27
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
28
de desembre
a les
12:59h
Després de trenta-dos anys en antena, Cinema 3 s’ha acabat. Qui més qui menys sap que era el programa de cine de TV3, el més veterà de la casa, un supervivent que ha suportat, irreductible, el pas del temps, els canvis de format i d’horari, sempre amb la voluntat d’explicar-nos no només les novetats més importants de la cartellera cinematogràfica i dels principals festivals de cine, sinó sobretot de fer aflorar i consolidar el gust cinèfil, la importància de veure pel·lícules, el calat troncal que el cinema ha de tenir en la nostra educació cultural.
Bàsica en aquesta tasca ha sigut esclar, la figura de Jaume Figueras. Exceptuant la fèrtil etapa de Canal+, durant la segona meitat dels noranta, Figueras ha sigut fidel a la seva cita setmanal amb els espectadors de TV3 i el Canal 33. Des del primer dia, ha mostrat el seu estil de cronista amè i documentat, capaç d’injectar intenció i mordacitat amb una senzilla línia de text, dita amb naturalitat i sense subratllats. Sempre ha explicat que mai ha sigut un crític de cinema convencional. A la seva veu, el seu coneixement i el seu saber fer, molts cinèfils li devem tantíssims criteris que se’ns han quedat enganxats.
L’últim Cinema 3, el dia abans de Nadal, va ser senzill i discret, sense escarafalls ni comiats altisonants, tamisat tan sols per una lleu pàtina de melancolia. Ens va parlar de la mort de Zsa Zsa Gabor, pocs mesos abans de complir cent anys. També van aparèixer els germans Lumière, precursors del cinema, fa un segle i dues dècades. L’entrevista va ser al gran Arseni Corsellas, històric doblador amb la seva veu literalment incrustada a la història del cinema. I per a rematar-ho –en el millor sentit de la paraula- la conversa final amb Àlex Gorina va versar sobre pel·lícules rodades a Barcelona.
Als qui durant tants anys hem fet un viatge cultural i vital amb Cinema 3 ens sap greu que s’acabi. Esclar que una història de més de trenta anys no es pot pas dir que hagi sigut curta. El seu recorregut ha estat llarg i intens i Figueras ja tenia ganes de passar pàgina. M’expliquen que continuarà vinculat al Tria33, el programa cultural de la casa. Serà bo continuar-lo veient durant un temps més, per suposat, continuar aprenent.
El punt i final d’un programa tan important com aquest ens serveix no per a elevar laments exagerats i desproporcionats sinó per a preguntar-nos pel futur de la programació cultural de la televisió pública catalana, una qüestió força comentada i sobre la qual no sóc el primer en mostrar preocupació. No sembla descabellat suggerir que la improvisació i els sargits són la pràctica habitual en aquest àmbit. Les píndoles de cultura –això és el Tria33- no són la fórmula que una institució tan rellevant com Televisió de Catalunya hauria d’aplicar alhora de parlar i de fer reflexionar sobre la cultura. Perquè la cultura és, no descobreixo la sopa d’all, el que ens fa com som, el que modela la nostra intel·ligència, el nostre criteri i el nostre sentit crític.
Una televisió pública que, per exemple, ha consolidat un model tan substancial en el terreny social com és La Marató, no pot prendre’s tan a la babalà la cultura. És notori que en els nostres dies, les televisions tenen pànic a les males audiències. No es deixa temps perquè la gent, els creadors, s’expliquin. Més de cinc minuts d’entrevista amb algú semblen una quimera. Però per què tenim aquesta por? Quin problema hi ha en deixar que flueixi una conversa entre un periodista i un cineasta, un escriptor o un músic. Un artista, en fi, algú que estant o no equivocat, treballa per a fer-nos millors persones.
Se’ns dirà que la cultura és quelcom “transversal” en les programacions de la televisió i la ràdio públiques, que apareix en multitud de programes i que així ja esdevé presència important. Quina fal·làcia tan perversa! La cultura no és una entrevista a un escriptor al Divendres, ni una notícia sobre les estrenes de cine al TN ni donar fe d’un espectacle de teatre fent anar al periodista a la nit de l’estrena.
La cultura és temps, minuts que se li dediquen, reflexió, conversa, erudició. Esclar que sempre que algú menciona aquests conceptes, surt el llauna de torn, ràpid com un llamp, que s’afanya a exclamar: “No siguem elitistes!”, “O fem-ho fàcil!”, “Que no es faci pesat!”, “Això no li interessarà a ningú” o “D’acord, però ràpid i picadet i amb musiquetes que ho facin digerible”. Mare meva, com es pot estar tan equivocat?
