Bertín Osborne i els còmics, sagnant paradoxa

Ho confesso, sempre m’ha agradat Bertín Osborne. Em cau bé, no hi puc fer més. Sempre el percebo natural, desinhibit, sense complexos. Li agrada fer el poca solta, riure, ser estrident i malparlat. Me’l crec quan es posa seriós, o tendre, quan oficia un concurs, quan rep els seus convidats o va a casa d’algú. Me’l creia quan ja fa molts anys el veia presentar Lluvia de estrellas. Me’l crec ara que fa entrevistes tot i que està clar que no se’n prepara ni una. Me’l crec quan parla del seu fill petit, que té una malaltia estranya. No sé què té, que em transmet veritat. No hi puc fer més, m’agrada com li queda la tele. Segur que té contradiccions –els deus diners, el seu humor carcamal- i deu votar polítics aberrants. I les seves cases horteres i que li importi tan poc el que la resta pensem d’ell.

El que menys m’agrada del seu programa de Telecinco (Mi casa es la tuya) com de l’anterior En tu casa o en la mía, que feia a TVE, és aquesta absurda opulència de casa seva. Els travellings amunt i avall de les habitacions, el poc gust en desdramatitzar el luxe, la incapacitat per a la sobrietat expressiva de la càmera. I tot ben amanit amb hits musicals envasats al buit, tant li fa si vénen a tomb o no. Allà estan i després en fan un CD que se suposa que l’audiència més fidel ha de comprar. Tot plegat made in Telecinco, esclar. A ell tot això li importa tres raves, no cal dir-ho. Ell va a la seva.

Tenia especial interès en veure el primer capítol de l’any en què Bertín convidava a casa seva a un grapat d’humoristes d’antany per a fer balanç del 2016, saber què n’esperen del 2017 i repassar de les seves vides. Els escollits van ser Millán Salcedo, de Martes y Trece, Manolo Sarria (el Linterna del Duo Sacapuntas), Fernando Esteso, Carlos Latre, Paco Arévalo i Mari Carmen, eternament acompanyada de la seva inseparable Doña Rogelia. Un microcosmos humorístic particular, ancorat en una manera de fer clarament passada de moda –amb l’excepció de Latre, més modern- i vinculada amb gustos per a la riallada que ara mateix fan una certa basarda. Però tots ells van marcar una època en la televisió dels anys vuitanta. Valia la pena veure’ls i escoltar-los.
 
Ja d’entrada es va evidenciar la paradoxa més clara i sagnant. Quan volien fer gràcia, explicar un acudit o organitzar un xou, inevitablement resultaven ridículs, vorejant la vergonya aliena. Millán encara enarborant la seva empanadilla, Latre fent imitacions tot sol a la seva habitació, Mari Carmen fent-nos patir amb la seva titella desguitarrada... Esteso i Arévalo semblaven més calmats, no tan necessitats de fer l’indi. En canvi quan qualsevol d’ells es parava una estona a parlar normal, a xerrar amb Bertín tranquil·lament, la cosa canviava.

M’agrada escoltar la gent que fa memòria. Sigui qui sigui. I estic molt content de poder presumir que la meva memòria sentimental es nodreix, entre moltes altres coses, de Martes y Trece. També de Lluvia de estrellas, que Bertín Osborne presentava a Antena 3 ja fa una pila d’anys. Saber digerir el que un veu, escolta i sent al llarg dels anys és el que edifica el nostre criteri i fa forts els fonaments dels nostres referents. Adonar-se’n és bonic. Saber distingir què ens agradava i què ens agrada, percebre que hem crescut. És l’efecte del pas del temps i, a estones, l’aquelarre de Bertín amb els còmics tractava sobre això. Ni més ni menys.

Quan ja portaven molta estona plegats, va arribar Manolo Sarria i l’amfitrió se’l va endur a passejar per la seva finca. Asseguts a la soca d’un arbre, el convidat es va sincerar per a explicar-li com de dura va ser la prematura mort del seu company de fatigues Juan Rosa (el Pulga). Es va quedar sense feina i ningú va confiar en ell. Només els Morancos, que li van oferir fer bolos amb ells. Els Morancos i el Duo Sacapuntas, en principi dos camps semàntics que a segons qui poden generar-li anticossos. Però si un es para a escoltar potser descobreix històries que valen la pena. Encara avui, Manolo visita la tomba del seu amic Juan cada mes i li porta un pom de flors. Em va semblar emocionant.

Veure la tele és també vèncer els prejudicis. El criteri propi no té res a veure amb d’on som ni què creiem que ens agrada o ens disgusta. La caspa, val la penar recordar-ho als ignorants, és un estat de l’ànima no pas una manera de fer humor, per molt que sigui barroera, estripada i anacrònica. Per molt que -m’hi incloc- haguem de canviar d’emissora quan hi topem.

Al final van organitzar un dinar de germanor que prometia ser un despropòsit tirant a penós. Sort que aviat es van posar a parlar seriosament i la cosa es va reconduir. Van parlar molt d’Un Dos Tres i del complicat caràcter de Chicho Ibáñez Serrador, d’anècdotes amb fans i d’experiències compartides. Es va fer llarg el programa. Dues hores i mitja són un excés es miri com es miri.

En general, vaig trobar interessant i revelador veure aquells vells còmics, passats de rosca, envellits i caducats, que han tingut moments de glòria i han guanyat diners a cabassos. Els han passat coses bones i dolentes i sobretot se’ls ha passat l’arròs. Però conserven la memòria, el tresor més preuat, el que ens salva de la barbàrie.