La Model, la memòria empresonada

El conveni entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per tancar i traslladar la presó Model és la fi d’un capítol de la memòria de la ciutat. Una història que va començar fa més d’un segle, el 9 de juny del 1904, quan el centre carcerari –erigit pels arquitectes Josep Domènech Estapà i Salvador Vinyals seguint la concepció de l’Eixample- va ser inaugurat en un espai que aleshores estava envoltat de camps i apartat del centre urbà. Va substituir la presó vella que s’havia creat el 1839 a l’antic convent dels frares paüls i que era coneguda com la presó d’Amàlia perquè es trobava a la ronda de Sant Pau entre els carrers Amàlia i Lleialtat. El centre antic va continuar com a presó de dones.

Ara sembla un sarcasme dir-ho, però en el seu inici, la Model va ser vista com un projecte modern, sorgit de corrents renovadors de la vida penitenciària preconitzats pel liberal anglès Bentham, influïts per l’higienisme i per la voluntat de reinserció del reclús. Ho explica l’historiador Pelai Pagès, un dels màxims especialistes en la història de la presó: “No és per casualitat que es va dir Model, com la presó de Madrid de la mateixa època. Es pretenia que fos un centre que ajudés el pres a reintegrar-se en la societat”. Les coses, però, van anar per una altra banda.
 
La Model ha acompanyat la història de la ciutat. Pagès recorda que es va pensar per a 700 presos comuns. Les cel·les, que a la presó vella van acabar amuntegades de gent, a la nova presó eren individuals i amb bones condicions sanitàries. Però la conflictivitat social viscuda a Barcelona des dels primers anys de segle va capgirar les previsions. En paraules de Pagès, “es va inaugurar la Model en vigílies d’un trasbals social que la convertiria en obsoleta. Molt aviat va passar a rebre dirigents sindicalistes i opositors polítics. Les cel·les van començar a omplir-se i les condicions de salubritat van empitjorar”.   

Ferrer i Guàrdia, sentenciat a la presó

El primer executat a garrot vil a la Model va ser Joan Rull, el 1908, un personatge obscur, que havia estat confident de la policia i estava acusat de col·locar explosius a la ciutat. Molt més destacat va ser un altre reclús dels primers anys de la Model, Francesc Ferrer i Guàrdia, pensador anarquista i fundador de l’Escola Moderna, racionalista. L’estiu de 1909, una revolta popular contra les lleves per combatre a l’Àfrica va culminar en la Setmana Tràgica, amb aixecament de barricades i crema de convents. Una fortíssima repressió militar va ofegar la revolta. El buc expiatori va ser Ferrer i Guàrdia, detingut com a impulsor del motí, tot i que ara se sap que no hi tenia res a veure.

El pedagog va ser jutjat a la Model, considerat un lloc segur en aquelles circumstàncies. El govern conservador de Maura va trobar en Ferrer un buc expiatori. El 9 d’octubre, es va formar el consell de guerra contra ell a la Model, enmig d’una expectació enorme. Fou condemnat a mort i afusellat a Montjuïc el dia 13.

La presó Model l'any 1931. Foto: Fons Brangulí/Pagès editors

Ferrer va ser un més dels molts exponents de l’esquerra social i política que van passar per la presó, esdevinguda ja un símbol de l’aparell repressiu de l’Estat. I al centre penitenciari li va passar exactament el mateix que a un Eixample massificat del projecte d’Ildefons Cerdà. La presó, que inicialment tenia 620 cel·les, va veure com se n’hi afegien dues-centes més d’addicionals i com s’anava omplint.  

Per la Model van passar el gruix dels principals activistes sindicals del país. Joan Garcia Oliver va ser un d’ells: la primera detenció es va produir, com explica molt bé Rosario Fontova a “La Model de Barcelona. Històries de la presó” (editat pel departament de Justícia), arran d’una vaga de cambrers -ell ho era, a Reus- el 1918. El seu cas és simptomàtic d’una època de lluites socials a Barcelona coneguda com els anys del pistolerisme, amb xocs armats entre activistes llibertaris, com el mateix Garcia Oliver, i pistolers de la patronal catalana. A la Model, qui seria un dels màxims dirigents de la FAI es va formar també intel·lectualment i en les seves memòries recorda les hores nocturnes llegint a la cel·la. Durant la guerra va ser ministre de Justícia.    

