02
de gener
del
2017
Actualitzat
el
03
de gener
a les
14:33h
Un fantasma recorre Europa, i no és altre que la por. La moneda comunitària, l'euro, ha complert aquest 1 de gener 15 anys i la Unió Europea (UE) és a punt de celebrar els 60 anys de la signatura dels Tractats de Roma que van suposar el naixement de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de la Comunitat de l’Energia Atòmica (Euratom), el 25 de març de 1957. Sis anys abans, el 1951, havia nascut la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer (CECA), potser el símbol més clar de la voluntat d’alemanys i francesos de viure junts sobre el sòl del continent. França necessitava el carbó alemany de la conca del Ruhr i Alemanya el ferro que s’extreia de les mines de la Lorena francesa. La necessitat els va fer aliats i el desig d’esborrar el record de les guerres que els havien enfrontat va fer la resta.
Però la festa d’aniversari pot ser molt indigesta. Londres pensa portar com a "regal" la invocació de l’article 50 del Tractat de Lisboa, punt de partida del procés que ha de dur els britànics a retornar el carnet de socis del club europeu, després del resultat del referèndum del 24 de juny. El Brexit -un camí llarg, que pot durar més de dos anys i serà ple d’interrogants- i l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca seran els dos grans esdeveniments que emmarcaran el camí de la Unió al llarg d’aquest 2017.
Per Josep Soler, director general de l’Institut d’Estudis Financers (IEF) "Europa té problemes estructurals, però ha optat per afrontar la crisi sense fer transformacions en el seu model social, cosa que em sembla bé". "El gran repte és ser competitius econòmicament i, alhora, preservar un model social equilibrat, amb prestacions i que no tingui un cost enorme per la ciutadania. És un model diferent a l’asiàtic, però també a l’anglosaxó, que tenen com a gran prioritat la competitivitat", afegeix Soler. Detallem en diverses claus les pors que recorren Europa.
1. Una zona euro encerclada pels problemes polítics
La crisi de la zona euro es manté just quan es compleixen 15 anys d’aquell 1 de gener del 2002 que va veure el naixement de la moneda única. L’establiment d’una moneda única en un sistema com la UE, amb 28 estats dels quals dinou estan integrats en la zona euro, sense una política fiscal comuna ha creat una situació de difícil gestió. Els problemes del sistema financer, que han afectat el mateix Deutsche Bank, com ara la crisi de la banca italiana (de la qual la fallida del Monte dei Paschi n’és un senyal) ha estès un sentiment de neguit en el cor de la Unió.
Segons el responsable de l’IEF, "la situació econòmica i financera de l’euro està mediatitzada pels problemes polítics. En el pla econòmic, hem tingut massa temps uns tipus d’interès baixos, però als EUA ja estan pujant els tipus i això també es produirà aquí. Crec que no és en el terreny estrictament financer on hi ha els problemes principals. L’euro ja és una moneda de referència i s’ha superat el pitjor de la crisi”. Segons Soler, "la gran amenaça ve del front polític, el de fora, com podria ser l’explosió d’una crisi a l’Orient Mitjà, o la guerra comercial que pot esclatar entre els EUA i la Xina, amb la nova administració Trump. I el de dins, amb l’augment dels populismes que pot plasmar-se en les eleccions a Alemanya, França i Holanda". Per Josep Soler, "no és només el perill d’un triomf, posem per cas, de Marine Le Pen a França, sinó que, tot i perdent, el Front Nacional acabés marcant l’agenda".
2. Entrebancs en l’aliança transatlàntica
L’arribada de Donald Trump ha estat l’estocada en la moral d’una Europa que delata una profunda crisi d’autoestima. El fantasma d’uns Estats Units seduïts per l’aïllacionisme sembla que pren cos i espanta les institucions comunitàries. El mateix president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va explicitar els temors pocs dies després de l'elecció als EUA. Les declaracions del candidat -i ara president electe- reclamant als aliats de l’OTAN que assumeixin més responsabilitats i costos com a socis, i rebaixant les obligacions dels EUA com a garant de la seva seguretat ja va provocar astorament i por. Ara, les declaracions i els gestos elogiosos envers Vladimir Putin no han fet més que incrementar el temor d’Europa a "quedar-se sola", sense uns lligams tan fluids amb Washington.
