12
de gener
del
2017
Actualitzat
el
13
de gener
a les
10:24h
La Unió Europea (UE) està patint diverses crisis de forma paral·lela. A l'econòmica i la de Grècia, arrossegades de fa anys, se li sumen de noves, com el Brexit o la gestió dels refugiats. Tot i això, altres problemàtiques treuen el cap, sense que els governants li sàpiguen donar resposta, però no ocupen tanta atenció, malgrat que poden comportar conseqüències igualment dramàtiques. És el cas de l'auge de l'extrema dreta, una realitat palpable que ha analitzat la politòlogoa Helena Castellà en l'informe "L'extrema dreta, un fenomen europeu", editat per la Fundació Josep Irla -vinculada a ERC- i presentat aquest dijous al CIEMEN amb la seva autora, l'eurodiputat republicà Josep-Maria Terricabras, el fotoperiodista Jordi Borràs, el president del CIEMEN, David Minoves, i el director acadèmic de la fundació, Lluís Pérez.
Així, segons aquest estudi, els perills de la força de la nova extrema dreta no són tant que, com fa unes dècades, aquesta pugui posar en qüestió el sistema democràtic, sinó que, des del govern o a l'oposició, pugui influir i agreujar altres crisis -com portant a majors restriccions en l'acollida de refugiats o forçant referèndums com el del Brexit, clarament euroescèptics-, a banda de la violència que exerceix de forma més o menys puntual contra dirigents d'esquerres o immigrants. "L'auge de l'extrema dreta a Europa és una de les principals amenaces per a la cohesió i l'estabilitat de les nostres democràcies", assevera Castellà en les conclusions.
D'aquesta manera, destaca que el major perill de la força de l'extrema dreta "no està en la seva voluntat de suprimir la democràcia representativa, sinó en la possibilitat que els seus posicionaments "contaminin" aquest sistema des de l'interior, un fenomen que el doctor en Història Contemporània Xavier Casals ha batejat com a "presència absent" i del qual ja n'hi ha diverses proves evidents. La seva influència en el PP -partit que recull el suport del 80% dels electors d'extrema dreta a l'Estat-, per exemple, és clara i, de fet, la victòria de Xavier García Albiol a les eleccions municipals a Badalona el 2011 va ser el primer cas en l'Espanya posterior a la dictadura en què "el racisme arriba al poder".
Una influència palpable arreu d'Europa
Tanmateix, a nivell internacional, hi ha nombroses proves d'aquest fet, com el pla impulsat el 2010 per l'UMP de Nicolas Sarkozy per expulsar tots els gitanos no francesos que vivien en aquell estat -després que el 2009 ja hagués expulsat uns 25 gitanos búlgars per dia- o l'expulsió, per part del govern del socialista Manuel Valls el 2013, d'una menor d'origen gitano resident a França que va ser deportada a Kosovo. Així mateix, l'executiu socialdemòcrata austríac va virar la seva política d'acollida de refugiats, igual que Angela Merkel, quan aquesta va constatar l'auge de l'Alternativa per Alemanya, d'extrema dreta i crítica amb l'obertura inicial dels germànics. El cas del govern hongarès de Viktor Orban, hostil amb els immigrants, és encara més contundent.
Tot i això, l'extrema dreta és present també fora de les institucions i de forma violenta, com ho evidencien els crims comesos per membres d'Alba Daurada a Grècia -el líder i part de la cúpula de la qual van ser arrestats el 2013 per crims com assassinats o per implicació en la desaparició de més de 100 immigrants- o per l'escamot paramilitar Guàrdia Hongaresa, vinculat al partit radical conservador Jobbik. O els 96 assassinats a mans d'Anders Behring Breivik, el 2011 a Noruega, els dos senegalesos morts a Florència el mateix any a mans del xenòfob Gianluca Casseri o la jove diputada laborista Jo Cox, assassinada el 2016 a mans d'un presumpte membre d'extrema dreta.
Cal recordar igualment la detenció del jove francès que va ser aturat entre Ucraïna i Polònia amb un arsenal d'armes per atemptar contra l'Eurocopa a França o els més de 1.000 atacs que van tenir lloc a Alemanya el 2015 contra centres d'acollida de refugiats i incitats pels xenòfobs de Pegida. Tot plegat, assassinats i mostres de violència que tenen molt menys ressò que els atemptats del terrorisme islamista, però que igualment van produint-se amb comptagotes al continent.
