David Castillo: «La independència comença per un mateix, per tenir criteri propi»

El pis de David Castillo (Barcelona, 1961) és farcit de discos i de llibres, però "només dels imprescindibles", puntualitza, remarcant la importància que sigui d'aquesta manera, tan orgànica i ben pensada. La resta de la biblioteca, feta amb paciència i temps, és ben a prop, en un garatge que ara s'ha reconvertit en un gran mausoleu de la cultura, amb lleixes arrebossades d'obres i autors, de poetes i d'icones, de joies que l'acompanyen –o el podrien acompanyar, encara– en el viatge de llegir, d'escriure i, evidentment, de viure. Sense pèls a la llengua, Castillo és un dels estendards de la contracultura i una de les mirades més afilades del món literari.

Voraç i incisiu, no té cap mania a dir el que pensa del món de la cultura, un sector que veu en estat de descomposició, i d'un país que tampoc no veu pas gaire millor. Poeta d'amplis ressons, periodista cultural tot terreny, director del Suplement de Cultura d'El Punt Avui des dels anys 80, activista, programador, sindicalista, biògraf, narrador, crític literari, assagista o, fins i tot, ex-jugador de l'Espanyol. Facetes que aquest darrer any han fet coincidir el premi Cartago a Tunis i el Premio Escriduende de la Feria de Madrid, amb tres llibres que porten la seva signatura: Poesia Contracultura Barcelona, una reveladora antologia amb 18 autors nascuts entre 1947 i 1957 i que expliquen el bullici creatiu d'una època de transgressions; El túnel del tiempo, un recull de poemes escrits en castellà entre el 1976 i el 1984, dels 15 als 23 anys; i Bob Dylan, una biografia actualitzada sobre el darrer premi Nobel de Literatura. 

Els joves i el panorama literari
- Com veu l'estat de la literatura catalana?
 
- La literatura catalana no existeix, és com una presa de pèl. Portem més de trenta anys de governs nacionalistes i estem pitjor que quan vam començar. Quan jo tenia vint anys, en plena dècada dels 80, qualsevol novel·lista mitjanet no baixava dels 10.000 exemplars venuts. Per no dir que, aleshores, s'oferien als autors quantitats de diners impensables ara mateix. Avui en dia, però, vivim la dictadura dels grans editors.
 
- També s'ha augmentat, i molt, el número d'editorials, un fet que tothom destaca a l'hora de fer un diagnòstic de la situació. No creu que són moments de gran riquesa?
 
- Podem mirar-ho com es vulgui. El que és cert és que, ara, entrar a les impremtes és més barat que abans. Això fa que es publiquin molts llibres en tiratges reduïts. I això incideix directament en les misèries del escriptors, que no cobren res del que haurien de cobrar.

- Sembla una ironia: l'augment d'editors no beneficia els escriptors.
 
- Amb el mercat literari català tenim un greu problema, perquè els editors "grossos" són una patronal duríssima, que si poguessin ens farien passar gana. I això provoca que ara mateix no hi hagi cap escriptor que no es pugui dedicar a cap altra cosa que no sigui el seu ego. Jo intento fer tot el contrari: funcionar a partir dels meus llibres i de la meva obra.
 

Els editors "grossos" són una patronal duríssima, que si poguessin ens farien passar gana

- Creu que la nova generació creix mal orientada?
 
- Hi ha tota una generació de poetes joves que no tenen director editorial, ni editor. No són conscients de com n'és de greu, perquè hem perdut els àrbitres i, pel camí, també hem perdut el gust. Si et dediques al futbol, és millor tenir un entrenador dolent que no tenir-ne, oi? Doncs ara mateix podem veure que qualsevol poeta mediocre que no arriba als quaranta anys pot tenir, perfectament, deu llibres publicats. I Gabriel Ferrater va publicar tres llibres en tota la seva vida! O l'obra de Jesús Lizano. Saps què passa? Que aquests nous autors jovenets, cada vegada que es tiren un pet es posen a olorar-se mútuament la caqueta. És una generació de gent molt mimada.
 