No és només en relació a Rússia. Són molts altres àmbits de treball conjunt entre Europa i els EUA els que semblen qüestionats. El president francès, François Hollande, en la seva al·locució amb motiu del nou any, assegurava que no es podia deixar en segon terme el combat contra el canvi climàtic, un front que Trump menysprea. També hi ha diferències notables davant temes candents de l’àrea internacional, com les relacions amb Israel. La posició de la UE en el conflicte àrab-israelià (suport a dos estats, condemna dels assentaments israelians en territori palestí) és propera a la de l’Administració Obama, però del tot oposada a la que ha preconitzat Donald Trump.
3. L’ombra de Putin en les eleccions del 2017
Putin s’ha convertit en un malson. En certa manera, és una imatge de les mancances polítiques del projecte europeu. La feblesa política d’Europa permet al Kremlin més marge de maniobra per ocupar un espai polític. Després de la crisi diplomàtica entre Washington i Moscou a compte de la suposada intervenció del Kremlin en les eleccions nord-americanes, s’han encès les llums d’alarma a les capitals europees. Intentarà Putin intervenir en els processos electorals que han de tenir lloc al continent els propers mesos? Merkel podria ser el proper gran objectiu a abatre per l’amo i senyor del Kremlin. Un afebliment de la posició de la cancellera, ara per ara la dirigent més sòlida dins de la UE, seria una estocada per tota la Unió.
La possibilitat d’una operació russa per intervenir en el procés electoral ja és més que una simple especulació. El responsable dels serveis d’informació alemanys (el BND, Oficina per a la Defensa de la Constitució), Bruno Kahl, ja va advertir a finals de novembre que s’havien detectat atacs informàtics a Alemanya provinents de servidors russos. És molt difícil poder demostrar la implicació directa del govern rus en una operació d’aquesta naturalesa, però des del BND han assegurat que hi ha evidències d’algun tipus de tolerància oficial de Moscou en aquests atacs.
La mà russa s’ha convertit en un espectre que ha generat temor en les instàncies comunitàries, en un any en què també hi ha eleccions a Holanda i a França, en aquest cas amb el risc d’un eventual triomf de Marine Le Pen en les eleccions presidencials. De moment, ja ha cridat l’atenció el posicionament del candidat conservador, François Fillon, en favor d’unes millors relacions amb Moscou. Això respondria a una tradició diplomàtica francesa, que va mantenir una bona entesa amb Rússia -aliats ja en la Primera Guerra Mundial enfront Alemanya-, però en l’actual context, qui vulgui trobar fantasmes en trobarà fàcilment. De tots els dirigents de la dreta francesa, sens dubte, Fillon està entre els més russòfils.
4. La "revolta" de l'Est: de Polònia i Hongria a Moldàvia i Bulgària
La UE afronta als territoris de l’Est un seguit de crisis obertes en diversos països. Segurament la més greu és amb Polònia, on el govern del partit de dreta radical Llei i Justícia ha entrat en una deriva autoritària que ha obligat les autoritats comunitàries a protestar formalment. L’última decisió polèmica de l’executiu de Varsòvia ha estat limitar els moviments de la premsa en el recinte del parlament. Però l’afany de control del govern s’ha plasmat també en una campanya per sotmetre el tribunal constitucional. Per complicar més les coses, cal recordar que el president del Consell Europeu -que reuneix els caps d’estat i govern- és el polonès Donald Tusk, de Plataforma Cívica, partit de centre dreta a l’oposició a Varsòvia. Potser per això Jaroslaw Kaczynski, líder de Llei i Justícia i home fort al país, ja ha anunciat que no donaran suport a Tusk per renovar el càrrec a mitjans del 2017.
La crisi de relacions entre Brussel·les i Hongria ja s’arrossega des de fa anys, amb l’executiu conservador de Viktor Orban a Budapest jugant obertament la carta antieuropeista i enfrontant-se a la política d’acollida als refugiats d’Angela Merkel. Això malgrat que el partit d’Orban, el Fidesz, pertany al Partit Popular Europeu com la CDU alemanya.
En altres països de l’est, també estan passant coses. El novembre passat, es van celebrar eleccions presidencials a Bulgària i Moldàvia. En aquest país, fronterer amb Ucraïna i que no és membre de la UE, el candidat socialista Igor Dodon va guanyar. Dodon era considerat el preferit del Kremlin. No disposa de poders executius, però ja ha fet declaracions molt crítiques amb el tractat de relacions amb la UE acordat pel govern de centre dreta. A Bulgària, Rumen Radev, un candidat independent amb suport del Partit Socialista, hereu de la formació comunista prosoviètica, també va obtenir la presidència, provocant una crisi política que està sacsejant el país.
