/disposada a patir dos empresonaments, el carcerari i el de la identitat sexual.
 
L’exanalista no responia al perfil típic d’un espia. Per això, la causa de la seva llibertat va ser de seguida una batalla amb molts partidaris. Obama, que la va titllar de traïdora, ara li ha obert les portes de la cel·la. Qui va entrar com a Bradley, surt lliure com a Chelsea, deixant enrere dues presons. En l’alliberar-la, el president sortint es retroba amb una part del missatge que ja fa anys va ser vist com una esperança.