Guerra de classes, vagues massives (com la de la Canadenca del 1919), motins i repressió. Molta repressió. El motí que va esclatar l’estiu del 1919, enmig d’unes condicions de vida pèssimes, amb una calor asfixiant a les galeries, va ser contestada per una repressió ferotge i molts presos tancats a les cel·les d’aïllament. En l’estudi de Fontova s’explica que el 9 de maig de 1922, es van produir tres execucions més a la presó a garrot vil, les primeres des de la de Rull. Dos d’ells, Martín Martí i Victorio Sabater, eren acusats d’assassinar un fabricant de Sabadell. 

La dictadura de Primo de Rivera (1923-30) va endurir encara més les condicions de vida. Però en els mesos finals de 1930, l’ambient intern va canviar. Els dirigents republicans com Lluhí i Vallescà, o Lluís Companys, o el llibertari Pere Foix, membres del comitè revolucionari que preparava la caiguda de la monarquia,  empresonats, van quedar sorpresos a finals del 1930 pel bon tracte que van rebre. Eren vigílies de la proclamació de la República i els funcionaris del centre intuïen els canvis imminents.

Guerra Civil: faistes, "poumistes" i… Porcioles

La República no va suposar un gran canvi en la situació a la Model. La conflictivitat social, amb un moviment anarcosindicalista molt actiu, va ser una constant en tot el període. “L’Estatut de 1932 preveia el traspàs de les presons a la Generalitat, però aquesta no es va fer efectiva –ens explica Pagès- fins després d’esclatar la guerra”. En efecte, va ser la Generalitat la que, el 12 d’agost del 1936, es va apropiar del servei de Presons.
La Guerra Civil va impactar de ple en la vida de la Model. Precisament Pagès ha investigat a fons aquest període, i assenyala que en els primers mesos, la presó es va omplir de facciosos i militars. Però després de maig de 1937, amb el xoc obert entre el govern i la CNT i el POUM, militants d’aquestes organitzacions van ser també reclosos.  L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté recull a Història de la presó Model de Barcelona (Pagès editors) el testimoni de Rafael Tasis, que va ser director general de Presons durant la guerra, segons el qual la primera i la segona galeria estaven copades per la CNT-FAI i el POUM, la tercera per “feixistes” i militars, la quarta era anomenada “la xarcuteria” (perquè l’habitaven els xoriços de tot ordre), la cinquena era dels preventius més d’altres presos per delictes diversos, com estafa i ocultació de plata. La sisena galeria era la menys conflictiva… “Allotjava” frares i capellans, víctimes destacades dels primers mesos de la guerra. Segons ens explica Pelai Pagès, “es va donar fins i tot el cas d’algun sacerdot que, al comunicar-li la llibertat, va optar per romandre un temps més a la presó. S’hi sentia més segur”. Un dels dirigents conservadors que hi va passar un temps va ser Josep Maria de Porcioles, que després seria alcalde franquista de Barcelona i aleshores era un jove dirigent de la Lliga.   

D’Entença al Camp de la Bóta

El triomf franquista va suposar la conversió de la presó en un dels centres principals de la repressió a Catalunya. La població carcerària es va inflar fins a xifres astronòmiques, arribant a superar els 12.000 presos en els primers temps de la postguerra. De fet, en aquests anys tota la Model va estar en capella. Molts presos eren conduïts des del centre del carrer d’Entença al Camp de la Bóta per ser afusellats. La imatge sòrdida de la presó es va consolidar en l’imaginari dels catalans.  

Sembla que, en la primera postguerra, el clima repressiu intern anava modulant-se en funció de la situació del règim. L’actitud dels funcionaris era més ferotge quan semblava que els exèrcits de Hitler tenien les de guanyar. A les crues condicions de manca d’higiene i massificació, s’hi van afegir els problemes de salut i les epidèmies, que van endur-se moltes vides. A mesura que l’oposició antifranquista prenia protagonisme, en la segona meitat de la dictadura, la Model esdevenia el destí de les grans detencions d’opositors.

La darrera nit de Salvador Puig Antich

El 2 de març de 1974, el militant llibertari Salvador Puig Antich va ser executat pel sistema de garrot vil després d’un judici ple d’irregularitats. Va ser el darrer assassinat legal de la dictadura dins mateix del recinte de la presó Model, un cicle tenebrós que havia inaugurat Joan Rull el 1908. Aquest episodi ha quedat en l’imaginari de la societat catalana com un dels fets més cruels del tardofranquisme. Eren les 9,40 del matí i es va buscar per a l’execució un espai tancat que no pogués ser vist des de fora.

L’any següent, el setembre del 1975, encara tindrien lloc cinc execucions més per part de la dictadura. Un d’ells, el basc Juan Paredes Manot, Txiqui, va estar pres a la Model fins al dia de la seva execució, i des d’allí va sortir la lúgubre caravana fins a la darrera destinació, als voltants de Cerdanyola del Vallès, on va ser afusellat. 