5. El descontrol de la situació a Turquia
La crisi a Turquia, fins fa pocs anys un dels estats que garantien l'estabilitat en aquella zona de la Mediterrània, s'ha convertit en un altre motiu de preocupació. Un seguit de conflictes regionals conflueixen en aquests moments en la república fundada per Ataturk: la guerra a Síria, la tragèdia dels refugiats que fugen del drama i s'han convertit, a contracor, en un dels temes calents de la política europea, el projecte de règim presidencialista autoritari de l'islamista president Erdogan, la guerra desfermada contra els kurds, la repressió després de l'intent de cop d'estat del juliol...
Turquia, abans guardià del Bòsfor i un bastió d'Occident erigit sobre bases laïcistes, és ara sota un govern islamista que és capaç d'arribar a acords amb la Rússia de Putin a compte de sirians i kurds. L'ofensiva terrorista, després de l'últim atac reivindicat per Estat Islàmic, a més, amenaça de desestabilitzar el país. Erdogan, acostumat a jugar amb vàries cartes a la mà, veu ara com el joc se li està complicant. I de retruc, també a Europa.
6. On és el lideratge?
Els problemes que encara el projecte europeu són ben reals, però estan agreujats per una manca de lideratge que les institucions comunitàries arrosseguen des de fa molt de temps. La mateixa estructura de poder de la UE ja dificulta la consolidació de dirigents forts. La presidència d’institucions com la Comissió Europea o el Consell Europeu no poden ser interlocutores d’igual a igual a un Putin o a un Trump. Sovint esdevenen figures moderadores de la pressió dels estats més importants. Les crisis que han travessat alguns dels països fundadors de la UE com França o Itàlia no han ajudat a reforçar lideratges. Ara per ara, és Merkel qui encarna el rostre més potent de la Unió, però el seu carisma resta lluny del que van ser els dirigents d’altres èpoques, com el tàndem que els anys vuitanta i noranta van formar Helmut Kohl i François Mitterrand.
Tampoc es veuen gaires visionaris, com van ser molts dels dirigents europeus fundadors de la UE. Els francesos Jean Monnet (crescut en la frontera entre França i Alemanya) i Robert Schuman, el socialista belga Paul-Henry Spaak o el democristià alemany Konrad Adenauer. Polítics que coneixien la història i que fins i tot l’havien patit. Sense un profund coneixement de les arrels del projecte comunitari, amb dificultats per transmetre amb eficàcia un relat que pugui commoure la ciutadania, la UE té per davant un any complicat. Malgrat tot, continua sent una història memorable. L’Europa actual és molt millor que la que va veure la creació de la CECA el 1951, i com explica Josep Soler, en el fons sap el que vol: mantenir la prosperitat sense renunciar a la cohesió social. Potser li falta, com sabien fer els Monnet i els Spaak, saber transmetre el seu èxit i explicar-ne els costos.
Però la festa d’aniversari pot ser molt indigesta. Londres pensa portar com a "regal" la invocació de l’article 50 del Tractat de Lisboa, punt de partida del procés que ha de dur els britànics a retornar el carnet de socis del club europeu, després del resultat del referèndum del 24 de juny. El Brexit -un camí llarg, que pot durar més de dos anys i serà ple d’interrogants- i l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca seran els dos grans esdeveniments que emmarcaran el camí de la Unió al llarg d’aquest 2017.
Per Josep Soler, director general de l’Institut d’Estudis Financers (IEF) "Europa té problemes estructurals, però ha optat per afrontar la crisi sense fer transformacions en el seu model social, cosa que em sembla bé". "El gran repte és ser competitius econòmicament i, alhora, preservar un model social equilibrat, amb prestacions i que no tingui un cost enorme per la ciutadania. És un model diferent a l’asiàtic, però també a l’anglosaxó, que tenen com a gran prioritat la competitivitat", afegeix Soler. Detallem en diverses claus les pors que recorren Europa.
1. Una zona euro encerclada pels problemes polítics
La crisi de la zona euro es manté just quan es compleixen 15 anys d’aquell 1 de gener del 2002 que va veure el naixement de la moneda única. L’establiment d’una moneda única en un sistema com la UE, amb 28 estats dels quals dinou estan integrats en la zona euro, sense una política fiscal comuna ha creat una situació de difícil gestió. Els problemes del sistema financer, que han afectat el mateix Deutsche Bank, com ara la crisi de la banca italiana (de la qual la fallida del Monte dei Paschi n’és un senyal) ha estès un sentiment de neguit en el cor de la Unió.
