L'intent de convertirTarajal en un fenomen equiparable a Ciutat morta, dels mateixos directors, ja es veia a venir que seria en va. Els dies abans de la seva emissió de dissabte a la nit al Canal 33, va córrer per les xarxes socials una campanya publicitària per a fer bullir l'olla. Ciutat morta és, per molts motius, irrepetible, i pretendre emular-la en repercussió i calat no té excessiu sentit. Si els mateixos responsables juguen aquesta carta, qualsevol comparació està destinada al greuge comparatiu i no crec que això interessi ningú.
Tarajal, esclar, té entitat pròpia i no és just que se'l judiqui per comparació. Intentaré, doncs, no fer-ho. És un reportatge molt interessant, interessantíssim, sobre el cas dels quinze immigrants subsahararians morts a la platja de Tarajal (Ceuta), el 6 de febrer de 2014. Xavier Artigas, Xapo Ortega i Marc Serra, els tres directors, reconstrueixen els fets esdevinguts i posen el focus sobre l'actuació de la Guàrdia Civil, que va disparar bales de goma contra els immigrants que, nedant, intentaven arribar a la costa.
El relat intenta aclarir, primer, per què aquestes bales van ser disparades. Cosa que esdevé incomprensible i sobre la qual ningú dóna explicacions. La gran pregunta del reportatge és aquest "per què?". Com és possible que en lloc d'ajudar un grup de persones desesperades, esgotats de tant nedar, segur que amb problemes d'hipotèrmia, respiració i cansament, als policies se'ls va passar pel cap que la millor opció era disparar-los?
Si aquesta pregunta no es respon, si ningú hi projecta cap mena de llum, tota la resta no té cap mena de sentit. No val la pena esmerçar cap esforç en ampliar el relat, en afegir altres preguntes, altres enigmes, cap altre testimoni. El principal assenyalat és el que llavors era ministre de l'Interior, l'inefable Jorge Fernández Díaz. A través d'eloqüents imatges d'arxiu, el veiem pronunciar-se sobre el cas. I totes i cada una de les seves paraules sonen a sopar de duro, a indignitat, a fastigosa mentida.
Això queda claríssim des del primer moment fins a l'últim. És una pena que el reportatge sigui excessivament reverberant al respecte, emfasitza una vegada i una altra el galdós paper de Fernández Díaz. Arriba un punt en què sembla que el propòsit essencial de Tarajal sigui deixar-lo a l'altura del betum i no gaire cosa més. No es va massa més enllà. Els fets de la ignomínia –la mort de quinze persones- es reconstrueixen de manera hàbil però no s'aporten excessives novetats al respecte. El moll de l'os del reportatge està sabut des de fa temps.
Falta, em temo, una injecció d'aprofundiment periodístic, d'ambició argumentativa més enllà de l'ambició crítica que supura per tots els seus porus. Els testimonis que apareixen són també millorables. Les dues activistes entrevistades transiten per camins previsibles. L'advocada diu coses molt interessants però se l'endevina molt implicada amb l'assumpte i el missatge que llança lluny d'esdevenir aclaridor i equilibrat, esdevé massa parcial. I els dos membres dels sindicats policials, fan una mica de pena de tant precàries com són les seves aportacions corporativistes.
No costa gens sentir rebuig pel ministre del "jo t'ho afino", pel tal Arsenio González de Mesa, director general de Guàrdia Civil que arriba a generar arcades i per uns individus que diuen ser delegats del govern a Ceuta. La part de les emocions, del pathos, queda ben coberta per aquesta colla de personatges sinistres. Falla, però, una voluntat contextual massa prima, un argumentari que queda coix, frenat en la bilis, dominat per les baixes passions que es generen. L'abordatge de la troncal problemàtica dels refugiats queda ventilat amb quatre dades esquemàtiques que no injecten excessiu valor afegit.
És molt interessant el terç final, amb el concepte de "fantasmagòria" per a explicar la psicosi de les autoritats espanyoles de no deixar entrar ningú, de posar filats, punxes, reixes i tota mena d'inhumans impediments. Seria aquest un tema a desenvolupar més i millor en un proper reportatge.
Més enllà dels matisos millorables que cadascú vulgui trobar-li, és obvi que Tarajal és un treball valuós, valent, que denuncia impunitats, que dóna noms i cognoms, motius d'indignació ben exposats. Els seus responsables saben què volen i per què ho volen. Faran bé de continuar escanyant les misèries d'aquest món.
