Espanya i Catalunya: cada cop més allunyades en el model d'estat

Fins on arribarà la, fins ara improductiva, Operació Diàleg del govern espanyol? Les forces sobiranistes no li donen cap credibilitat i, per ara, l'execiscutiu central només ha apostat per obrir el meló del model de finançament de forma conjunta a partir de la cimera de presidents autonòmics del dia 17, on no hi seran ni Carles Puigdemont ni el lehendakari Iñigo Urkullu. Tot i això, tant el PSOE com Units Podem i C's defensen obrir el meló constitucional, sense una proposta comuna per ara de cap a on fer evolucionar el text –en algun cas, de fet, amb projectes antagònics i amb graus d'ambició dispars–. I el PP –amb majoria absoluta al Senat i, per tant, amb capacitat de veto– no es tanca formalment a abordar el debat. Ara bé, si finalment s'imposa una reformulació de la carta magna espanyola de 1978, cap a on pot evolucionar el model d'estat? I en tot cas, serà suficient per satisfer les aspiracions catalanes?

És complex preveure com actuaria finalment cada partit en el marc d'aquest debat si finalment s'obre aquesta legislatura, però les enquestes sí que permeten contrastar quines són les pulsions socials a nivell català i espanyol i com han canviat. I la conclusió clara és que, mentre els catalans han fet una evolució pel que fa a les preferències de model d'Estat, a nivell del conjunt d'Espanya el canvi no s'ha donat o, en tot cas, les preferències han variat molt menys i, a més, sense una direcció clara, segons els baròmetres del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS).

Més recentralització davant el repunt sobiranista

D'aquesta manera, si bé el grau de suport a mantenir l'actual sistema autonòmic superava a nivell estatal el 40% abans del 2012, els partidaris d'aquesta opció van decaure a mesura que la pulsió sobiranista es concretava a Catalunya. Així, coincidint amb la primera manifestació massiva de l'ANC, l'11 de setembre de 2012, l'statu quo va perdre adeptes fins caure a un 29,4% aquell mes, escassament cinc punts per sobre dels partidaris d'establir un estat amb un sol govern central i sense comunitats. És a dir, la resposta tendia a la recentralització absoluta, just el contrari del que reclamaven al carrer centenars de milers de catalans.

Malgrat tot, des de llavors, el suport al model autonòmic s'ha recuperat i, des del juliol del 2015, no baixa del 35%, mentre que la supressió de tot autogovern es manté com a segona opció, però per sota del 20%. Malgrat tot, l'opció de dotar de més competències les comunitats pràcticament en cap moment ha superat el 15% d'adeptes, mentre que la possibilitat que les comunitats esdevinguin estats independents si ho volen (no es pregunta directament per la independència) quasi mai obté el 10% de suports. I això que aquest percentatge inclou també les respostes obtingudes a Catalunya, on les darreres enquestes apunten que un 85% dels ciutadans estan a favor del referèndum, i a Euskadi.
 
En canvi a Catalunya, la situació és completament antagònica, ja que el debat sobre el model territorial és ben viu i ha fet un tomb els darrers anys. I segons les dades de les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), aquest viratge va començar fins i tot abans de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut del juny del 2010. A principis d'aquell any, la fórmula de la comunitat autònoma era la preferida pels catalans, amb un suport del 38,2% dels enquestats, seguit de ser un estat en una Espanya federal, amb el 29,5% i, com a tercera opció, la independència era la prioritat per menys del 20%.

Tot i això, el suport a l'estat independent ja s'havia enfilat fins gairebé el 25% just abans de la sentència contra l'Estatut i, dos anys més tard -abans de la primera manifestació de l'ANC-, ja era la primera opció dels catalans, amb el suport d'un terç d'aquests, mentre que l'estat autonòmic queia en tercera posició, tres punts per per darrera del federalisme. Des de llavors, la plata i el bronze han estat disputats, però el primer lloc destacat no l'ha abandonat en cap moment l'independentisme. Sigui com sigui, la possibilitat que Catalunya esdevingui una mera regió -segona opció preferida per als espanyols- és marginal i no ha rebut quasi en cap moment suports superiors al 5%.

El moment àlgid de la preferència per l'estat independent arribava el novembre del 2013, quan aquest fregava el 50% dels suports i, des de llavors, hauria reculat fins a un marge d'entre el 36% i el 42% -tot i que la caiguda que es dóna entre el 2014 i el 2015 s'explicaria, en part, per alguns canvis metodològics en les enquestes del CEO, que hauria afinat la tècnica i la mostra-. De fet, l'independentisme podria estar patint cert reflux, tot i alguns elements matisarien aquest fet tant en el baròmetre de l'octubre com en l'enquesta del novembre.
 
Sembla força clar, per tant, que la inquietud per debatre, qüestionar i modificar el model autonòmic és una característica més pròpia dels catalans que del conjunt dels espanyols. I si s'obrís la Constitució en aquest aspecte seria sobretot per fer front a la demanda catalana. Ara bé, què opinarien avui dia els votants dels quatre principals partits espanyols -els que més hi tindrien a dir-, en aquest hipotètic debat? El cert és que l'electorat de les dues forces que sustenten el govern central són partidàries sobretot d'una major recentralització: el 43,4% dels que van donar suport al PP i el 48,9% dels que van optar per C's volen reduir la descentralització o directament suprimir-la, un 42,5% i un 34,6% respectivament defensen l'statu quo actual i tan sols el 7% i el 12,1% atorgarien més autogovern a les comunitats o els permetrien ser estats independents.

Al PSOE guanya no tocar res

I en el camp de l'esquerra, la truita no és del tot oposada, ni molt menys. Sobretot en el cas del PSOE, un 43% dels votants del qual defensen que les comunitats mantinguin el grau d'autonomia que tenen ara, mentre que n'hi ha més que els restarien competències (26,3%) que no pas els en donarien de noves (19,3%) tal com defensa el PSC i el PSOE, si més no formalment. Finalment, els electors d'Units Podem -sense tenir en comptes els de les confluències d'En Comú Podem, Compromís-Podem i En Marea, de biaix sobiranista totes elles- són els únics d'un partit estatal disposats a una major descentralització, tot i que sense ser majoria: un 44,5% ho defensa, mentre que un 29% mantindria l'estat autonòmic actual i fins i tot un 21,4% retallaria competències o suprimiria les autonomies.
 
Des del Govern, es defensa que les forces contràries a la independència defineixin, d'aquí al setembre, quin seria el nou estatus per a Catalunya i la seva relació amb l'Estat per tal d'omplir de contingut què significaria votar "no" a la independència en el referèndum anunciat per Carles Puigdemont i, amb aquest programa, començar a fer campanya per aquesta opció, tal com van fer els unionistes britànics en el referèndum escocès. Tot i això, sembla molt difícil que la negativa a la independència signifiqui -almenys a curt termini- alguna cosa diferent a mantenir el model actual, per tres motius: no hi ha una opció alternativa que generi consens entre els partits estatals, no hi ha una pressió social per afrontar el debat i finalment perquè, d'obrir-se, l'opció preferida és precisament el manteniment de l'statu quo contra el qual els catalans han protagonitzat les majors mobilitzacions de la història recent del país.