18
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
19
de desembre
a les
14:43h
L’"operació diàleg" engegada pel govern espanyol davant el procés català no ha estat la primera de les que ha fet l’Estat per intentar respondre a les reivindicacions de Catalunya. Des de l’eclosió del catalanisme polític modern, a finals del segle XIX, moltes han estat les operacions dutes a terme per executius de signe polític divers. Quasi totes –amb alguna excepció remarcable- han acabat igual: amb el govern espanyol incomplint els seus compromisos i guanyant temps.
1899: el concert econòmic, compromís oblidat
Des del primer Congrés Catalanista, el 1880, i el Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII, es va anar consolidant el catalanisme modern. En el Missatge a la reina regent del 1888, de to conservador, un text en què Àngel Guimerà hi va intervenir directament, es reclamava l’oficialitat del català, la sobirania catalana en els tribunals de justícia i que els catalans poguessin elegir els seus governants.
La pressió catalanista va anar creixent, mentre perdien força els partits del règim monàrquic. Però va ser la crisi de 1898, amb la pèrdua de les darreres colònies, el que va fer trontollar l’Estat espanyol, humiliat en una guerra delirant amb els Estats Units. La burgesia catalana es va anar separant del règim i el catalanisme va esdevenir a Barcelona una força emergent.
L’anomenat Desastre del 98 va fer caure el govern i es va formar un ministeri presidit pel conservador Silvela i que tenia com a número dos i ministre de la guerra el general Camilo García de Polavieja, un militar que havia estat governador de Cuba i Filipines i conegut per la seva repressió. Tenia ambicions polítiques i discurs aparentment renovador contra la classe política. Amb una mena de populisme de dretes es va fer popular entre sectors regionalistes catalans, que deia defensar.
El cert és que Silvela va formar un govern que volia atreure’s Catalunya. El ministre català va ser el jurista Duran i Bas, a Justícia. Es va prometre regular les incompatibilitats de diputats i senadors, reduir efectius militars i diplomàtics, i descentralitzar els serveis d’obres públiques. Joan Sallarès, home de Foment del Treball i admirador de Polavieja, va aconseguir que Silvela es comprometés al concert econòmic i a una diputació única.
El nou govern “amic” va fer alguns gestos, com nomenar alguns alcaldes catalanistes, com el doctor Robert a Barcelona, i alguns bisbes regionalistes com Torras i Bages a Vic. Aleshores les designacions episcopals estaven en mans del govern. Però molt aviat van sorgir els problemes. Amb una hisenda que havia quedat ferida de mort per la pèrdua de Cuba i Filipines, els pressupostos van incloure fortes càrregues fiscals que van molestar industrials i comerciants catalans, i que van ser l’origen del tancament de caixes, la revolta fiscal que va suposar una onada de repressió a Catalunfolya: estat de guerra i detencions de botiguers. Però del concert econòmic, res de res. Silvela va negar que s’hi hagués compromès. Duran i Bas i Polavieja van sortir del govern.
1918: Alfons XIII enreda Cambó o Cambó es deixa enredar
El catalanisme va esdevenir el bloc central de la política catalana. El 1913, després d’anys de reivindicació, l’Estat va fer una gran concessió: va acordar la Mancomunitat. Va ser la conquista més rellevant del catalanisme, gràcies al geni polític de Prat de la Riba i la complicitat que va trobar en el governant José Canalejas, un espanyolista intel·ligent. Però l’Estat feia aigües per tot arreu. El moviment de l’Assemblea de Parlamentaris del 1917, que va unir el catalanisme i forces democràtiques de l’Estat com els republicans, va espantar Madrid, sobretot quan va estendre’s la protesta obrera davant la crisi de subsistències. Espantat altre cop, l’Estat cedeix. Es formen governs de concentració amb presència catalanista de la Lliga.
Francesc Cambó, el líder de la Lliga a la mort de Prat, explica a les seves memòries una entrevista que va tenir el 15 de novembre de 1918 amb Alfons XIII. El monarca estava aterrat. La guerra europea havia acabat i la revolució s’estenia pel continent: Rússia, Alemanya… El Borbó va mostrar al líder catalanista la seva simpatia per la causa autonomista i fins el va encoratjar a reclamar poder polític. Poc després, es va llançar la Campanya per l’Autonomia, que va ser rebutjada de pla pel govern.
