Jaume Muñoz: «El gran èxit de Franco és fer passar el seu règim com a net»

L'historiador Jaume Muñoz Jofre (Barcelona, 1990) publica La España Corrupta (Comares Historia), una anàlisi sintètica del que ha suposat la corrupció des dels temps de la Restauració fins a la democràcia sorgida de la Transició.

Es tracta de la seva opera prima fruit d'una col·laboració amb Paul Preston, segurament el més prestigiós especialista en la història espanyola. Muñoz retrata casos i personatges que de manera "grollera" aprofitaven el contacte amb el poder polític per al benefici personal l'últim segle i mig. Tot plegat conductes que modernitzen el passat però que envelleixen el present.

- Hi ha la sensació que vivim l'època més corrupta de la història. És així? 

- És una impressió que tenim perquè la nostra societat està amarada de casos de corrupció però no és un fenomen nou. Al llibre parlo de diversos règims espanyols basats en la corrupció, i la Restauració i el franquisme serien els dos casos més bèsties en aquest sentit. Però la situació que vivim, amb casos de corrupció que afecten la família del cap d'Estat i tots els nivells de l'administració, no és novetat.

- Què té la Restauració? Per què comença el llibre per aquest període? 

- Per primera vegada, les alternances al poder es produeixen sense pronunciaments militars. Gràcies al disseny de Cánovas no hi havia violència en els canvis de govern però els resultats electorals es pacten. Partint d'uns resultats completament adulterats, tot el que surt d'aquí és una competició de qui pot fer més favors. Tot el sistema es basava en l'amiguisme i la corrupció. Però Restauració és el primer règim equiparable al nostre perquè l'opinió pública començarà a tenir importància.

- Quina diferència hi ha amb el franquisme?

- No hi ha alternança en el poder i el dictador el que fa és usar la corrupció com un element de control dels seus adeptes. Els deixava robar amb la intenció que ells se sentissin més pròxims al règim i a la seva figura. A la vegada, com que Franco ja sabia quines persones havien robat ja les podia controlar.  La idea era "si em dónes un disgust tranquil, que et podré engarjolar".
- Tot i això, hi ha molta gent que pensa que durant el franquisme la corrupció era inexistent.

- El règim es va intentar vendre com a net i molts encara ho pensen. Així ho reflecteix el lema "esto con Franco no pasaba". És un triomf propagandístic en tota regla. Però nosaltres ara ja sabem que el franquisme era corrupte fins al moll de l'os. Un règim tan centralitzat és fàcil que ho sigui tant perquè tothom ha de passar pel mateix embut. Tot comença amb els cupons de racionament que duren fins al 1952. En aquests anys hi ha gent que tindrà accés privilegiat als bons que donaven dret als productes bàsics. Totes les persones que revenguin aquests copons i sobretot les que tinguin accés a matèries bàsiques es faran d'or. A més, no era cosa de quatre espavilats, sinó que també hi havia polítics i militars de l'entorn del dictador implicats.
  
- Quan acaba el racionament, persisteix el robatori?

- Quan el règim estigui a punt de col·lapsar econòmicament i hagi de liberalitzar-se, canvia el tipus de negoci, però no canvia la manera de fer. El mercat negre desapareix però venen els primers pelotazos urbanístics i s'aixequen barris sense serveis públics. L'alcalde Porcioles n'és un exemple: com a alcalde de Barcelona donava les llicències i com a registrador les cobrava. A més, el cunyat del principal promotor immobiliari del moment era el regidor d'urbanisme de l'ajuntament de Barcelona... El gran èxit del franquisme i de Franco és fer passar el seu règim com a net. I un èxit superior és fer passar el propi dictador com a net. Per exemple, Ángel Viñas ha estudiat molt bé com Franco s'enriquia amb la importació de cafè. 

- La seva dona, Carmen Polo, era qui remenava les cireres?

- Carmen Polo ni dissimulava. És l'exemple de polítics que acaben perdent el món de vista perquè porten tant de temps al poder i de manera tan incontestada que pensen: "Jo ho puc fer tot perquè en el fons ho estic fent pel bé de...". Com quan la Marta Ferrussola, després de la confessió del 25 de juliol de Jordi Pujol, diu: "A Catalunya això no se li fa", referint-se a les acusacions cap al seu marit quan ell mateix s'havia inculpat d'evasió fiscal.

- Per què ha estat tan difícil desmuntar el mite de la netedat del franquisme?