Segons el responsable de l’IEF, "la situació econòmica i financera de l’euro està mediatitzada pels problemes polítics. En el pla econòmic, hem tingut massa temps uns tipus d’interès baixos, però als EUA ja estan pujant els tipus i això també es produirà aquí. Crec que no és en el terreny estrictament financer on hi ha els problemes principals. L’euro ja és una moneda de referència i s’ha superat el pitjor de la crisi”. Segons Soler, "la gran amenaça ve del front polític, el de fora, com podria ser l’explosió d’una crisi a l’Orient Mitjà, o la guerra comercial que pot esclatar entre els EUA i la Xina, amb la nova administració Trump. I el de dins, amb l’augment dels populismes que pot plasmar-se en les eleccions a Alemanya, França i Holanda". Per Josep Soler, "no és només el perill d’un triomf, posem per cas, de Marine Le Pen a França, sinó que, tot i perdent, el Front Nacional acabés marcant l’agenda".
2. Entrebancs en l’aliança transatlàntica
L’arribada de Donald Trump ha estat l’estocada en la moral d’una Europa que delata una profunda crisi d’autoestima. El fantasma d’uns Estats Units seduïts per l’aïllacionisme sembla que pren cos i espanta les institucions comunitàries. El mateix president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va explicitar els temors pocs dies després de l'elecció als EUA. Les declaracions del candidat -i ara president electe- reclamant als aliats de l’OTAN que assumeixin més responsabilitats i costos com a socis, i rebaixant les obligacions dels EUA com a garant de la seva seguretat ja va provocar astorament i por. Ara, les declaracions i els gestos elogiosos envers Vladimir Putin no han fet més que incrementar el temor d’Europa a "quedar-se sola", sense uns lligams tan fluids amb Washington.
No és només en relació a Rússia. Són molts altres àmbits de treball conjunt entre Europa i els EUA els que semblen qüestionats. El president francès, François Hollande, en la seva al·locució amb motiu del nou any, assegurava que no es podia deixar en segon terme el combat contra el canvi climàtic, un front que Trump menysprea. També hi ha diferències notables davant temes candents de l’àrea internacional, com les relacions amb Israel. La posició de la UE en el conflicte àrab-israelià (suport a dos estats, condemna dels assentaments israelians en territori palestí) és propera a la de l’Administració Obama, però del tot oposada a la que ha preconitzat Donald Trump.
El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. Foto: Parlament Europeu
3. L’ombra de Putin en les eleccions del 2017
Putin s’ha convertit en un malson. En certa manera, és una imatge de les mancances polítiques del projecte europeu. La feblesa política d’Europa permet al Kremlin més marge de maniobra per ocupar un espai polític. Després de la crisi diplomàtica entre Washington i Moscou a compte de la suposada intervenció del Kremlin en les eleccions nord-americanes, s’han encès les llums d’alarma a les capitals europees. Intentarà Putin intervenir en els processos electorals que han de tenir lloc al continent els propers mesos? Merkel podria ser el proper gran objectiu a abatre per l’amo i senyor del Kremlin. Un afebliment de la posició de la cancellera, ara per ara la dirigent més sòlida dins de la UE, seria una estocada per tota la Unió.
La possibilitat d’una operació russa per intervenir en el procés electoral ja és més que una simple especulació. El responsable dels serveis d’informació alemanys (el BND, Oficina per a la Defensa de la Constitució), Bruno Kahl, ja va advertir a finals de novembre que s’havien detectat atacs informàtics a Alemanya provinents de servidors russos. És molt difícil poder demostrar la implicació directa del govern rus en una operació d’aquesta naturalesa, però des del BND han assegurat que hi ha evidències d’algun tipus de tolerància oficial de Moscou en aquests atacs.
La mà russa s’ha convertit en un espectre que ha generat temor en les instàncies comunitàries, en un any en què també hi ha eleccions a Holanda i a França, en aquest cas amb el risc d’un eventual triomf de Marine Le Pen en les eleccions presidencials. De moment, ja ha cridat l’atenció el posicionament del candidat conservador, François Fillon, en favor d’unes millors relacions amb Moscou. Això respondria a una tradició diplomàtica francesa, que va mantenir una bona entesa amb Rússia -aliats ja en la Primera Guerra Mundial enfront Alemanya-, però en l’actual context, qui vulgui trobar fantasmes en trobarà fàcilment. De tots els dirigents de la dreta francesa, sens dubte, Fillon està entre els més russòfils.