- A què es refereix amb això de generació "molt mimada"?
 
- Quan m'ocupava de muntar recitals, sempre mirava que tothom cobrés i que tothom quedés content. I si podia treure més diners a la institució de torn pels poetes, ho feia. Ara veus que vas a un bolo de la Institució de les lletres Catalanes i et paguen, amb molta sort, 150 euros. Així no anem bé. Per acabar-ho d'adobar, a la majoria dels llocs on et conviden a recitar t'has de pagar, fins i tot, la benzina i no et donen ni un trist entrepà. Tot això és responsabilitat d'aquests poetes joves, perquè no n'aprenen.
 
- Potser caldria marcar uns mínims, entre tots.
 
- No oblidem que aquest era el país de la CNT. No pot ser que no hi hagi una sèrie de condicions mínimes sindicals. Si ets un músic o un electricista, i a sobre treballes de nit, tens unes tarifes i les apliques, tant sí com no. Ara bé, als joves poetes d'ara no sé que els passa: és que pagarien per treballar! Estan tan acostumats a fer de "negres" que acabaran portant la civilització a l'esclavitud. Això és imperdonable.

- Potser no hi ha la consciència que hi ha un problema. Per això no hi ha la voluntat de revertir-lo.
 
- No, perquè tot és el seu ego, ja t'ho deia abans. Tot és el problema del seu ego. Són una paios rematadament mimats que, de cop i volta, s'han enfilat a dalt d'una cadira, que han vist que podien enganxar quatre versos seguits i, a partir d'aquí, els han fet un monument. I com que hi ha un munt de premis i "premiets" –i darrera dels quals no hi ha cap criteri–, això ha provocat una inflació increïble. I tenim això: poetes que no arriben als 40 i que tenen deu llibres publicats sense tenir res a dir. I això s'ha de dir.

- Dir-ho és, en si mateix, transgressor: ara mateix no sembla un debat que es faci.
 
- Jo ja ho he escrit, fa temps. A la novel·la Barcelona no existeix, parlava d'aquest tipus de gent. Fixa't: amb tots els problemes que hi ha a la ciutat, als de la CUP no se'ls acudeix altra cosa que baixar l'estàtua de Colom, agafant uns criteris absolutament descontextualitzats i anacrònics. Per saber com i qui era Colom t'has de llegir les seves cartes i saber situar el personatge al seu temps. Què es va trobar? Quina va ser la seva aventura? I també ens posem amb els turistes, perquè venen a Barcelona. Què volem fer? Evitar el trànsit lliure de persones? Si no t'agrada anar per la Rambla perquè és ple de turistes i de bars fastigosos, ves pel carrer Cardenal Casañas, o puja pel carrer Xuclà, que no hi ha mai ningú!
 
La revolució en temps d'independència
- Pel que diu, sembla com si la revolució es transformés en involució. En comptes d'eixamplar, posem més límits.
 
- I prohibim! És un puritanisme que arriba al punt en què fins i tot al Circ Raluy li prohibeixen posar uns cartells perquè hi apareix una noia vestida de majorette. Acabarem com a l'època de Franco, que no es podia veure ni un pit! En canvi, els problemes de la gent són molt greus. I constantment s'eviten aquests problemes.
 
- Què podem fer-hi?
 
- De moment, jo estic observant. Tothom parla de la independència, però la independència comença per un mateix, per tenir criteri propi. A tothom li agrada ara la idea de grup, de sumar-se a tothom. Però, com a catalans, per començar, som una nació, i des de fa molt de temps. Som una nació no geogràfica i això no es pot convertir en un Estat. La nostra nació va més enllà dels Estats, va a través d'altres comunitats autònomes i d'altres països. Si fem la independència de Catalunya, amb tota la resta què fem? Els deixem penjats?
 
- Però, si no som un Estat, què podem ser?
 