- L'arxiu del dictador està en mans de la Fundació Francisco Franco i no tenen cap mena d'interès que es faci una investigació rigorosa, sinó definicions com la del Diccionario Bbiográfico Espanyol que va generar tanta polèmica el 2012. Es va encarregar a un senyor que és president de la Hermandad del Valle de los Caídos- i que està relacionat amb la Fundació-. El va definir com un militar heroic, que no va ser ni dictador, i que va establir un règim autoritari però no totalitari. És molt difícil entrar en aquest tema perquè hi ha interessats amb noms i cognoms que obstaculitzen la recerca en aquest sentit. Els intents són contestats amb virulència i la recerca es veu dificultada pel clima d'impunitat que gaudeix el franquisme. Quan a PP i Ciutadans se'ls ha demanat que condemnessin el franquisme han dit: "Això ja no toca". La base de la corrupció és la impunitat i el franquisme, avui en dia, encara gaudeix d'impunitat. Per això no sabem moltes veritats sobre la fortuna personal del dictador.

- La Transició no va fer net? 

- No és una esmena a la totalitat al règim anterior, com havia passat en el cas de la II República. Es busca evitar la confrontació: les esquerres no volen espantar i la dreta busca cedir el mínim perquè no els passin per alt comptes. El discurs era que calia començar de nou i mirar la modernitat, no el passat. Per això ningú va haver de pagar pels seus pecats i els episodis de corrupció van quedar impunes. 

- Llegint el llibre, sembla inevitable comparar la crisi actual amb la del final de la Restauració. Són semblants les dues èpoques?

- El problema que té la Restauració és que no es renova i és el problema que té el nostre sistema. El pacte que donava sentit a la Constitució ha caducat a la vegada van sortint escàndols de sota les pedres. A nosaltres almenys ens han canviat el rei perquè si fem memòria, la mala imatge dels últims anys de Joan Carles no és comparable a la protecció pública que està tenint Felip VI. Ha estat una reforma estètica però és un mínim. Rajoy diu que no vol canviar la Constitució però ja veurem cap a on porta. També hem vist caure el bipartidisme i PP i el PSOE cada cop s'assemblen més als liberals i conservadors de la Restauració. Estem en un mateix punt de decadència, però vés a saber quina sortida tindrà. 

- El poder econòmic ja tenia tanta força com ara?

- No és que el poder econòmic tingués més o menys importància, sinó que no era tan extern al sistema com avui en dia. Durant molt de temps i en diferents moments, el president del govern és un dels homes més rics d'Espanya, en Romanones. A l'època hi havia una oligarquia: pocs que concentren el poder polític i econòmic. La monarquia i la classe política feien negocis sobre coses que ells mateixos legislaven. Això era possible gràcies a un sistema basat en el control social en una Espanya bàsicament rural. Quan les ciutats creixen i el país es modernitza el sistema deixa de funcionar. Per exemple, Barcelona es converteix en la primera ciutat on s'atura el torn dinàstic, perquè el 1899 l'alcalde Doctor Robert neteja el cens.
 
- Un personatge recurrent entre les pàgines del llibre és la de Joan March. És el màxim exponent de la corrupció de l'època?

- Si Romanones era un polític liberal que va ser president del govern i un dels principals terratinents de l'estat, March és una persona que parteix de 0 i passa a 100 sense involucrar-se gaire en política. Romanones havia construït la seva figura a força de guanyar poder recol·locant adeptes i distribuint favors, l'escala normal entre la classe política de l'època. March en canvi, coetani seu, simplement es dedica a corrompre. És interessant perquè parlem molt de corruptes però gairebé mai de corruptors.

- D'on venia aquest home?
 
- En March és un personatge que comença a fer fortuna gràcies al contraban a Mallorca. Té subornada a tota la Guàrdia Civil de l'illa. Això se sap perquè ell mateix ho anotava al seu llibre de comptabilitat. Es dedica a comprar voluntats i per això és el primer que entén el funcionament de la modernitat: va construir la casa del poble als obrers als quals explotava de mala manera i s'alia amb els sindicats alhora que està aliat amb les classes més repressores cap aquest sindicat. És una persona que ni la Restauració, ni Primo de Rivera, ni la República ni el franquisme podran aturar.

- ...

- March aviat es va guanyar la fama de l'últim pirata del Mediterrani. En època de Primo de Rivera va ser assenyalat i al cap de res ja feia negocis amb el dictador perquè va comprar un diari militar que estava a punt de fer fallida i el va reflotar. També passa a fer bons tractes amb el règim amb la seva naviliera, que traslladava tropes al Marroc. A la vegada, però, col·laborava amb la gent que generava la guerra a l'Àfrica, a qui venia armes. És una persona que no té filtre pel que fa als diners. 

- Una persona imparable...

- La II República el va arribar a empresonar però ho va fer malament perquè no van ser capaços d'acusar-lo de res. Ell s'enfada i es dedica a finançar el cop d'estat, per això és recompensat altra vegada pel franquisme. No és que fos un falangista convençut, és d'aquella mena de gent sense cap mena d'escrúpol que només li interessa fer diners per ell mateix. És una ment privilegiada, dels que modernitza les estructures de corrupció. Ja no aspira a tenir el control social, només que el deixin tranquil i poder fer totes les il·legalitats que vulgui. Seva és la frase demolidora que diu "cada dia neix un beneit, la qüestió es trobar-lo".