09
de desembre
del
2016
Actualitzat
a les
18:41h
Aquesta setmana hem sabut que La Riera s'acaba el proper juny. Estava previst que el trajecte de sis anys d'història de la família Guitart i els habitants de Sant Climent finalitzés la temporada passada però per motius pressupostaris es van veure obligats a allargar-ne una més. Es nota, es nota molt. De fet, l'agonia de la sèrie està sent dura, molt dura, i molt injusta. Sembla com si els propis implicats, en especial els actors, estiguessin demanant que el punt i final arribi ja d'una vegada per totes.
Entenc que com més duri una feina en el món canviant i inestable dels actors, molt millor per a ells. Diuen també, com a mínim abans es deia, que la tele està ben pagada i per tant com més s’allargui una sèrie, també molt millor. És per tot plegat que sap especialment greu la situació actual de La Riera, francament precària, per no dir qualificatius més gruixuts que em resisteixo a utilitzar. He sigut un seguidor força fidel de tant llarg trajecte. Algunes èpoques m’he empassat sinó tots quasi tots els episodis cada setmana. M’agradava l’equilibri entre la necessària comercialitat i l’aprofundiment dramàtic de la trama i dels personatges.
Era hàbil, sabia entretenir i enganxar. Un producte precís i digne. Ara mateix és un rastre esllanguit d’allò que va ser. Es fa difícil mantenir-se davant de la pantalla durant tot el metratge dels episodis. Hi ha personatges i situacions plenament submergits en la vergonya aliena. Cap fil narratiu resulta mínimament versemblant, no hi ha per on agafar la majoria de les escenes. Recursos i situacions repetits fins a la sacietat sense ni una mica d'imaginació, ni cap esperit de sortir una mica de la rutina.
Intento forçar-me a veure ni que sigui un capítol setmanal per captar-ne les essències i no tallar del tot el vincle. L'Imma i la Nora continuen parlant al celler fent veure que col·loquen les ampolles de vi al seu lloc. La seves converses són les mateixes que les de fa tres o quatre anys. Cada cert temps s’enfaden per nimietats absurdes i al cap de tres o quatre capítols es reconcilien. El Claudi és l’alcalde de Sant Climent, decisió argumental més improbable i forçada impossible. Les corrupteles que engega no poden ser més ridícules i que porti la seva amant al despatx i els enxampin fa riure per no plorar.
I la Mercè? Fa un temps va estar malalta, semblava que tenia demència o mal similar. Res. Falsa alarma i aquí no ha passat res. Continua conspirant a la seva bola, s’ha embolicat amb el Pep Munné (!!!!!) i tothom li acaba perdonant la seva mala fe. Aquesta, per cert, ha estat des de sempre una constant de la sèrie. Mai ha importat com de grosses hagin sigut les barrabassades entre germans, per exemple, sempre se n’han oblidat, sempre han passat pàgina de seguida i tan amics. L’explicació? L’espectacle havia de continuar, suposo.
El Sergi continua sent, de molt llarg, el personatge més insuportable de tots. Capritxós, sense cap empatia, més pesat que dur una vaca en braços. Abans els Flaqué eren els meus preferits, ara, pobres, van de filantrops, tenen una ocupació benèfica i ja no saben com entretenir-los perquè sembli que fan alguna cosa. Els hi han posat una parella d’amics amb vel·leïtats eròtiques i la sang els ha baixat del cap fins al baix ventre i no toquen ni quarts ni hores. A la seva filla Mireia, el personatge més insubstancial de la història de les telesèries, li han obert un restaurant propi i de tant en tant fa veure que s’enfada, que fa fora algú per algun motiu que se’ns escapa.
Semblava prometedora la història de la Carol amb el policia, però ja fa dies que enfila camins trillats. Al Pep Anton Muñoz li han encomanat un mafiós que sembla talment una paròdia. Trobo a faltar aquells dolents amb cert pedigrí, el Roger Prats i el Guillem Almeda, que li posaven sal i pebre i un pensament de fatalisme. O el Balló, sempre tocant els nassos. O la Laura Conejero i l’Anna Sahun, que quan que sortien semblava que hagués de passar alguna cosa amb un mínim de gràcia o d’espurna. Es deuen haver cansat, i no m’estranya gens.
