Recuperats dos dietaris inèdits de Verdaguer

Fa més d’un segle que es va perdre el rastre del Diari íntim de Jacint Verdaguer, del qual tan sols es van publicar, el 1903, uns fragments corresponents al 1896 en el llibre anònim Verdaguer vindicado por un catalán, que s’atribueix al doctor Ramon Turró, que l’havia conegut. Ara, Narcís Garolera, catedràtic de la UPF i un dels principals coneixedors de l’obra del poeta, ha tingut accés, gràcies a un particular, a dos quaderns de dietaris de Mossèn Cinto dels anys 1881-82 i 1891-92 (més dues anotacions de 1899-1900).

Es tracta d’un material inèdit rellevant. Garolera ho explica a NacióDigital: “Són unes anotacions complementàries del Diari íntim, que a la mort de Verdaguer va passar als seus marmessors però que no s’ha trobat mai, i que fins ara es creia que s’iniciava el 1896. Tot el que afecta Verdaguer és important, perquè estem parlant del poeta i escriptor més important del segle XIX i un dels més destacats de les nostres lletres”.

Un Verdaguer d’abans de la crisi

El material recuperat s’acaba de publicar a la revista vigatana Ausa. De les dues llibretes trobades per Garolera, una correspon als anys 1881-82 i se centren sobretot en comentaris sobre persones necessitades. L’altra, dels anys 1891-92, correspon a un moment molt especial de la vida de Verdaguer, poc després de tornar d’un viatge a Terra Santa. Queda enrere l’hora del màxim reconeixement, després de la publicació de Canigó. En paraules de Garolera, “són anotacions personals d’abans que passi tot, és a dir, anteriors a la seva ruptura amb el marquès de Comillas, que es produirà el 1893, i del conflicte amb la jerarquia eclesiàstica”.

Són els anys en què Verdaguer vol centrar-se sobretot en la seva tasca de capellà, abocat als més pobres, i en què freqüenta sessions de vidents i assisteix a la pràctica d’exorcismes. “En les anotacions dels quaderns –aclareix Garolera- es percep la ingenuïtat, la credulitat, la manca de malícia del capellà-poeta davant de gent que li explica fenòmens paranormals”. Hi trobem referències al dimoni, que ell anomena “el Maligne”, i a “gats negres” que envolten una dona malalta.  

En aquestes anotacions personals, els protagonistes són les persones desvalgudes i malaltes a les quals el sacerdot assisteix. Són els anys en què Verdaguer està centrat en les accions de caritat, com a almoiner del marquès de Comillas. Com explica Narcís Garolera, “fins a 300 famílies pobres de Barcelona van arribar a ser mantingudes per Verdaguer”. A partir d’aquí, apunta una hipòtesi sobre la ruptura amb Comillas: “Pot ser que el motiu decisiu de la seva expulsió del palau no fossin els exorcismes sinó la difícil situació financera que travessava Comillas, que era un gran propietari, però que aquells anys travessava un mal moment de caixa”. En tot cas, els dietaris aportats per Garolera il·lustren bé el Verdaguer d’aquesta etapa. 
 

Els neguits del capellà-almoiner

(22 de juny de 1881) Una mare de família, viuda ha 4 mesos, i mare de 2 filles, acaba de perdre la major, de 19 anys, que l’ajudava guanyant a la fàbrica 9 pta la setmana. La festejava un jove a qui els veïns acusaven de curt de mans. Sa mare li feu present i ella se’n ressentiria, sens dubte. Per això i per altres motius no coneguts pel públic, sa mare se vegé obligada a renyar-la, un vespre, dient-li que la faria plorar. La noia li respongué que seria ella la que ploraria. L’endemà, al ser fora la mare, la noia se begué una ampolla de salfumant, morint, arrepentida (això sí), al cap de quatre hores, deixant a sa mare i a sos germanets en la misèria i en la desesperació.   (13 de desembre de 1890?) La pobra velleta Maria Fabra me diu que anava aquest matí a tirar-se a mar. Baixant Rambla avall m’ha vist a mi, que anava al Pi, passant, contra ma costum, també per la Rambla, i s’és aturada.   Fa algun temps una altra dona –no recordo son nom– me contà que també anava a tirar-s’hi, i estava ja a la vora de la Mar Vella, quan se li aparegué un home dient-li: –Què feu, bona dona? Tornau a casa. Déu vos aconsolarà. Ella tornà a casa, i  a l’arribar al portal se girà i no vegé l home enlloc. Ella era devota de sant Josep, i li atribuí aqueixa gràcia.   (30 de març de 1892) Lo dia 31 de desembre estava fent oració, davant la gran imatge de Jesús crucificat que hi ha a mà esquerra en la iglésia de Sant Jaume, una dona li demanava si li concediria feina, puig se trobaven en gran misèria, i  la santa imatge feu un moviment de cap, obrint i tancant los ulls, com si li digués: –Sí. Una dona s’és confessada, i després m’ha contat sa situació. Te el marit cego i cinc fills, i la mes espantosa misèria a casa. M’ha dit que anava a confessar perquè Déu li llevàs del cap lo mal pensament de tirar-se pel terrat, i que, a l’entrar a la sagristia, aquesta idea li ha fugit.   (5 de maig de 1900) Un dia sentí renàixer lo dolor reumàtic a l esquena, que no havia sentit feia més d’un any. Jo ho prenguí com un avís del cel. Me durà quatre o cinc dies.