Cinema 3 s’ha acabat. Gràcies per aquest trajecte apassionant. Em faig creus de la vostra supervivència.
Gràcies a tots els que he estat seguidors fidels del programa! Us convidem a seguir estimant el cinema amb el @tria33!
— Cinema3 (@cinema3) 23 de desembre de 2016
Bàsica en aquesta tasca ha sigut esclar, la figura de Jaume Figueras. Exceptuant la fèrtil etapa de Canal+, durant la segona meitat dels noranta, Figueras ha sigut fidel a la seva cita setmanal amb els espectadors de TV3 i el Canal 33. Des del primer dia, ha mostrat el seu estil de cronista amè i documentat, capaç d’injectar intenció i mordacitat amb una senzilla línia de text, dita amb naturalitat i sense subratllats. Sempre ha explicat que mai ha sigut un crític de cinema convencional. A la seva veu, el seu coneixement i el seu saber fer, molts cinèfils li devem tantíssims criteris que se’ns han quedat enganxats.
L’últim Cinema 3, el dia abans de Nadal, va ser senzill i discret, sense escarafalls ni comiats altisonants, tamisat tan sols per una lleu pàtina de melancolia. Ens va parlar de la mort de Zsa Zsa Gabor, pocs mesos abans de complir cent anys. També van aparèixer els germans Lumière, precursors del cinema, fa un segle i dues dècades. L’entrevista va ser al gran Arseni Corsellas, històric doblador amb la seva veu literalment incrustada a la història del cinema. I per a rematar-ho –en el millor sentit de la paraula- la conversa final amb Àlex Gorina va versar sobre pel·lícules rodades a Barcelona.
Als qui durant tants anys hem fet un viatge cultural i vital amb Cinema 3 ens sap greu que s’acabi. Esclar que una història de més de trenta anys no es pot pas dir que hagi sigut curta. El seu recorregut ha estat llarg i intens i Figueras ja tenia ganes de passar pàgina. M’expliquen que continuarà vinculat al Tria33, el programa cultural de la casa. Serà bo continuar-lo veient durant un temps més, per suposat, continuar aprenent.
El punt i final d’un programa tan important com aquest ens serveix no per a elevar laments exagerats i desproporcionats sinó per a preguntar-nos pel futur de la programació cultural de la televisió pública catalana, una qüestió força comentada i sobre la qual no sóc el primer en mostrar preocupació. No sembla descabellat suggerir que la improvisació i els sargits són la pràctica habitual en aquest àmbit. Les píndoles de cultura –això és el Tria33- no són la fórmula que una institució tan rellevant com Televisió de Catalunya hauria d’aplicar alhora de parlar i de fer reflexionar sobre la cultura. Perquè la cultura és, no descobreixo la sopa d’all, el que ens fa com som, el que modela la nostra intel·ligència, el nostre criteri i el nostre sentit crític.
Una televisió pública que, per exemple, ha consolidat un model tan substancial en el terreny social com és La Marató, no pot prendre’s tan a la babalà la cultura. És notori que en els nostres dies, les televisions tenen pànic a les males audiències. No es deixa temps perquè la gent, els creadors, s’expliquin. Més de cinc minuts d’entrevista amb algú semblen una quimera. Però per què tenim aquesta por? Quin problema hi ha en deixar que flueixi una conversa entre un periodista i un cineasta, un escriptor o un músic. Un artista, en fi, algú que estant o no equivocat, treballa per a fer-nos millors persones.
Se’ns dirà que la cultura és quelcom “transversal” en les programacions de la televisió i la ràdio públiques, que apareix en multitud de programes i que així ja esdevé presència important. Quina fal·làcia tan perversa! La cultura no és una entrevista a un escriptor al Divendres, ni una notícia sobre les estrenes de cine al TN ni donar fe d’un espectacle de teatre fent anar al periodista a la nit de l’estrena.
La cultura és temps, minuts que se li dediquen, reflexió, conversa, erudició. Esclar que sempre que algú menciona aquests conceptes, surt el llauna de torn, ràpid com un llamp, que s’afanya a exclamar: “No siguem elitistes!”, “O fem-ho fàcil!”, “Que no es faci pesat!”, “Això no li interessarà a ningú” o “D’acord, però ràpid i picadet i amb musiquetes que ho facin digerible”. Mare meva, com es pot estar tan equivocat?
Cinema 3 s’ha acabat. Gràcies per aquest trajecte apassionant. Em faig creus de la vostra supervivència.