Cambó va ser ministre dos cops, de Foment el 1918 i d’Hisenda entre 1921 i 1922, i es va sentir seduït. En algun moment, va semblar que l’Estat podia canviar. Però la realitat tornaria a manifestar-se de la manera més crua: un ministre català, per llest que fos, i Cambó ho era, quedava engolit dins l’aparell de l’Estat, que seguia en mans dels sectors oligàrquics castellans. La classe dirigent espanyola només volia guanyar temps.
Puig i Cadafalch confia en Primo de Rivera
L’any 1923, la Lliga –que tenia darrera el gruix de la burgesia més dinàmica- estava decebuda amb el règim de la Restauració. I es va deixar conquerir per la paraula ensabonadora del capità general Miguel Primo de Rivera, que es va fer amic de Josep Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat. Com abans amb Polavieja, la dreta catalanista estava disposada a seguir un militar que mostrava filoregionalisme. El capità general de Catalunya va assegurar al dirigent catalanista que si arribava a governar faria una política descentralitzadora. Va fer alguna declaració de simpatia per la llengua catalana, tot i que no consta que digués que parlava en català en la intimitat.
Barcelona i les principals ciutats vivien un clima de violència i pistolerisme entre els grups cenetistes i pistolers a sou de la patronal. El cop d’estat de Primo de Rivera de setembre de 1923 va ser vist amb esperances en sectors de la Lliga. El resultat va ser de nou decebedor. Mentre s’instaurava una dictadura i la CNT era reduïda al silenci, Primo de Rivera va oblidar les promeses. Pocs dies després d’arribar al poder ja va emetre un decret de repressió del “separatisme”. Molt aviat, la Mancomunitat va començar a tenir problemes i es va instaurar una política d’espanyolització en tots els camps, inclosa la prohibició dels Jocs Florals.
1960: "Operación Cataluña"
El maig del 1960, el règim franquista va dissenyar una estratègia d’apropament a Catalunya. Els anys cinquanta s’havien evidenciat els primers brots d’una oposició que, amb molts esforços, s’anava reconstruint. Cal recordar l’èxit de la vaga de tramvies de 1951, la segona vaga que es va produir el 1957, la campanya del grup CC, on hi militava un jove Jordi Pujol, per protestar contra la corrupció i l’encariment de la vida (amb pintades amb la P de protesta per diversos indrets) i, especialment, el cas Galinsoga, el 1959, que va alarmar el règim. La protesta ciutadana contra el director de La Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga, home d’idees ultradretanes que va cridar “¡Todos los catalanes son una mierda!” en una església al veure que es feia missa en català, es va estendre. Es van arribar a cremar exemplars del diari de Godó i molts subscriptors es van donar de baixa. Finalment, el director va ser cessat.
El llavors alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, va ser un dels estrategues de l’Operación Cataluña. Notari de professió, militant de la Lliga en la seva joventut, Porcioles va aconseguir que les Corts franquistes aprovessin la Compilació del dret civil català, un reconeixement a l’especificitat jurídica catalana. El retorn del castell de Montjuïc a la ciutat i la concessió a Barcelona d’una Carta municipal va permetre parlar de tres C (Compilació, Castell i carta).
En el marc d’aquesta operació d’Estat, Franco va visitar Catalunya el maig del 1960. S’hi va estar tot el mes, allotjant-se al Palau de Pedralbes i mantenint contactes amb la “societat civil”. Fins i tot va presidir-hi un consell de ministres. En aquest cas, però, no va caler esperar molt de temps per comprovar fin son arribava la política de gestos del règim amb Catalunya.
El 19 de maig, l’Orfeó Català va commemorar al Palau de la Música els cent anys del naixement de Joan Maragall. Franco tenia previst assistir-hi, però finalment no ho va fer. En el programa musical es va prohibir que s’inclogués el Cant de la senyera. Durant el concert, un grup d’assistents ho va fer, en presència de diversos ministres, i la policia va intervenir. Arran d’aquests fets es va detenir Jordi Pujol i altres activistes, com Francesc Pizón i Jaume Casajoana. Pujol va ser sotmès a consell de guerra i condemnat a set anys de presó. Pizón, a tres anys.
La història de les diverses “operacions Diàleg” engegades pels governs espanyols no dóna molt de marge a l’optimisme. Des de la transició, l’estratègia del peix al cove va aconseguir concessions sempre que el govern espanyol de torn necessitava suports al Congrés (cas del pacte del Majestic).
Els grans reconeixements de sobirania fruit d’un acord Estat-Catalunya sempre s’han produït en moments de canvi de règim. Perquè Catalunya recuperés sobirania política, els anys trenta, amb l’Estatut de Núria, va haver de caure la monarquia borbònica i proclamar-se la Segona República. I el retorn de la Generalitat el 1977 va ser factible quan el cadàver de Franco ja era fred.
