L'escàndol torna al Fons Monetari Internacional

La classe dirigent francesa no viu el seu millor moment. A Lagarde l’ha considerada culpable la Cort de Justícia de la República, un tribunal creat per processar polítics aforats i que està format per quinze membres, tres magistrats i dotze parlamentaris, sis de la majoria d’esquerra i sis de la dreta. Es tracta d’un organisme que no s’ha destacat mai per la seva duresa i per això s’esperava un veredicte d’innocència. En lloc d’això, l’ha declarat culpable però ha afegit tot seguit que no li imposa cap sanció. Les raons per les quals no hi ha cap pena contra Lagarde són sorprenents. El text de la sentència fa referència a la “personalitat” de la màxima responsable del FMI, la seva “reputació internacional” i la seva tasca al Fons per combatre la crisi financera. La justificació de la seva actuació, considerada culpable, potser ha irritat més que no pas una sentencia d’innocència.      

Tapie, un aventurer atret per Mitterrand

L’afer que ha agafat de ple Lagarde és un retrat de l’elit francesa més embrutida i s’origina quan l’empresari Bernard Tapie va haver de desprendre’s d’Adidas perquè tenia ambicions polítiques i havia d’evitar possibles conflictes d’interessos. Era al final de la presidència de François Mitterrand, a inicis dels anys vuitanta. Tapie, ambiciós amb pocs escrúpols, era vist amb simpatia per un Mitterrand que, en els seus anys finals, era ja un cínic complet. Tapie va ser ministre de les Ciutats en un govern socialista i després fou llançat a empreses de risc per Mitterrand, que el va fer presentar a les eleccions al Parlament Europeu només per treure-li vots al seu adversari dins del Partit Socialista, Michel Rocard, cosa que va aconseguir.

En aquells anys, Tapie era propietari de l’Olympique de Marsella, protagonitzant un escàndol sorollós de suborns a altres equips que va acabar amb la decisió judicial de relegar el club a segona divisió. Però Tapie va voler refer-se dels seus entrebancs amb la justícia i va entrar en plet amb Crédit Lyonnais per recuperar-se de la pèrdua d’Adidas.     
Aquest és el personatge a qui Christine Lagarde va afavorir, ni que fos només per “negligència”, l’any 2008, poc després que Nicolas Sarkozy hagués guanyat les eleccions presidencials. Tapie aleshores ja s’havia acostat a la dreta i era amic del president francès.  

Strauss-Kahn, Rodrigo Rato…

El Fons Monetari Internacional no ha tingut sort amb els seus directors. Els tres darrers han acabat processats per un o altre afer. L’any 2011, va ser el predecessor de Lagarde qui va protagonitzar un altre escàndol, de naturalesa diferent, quan el també francès, i exdirigent socialista Dominique Strauss-Kahn, va ser denunciat per la treballadora d’un hotel de Nova York per agressió sexual. Era en vigílies de les eleccions franceses i Strauss-Kahn apareixia com a favorit enfront Nicolas Sarkozy. Va haver de renunciar al Fons i a l’Elisi.

L’antecessor del socialista francès va ser un dirigent de la dreta espanyola, Rodrigo Rato, el suposat arquitecte del “miracle” econòmic espanyol. Rato va estar tres anys al capdavant de l’organisme (2004-2007), i va dimitir per incorporar-se al banc d’inversions Lazard, deixant la direcció del Fons. La gestió d’aquesta institució no va ser precisament una meravella, perquè l’esclat de la bombolla va delatar moltes negligències per part dels reguladors. Després vindria per Rato la presidència de Bankia, la seva fallida i la detenció per suposat blanqueig de capitals, frau i aixecament de béns.

Ser director del FMI dóna mala sort, pel que es veu. L’antecessor de Rato va ser l’alemany Horst Köhler (2000-2004), qui després seria elegit president d’Alemanya. Un càrrec molt cerimonial i representatiu, que no sol generar controvèrsies. Però Köhler va posar els peus a la galleda amb unes declaracions en què justificava la presència militar a l’Afganistan per defensar interessos comercials del seu país. La polèmica que es va desfermar el va dur a la dimissió.