- Som com la nació zulu. Uns a Sud-Àfrica, els altres a Moçambic, els altres a Zimbabwe. Nosaltres anem amunt i avall, estem per sobre d'aquesta entitat que anomenem Estat.
 
- També podríem preguntar-nos els motius de romandre en un Estat com l'espanyol. Per què hem de quedar-nos aquí i no en un altre lloc? O per què no podem fer un Estat de bell nou?
 
- Som en un Estat com l'espanyol, perquè som a Espanya, que és com ja li deien els romans. Terra de conills, Ibèria. Som aquí. I és molt difícil intentar no ser tu mateix. Saps què passa? Que aquí ningú no ven un model de país. Els partits que són més a prop d'on jo podria ser, com ara la CUP o la gent de la Colau, quan accedeixen a un ajuntament com el de Barcelona... només fan bajanades! Les coses autènticament importants, com la cultura, queden com una patata calenta de la qual ningú se n'ocupa. Se'n desfan, a ningú li interessa. Nosaltres, com a país, què som més enllà de la nostra entitat cultural? Si li treus a Barcelona la identitat cultural, és igual que Puertollano, Cartagena o Ceret. Hi ha les mateixes botigues a cada barri, les mateixes multinacionals, etc. El que ens diferencia de la resta és la nostra cultura. I, per desgràcia, la nostra cultura està absolutament menyspreada. També per nosaltres mateixos, que no tot és culpa de Madrid... Allà han comès un error molt greu: fent-se responsables de tot un territori, han posat una llengua i una cultura per damunt de les altres. I això és innegociable: si no hi ha igualtat, no es pot fer res. Tu no tens perquè ser discriminat dintre de l'Estat en el qual ets ciutadà. Pel que fa a la independència, crec que hem de començar a canviar la pregunta: no es tracta de si a nosaltres ens interessa quedar-nos o no, sinó de si a ells els interessa que ens quedem. "Us interessa que seguim junts?". En aquest sentit, el mal tracte és continuat.
 
- Què caldria que féssim, tenint en compte aquest mal tracte de què parla?
 
- Primer, exigir igualtat. Segon, tenir projecte. No ens podem quedar només amb la platja, els calamars i la rumba.

- No és un tema que se senti gaire en les tertúlies d'actualitat política.
 
- A tu, per exemple, quin futur literari creus que t'espera en aquest país? Cap ni un! Jo, que tinc vint anys més que tu, sóc un zero a l'esquerra. Ni tu ni jo no comptem per a ningú. Ens consolem deixant-nos veure en unes xarxes pírriques i anèmiques.
 
- Ens recreem en un món molt petit i endogàmic.
 
- Quan vaig de recitals, em trobo a poetes joves que no saben qui és l'Agustí Bartra o en Jaume Vidal Alcover. Això sí, tots, de cop i volta, adoren en Vinyoli! Però no tenen cap curiositat per mirar enrere i mirar la tradició. Hi ha autors joves que no llegeixen, que quan vas a casa seva veus que tenen una biblioteca ridícula. I això a dia d'avui, que et venen els llibres a un euro! No cal estar llegint tot el dia James Joyce, però sí que cal conèixer-lo. Aquí ningú no sap res. I, au, anem publicant llibres i llibres, i tens la sensació que estàs treballant pel dimoni. I això és una problema nostre, no pas de Madrid. Al mateix temps, però, pel fet de ser català, a Madrid no et volen ni veure. No fa gaire, els meus llibres es traduïen en bones editorials. Però, ara? Ara ja no. És un contrasentit: aquests que no et volen ni veure són els que no et deixen marxar!
 
La descoberta de la poesia
- Recentment ha estat guardonat amb el premi Escriduende de la Feria de Madrid pels poemes d'El túnel del tiempo. És un llibre escrit en castellà i que testimonia un moment vital, dels 15 als 23 anys.
 