La Model de la transició

“La Model és un model del que no ha de ser una presó”. La frase és de Carlos García Valdés, jurista de prestigi a qui el govern Suárez va encarregar, en els inicis de la transició, la direcció general d’Institucions Penitenciàries. La primera visita de García Valdés al centre carcerari del carrer d’Entença va commoure’l. De mentalitat progressista, va ser determinant per posar en el debat públic la necessitat de canviar de fons el sistema de presons a l’Estat espanyol. 
 
Els setanta van ser anys d’ebullició a les presons. Presos polítics i comuns van fraternitzar per reclamar unes millores en les condicions en els centres. Van sorgir diversos col·lectius d’interns que, en paral·lel a les mobilitzacions que es produïen fora, en la transició, exigien que el canvi polític també arribés a les cel·les. És una etapa que té un nom: el de la mítica Copel (coordinadora de presos espanyols en lluita), que va protagonitzar vagues i motins per denunciar la situació que vivien els presos.

De la Model d’aquell instant històric sobresurt una figura: el sacerdot Lluís Maria Xirinacs. Detingut el 1973 junt amb els altres 113 de l'Assemblea de Catalunya, a la parròquia de Maria Mitjancera, va començar una vaga de fam reclamant l’alliberament dels empresonats. Des d’aleshores, va dur a terme un seguit de vagues de fam i mobilitzacions contra la dictadura i la repressió.

El desembre del 1975, va començar una asseguda davant de la presó per exigir l’amnistia. La seva figura, assegut davant la Model, vigilat de prop per la policia i resistint les burles i els atacs de grups ultres incontrolats, és una de les imatges dignes de la transició. La tardor de 1977, Xirinacs va liderar la campanya per a l’amnistia total dels presos, amb concentracions davant de la Model. Al seu costat, hi havia un jove Àngel Colom.

La Generalitat assumeix les presons

El 28 de desembre de 1983, l’Estat va traspassar els serveis penitenciaris a la Generalitat. Tota una època quedava enrere. Les negociacions no van ser fàcils, ja que per l’Estat el control dels centres penitenciaris sempre ha estat essencial. S’explica d’aquest període una visita de l’aleshores conseller de Justícia Agustí Bassols a la presó en què un alt càrrec del ministeri espanyol de Justícia va dir, assenyalant l’estat de deteriorament de la presó: “Això voleu?”, a la qual cosa Bassols va respondre: “Això ens negueu?”.

El traspàs de les presons va suposar un abans i un després. La gestió feta des de la Generalitat no va poder evitar els problemes de saturació, però sí que la vida interna al centre va entrar en una via de normalització, malgrat els conflictes que, periòdicament, van brollar (com el motí liderat per Juan José Moreno Cuenca, el Vaquilla, el mateix 1984), així com algun fet espectacular.

El 14 de juliol de 1984, Raymond Vacarizzi, considerat un dels mafiosos més importants de França, pres a la Model, parlava amb la seva dona, que era al carrer, des de la finestra de la seva cel·la. Des d’un terrat del carrer de Provença, un tirador professional va engegar-li dos trets, abatent-lo a l’acte. Els assassins, membres de la màfia del sud de França, foren detinguts més tard.     

Amb el traspàs del servei a la Generalitat, es van introduir els primers educadors en el centre, mentre la renovació de la plantilla de funcionaris va suposar una clara millora en el clima intern a les galeries. Hi va haver directors generals de Serveis Penitenciaris emblemàtics, com Ignasi Garcia Clavel, que va fer un gran esforç en la racionalització del sistema carcerari. La implementació del pla de presons de la Generalitat, amb la creació de nous centres (Can Brians, Quatre Camins) ha anat alleugerint, ni que sigui de manera insuficient, la pressió a la Model.    

La presó també ha mostrat en la seva sociologia les transformacions ocorregudes en la societat catalana. Quan l’empresari Javier de la Rosa hi va entrar el 1994, algunes coses havien canviat a Catalunya. D’alguna manera –ho assenyala Fontova-, la presó es faria també més interclassista. Ara, amb l’acord pel trasllat a la nova presó de la Zona Franca, s’obre una nova etapa per a la Model. La del retorn a la ciutat d’un espai que, durant massa temps, va deixar de ser seu.
 

Per saber-ne més
-Pelai Pagès, La presó Model de Barcelona. Història d’un centre penitenciari en temps de guerra (1936-1939) (Abadia de Montserrat) -Rosario Fontova, La Model de Barcelona. Històries de la presó (departament de Justícia) -Josep Maria Solé i Sabaté, Història de la presó Model de Barcelona (Pagès)