Les característiques de la nova extrema dreta
Ara bé, Castellà analitza igualment que l'extrema dreta actual no és ben bé idèntica a la de l'època del nazisme i el feixisme, ja que formalment accepta les regles de joc democràtiques i, enlloc del racisme biològic, presenta un ideari profundament nacionalista, nativista, autoritari, populista, antisistema, antiimmigració, antiestablishment o xenòfob. Amb un votant cada cop més de classe treballadora -home, jove i poc format-, té èxit no tant allà on hi ha més immigrants o una crisi econòmica més aguda, sinó on més amenaçada es percep la cultura europea, i el seu projecte pot reeixir en la mesura en què el llindar mínim per entrar als parlaments els faciliti posar-hi un primer peu i si el seu líder aconsegueix ser mediàtic i tenir quota de pantalla.
En tot cas, la força aconseguida és notable, i formacions d'extrema dreta han aconseguit ser la candidatura més votada en estats importants com França (Front Nacional), Regne Unit (UKIP) o Dinamarca (PPD), i a Àustria van estar a punt d'aconseguir la presidència, per bé que aquestes no han passat del 3,7% dels vots a Bèlgica o el 4% a Itàlia (la Lliga Nord).
Com que no està clar exactament fins a quin punt cal identificar certs partits com a extrema dreta, no hi ha un criteri uniforme entorn de quants eurodiputats disposa aquest espai al Parlament Europeu, i algunes fonts consideren que en són 176 dels 751 totals, mentre que d'altres redueixen la xifra a uns 52 -no incloent, per exemple, l'UKIP britànic-. Sigui com sigui, la manca de cohesió interna fa que la seva incidència sigui reduïda a Brussel·les i només veuen com s'aproven entre un 28% i un 31% de les seves iniciatives, quan la mitjana dels altres grups supera el 50%.
Mesures per debilitar la seva força
Davant d'això, l'informe relata algunes experiències destinades a reduir la força de l'extrema dreta, principalment rebatent la seva principal benzina: la xenofòbia. És el tasca dels mecanismes antirumors, una xarxa que a Barcelona compta amb uns 500 membres i que s'ha implantat a altres ciutats dels Països Catalans, com Sabadell, Montcada i Reixac, Lleida o Castelló, mentre que en altres municipis fa una tasca similar la plataforma Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.
Uns equips que, amb diverses fórmules, expliquen a la ciutadania que la immigració no és un perill, sinó que fins i tot pot ajudar a frenar l'envelliment de la societat i fer més sostenibles les pensions, que no és cert que delinqueixin més -tal com demostren les dades- o que aporten més recursos a l'estat del benestar dels que aprofiten -l'equivalent a un 0,55% del PIB, en concret-. Igualment, també es demostra amb estadístiques que, en realitat, la percepció d'immigrants és superior a la seva presència real i que, a més, aquesta no és majoritàriament musulmana.
Aquestes mesures, així com tasques concretes d'ajuntaments com el de Vic -que va reestructurar el seu organigrama per crear una regidoria de Convivència i Seguretat que va adaptar la Guàrdia Urbana com una policia de proximitat- expliquen que una formació com Plataforma per Catalunya, que el 2010 va estar a punt d'entrar al Parlament, hagi passat de tenir 67 regidors a només 8 -caiguda també deguda a les divisions i pugnes internes-.
Programes per a la reinserció a Alemanya
Així mateix, a Alemanya també s'han impulsat diverses iniciatives, en aquell cas per ajudar a militants d'extrema dreta que volen sortir d'aquest espai i reinserir-se a la societat. El programa Exit Deutschland ha ajudat més de 600 extremistes a fer-ho, des del 2000, mentre que el 2009 es va crear Exit to Enter, programa que fins i tot facilitava una identitat en una altra zona del país, l'entrada al món laboral i un nou cercle d'amistats.
