Una missió extraterrestre molt transcendent, tot allò que es cou a la ment d'un poeta, l'emoció de la mort, un western teatralitzat, i un drama sobre l'esperança que pot contenir el terror
Amy Adams és una lingüista amb una missió molt transcendent a «Arrival», millor film del 2016
El curs 2016 de cinema queda tancat per les morts de Carrie Fisher i de Debbie Reynolds, i per la notícia que l'actor més taquiller de l'any és Scarlett Johanson, una dona al capdavant d'una llista que en té dues més als cinc primers llocs. El poder femení de la temporada es veu rematat amb el talent d'Amy Adams, que protagonitza el gran títol de l'any, Arrival. A banda d'aquesta petita gran meravella de Denis Villeneuve, destaquem la feina de Jim Jarmusch, que viu una segona joventut creativa, i el talent "monstruós" de J.A.Bayona, un català entre els millors. Coronem la tria de les cinc obres més perdurables amb el segon western de Taratino i amb un dels millors films que hem vist enguany, La habitación (Room). Sense oblidar que aquest 2016 també hem vist grans peces com Carol, Youth, La mort de Lluís XIV o The Neon Demon. Aquí les raons de la nostra tria:
Un clàssic revelador i immediat. Arrival és un intent de desxifrar una llengua i d'aconseguir salvar la humanitat. Sense caure en grandiloqüències gasives, dirigida sense recursos tramposos per un realitzador que posa el llistó molt alt just un any d'abans d'estrenar l'esperada seqüela de Blade Runner. Emparentat a l'elegància estilística de les millors troballes de Kubrick, Denis Villeneuve torna a meravellar amb el recurs del retall, ara més hipnòtic, seductor i precís que mai. Un desafiament a l'emoció, intel·lectual i sensorial. Un film farcit de peces que encaixen i que saben conviure amb l'ampul·lositat de l'èpica i amb la incertesa del procés de descoberta.
Jim Jarmusch ha signat una de les millors pel·lícules de Jim Jarmusch. Una posada en escena simple, càlida i propera dels paisatges creatius que es desenvolupen en la ment, inquieta, d'un poeta. De com es crea des de l'observació, des de la presència, des de la petitesa de ser un ésser de voluntat i passió per fer allò que es vol, sense més escarafalls del compte. Tres anys després de la magnífica Only lovers left alive, Jarmusch posa el llacet a una obra mestra que esdevé, a l'instant, en una obra de perennitat indiscutible, un deliciós fruit d'aquell cinema que traspassa modes, fílies, fòbies i èpoques.
Després de teixir pors a El orfanato i d'investigar la solidesa de la família a L'impossible, J.A. Bayona tanca la trilogia sobre mort i maternitat amb Un monstre em ve a veure. Les tres pel·lícules expliquen la història d'una mare i d'un fill, travessada sempre per una raó que ho mou tot: l'amor pur i incondicional. Ara, però, les eines de Bayona resulten més efectives, perquè tot vol assolir l'objectiu d'emocionar l'espectador, sense distincions ni trampes. Potser algú hi veurà, en tota la història, un excés de literalitat. Però això és el que converteix aquest film en la millor obra de Bayona: no cal mostrar mai més del compte, perquè l'emoció és una fi en si mateixa, sense ocultacions, en un in crescendo que destrossarà els lacrimals de les ànimes més insensibles que gosin veure la pel·lícula. I un talent fílmic monstruós per aconseguir-ho.
Los odiosos ocho és el segon western de Quentin Tarantino i també una de les seves pel·lícules més rodones, condensada en tres hores que són un mannà de la recepta del seu propi cinema, ofert a doll per complaure l'orgull dels més versats en la matèria. En aquest cas, però, la convenció fílmica de l'oest americà passa de l'agra visceralitat de Django Unchained –on el director va retratar el conflicte esclavista– a la teatralització calculada que va saber sublimar Sergio Leone –amb només tres westerns al currículum–. La mesura contra l'exhibició, ambdues sorgint d'un cervell en ebullició permanent.
Els Oscar 2016 passaran a la història per ser els de Leonardo DiCaprio i els de Spotlight. Però també per ser el de l'any d'aquest film, coronat amb un exigu premi a Millor actriu (esplèndida Brie Larson) i mereixedor de tots els reconeixements possibles. Lenny Abrahamson signa una història que aconsegueix crear llum des de la tenebra més repulsiva, sense passar la perillosa línia vermella del desastre. Adapta la novel·la homònima d'Emma Donoghue, inspirada en el cas Fritzl, i ens parla de l'esperança que pot contenir el terror. El cas real es converteix en la vivificació d'una fugida i en la posterior comprensió d'un món inexistent, despullant l'acció d'aquells elements que només servirien per alimentar la morbositat.
