23
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
25
de desembre
a les
21:10h
Un corcó. Un cunyat a mitja escudella. Un mal de queixal intermitent. Una taca a la corbata. Una mosca collonera. La decisió de José María Aznar d'abandonar la presidència d'honor del PP ha estat celebrada amb un silenci eloqüent a la direcció del PP. Tretze anys després de designar a dit Rajoy com a successor, l'home que ho havia estat tot al PP, el gurú de la dreta desacomplexada, per fi, s'ha apartat.
Forçada o no, la renúncia d'Aznar constitueix l'últim gran favor de l'expresident espanyol al PP. Ubicat mediàticament a la dreta de Génova i sense cap poder fàctic dins del partit, les seves crítiques ferotges a la direcció de Rajoy han tingut més ressò a la premsa que efecte a les bases de la formació. Malgrat que tots dos comparteixen postulats ideològics, han permès al líder del PP aparèixer com a moderat davant la radicalitat del seu predecessor.
L'última decisió d'Aznar ajuda, un cop més, a centrar Rajoy al tauler polític, i arriba, paradoxalment, quan el president espanyol més ho necessita: Amb un govern en minoria al Congrés dels Diputats obligat a oferir un perfil negociador, i amb una "operació diàleg" que no ha estat dissenyada únicament per a Catalunya, sinó que també busca rescatar del calaix de C's antics votants del PP desencantats amb l'estil autoritari dels últims anys.
De fet, Aznar és, per ara, un dels pocs dirigents polítics que –a Catalunya i a Madrid- dóna credibilitat a l'"operació diàleg", i Rajoy pot presentar la seva fugida –embolcallada amb les crítiques que va fer la setmana passada a l'estratègia del govern espanyol a Catalunya- com la prova evident de la seva mà estesa a la Generalitat.
La renúncia a la presidència d'honor, però, amaga perills evidents per a Rajoy. En primer lloc que Aznar pretengui –com va fer Sarkozy- tornar per la porta gran al lideratge de la formació en un futur pròxim, i en segon lloc que l'ala dura del partit incrementi la seva hostilitat contra una direcció que consideren poc ideologitzada i allunyada dels principis fundacionals del PP
De fet, Aznar ja feia temps que no tenia influència a la seu dels populars. D'ençà del 2013, quan va "prendre nota" de l'absència de líders del PP a la presentació del seu llibre de memòries, ha necessitat expressar-se a través de conferencies, cartes i comunicacions de la FAES. No ha utilitzat els òrgans interns del partit, i les seves invectives han rebut cada vegada menys rèpliques per part dels populars. Indiferència com a símptoma de menyspreu.
Rajoy completa així el procés de depuració que va començar al Congrés del 2008 a València, quan –malgrat la derrota electoral- va imposar per primera vegada la seva executiva i va decretar la fi de l'aznarisme. Després d'aquella data, el líder del PP ha anat aplicant la seva medicina amb regularitat als últims cabdills de l'etapa anterior. Amb més o menys soroll, Aguirre, Gallardón, Mayor Oreja, i Rodrigo Rato han desfilat cap a la pila de cremar. Adéu, amics.
Després, la batalla. L'expresident espanyol va incrementar el voltatge de les seves crítiques, especialment a partir del 2014, quan Rajoy va prescindir d'ell per a la campanya de les europees. A la convenció del PP del 2015 va preguntar –davant Rajoy- "on està el PP?", i després de les eleccions al Parlament va criticar obertament l'estratègia a Catalunya.
La resposta de Rajoy va arribar de la mà de Montoro. Primer amb una inspecció fiscal de l'Agència Tributària a l'empresa familiar d'Aznar, Famaztella –filtrada a la premsa per a l'ocasió-, i després amb una retallada del 70% de les subvencions a la FAES fruit de l'aplicació de la llei de partits. El resultat: el divorci entre la FAES i el PP l'octubre d'aquest 2016 i aquesta renúncia a la presidència d'honor del PP a les portes del Congrés que el partit celebra a mitjans de febrer a Madrid.
Aznar, que és precisament l'únic dirigent del PP que ha arribat a acords de govern amb els nacionalistes, marxa criticant l'estratègia a Catalunya. El PP de Rajoy, però, hi veu l'oportunitat de deixar enrere la imatge de l'Espanya de la bombolla, la de la gènesi de la corrupció, la del govern de la guerra d'Iraq, del "panze"' –en paraules d'Artur Mas- que va incendiar l'independentisme a Catalunya i, sobretot, la d'un PP agressiu i antipàtic que Aznar ha projectat en la seva figura.
Els únics interrogants que queden per resoldre són si un cop alliberat de la presidència d'honor del PP, Aznar incrementarà la seva bel·ligerància, i si (més enllà de Jiménez Losantos) l'expresident disposa prou amics com per noliejar un projecte a la dreta del PP. El que és segur és que encara li queda una última tarda de glòria: la del dia que faci públic que, ara sí, deixa també la militància del PP.