1899: el concert econòmic, compromís oblidat
Des del primer Congrés Catalanista, el 1880, i el Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII, es va anar consolidant el catalanisme modern. En el Missatge a la reina regent del 1888, de to conservador, un text en què Àngel Guimerà hi va intervenir directament, es reclamava l’oficialitat del català, la sobirania catalana en els tribunals de justícia i que els catalans poguessin elegir els seus governants.
La pressió catalanista va anar creixent, mentre perdien força els partits del règim monàrquic. Però va ser la crisi de 1898, amb la pèrdua de les darreres colònies, el que va fer trontollar l’Estat espanyol, humiliat en una guerra delirant amb els Estats Units. La burgesia catalana es va anar separant del règim i el catalanisme va esdevenir a Barcelona una força emergent.
L’anomenat Desastre del 98 va fer caure el govern i es va formar un ministeri presidit pel conservador Silvela i que tenia com a número dos i ministre de la guerra el general Camilo García de Polavieja, un militar que havia estat governador de Cuba i Filipines i conegut per la seva repressió. Tenia ambicions polítiques i discurs aparentment renovador contra la classe política. Amb una mena de populisme de dretes es va fer popular entre sectors regionalistes catalans, que deia defensar.
El cert és que Silvela va formar un govern que volia atreure’s Catalunya. El ministre català va ser el jurista Duran i Bas, a Justícia. Es va prometre regular les incompatibilitats de diputats i senadors, reduir efectius militars i diplomàtics, i descentralitzar els serveis d’obres públiques. Joan Sallarès, home de Foment del Treball i admirador de Polavieja, va aconseguir que Silvela es comprometés al concert econòmic i a una diputació única.
El nou govern “amic” va fer alguns gestos, com nomenar alguns alcaldes catalanistes, com el doctor Robert a Barcelona, i alguns bisbes regionalistes com Torras i Bages a Vic. Aleshores les designacions episcopals estaven en mans del govern. Però molt aviat van sorgir els problemes. Amb una hisenda que havia quedat ferida de mort per la pèrdua de Cuba i Filipines, els pressupostos van incloure fortes càrregues fiscals que van molestar industrials i comerciants catalans, i que van ser l’origen del tancament de caixes, la revolta fiscal que va suposar una onada de repressió a Catalunfolya: estat de guerra i detencions de botiguers. Però del concert econòmic, res de res. Silvela va negar que s’hi hagués compromès. Duran i Bas i Polavieja van sortir del govern.
1918: Alfons XIII enreda Cambó o Cambó es deixa enredar
El catalanisme va esdevenir el bloc central de la política catalana. El 1913, després d’anys de reivindicació, l’Estat va fer una gran concessió: va acordar la Mancomunitat. Va ser la conquista més rellevant del catalanisme, gràcies al geni polític de Prat de la Riba i la complicitat que va trobar en el governant José Canalejas, un espanyolista intel·ligent. Però l’Estat feia aigües per tot arreu. El moviment de l’Assemblea de Parlamentaris del 1917, que va unir el catalanisme i forces democràtiques de l’Estat com els republicans, va espantar Madrid, sobretot quan va estendre’s la protesta obrera davant la crisi de subsistències. Espantat altre cop, l’Estat cedeix. Es formen governs de concentració amb presència catalanista de la Lliga.
Francesc Cambó, el líder de la Lliga a la mort de Prat, explica a les seves memòries una entrevista que va tenir el 15 de novembre de 1918 amb Alfons XIII. El monarca estava aterrat. La guerra europea havia acabat i la revolució s’estenia pel continent: Rússia, Alemanya… El Borbó va mostrar al líder catalanista la seva simpatia per la causa autonomista i fins el va encoratjar a reclamar poder polític. Poc després, es va llançar la Campanya per l’Autonomia, que va ser rebutjada de pla pel govern.
Cambó va ser ministre dos cops, de Foment el 1918 i d’Hisenda entre 1921 i 1922, i es va sentir seduït. En algun moment, va semblar que l’Estat podia canviar. Però la realitat tornaria a manifestar-se de la manera més crua: un ministre català, per llest que fos, i Cambó ho era, quedava engolit dins l’aparell de l’Estat, que seguia en mans dels sectors oligàrquics castellans. La classe dirigent espanyola només volia guanyar temps.
