21
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
22
de desembre
a les
18:43h
La Mediterrània és una mar gairebé tancada, només l’estret de Gibraltar la comunica amb la resta dels oceans. Com l’aigua que entra és menys densa, forma un corrent superficial d’uns tres-cents metres de fondària que, a dos quilòmetres per hora, segueix la costa africana fins al Pròxim Orient. Allà, l’evaporació ha fet augmentar la densitat i l’aigua s’enfonsa. El corrent retorna seguint les costes grega, italiana i francesa en un circuit invers a les agulles d’un rellotge.
Com a tots els mars, canvis en la temperatura i la densitat generen remolins més locals, que són permanents allà on hi ha accidents geogràfics, canvis de fondària o altres coincidències físiques. Aquestes variacions locals són semblants a les de l’atmosfera, a fi de comptes són dos fluids que segueixen les mateixes lleis físiques.
Els remolins són ben coneguts pels pescadors, ja que si els corrents distribueixen els nutrients horitzontalment, els remolins ho fan en vertical. En les columnes d’aigua es generen efectes de convecció pels que pugen sediments rics de minerals, que generen riquesa biològica; i, al mateix temps, aporten matèria orgànica de la superfície cap al fons, on permeten que es desenvolupi la vida en fondària.
La matèria orgànica que se submergeix fins al mar profund trigarà anys en retornar a la superfície; per tant, és crucial quantificar el carboni que s’enfonsa en els remolins per a comprendre les variacions regionals, estacionals i plurianuals en la captació de CO2 pels oceans, i el seu efecte en el cicle del carboni dins el sistema climàtic global.
La Mediterrània és una mar pobra de nutrients, especialment a la conca oriental, que és també la més profunda. El grup de recerca en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra (UB), en col·laboració amb un equip del Centre Hel·lènic d’Investigacions Marines, quantificaven la matèria orgànica de la columna d’aigua en un dels remolins permanents de la mediterrània d’uns cent quilòmetres de diàmetre, el gir ciclònic de Rodes.
Al sud-de l'illa de Creta hi ha la conca abissal de Ierapetra, que assoleix els 4.285 metres de fondària, ja que forma part d’una falla tectònica. I, a unes cinquanta milles de la costa, durant tres anys es van prendre dades en la zona afectada pel gir de Rodes. Una sèrie molt curta, si la comparem amb les sèries meteorològiques, però que va oferir resultats sorprenents: les mesures de 2012 van ser molt superiors (12,2 mg/m2 i dia) a les de l’any anterior i el posterior (menors a 1 mg/m2 i dia). Què va provocar el pic de 2012?
L’hivern de 2011-2012 va ser extraordinàriament fred, els vents siberians van fer que a Grècia s’enregistressin les temperatures més fredes dels darrers cinquanta anys. I l’Etna, al seu torn, va entrar en erupció entre el gener i el març de 2012. De manera que les cendres caigudes van enriquir la zona i van afavorir el creixement de diatomees.
Tot i que el plàncton vegetal està preparat per surar, amb l’adherència de les cendres s’enfonsava ràpidament; en un mes ja era baix de la columna. I, com el fred homogeneïtza la columna d’aigua, del fons pujaven nous nutrients que permetien el desenvolupament d’una altra floració de fitoplàncton. I es reiniciava el cicle. La rapidesa de sedimentació i aflorament va afavorir un intercanvi elevat de nutrients de fondària i carboni atmosfèric, del que de ben segur els organismes abissals, que s’alimenten del que cau, també s’aprofitarien.
La Mediterrània és un bon lloc d’experimentació per als oceanògrafs, ja que la seva petita escala permet comprendre els processos que també ocorren als oceans. Aquest estudi ha confirmat que el gir de Rodes juga un paper significatiu en el funcionament biogeoquímic de la mar Mediterrània oriental en generar un «oasi en un desert marí». I fa créixer la hipòtesi de la «paradoxa mediterrània»: allà on sembla que l’entorn és molt pobre, determinades circumstàncies poder fer que floreixi la vida.
Com a tots els mars, canvis en la temperatura i la densitat generen remolins més locals, que són permanents allà on hi ha accidents geogràfics, canvis de fondària o altres coincidències físiques. Aquestes variacions locals són semblants a les de l’atmosfera, a fi de comptes són dos fluids que segueixen les mateixes lleis físiques.
Els remolins són ben coneguts pels pescadors, ja que si els corrents distribueixen els nutrients horitzontalment, els remolins ho fan en vertical. En les columnes d’aigua es generen efectes de convecció pels que pugen sediments rics de minerals, que generen riquesa biològica; i, al mateix temps, aporten matèria orgànica de la superfície cap al fons, on permeten que es desenvolupi la vida en fondària.
La matèria orgànica que se submergeix fins al mar profund trigarà anys en retornar a la superfície; per tant, és crucial quantificar el carboni que s’enfonsa en els remolins per a comprendre les variacions regionals, estacionals i plurianuals en la captació de CO2 pels oceans, i el seu efecte en el cicle del carboni dins el sistema climàtic global.
La Mediterrània és una mar pobra de nutrients, especialment a la conca oriental, que és també la més profunda. El grup de recerca en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra (UB), en col·laboració amb un equip del Centre Hel·lènic d’Investigacions Marines, quantificaven la matèria orgànica de la columna d’aigua en un dels remolins permanents de la mediterrània d’uns cent quilòmetres de diàmetre, el gir ciclònic de Rodes.
Al sud-de l'illa de Creta hi ha la conca abissal de Ierapetra, que assoleix els 4.285 metres de fondària, ja que forma part d’una falla tectònica. I, a unes cinquanta milles de la costa, durant tres anys es van prendre dades en la zona afectada pel gir de Rodes. Una sèrie molt curta, si la comparem amb les sèries meteorològiques, però que va oferir resultats sorprenents: les mesures de 2012 van ser molt superiors (12,2 mg/m2 i dia) a les de l’any anterior i el posterior (menors a 1 mg/m2 i dia). Què va provocar el pic de 2012?
L’hivern de 2011-2012 va ser extraordinàriament fred, els vents siberians van fer que a Grècia s’enregistressin les temperatures més fredes dels darrers cinquanta anys. I l’Etna, al seu torn, va entrar en erupció entre el gener i el març de 2012. De manera que les cendres caigudes van enriquir la zona i van afavorir el creixement de diatomees.
Tot i que el plàncton vegetal està preparat per surar, amb l’adherència de les cendres s’enfonsava ràpidament; en un mes ja era baix de la columna. I, com el fred homogeneïtza la columna d’aigua, del fons pujaven nous nutrients que permetien el desenvolupament d’una altra floració de fitoplàncton. I es reiniciava el cicle. La rapidesa de sedimentació i aflorament va afavorir un intercanvi elevat de nutrients de fondària i carboni atmosfèric, del que de ben segur els organismes abissals, que s’alimenten del que cau, també s’aprofitarien.
La Mediterrània és un bon lloc d’experimentació per als oceanògrafs, ja que la seva petita escala permet comprendre els processos que també ocorren als oceans. Aquest estudi ha confirmat que el gir de Rodes juga un paper significatiu en el funcionament biogeoquímic de la mar Mediterrània oriental en generar un «oasi en un desert marí». I fa créixer la hipòtesi de la «paradoxa mediterrània»: allà on sembla que l’entorn és molt pobre, determinades circumstàncies poder fer que floreixi la vida.