- Tenia mil poemes d'aquella època, tots escrits en castellà. Quan van matar el Puig Antich jo tenia 13 anys i conservo aquests poemes des d'aleshores i fins que vaig treballar de grum i auxiliar administratiu en un banc, on tenia moltes fitxes de comptes corrents i semblava que treballava. Però en realitat estava escrivint poemes. Els escrivia en castellà. De fet, vaig descobrir la poesia amb Juan Ramón Jiménez, Platero y yo. Quan vaig llegir-lo, vaig decidir que ja no volia ser bomber, sinó poeta. Això va coincidir amb què vaig començar a treballar i vaig començar a comprar-me llibres amb els pocs diners que tenia. Va ser l'època de la descoberta de Cortázar, de Borges, i de la mena de somni llibertari.

- Un somni del qual en Jaume Sisa en parla al darrer disc, Malalts del cel.
 
- Sí, s'ha inspirat en nosaltres! La cultura, en aquells temps, tenia un prestigi. Ajoblanco era una revista sobre la vida en quotidiana en general, no només de cultura. Amb la quantitat de comunes que hi havia per la ciutat –que, en realitat, eren pisos compartits–, la Biblioteca tenia un preu. Era un altar! Deixaves un llibre allà i te'l robaven. Ara, deixes un paquet de llibres al carrer i no te l'agafa ningú! S'han perdut tots aquests hàbits, pel que sigui.
 
- En canvi, sí que hem fet petites revolucions que ens han fet arribat a graus de llibertat més amplis que aleshores.
 
- Però ara s'hauria de fer la revolució d'aquesta gent que està penjada per la ciutat, que són de fora i estan desconnectats. Vénen de civilitzacions més primàries, on no portaven la mateixa línia cronològica que nosaltres. Han arribat aquí i han topat amb una realitat que no coneixien.
 
- Tornant a la cronologia dels fets, quan fa el canvi i adopta el català com a llengua literària?
 
- L'any 1977 vaig començar Magisteri a la UAB. Allà ens van ensenyar el català. I ens va costar aprendre'l i escriure'l, perquè tenia molt poc a veure amb el que es parlava al carrer.
 

El PSUC era la dreta més recalcitrant dintre del nostre àmbit polític

- De la "banca", a la Universitat. Què es troba quan hi arriba?
 
- La universitat estava plena de psuqueros reprimits, que no acceptaven pràcticament ni la homosexualitat. El PSUC era la dreta de l'esquerra. Cap a l'esquerra es perdien una gran quantitat d'anarquistes, maoistes, trotskistes, etc.
 
- Vol dir que la imatge d'un PSUC idealitzat i pur que ens ha arribat és falsa?
 
- Era la dreta més recalcitrant dintre del nostre àmbit polític. El 77, quan vaig arribar a Magisteri, ells dominaven tot allò: professors, alumnes, etc. Hi havia poquíssima gent de la CNT. Però en un any va canviar tot. Jo sempre m'he mogut al voltant de la CNT.
 
- Això es veu en alguns poemes d'El túnel del tiempo.
 
- Sí, absolutament. Amb aquests poemes vaig descobrir les comissaries on havia anat a parar, o la cel·la que vaig ocupar a la presó model. Ho vaig descobrir per les anotacions i els dibuixos que feia. Quan vaig entrar al banc, la meva preocupació era on podia publicar els meus poemes. La meva cosina, la poeta Anna Aguilar-Amat, enviava poemes a Mundo Diario o el Correo Catalán, i li publicaven.
 
- Poemes a la premsa escrita? Ara és impensable.
 
- Les revistes eren part important del nostre temps. Quan vaig entrar al banc i treballava de grum, jo carregava amunt i avall la cartera del banc tot el dia. I jo, amb la meva cartera, repartia la propaganda clandestina o les revistes que editaven els sindicats, bàsicament CCOO i la Unió Sindical Obrera (USO). Amb el meu uniforme bancari em movia com volia i passava per una línia triple de policia, tranquil·lament. A canvi de fer aquestes feines, col·locava allà els meus poemes. Alguns d'aquests poemes surten al El túnel del tiempo. I mira, ja no vaig parar de fer revistes tota la vida.
 