Malgrat tot, l'autora segueix creient que l'extrema dreta "és un llast per a la UE i els seus valors, així com pel respecte als drets humans", motiu pel qual reclama reduir el tracte estigmatitzador dels immigrants que a vegades reprodueixen els mitjans i impulsar "més iniciatives per frenar l'auge de l'extrem dreta i minimitzar al màxim la seva influència en l'esfera pública". Una crisi silenciada al continent a la que cal mirar als ullsi combatre, ja que, a més, contribueix a dificultar i agreujar l'estat de les altres crisi que viu Europa.
«L'extrema dreta, un fenomen europeu» by naciodigital on Scribd
Així, segons aquest estudi, els perills de la força de la nova extrema dreta no són tant que, com fa unes dècades, aquesta pugui posar en qüestió el sistema democràtic, sinó que, des del govern o a l'oposició, pugui influir i agreujar altres crisis -com portant a majors restriccions en l'acollida de refugiats o forçant referèndums com el del Brexit, clarament euroescèptics-, a banda de la violència que exerceix de forma més o menys puntual contra dirigents d'esquerres o immigrants. "L'auge de l'extrema dreta a Europa és una de les principals amenaces per a la cohesió i l'estabilitat de les nostres democràcies", assevera Castellà en les conclusions.
Un míting de Marine Le Pen. Foto: Front National
D'aquesta manera, destaca que el major perill de la força de l'extrema dreta "no està en la seva voluntat de suprimir la democràcia representativa, sinó en la possibilitat que els seus posicionaments "contaminin" aquest sistema des de l'interior, un fenomen que el doctor en Història Contemporània Xavier Casals ha batejat com a "presència absent" i del qual ja n'hi ha diverses proves evidents. La seva influència en el PP -partit que recull el suport del 80% dels electors d'extrema dreta a l'Estat-, per exemple, és clara i, de fet, la victòria de Xavier García Albiol a les eleccions municipals a Badalona el 2011 va ser el primer cas en l'Espanya posterior a la dictadura en què "el racisme arriba al poder".
Una influència palpable arreu d'Europa
Tanmateix, a nivell internacional, hi ha nombroses proves d'aquest fet, com el pla impulsat el 2010 per l'UMP de Nicolas Sarkozy per expulsar tots els gitanos no francesos que vivien en aquell estat -després que el 2009 ja hagués expulsat uns 25 gitanos búlgars per dia- o l'expulsió, per part del govern del socialista Manuel Valls el 2013, d'una menor d'origen gitano resident a França que va ser deportada a Kosovo. Així mateix, l'executiu socialdemòcrata austríac va virar la seva política d'acollida de refugiats, igual que Angela Merkel, quan aquesta va constatar l'auge de l'Alternativa per Alemanya, d'extrema dreta i crítica amb l'obertura inicial dels germànics. El cas del govern hongarès de Viktor Orban, hostil amb els immigrants, és encara més contundent.
Tot i això, l'extrema dreta és present també fora de les institucions i de forma violenta, com ho evidencien els crims comesos per membres d'Alba Daurada a Grècia -el líder i part de la cúpula de la qual van ser arrestats el 2013 per crims com assassinats o per implicació en la desaparició de més de 100 immigrants- o per l'escamot paramilitar Guàrdia Hongaresa, vinculat al partit radical conservador Jobbik. O els 96 assassinats a mans d'Anders Behring Breivik, el 2011 a Noruega, els dos senegalesos morts a Florència el mateix any a mans del xenòfob Gianluca Casseri o la jove diputada laborista Jo Cox, assassinada el 2016 a mans d'un presumpte membre d'extrema dreta.
El líder d'Alba Daurada, Nikólaos Mikhaloliakos. Foto: Alba Daurada
Cal recordar igualment la detenció del jove francès que va ser aturat entre Ucraïna i Polònia amb un arsenal d'armes per atemptar contra l'Eurocopa a França o els més de 1.000 atacs que van tenir lloc a Alemanya el 2015 contra centres d'acollida de refugiats i incitats pels xenòfobs de Pegida. Tot plegat, assassinats i mostres de violència que tenen molt menys ressò que els atemptats del terrorisme islamista, però que igualment van produint-se amb comptagotes al continent.
