31
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
02
de gener
del
2017
a les
12:52h
El poder judicial espanyol s’aboca en l’ofensiva contra el procés català. La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, és investigada per suposada prevaricació i desobediència per haver permès la votació sobre les conclusions de la comissió del procés constituent. L’expresident de la Generalitat Artur Mas i membres del seu govern, entre ells l’ara diputat Francesc Homs, estan processats per haver posat les urnes el 9-N. Un regidor, Joan Coma, ha estat detingut i conduït davant l’Audiència Nacional acusat de sedició…
Aquests dies, molts han recordat les reminiscències franquistes que encara perduren en la justícia espanyola. Benet Salellas, diputat de la CUP i advocat de Coma, ha parlat de “connexió directa amb el règim judicial franquista” en aquest cas i que s’han emprat expressions que provenen del codi penal dels anys de la dictadura, com quan es parla de “delictes contra la forma de govern” i “sedició”. Les declaracions no són gens forçades.
Quaranta anys d’un tribunal especial
El 4 de gener de 1977, es va produir un fet que va ser presentat com un exemple del canvi polític que s’estava experimentant a Espanya. L’odiat Tribunal d’Ordre Públic (TOP) del franquisme va ser suprimit. El mateix dia, però, un decret-llei donava carta de naixement a l’Audiència Nacional (AN), que naixia amb les mateixes atribucions. Estava previst que funcionés durant un breu període mentre s’elaborava la nova estructura constitucional de l’Estat. Però la realitat és que aquest 4 de gener complirà quaranta anys.
El terme “nacional” ja va generar polèmica. Des de l’inici, l’Audiència Nacional va funcionar com un tribunal especial. El fet de tenir autoritat sobre tot el territori ja era anòmal perquè afectava de ple el dret al jutge natural, és a dir, que un delicte ha de ser jutjat en el mateix lloc on s’ha perpetrat. Així ho estableix la Constitució (article 24.2). Però el Tribunal Constitucional va donar per bo l’àmbit competencial de l’AN.
Una altra anomalia de l’Audiència és que va ser creada per decret-llei, quan un tribunal ho ha de ser per llei. A la seva sala penal se li van encomanar els delictes contra la Corona i el govern, el narcotràfic, la falsificació de moneda i la criminalitat organitzada. Però l’element clau –i que en bona part explica la seva creació- va ser el terrorisme d’ETA. El govern no volia que els membres de l’organització armada fossin processats al País Basc i l’Audiència Nacional, amb seu a Madrid, es va crear per això.
El TOP, un record tenebrós
Les crítiques han acompanyat l’Audiència Nacional des de l’inici titllant-la de ser la continuadora del TOP. Aquest tribunal es va crear el 1963 en un intent, paradoxalment, de donar una imatge d’obertura de la dictadura. El franquisme estava del tot desacreditat després de l’execució del dirigent comunista Julián Grimau i de la campanya ferotge contra els participants en l’anomenat contubernio de Munich, una trobada del gruix de l’oposició antifranquista en aquella ciutat alemanya. El TOP era civil i va substituir en part l’estructura de tribunals militars i consells de guerra. La seva creació pretenia homologar el funcionament de l’aparell repressiu judicial (els acusats podien elegir el seu advocat i tenien temps per preparar la defensa).
El vincle entre la magistratura i el règim polític franquista era total. Des de l’entrada a la carrera els jutges juraven “servir a España con absoluta lealtad al caudillo y a los principios del Movimiento”. Curiosament, després de la supressió del TOP el 1977, tots elss eus magistrats i fiscals es van reubicar sense problemes en altres àmbits de l’aparell judicial i molts d’ells van fer carrera.
Ràncies sagues familiars
Hi ha moltes connexions entre la maquinària judicial del franquisme i l’actual, com un fil negre que no es trenca mai. Molts dels jutges del TOP es van integrar en el Tribunal Suprem per la porta gran, com José Francisco Mateu Canoves o Enrique Amat. Hi van impartir el sentit franquista de la justícia noms coneguts. Un d’ells va ser Antonio Torres-Dulce Ruiz, oncle de qui va ser fiscal general durant el govern Rajoy, Eduardo Torres-Dulce. Un altre jutge del TOP fou Jaime Mariscal de Gante, qui abans havia estat policia i que era el pare de Margarita Mariscal de Gante, la primera ministra de Justícia de l’executiu de José María Aznar.
El perfil de molts dels jutges i magistrats auspiciats per la dreta política és de clara reminiscència franquista. Un repàs al llistat dels qui han estat fiscals generals de l’Estat dóna també algunes pistes. Fora del poder judicial estricte, com és el Tribunal Constitucional, també s’hi han detectat supervivents de la dictadura (com Roberto García-Calvo, exmembre del TC i exgovernador civil). Hi ha una línea contínua entre molts d’aquests noms i el d’Ismael Moreno, el jutge de l’Audiència Nacional que va interrogar Joan Coma. Moreno havia pertangut a la policia els anys setanta.
