09
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
12
de desembre
a les
6:49h
Tot i les proclames del PSOE i els senyals de fum del PP, la reforma constitucional va camí de convertir-se en un mannequin challenge, el fenomen viral que consisteix en enregistrar un vídeo en què els protagonistes simulen alguna acció mentre resten immòbils. Les dues principals formacions espanyoles donen per fet que aquesta legislatura caldrà obrir una subcomissió al Congrés dels Diputats per abordar el procés, però acumulen motius per dilatar-lo tan com puguin. Reforma sí, però avui no.
Més enllà de la necessitat de posar límits a l'abast de l'operació, l'equip de Rajoy identifica tres raons de fons que expliquen la prudència que expressa el president espanyol. La primera és que a diferència dels anys 1992 i 2011, quan PSOE i PP van retocar parcialment el text per la via directa, actualment hi ha una formació amb prou diputats per forçar que la reforma se sotmeti a referèndum. La Constitució estableix que cal que ho demani un 10% de la cambra, 35 diputats, i Podem en suma 71. Caldrà donar la veu als ciutadans.
La segona, vinculada amb la primera, és que –com ha passat a Itàlia- existeix un temor fonamentat que el referèndum acabi convertit en un plebiscit sobre qüestions no estrictament relacionades amb la reforma de la Constitució, com la pròpia gestió del govern espanyol, la figura del seu president o, en el cas dels electors catalans, la independència. La victòria del "no" o un resultat pròxim al 50% al conjunt de l'Estat tocaria de mort no només la reforma, sinó que obriria un període d'inestabilitat profunda. Els referèndums (com les primàries) "els carrega el diable".
La tercera és que –en previsió d'una campanya pel "no" de les forces independentistes i de Podem a un text pactat pel PP, PSOE i C's- la reforma constitucional obtindria un revés contundent a Catalunya que accentuaria la ruptura i obligaria a afrontar (ara sí) la necessitat d'establir un nou marc de relacions. Tal com deia Joan Rusiñol en aquest diari, un cop més Catalunya ha liderat les transformacions a l'Estat, però per als independentistes qualsevol viratge constitucional arriba tard.
Els socialistes tenen els seus propis motius per alentir una reforma que reivindicava Pedro Sánchez, però que no té adeptes fervents a la gestora. En primer lloc, la necessitat de centrar els seus esforços en la reconstrucció del partit i la celebració d'un Congrés que ha d'elegir la nova direcció. En segon lloc, la clarificació de la relació amb el PSC –fruit del trencament de la disciplina de vot a la investidura de Rajoy- que els obliga a rellegir la declaració de Granada abans d'abordar conjuntament debats com l'estructura territorial. Primer, les urgències.
Populars i socialistes temen també que la manca d'ambició reformista –fruit de les seves pròpies limitacions i equilibris interns- acabi donant munició extra a C's i Podem, que des de les seves òptiques diametralment oposades podrien perforar el seu electorat. Albert Rivera com a cabdill del reformisme constitucional, centrat en tancar el model territorial i delimitar el poder de les autonomies, i Pablo Iglesias com a líder de l'oposició a la Santa Aliança constitucional, cridant des del carrer a un procés per fer una 'nova' Constitució.
Tot plegat força els dos partits a controlar la velocitat del debat i intentar llançar-lo més enllà de la tanca del final de la legislatura. L'objectiu compartit: evitar que en comptes de ser la base per a una nova etapa d'estabilitat propícia per als seus interessos electorals, la reforma constitucional acabi convertida en un autèntic Harlem shake.
Més enllà de la necessitat de posar límits a l'abast de l'operació, l'equip de Rajoy identifica tres raons de fons que expliquen la prudència que expressa el president espanyol. La primera és que a diferència dels anys 1992 i 2011, quan PSOE i PP van retocar parcialment el text per la via directa, actualment hi ha una formació amb prou diputats per forçar que la reforma se sotmeti a referèndum. La Constitució estableix que cal que ho demani un 10% de la cambra, 35 diputats, i Podem en suma 71. Caldrà donar la veu als ciutadans.
La segona, vinculada amb la primera, és que –com ha passat a Itàlia- existeix un temor fonamentat que el referèndum acabi convertit en un plebiscit sobre qüestions no estrictament relacionades amb la reforma de la Constitució, com la pròpia gestió del govern espanyol, la figura del seu president o, en el cas dels electors catalans, la independència. La victòria del "no" o un resultat pròxim al 50% al conjunt de l'Estat tocaria de mort no només la reforma, sinó que obriria un període d'inestabilitat profunda. Els referèndums (com les primàries) "els carrega el diable".
La tercera és que –en previsió d'una campanya pel "no" de les forces independentistes i de Podem a un text pactat pel PP, PSOE i C's- la reforma constitucional obtindria un revés contundent a Catalunya que accentuaria la ruptura i obligaria a afrontar (ara sí) la necessitat d'establir un nou marc de relacions. Tal com deia Joan Rusiñol en aquest diari, un cop més Catalunya ha liderat les transformacions a l'Estat, però per als independentistes qualsevol viratge constitucional arriba tard.
Els socialistes tenen els seus propis motius per alentir una reforma que reivindicava Pedro Sánchez, però que no té adeptes fervents a la gestora. En primer lloc, la necessitat de centrar els seus esforços en la reconstrucció del partit i la celebració d'un Congrés que ha d'elegir la nova direcció. En segon lloc, la clarificació de la relació amb el PSC –fruit del trencament de la disciplina de vot a la investidura de Rajoy- que els obliga a rellegir la declaració de Granada abans d'abordar conjuntament debats com l'estructura territorial. Primer, les urgències.
Populars i socialistes temen també que la manca d'ambició reformista –fruit de les seves pròpies limitacions i equilibris interns- acabi donant munició extra a C's i Podem, que des de les seves òptiques diametralment oposades podrien perforar el seu electorat. Albert Rivera com a cabdill del reformisme constitucional, centrat en tancar el model territorial i delimitar el poder de les autonomies, i Pablo Iglesias com a líder de l'oposició a la Santa Aliança constitucional, cridant des del carrer a un procés per fer una 'nova' Constitució.
Tot plegat força els dos partits a controlar la velocitat del debat i intentar llançar-lo més enllà de la tanca del final de la legislatura. L'objectiu compartit: evitar que en comptes de ser la base per a una nova etapa d'estabilitat propícia per als seus interessos electorals, la reforma constitucional acabi convertida en un autèntic Harlem shake.