Puig i Cadafalch confia en Primo de Rivera
L’any 1923, la Lliga –que tenia darrera el gruix de la burgesia més dinàmica- estava decebuda amb el règim de la Restauració. I es va deixar conquerir per la paraula ensabonadora del capità general Miguel Primo de Rivera, que es va fer amic de Josep Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat. Com abans amb Polavieja, la dreta catalanista estava disposada a seguir un militar que mostrava filoregionalisme. El capità general de Catalunya va assegurar al dirigent catalanista que si arribava a governar faria una política descentralitzadora. Va fer alguna declaració de simpatia per la llengua catalana, tot i que no consta que digués que parlava en català en la intimitat.
Josep Puig i Cadafalch, un dels que va confiar en Primo de rivera Foto: Ramon Casas (MNAC)
Barcelona i les principals ciutats vivien un clima de violència i pistolerisme entre els grups cenetistes i pistolers a sou de la patronal. El cop d’estat de Primo de Rivera de setembre de 1923 va ser vist amb esperances en sectors de la Lliga. El resultat va ser de nou decebedor. Mentre s’instaurava una dictadura i la CNT era reduïda al silenci, Primo de Rivera va oblidar les promeses. Pocs dies després d’arribar al poder ja va emetre un decret de repressió del “separatisme”. Molt aviat, la Mancomunitat va començar a tenir problemes i es va instaurar una política d’espanyolització en tots els camps, inclosa la prohibició dels Jocs Florals.
1960: "Operación Cataluña"
El maig del 1960, el règim franquista va dissenyar una estratègia d’apropament a Catalunya. Els anys cinquanta s’havien evidenciat els primers brots d’una oposició que, amb molts esforços, s’anava reconstruint. Cal recordar l’èxit de la vaga de tramvies de 1951, la segona vaga que es va produir el 1957, la campanya del grup CC, on hi militava un jove Jordi Pujol, per protestar contra la corrupció i l’encariment de la vida (amb pintades amb la P de protesta per diversos indrets) i, especialment, el cas Galinsoga, el 1959, que va alarmar el règim. La protesta ciutadana contra el director de La Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga, home d’idees ultradretanes que va cridar “¡Todos los catalanes son una mierda!” en una església al veure que es feia missa en català, es va estendre. Es van arribar a cremar exemplars del diari de Godó i molts subscriptors es van donar de baixa. Finalment, el director va ser cessat.
El llavors alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, va ser un dels estrategues de l’Operación Cataluña. Notari de professió, militant de la Lliga en la seva joventut, Porcioles va aconseguir que les Corts franquistes aprovessin la Compilació del dret civil català, un reconeixement a l’especificitat jurídica catalana. El retorn del castell de Montjuïc a la ciutat i la concessió a Barcelona d’una Carta municipal va permetre parlar de tres C (Compilació, Castell i carta).
En el marc d’aquesta operació d’Estat, Franco va visitar Catalunya el maig del 1960. S’hi va estar tot el mes, allotjant-se al Palau de Pedralbes i mantenint contactes amb la “societat civil”. Fins i tot va presidir-hi un consell de ministres. En aquest cas, però, no va caler esperar molt de temps per comprovar fin son arribava la política de gestos del règim amb Catalunya.
El 19 de maig, l’Orfeó Català va commemorar al Palau de la Música els cent anys del naixement de Joan Maragall. Franco tenia previst assistir-hi, però finalment no ho va fer. En el programa musical es va prohibir que s’inclogués el Cant de la senyera. Durant el concert, un grup d’assistents ho va fer, en presència de diversos ministres, i la policia va intervenir. Arran d’aquests fets es va detenir Jordi Pujol i altres activistes, com Francesc Pizón i Jaume Casajoana. Pujol va ser sotmès a consell de guerra i condemnat a set anys de presó. Pizón, a tres anys.
La història de les diverses “operacions Diàleg” engegades pels governs espanyols no dóna molt de marge a l’optimisme. Des de la transició, l’estratègia del peix al cove va aconseguir concessions sempre que el govern espanyol de torn necessitava suports al Congrés (cas del pacte del Majestic).
Els grans reconeixements de sobirania fruit d’un acord Estat-Catalunya sempre s’han produït en moments de canvi de règim. Perquè Catalunya recuperés sobirania política, els anys trenta, amb l’Estatut de Núria, va haver de caure la monarquia borbònica i proclamar-se la Segona República. I el retorn de la Generalitat el 1977 va ser factible quan el cadàver de Franco ja era fred.