- Quin xoc produeix rellegir allò que havia escrit amb només 15 anys? S'hi reconeix o es ruboritza?
 
- Dóna un cert vertigen, cert. Però em va sorprendre. Hi havia molts poemes i podia triar, cosa que em va a favor. M'hauria fet vergonya que sortissin totes les faltes que feia, per exemple. Feia poemes sense saber accentuar! Em veia com un jove poeta posat en un circuit revolucionari i amb dots d'organització, que són prou notables. Però una mica descol·locat. I un dia passa que et trobes que estàs tancat a la presó Model o a Carabanchel i dius: "hòstia puta!, si l'únic que jo volia era publicar els meus poemets!"
 
- Bob Dylan, generació beat, els simbolistes francesos, Rimbaud, Baudelaire, Mallarmé, Verlaine, Cocteau... Eren les lectures que feia?
 
- Eren els llibres que compràvem a la Rambla! En comptes d'haver-hi pornografia i imants de nevera, hi havia aquests llibres.
 
Bob Dylan, la biografia del darrer Nobel de Literatura
- I la música? També hauria de tenir un pes fonamental?
 
- Sí, sí. Leonard Cohen, Bob Dylan, Rolling Stones, els Who, Beatles... Quan era al banc, l'empresa ens pagava els taxis perquè anéssim a l'oficina principal des de les sucursals i jo anava en metro! Falsificava els tiquets del taxi i cada tres o quatre dies em comprava un disc amb els diners. Quan ja vaig tenir tots els discos dels Beatles, em vaig comprar tots els dels Rolling Stones. Quan es van acabar, tots els de Bob Dylan. Hi vaig arribar a través de l'entrenador de futbol, que es va comprar un aparell d'alta fidelitat i es va vendre uns discos d'ell. Dèiem: si aquest paio, que té tan bon gust, en té 15 del Dylan... ens hem d'escarrassar a escoltar-lo. Al principi costava, però després vam comprovar que era un fenomen.

- Precisament, acaba de sortir la seva biografia de Bob Dylan, revisada en ocasió del premi Nobel de Literatura amb què ha estat reconegut.
 
- Als anys 80 ja havia publicat dues biografies d'en Dylan. L'he ampliada després del premi, i ara està totalment actualitzada.
 
- Què li sembla que li hagin donat el Nobel? Entre la "classe literària" hi ha gustos per a tot.
 
- Em sembla allò que va dir en Leonard Cohen: "és com si li haguessin donat una medalla a l'Everest per ser la muntanya més alta". I, realment, literàriament a mi és un persona que m'ha influït moltíssim. Una font. Però, és clar, tenim la qüestió del format. En Pere Gimferrer va dir un comentari molt encertat: "és com si li haguessin donat el premi Nobel a Arnaut Daniel". Aleshores, tornem-hi: veus tots aquests jovenets que li han fotut tanta canya... però en realitat no el coneixen de res. Mira...
 
[S'aixeca i em mostra tots els llibres de Bob Dylan que té a l'estudi. Llibres antics, llegits, usats, amb les lletres traduïdes, originals, amb biografies en totes les llengües, cançoners, retrats, perfils d'autor, etc. Repassem el títols que hi ha, amb la taula menuda al mig, plena de papers, rodejada de notes i llibres i més llibres, i trobem El túnel del tiempo, on hi ha una fotografia d'un jove amb la cara tapada per un mocador.]
 
- Aquest és vostè?
 
- Sí, sóc jo a punt de llençar un còctel Molotov. I això és un Renault 4L. Som a la plaça Catalunya i els miro, perquè són al carrer Pelai. Havien bloquejat Pelai i estava calculant a veure què havia de fer per tocar-los amb el còctel Molotov, perquè els meus amics poguessin circular, ja que en teníem alguns penjats.
 