La justícia ha estat un dels àmbits que la transició postfranquista no es va atrevir a tocar i la salut de la democràcia espanyola n’està pagant les conseqüències.
Aquests dies, molts han recordat les reminiscències franquistes que encara perduren en la justícia espanyola. Benet Salellas, diputat de la CUP i advocat de Coma, ha parlat de “connexió directa amb el règim judicial franquista” en aquest cas i que s’han emprat expressions que provenen del codi penal dels anys de la dictadura, com quan es parla de “delictes contra la forma de govern” i “sedició”. Les declaracions no són gens forçades.
Quaranta anys d’un tribunal especial
El 4 de gener de 1977, es va produir un fet que va ser presentat com un exemple del canvi polític que s’estava experimentant a Espanya. L’odiat Tribunal d’Ordre Públic (TOP) del franquisme va ser suprimit. El mateix dia, però, un decret-llei donava carta de naixement a l’Audiència Nacional (AN), que naixia amb les mateixes atribucions. Estava previst que funcionés durant un breu període mentre s’elaborava la nova estructura constitucional de l’Estat. Però la realitat és que aquest 4 de gener complirà quaranta anys.
El terme “nacional” ja va generar polèmica. Des de l’inici, l’Audiència Nacional va funcionar com un tribunal especial. El fet de tenir autoritat sobre tot el territori ja era anòmal perquè afectava de ple el dret al jutge natural, és a dir, que un delicte ha de ser jutjat en el mateix lloc on s’ha perpetrat. Així ho estableix la Constitució (article 24.2). Però el Tribunal Constitucional va donar per bo l’àmbit competencial de l’AN.
Una altra anomalia de l’Audiència és que va ser creada per decret-llei, quan un tribunal ho ha de ser per llei. A la seva sala penal se li van encomanar els delictes contra la Corona i el govern, el narcotràfic, la falsificació de moneda i la criminalitat organitzada. Però l’element clau –i que en bona part explica la seva creació- va ser el terrorisme d’ETA. El govern no volia que els membres de l’organització armada fossin processats al País Basc i l’Audiència Nacional, amb seu a Madrid, es va crear per això.
El TOP, un record tenebrós
Les crítiques han acompanyat l’Audiència Nacional des de l’inici titllant-la de ser la continuadora del TOP. Aquest tribunal es va crear el 1963 en un intent, paradoxalment, de donar una imatge d’obertura de la dictadura. El franquisme estava del tot desacreditat després de l’execució del dirigent comunista Julián Grimau i de la campanya ferotge contra els participants en l’anomenat contubernio de Munich, una trobada del gruix de l’oposició antifranquista en aquella ciutat alemanya. El TOP era civil i va substituir en part l’estructura de tribunals militars i consells de guerra. La seva creació pretenia homologar el funcionament de l’aparell repressiu judicial (els acusats podien elegir el seu advocat i tenien temps per preparar la defensa).
El vincle entre la magistratura i el règim polític franquista era total. Des de l’entrada a la carrera els jutges juraven “servir a España con absoluta lealtad al caudillo y a los principios del Movimiento”. Curiosament, després de la supressió del TOP el 1977, tots elss eus magistrats i fiscals es van reubicar sense problemes en altres àmbits de l’aparell judicial i molts d’ells van fer carrera.
Ràncies sagues familiars
Hi ha moltes connexions entre la maquinària judicial del franquisme i l’actual, com un fil negre que no es trenca mai. Molts dels jutges del TOP es van integrar en el Tribunal Suprem per la porta gran, com José Francisco Mateu Canoves o Enrique Amat. Hi van impartir el sentit franquista de la justícia noms coneguts. Un d’ells va ser Antonio Torres-Dulce Ruiz, oncle de qui va ser fiscal general durant el govern Rajoy, Eduardo Torres-Dulce. Un altre jutge del TOP fou Jaime Mariscal de Gante, qui abans havia estat policia i que era el pare de Margarita Mariscal de Gante, la primera ministra de Justícia de l’executiu de José María Aznar.
El perfil de molts dels jutges i magistrats auspiciats per la dreta política és de clara reminiscència franquista. Un repàs al llistat dels qui han estat fiscals generals de l’Estat dóna també algunes pistes. Fora del poder judicial estricte, com és el Tribunal Constitucional, també s’hi han detectat supervivents de la dictadura (com Roberto García-Calvo, exmembre del TC i exgovernador civil). Hi ha una línea contínua entre molts d’aquests noms i el d’Ismael Moreno, el jutge de l’Audiència Nacional que va interrogar Joan Coma. Moreno havia pertangut a la policia els anys setanta.
La justícia ha estat un dels àmbits que la transició postfranquista no es va atrevir a tocar i la salut de la democràcia espanyola n’està pagant les conseqüències.