4. La "revolta" de l'Est: de Polònia i Hongria a Moldàvia i Bulgària
La UE afronta als territoris de l’Est un seguit de crisis obertes en diversos països. Segurament la més greu és amb Polònia, on el govern del partit de dreta radical Llei i Justícia ha entrat en una deriva autoritària que ha obligat les autoritats comunitàries a protestar formalment. L’última decisió polèmica de l’executiu de Varsòvia ha estat limitar els moviments de la premsa en el recinte del parlament. Però l’afany de control del govern s’ha plasmat també en una campanya per sotmetre el tribunal constitucional. Per complicar més les coses, cal recordar que el president del Consell Europeu -que reuneix els caps d’estat i govern- és el polonès Donald Tusk, de Plataforma Cívica, partit de centre dreta a l’oposició a Varsòvia. Potser per això Jaroslaw Kaczynski, líder de Llei i Justícia i home fort al país, ja ha anunciat que no donaran suport a Tusk per renovar el càrrec a mitjans del 2017.
La crisi de relacions entre Brussel·les i Hongria ja s’arrossega des de fa anys, amb l’executiu conservador de Viktor Orban a Budapest jugant obertament la carta antieuropeista i enfrontant-se a la política d’acollida als refugiats d’Angela Merkel. Això malgrat que el partit d’Orban, el Fidesz, pertany al Partit Popular Europeu com la CDU alemanya.
En altres països de l’est, també estan passant coses. El novembre passat, es van celebrar eleccions presidencials a Bulgària i Moldàvia. En aquest país, fronterer amb Ucraïna i que no és membre de la UE, el candidat socialista Igor Dodon va guanyar. Dodon era considerat el preferit del Kremlin. No disposa de poders executius, però ja ha fet declaracions molt crítiques amb el tractat de relacions amb la UE acordat pel govern de centre dreta. A Bulgària, Rumen Radev, un candidat independent amb suport del Partit Socialista, hereu de la formació comunista prosoviètica, també va obtenir la presidència, provocant una crisi política que està sacsejant el país.
5. El descontrol de la situació a Turquia
La crisi a Turquia, fins fa pocs anys un dels estats que garantien l'estabilitat en aquella zona de la Mediterrània, s'ha convertit en un altre motiu de preocupació. Un seguit de conflictes regionals conflueixen en aquests moments en la república fundada per Ataturk: la guerra a Síria, la tragèdia dels refugiats que fugen del drama i s'han convertit, a contracor, en un dels temes calents de la política europea, el projecte de règim presidencialista autoritari de l'islamista president Erdogan, la guerra desfermada contra els kurds, la repressió després de l'intent de cop d'estat del juliol...
Turquia, abans guardià del Bòsfor i un bastió d'Occident erigit sobre bases laïcistes, és ara sota un govern islamista que és capaç d'arribar a acords amb la Rússia de Putin a compte de sirians i kurds. L'ofensiva terrorista, després de l'últim atac reivindicat per Estat Islàmic, a més, amenaça de desestabilitzar el país. Erdogan, acostumat a jugar amb vàries cartes a la mà, veu ara com el joc se li està complicant. I de retruc, també a Europa.
6. On és el lideratge?
Els problemes que encara el projecte europeu són ben reals, però estan agreujats per una manca de lideratge que les institucions comunitàries arrosseguen des de fa molt de temps. La mateixa estructura de poder de la UE ja dificulta la consolidació de dirigents forts. La presidència d’institucions com la Comissió Europea o el Consell Europeu no poden ser interlocutores d’igual a igual a un Putin o a un Trump. Sovint esdevenen figures moderadores de la pressió dels estats més importants. Les crisis que han travessat alguns dels països fundadors de la UE com França o Itàlia no han ajudat a reforçar lideratges. Ara per ara, és Merkel qui encarna el rostre més potent de la Unió, però el seu carisma resta lluny del que van ser els dirigents d’altres èpoques, com el tàndem que els anys vuitanta i noranta van formar Helmut Kohl i François Mitterrand.
Tampoc es veuen gaires visionaris, com van ser molts dels dirigents europeus fundadors de la UE. Els francesos Jean Monnet (crescut en la frontera entre França i Alemanya) i Robert Schuman, el socialista belga Paul-Henry Spaak o el democristià alemany Konrad Adenauer. Polítics que coneixien la història i que fins i tot l’havien patit. Sense un profund coneixement de les arrels del projecte comunitari, amb dificultats per transmetre amb eficàcia un relat que pugui commoure la ciutadania, la UE té per davant un any complicat. Malgrat tot, continua sent una història memorable. L’Europa actual és molt millor que la que va veure la creació de la CECA el 1951, i com explica Josep Soler, en el fons sap el que vol: mantenir la prosperitat sense renunciar a la cohesió social. Potser li falta, com sabien fer els Monnet i els Spaak, saber transmetre el seu èxit i explicar-ne els costos.