Les característiques de la nova extrema dreta
Ara bé, Castellà analitza igualment que l'extrema dreta actual no és ben bé idèntica a la de l'època del nazisme i el feixisme, ja que formalment accepta les regles de joc democràtiques i, enlloc del racisme biològic, presenta un ideari profundament nacionalista, nativista, autoritari, populista, antisistema, antiimmigració, antiestablishment o xenòfob. Amb un votant cada cop més de classe treballadora -home, jove i poc format-, té èxit no tant allà on hi ha més immigrants o una crisi econòmica més aguda, sinó on més amenaçada es percep la cultura europea, i el seu projecte pot reeixir en la mesura en què el llindar mínim per entrar als parlaments els faciliti posar-hi un primer peu i si el seu líder aconsegueix ser mediàtic i tenir quota de pantalla.
En tot cas, la força aconseguida és notable, i formacions d'extrema dreta han aconseguit ser la candidatura més votada en estats importants com França (Front Nacional), Regne Unit (UKIP) o Dinamarca (PPD), i a Àustria van estar a punt d'aconseguir la presidència, per bé que aquestes no han passat del 3,7% dels vots a Bèlgica o el 4% a Itàlia (la Lliga Nord).
Com que no està clar exactament fins a quin punt cal identificar certs partits com a extrema dreta, no hi ha un criteri uniforme entorn de quants eurodiputats disposa aquest espai al Parlament Europeu, i algunes fonts consideren que en són 176 dels 751 totals, mentre que d'altres redueixen la xifra a uns 52 -no incloent, per exemple, l'UKIP britànic-. Sigui com sigui, la manca de cohesió interna fa que la seva incidència sigui reduïda a Brussel·les i només veuen com s'aproven entre un 28% i un 31% de les seves iniciatives, quan la mitjana dels altres grups supera el 50%.
Mesures per debilitar la seva força
Davant d'això, l'informe relata algunes experiències destinades a reduir la força de l'extrema dreta, principalment rebatent la seva principal benzina: la xenofòbia. És el tasca dels mecanismes antirumors, una xarxa que a Barcelona compta amb uns 500 membres i que s'ha implantat a altres ciutats dels Països Catalans, com Sabadell, Montcada i Reixac, Lleida o Castelló, mentre que en altres municipis fa una tasca similar la plataforma Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.
Uns equips que, amb diverses fórmules, expliquen a la ciutadania que la immigració no és un perill, sinó que fins i tot pot ajudar a frenar l'envelliment de la societat i fer més sostenibles les pensions, que no és cert que delinqueixin més -tal com demostren les dades- o que aporten més recursos a l'estat del benestar dels que aprofiten -l'equivalent a un 0,55% del PIB, en concret-. Igualment, també es demostra amb estadístiques que, en realitat, la percepció d'immigrants és superior a la seva presència real i que, a més, aquesta no és majoritàriament musulmana.
Marxa ultra del 12-O a Montjuïc Foto: José M. Gutiérrez
Aquestes mesures, així com tasques concretes d'ajuntaments com el de Vic -que va reestructurar el seu organigrama per crear una regidoria de Convivència i Seguretat que va adaptar la Guàrdia Urbana com una policia de proximitat- expliquen que una formació com Plataforma per Catalunya, que el 2010 va estar a punt d'entrar al Parlament, hagi passat de tenir 67 regidors a només 8 -caiguda també deguda a les divisions i pugnes internes-.
Programes per a la reinserció a Alemanya
Així mateix, a Alemanya també s'han impulsat diverses iniciatives, en aquell cas per ajudar a militants d'extrema dreta que volen sortir d'aquest espai i reinserir-se a la societat. El programa Exit Deutschland ha ajudat més de 600 extremistes a fer-ho, des del 2000, mentre que el 2009 es va crear Exit to Enter, programa que fins i tot facilitava una identitat en una altra zona del país, l'entrada al món laboral i un nou cercle d'amistats.
Malgrat tot, l'autora segueix creient que l'extrema dreta "és un llast per a la UE i els seus valors, així com pel respecte als drets humans", motiu pel qual reclama reduir el tracte estigmatitzador dels immigrants que a vegades reprodueixen els mitjans i impulsar "més iniciatives per frenar l'auge de l'extrem dreta i minimitzar al màxim la seva influència en l'esfera pública". Una crisi silenciada al continent a la que cal mirar als ullsi combatre, ja que, a més, contribueix a dificultar i agreujar l'estat de les altres crisi que viu Europa.