[Es gira, s'ajup i em mostra unes carpetes de comptabilitat bancària, gruixudes, plenes de papers que contenen poemes. Són escrits, la gran majoria, a màquina d'escriure, amb el paper esgrogueït pel pas del temps. M'indica que són tots els originals que va escriure en aquella època, el material que ha alimentat El túnel del tiempo i que parla d'un passat de revolucions i conquestes, de lluita pels marges. Obre una carpeta.]
 
- Aquí hi ha tots els poemes. N'hi ha de la mili, dedicats a una antiga novieta, etc. Les carpetes, que n'hi ha moltíssimes, són carpetes a vessar de pomes i més poemes...
 
- La clau del bon poeta és no publicar-ho tot?
 
- A El túnel del tiempo he fet dues feines diferents: una, la de poeta; i l'altra, la d'antòleg. De vegades t'acabes apropant més al poema amb el qual mantens una relació sentimental més intensa, més que no pas amb aquell que qualitativament creus que és més bo.
 
- I com ho fa per separar les dues tasques? És molt difícil sortir d'un mateix i ser objectiu al cent per cent...
 
- Pots tenir amics que també es mirin els poemes. Abans, en aquestes revistes hi havia un gran caldo de cultiu on parlaves amb molta gent, i sempre acabaves comentant els teus poemes. No publicaves qualsevol cosa.
 
- Internet permet publicar-ho tot, a l'instant. Tothom té un accés ràpid a blogs personals, a xarxes socials i a diverses plataformes. No cal consensuar res amb ningú.
 
- Ja. Perquè ara ja no hi ha ni el director literari ni el director de la revista.
 
[Diu aquesta darrera frase amb un gest que parla per si sol, mentre guarda les carpetes al seu lloc. Tornem a seure per parlar de contracultura, del valor que té en una societat on, malgrat romandre a contrallum, sempre n'ha estat un dels grans motors.]
 
La contracultura poètica a Barcelona
- Parlem de llibre de Poesia Contracultura Barcelona. És el testimoni d'una època acabada, literalment: tots els autors que hi apareixen han mort.
 
- Quan va haver-hi el centenari de William Burroughs –ho explico al pròleg–, l'Eduard Escoffet em va demanar si podia muntar-li un homenatge. La meva resposta va ser: per què no fem els d'aquí? A partir d'aquell moment, de començar a pensar alguns recitals, un bon dia vaig treure la capsa que tenia amb tots els poemes d'aquests autors, gent que era molt desconeguda i que havien estat, majoritàriament, una tortura per les seves famílies. Aquells llibres només els tenia jo. No hi havia ningú que tingués els llibres inèdits del Pere Marcilla, o les edicions de fotocòpies grapades. Pensa que també hi ha Roberto Bolaño, que és l'autor més cotitzat de la llengua castellana! Els vaig reunir partint de la idea d'un llibre que es deia 18 poetas de Barcelona, d'Ediciones La Cloaca. El primer llibre que es va publicar allà era l'antologia Algunos poetas de Barcelona. Tres d'ells –Jaume Quadreny, Xavier Sabater i Roberto Bolaño–, són a l'antologia dels 18. Fa uns anys, amb en Genís Cano –que és precisament el poeta número 18 de la llista– vam fer dos llibres de tres d'aquests poetes: Albert Subirats, Pere Marcilla i Pau Maragall (en Pau Malvido). Em vaig començar a moure i vaig voler fer el llibre.
 
- Aleshores arriba a Marc Valls, corresponsable del llibre.
 
- Ell ja havia publicat a alguns d'aquests poetes en aquestes petites edicions que fa. En aquell moment, jo estava escrivint una novel·la molt complicada, que encara no he acabat, i vaig pensar que ho faria per distreure'm. I ha acabat sent una tortura xinesa. Més que la contracultura, per mi ha estat la "contractura"!
 

L'antologia té unes coordenades: poesia, pintura, música, anarquia i l'heroïna

- És el testimoni d'una època de Barcelona molt potent, amb molta creativitat, amb els dos Maragall (la Mònica i en Pau). Molta gent desconeix que hi havia aquesta creativitat en una família tan significativa de "l'alta societat".
 