La Riera continua tenint audiència fidel i al Divendres la tertúlia dels divendres -de la qual vaig ser molt fan- segueix irreductible. Queden pocs mesos per al final i suposo que tot el que ha de passar fins llavors ja deu estar més o menys embastat. Ara mateix la qualitat és tan baixa que el rumb fa de mal redreçar. Potser s’esdevé alguna sorpresa. Això esperem.
Entenc que com més duri una feina en el món canviant i inestable dels actors, molt millor per a ells. Diuen també, com a mínim abans es deia, que la tele està ben pagada i per tant com més s’allargui una sèrie, també molt millor. És per tot plegat que sap especialment greu la situació actual de La Riera, francament precària, per no dir qualificatius més gruixuts que em resisteixo a utilitzar. He sigut un seguidor força fidel de tant llarg trajecte. Algunes èpoques m’he empassat sinó tots quasi tots els episodis cada setmana. M’agradava l’equilibri entre la necessària comercialitat i l’aprofundiment dramàtic de la trama i dels personatges.
Era hàbil, sabia entretenir i enganxar. Un producte precís i digne. Ara mateix és un rastre esllanguit d’allò que va ser. Es fa difícil mantenir-se davant de la pantalla durant tot el metratge dels episodis. Hi ha personatges i situacions plenament submergits en la vergonya aliena. Cap fil narratiu resulta mínimament versemblant, no hi ha per on agafar la majoria de les escenes. Recursos i situacions repetits fins a la sacietat sense ni una mica d'imaginació, ni cap esperit de sortir una mica de la rutina.
Intento forçar-me a veure ni que sigui un capítol setmanal per captar-ne les essències i no tallar del tot el vincle. L'Imma i la Nora continuen parlant al celler fent veure que col·loquen les ampolles de vi al seu lloc. La seves converses són les mateixes que les de fa tres o quatre anys. Cada cert temps s’enfaden per nimietats absurdes i al cap de tres o quatre capítols es reconcilien. El Claudi és l’alcalde de Sant Climent, decisió argumental més improbable i forçada impossible. Les corrupteles que engega no poden ser més ridícules i que porti la seva amant al despatx i els enxampin fa riure per no plorar.
I la Mercè? Fa un temps va estar malalta, semblava que tenia demència o mal similar. Res. Falsa alarma i aquí no ha passat res. Continua conspirant a la seva bola, s’ha embolicat amb el Pep Munné (!!!!!) i tothom li acaba perdonant la seva mala fe. Aquesta, per cert, ha estat des de sempre una constant de la sèrie. Mai ha importat com de grosses hagin sigut les barrabassades entre germans, per exemple, sempre se n’han oblidat, sempre han passat pàgina de seguida i tan amics. L’explicació? L’espectacle havia de continuar, suposo.
El Sergi continua sent, de molt llarg, el personatge més insuportable de tots. Capritxós, sense cap empatia, més pesat que dur una vaca en braços. Abans els Flaqué eren els meus preferits, ara, pobres, van de filantrops, tenen una ocupació benèfica i ja no saben com entretenir-los perquè sembli que fan alguna cosa. Els hi han posat una parella d’amics amb vel·leïtats eròtiques i la sang els ha baixat del cap fins al baix ventre i no toquen ni quarts ni hores. A la seva filla Mireia, el personatge més insubstancial de la història de les telesèries, li han obert un restaurant propi i de tant en tant fa veure que s’enfada, que fa fora algú per algun motiu que se’ns escapa.
Semblava prometedora la història de la Carol amb el policia, però ja fa dies que enfila camins trillats. Al Pep Anton Muñoz li han encomanat un mafiós que sembla talment una paròdia. Trobo a faltar aquells dolents amb cert pedigrí, el Roger Prats i el Guillem Almeda, que li posaven sal i pebre i un pensament de fatalisme. O el Balló, sempre tocant els nassos. O la Laura Conejero i l’Anna Sahun, que quan que sortien semblava que hagués de passar alguna cosa amb un mínim de gràcia o d’espurna. Es deuen haver cansat, i no m’estranya gens.
La Riera continua tenint audiència fidel i al Divendres la tertúlia dels divendres -de la qual vaig ser molt fan- segueix irreductible. Queden pocs mesos per al final i suposo que tot el que ha de passar fins llavors ja deu estar més o menys embastat. Ara mateix la qualitat és tan baixa que el rumb fa de mal redreçar. Potser s’esdevé alguna sorpresa. Això esperem.