Forçada o no, la renúncia d'Aznar constitueix l'últim gran favor de l'expresident espanyol al PP. Ubicat mediàticament a la dreta de Génova i sense cap poder fàctic dins del partit, les seves crítiques ferotges a la direcció de Rajoy han tingut més ressò a la premsa que efecte a les bases de la formació. Malgrat que tots dos comparteixen postulats ideològics, han permès al líder del PP aparèixer com a moderat davant la radicalitat del seu predecessor.
L'última decisió d'Aznar ajuda, un cop més, a centrar Rajoy al tauler polític, i arriba, paradoxalment, quan el president espanyol més ho necessita
L'última decisió d'Aznar ajuda, un cop més, a centrar Rajoy al tauler polític, i arriba, paradoxalment, quan el president espanyol més ho necessita: Amb un govern en minoria al Congrés dels Diputats obligat a oferir un perfil negociador, i amb una "operació diàleg" que no ha estat dissenyada únicament per a Catalunya, sinó que també busca rescatar del calaix de C's antics votants del PP desencantats amb l'estil autoritari dels últims anys.
De fet, Aznar és, per ara, un dels pocs dirigents polítics que –a Catalunya i a Madrid- dóna credibilitat a l'"operació diàleg", i Rajoy pot presentar la seva fugida –embolcallada amb les crítiques que va fer la setmana passada a l'estratègia del govern espanyol a Catalunya- com la prova evident de la seva mà estesa a la Generalitat.
La renúncia a la presidència d'honor, però, amaga perills evidents per a Rajoy. En primer lloc que Aznar pretengui –com va fer Sarkozy- tornar per la porta gran al lideratge de la formació en un futur pròxim, i en segon lloc que l'ala dura del partit incrementi la seva hostilitat contra una direcció que consideren poc ideologitzada i allunyada dels principis fundacionals del PP
La renúncia a la presidència d'honor, però, amaga perills evidents per a Rajoy
De fet, Aznar ja feia temps que no tenia influència a la seu dels populars. D'ençà del 2013, quan va "prendre nota" de l'absència de líders del PP a la presentació del seu llibre de memòries, ha necessitat expressar-se a través de conferencies, cartes i comunicacions de la FAES. No ha utilitzat els òrgans interns del partit, i les seves invectives han rebut cada vegada menys rèpliques per part dels populars. Indiferència com a símptoma de menyspreu.
Rajoy completa així el procés de depuració que va començar al Congrés del 2008 a València, quan –malgrat la derrota electoral- va imposar per primera vegada la seva executiva i va decretar la fi de l'aznarisme. Després d'aquella data, el líder del PP ha anat aplicant la seva medicina amb regularitat als últims cabdills de l'etapa anterior. Amb més o menys soroll, Aguirre, Gallardón, Mayor Oreja, i Rodrigo Rato han desfilat cap a la pila de cremar. Adéu, amics.
Després, la batalla. L'expresident espanyol va incrementar el voltatge de les seves crítiques, especialment a partir del 2014, quan Rajoy va prescindir d'ell per a la campanya de les europees. A la convenció del PP del 2015 va preguntar –davant Rajoy- "on està el PP?", i després de les eleccions al Parlament va criticar obertament l'estratègia a Catalunya.
La resposta de Rajoy va arribar de la mà de Montoro. Primer amb una inspecció fiscal de l'Agència Tributària a l'empresa familiar d'Aznar, Famaztella –filtrada a la premsa per a l'ocasió-, i després amb una retallada del 70% de les subvencions a la FAES fruit de l'aplicació de la llei de partits. El resultat: el divorci entre la FAES i el PP l'octubre d'aquest 2016 i aquesta renúncia a la presidència d'honor del PP a les portes del Congrés que el partit celebra a mitjans de febrer a Madrid.
Aznar, que és precisament l'únic dirigent del PP que ha arribat a acords de govern amb els nacionalistes, marxa criticant l'estratègia a Catalunya. El PP de Rajoy, però, hi veu l'oportunitat de deixar enrere la imatge de l'Espanya de la bombolla, la de la gènesi de la corrupció, la del govern de la guerra d'Iraq, del "panze"' –en paraules d'Artur Mas- que va incendiar l'independentisme a Catalunya i, sobretot, la d'un PP agressiu i antipàtic que Aznar ha projectat en la seva figura.
Els únics interrogants que queden per resoldre són si un cop alliberat de la presidència d'honor del PP, Aznar incrementarà la seva bel·ligerància
Els únics interrogants que queden per resoldre són si un cop alliberat de la presidència d'honor del PP, Aznar incrementarà la seva bel·ligerància, i si (més enllà de Jiménez Losantos) l'expresident disposa prou amics com per noliejar un projecte a la dreta del PP. El que és segur és que encara li queda una última tarda de glòria: la del dia que faci públic que, ara sí, deixa també la militància del PP.