- En Pau Maragall es va escarrassar per trobar, entre els seus vuit cognoms, un que no fos català, que era Malvido, d'una besàvia andalusa. S'apartava del cognom Maragall, tenia una gran personalitat.
 
- Què uneix els poetes del llibre?
 
- L'antologia té unes coordenades: poesia, pintura, música, anarquia i l'heroïna. Són les característiques que els uneixen.
 
- No hi ha una poètica comuna, sinó més aviat una actitud.
 
- Com a cosa comuna hi havien les revistes i els barris. El que no hi ha és una discriminació lingüística: escrivien indistintament en castellà o català. També els unien qüestions d'amistat. I també que a tots ells, jo els coneixia des que era un nen.
 
- Deuria ser molt impactant conviure amb ells.
 
- El que va ser impactant és quan van començar a morir... El 2007 en van morir molts! A mitjans dels 90 van començar a caure com a mosques per culpa de la SIDA, després de tota l'epopeia amb l'heroïna. Sense oblidar els suïcides.
 
- Realment, són la nostra "generació maleïda".
 
- Sí, totalment. El dia que van portar els llibres, estàvem en una trobada a la Llibreria Calders, amb molts dels poetes joves d'ara. El llibre és preciós i val 18 euros. Penso que no gens és car, perquè vam insistir als de l'Ajuntament que havia de tenir aquest preu. A la llibreria Calders, aquell dia, hi havia uns exemplars i tothom se'ls mirava... Però ningú no els va comprar! Quan vaig sortir de l'acte, estaven el dos encara ben col·locats allà, al mateix lloc. Jo, en el seu lloc, si no hagués tingut els 18 euros, els hagués robat! Això és fatal. I això invalida molt el teu projecte.
 
- Compta amb una gran trajectòria com a impulsor d'actes i recitals. Tornaria a dirigir el Barcelona Poesia?
 
- I tant que sí. Jo vaig tenir l'oportunitat de convertir en empresa el Barcelona Poesia, just quan ho van fer els dels Sonar. Però era econòmicament inviable. Al Sonar la gent respon i hi va, perquè porta estrelles de renom i per la pròpia idiosincràsia del país. Però al Barcelona Poesia no teníem ni per pagar el vigilant de la porta. És una marca que és meva, però se la van acabar quedant ells. I després va venir aquesta trifulga entre trotskistes i maoistes a l'Ajuntament i em van tallar les ales. Deien que ho volien fer d'una altra manera, però tampoc he vist que canviessin gran cosa. L'únic que han fet és barallar-se.
 
- Mirant la seva trajectòria amb perspectiva, de quins llibres està especialment satisfet, com a autor?
 
- El mar de la tranquil·litat és la meva millor novel·la, però no ha tingut massa èxit. Era una novel·la molt accessible, d'iniciació. No se perquè va passar tan desapercebuda. Pel que fa a Barcelona no existeix, vaig desenvolupar la història a partir d'una cita de Pere Marcilla. Estava ambientada al segle XIX i la vaig acabar passant als anys 50-60 del present segle.
 
- Com s'ho fa ara que treballa des de casa?

- M'ha permès adaptar la biografia del Dylan, per exemple. Treballant 15 hores cada dia! I estic en una novel·la molt complicada, com et deia abans, i que no podria haver escrit en cap altra època de la meva vida. Evidentment, ara tinc desavantatges pel fet de treballar des de casa, però també haig de dir que s'han acabat convertint en avantatges. Mentre treballes i ets jove, hi ha una cosa que mai et decideixes a fer: comprar el teu temps. I menys si ets com jo, que tinc una mentalitat de mort de gana. Vosaltres, els joves autors i periodistes, sí que trieu i sou gent més civilitzada, més preparada. Jo, abans, entrava a tots els saraus, encara que no m'agradessin, perquè em donaven calers. He fet articles de premsa esportiva, per revistes professionals de medicina, enginyeria, etc.