11
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
12
de desembre
a les
8:57h
El darrer 10 de novembre es complien 25 anys de la desaparició de Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991), una autora clau per entendre la literatura i la societat catalanes de finals de segle, aquella que va de la lluita del final del franquisme fins a la constatació que la Transició no havia estat allò que havia de ser. Lúcida, compromesa i sempre a punt d'alçar la veu per la causa més justa, l'escriptora és una de les figures literàries que més petja ha deixat en diverses personalitats (Albert Om, David Fernàndez, Mònica Terribas o Roger Palà, entre d'altres) que en segueixen el mestratge. Així ho testimonia Montserrat Roig. La memòria viva (Sembra Llibres, 2016), el llibre que ha escrit Aina Torres (Barcelona, 1984) sobre la vida i l’obra d'una autora "imprescindible per entendre el passat i enfocar el futur".
En aquest sentit, Torres no vacil·la ni un instant: "A nivell institucional, a Montserrat Roig no se li ha fet el cas que calia fer-li". Però tampoc en els cenacles de la cultura, un fet que sovint passa desapercebut. "Si ens fixem en allò que s'estudia com a cànon literari, ella gairebé mai no hi és inclosa. I el mateix ha passat amb la seva faceta com a periodista, que ha quedat amagada". I això, malgrat que l'obra periodística de la barcelonina és "d'una gran vàlua". "Per què no s'estudia a les facultats de periodisme?", es pregunta Torres, amb resignació. "No tinguis dubtes que és perquè era d'esquerres i catalanista. Recordem que quan va morir vivíem en plena era del pujolisme". Sense oblidar, per descomptat, que era feminista.
"És el fet de ser dona: qui decideix què entra al cànon? –segueix Torres–. Just abans de morir, ella va tenir la sensació de ser menystinguda a casa seva, sobretot en la part literària. Però no podíem esperar-ne menys, perquè la majoria de crítics literaris eren homes i li retreien dues coses: la primera, que feia literatura per a dones. "Ella era molt conscient que la literatura de dones havia estat amagada i silenciada". Per això, com a autora, volia "obrir les finestres i els balcons de les cases per poder saber què pensaven precisament elles, les dones". De l'altra banda, li retreien que fes feia "literatura autobiogràfica".
Un llegat per no oblidar
Aina Torres va trobar més de noranta carpetes gruixudes amb centenars de documents al fons privat de l'autora a l'arxiu de Catalunya. D'allà surten moltes de les anècdotes que hi ha al llibre. "En una carpeta, havia anat guardant escriptors que reivindicaven que tota la literatura era autobiogràfica. Ho guardava per defensar-se d'aquestes acusacions que sistemàticament li feien els crítics literaris", conclou. Tant per una raó com per l'altra, l'actitud de tenir les idees clares va comportar que l'escriptora es creés alguns enemics. "Montserrat Roig era dona, d'esquerres i deia les coses pel seu nom, sense manies. També he trobat moltes cartes on exigia condicions dignes pels treballadors de la cultura. Pots estar convençut –precisa Torres– que aquest caràcter no la va ajudar".
La fermesa i el posicionament ideològic no acostuma a sortir de franc, en aquest país. Potser per això té més sentit que, un quart de segle després de la seva mort, el llegat de Montserrat Roig sigui reivindicat "des de baix", pesi a qui pesi. "La reivindicació sempre ha estat més militant que no pas de les institucions", assegura Torres. "És ara, més que mai, quan cal mantenir viva la seva memòria, per molts motius: perquè la seva mirada femenina és necessària i vigent; perquè va destacar en un periodisme altament masculinitzat; perquè va escriure en català en un moment en què no era fàcil; i perquè és la gran cronista d'una època, la Barcelona dels 70".
Montserrat Roig és memòria històrica en si mateixa, "ella va començar a parlar-ne i aleshores no semblava gaire important. No oblidem que amb qui primer va parlar la Neus Català va ser amb ella". Els catalans als camps nazis (1977) és, en aquest àmbit, una gran fita, "una feina sobre els deportats que no s'ha aconseguit fer mai tan bé com la va saber fer ella". L'escriptora sempre va exercir el periodisme des d'una posició "de compromís i amb vocació d'investigació". Un camp on també cal sumar-hi la seva tasca a la televisió, amb programes com Personatges, que van aconseguir posar davant de les càmeres persones de la primera línia del món cultural català.
La cultura com a eina de resistència
Montserrat Roig. La memòria viva manté una vivesa memorialística a partir de les declaracions de la pròpia autora. "Sempre he anat a buscar la font directa en textos, declaracions, intervencions o notícies. Trobava molt interessant escriure el llibre amb la seva pròpia veu", explica la jove biògrafa. "Això m'ha fet adonar de coses que no sabia, com ara quines cançons concretes es posava per escriure cada llibre, o que L'hora violeta surt d'una frase de T.S. Eliot". Un "arxiu directe" que Torres ha completat amb una intensa tasca de recerca que li ha permès incloure documents inèdits com manuscrits, fotografies o textos d'Ovidi Montllor i Joan Brossa. Documents, tots ells, que mostren una aposta forta "pels valors transformadors de l'escriptura", amb la cultura com a eina de resistència.
En aquest sentit, Torres no vacil·la ni un instant: "A nivell institucional, a Montserrat Roig no se li ha fet el cas que calia fer-li". Però tampoc en els cenacles de la cultura, un fet que sovint passa desapercebut. "Si ens fixem en allò que s'estudia com a cànon literari, ella gairebé mai no hi és inclosa. I el mateix ha passat amb la seva faceta com a periodista, que ha quedat amagada". I això, malgrat que l'obra periodística de la barcelonina és "d'una gran vàlua". "Per què no s'estudia a les facultats de periodisme?", es pregunta Torres, amb resignació. "No tinguis dubtes que és perquè era d'esquerres i catalanista. Recordem que quan va morir vivíem en plena era del pujolisme". Sense oblidar, per descomptat, que era feminista.
"És el fet de ser dona: qui decideix què entra al cànon? –segueix Torres–. Just abans de morir, ella va tenir la sensació de ser menystinguda a casa seva, sobretot en la part literària. Però no podíem esperar-ne menys, perquè la majoria de crítics literaris eren homes i li retreien dues coses: la primera, que feia literatura per a dones. "Ella era molt conscient que la literatura de dones havia estat amagada i silenciada". Per això, com a autora, volia "obrir les finestres i els balcons de les cases per poder saber què pensaven precisament elles, les dones". De l'altra banda, li retreien que fes feia "literatura autobiogràfica".
Un llegat per no oblidar
Aina Torres va trobar més de noranta carpetes gruixudes amb centenars de documents al fons privat de l'autora a l'arxiu de Catalunya. D'allà surten moltes de les anècdotes que hi ha al llibre. "En una carpeta, havia anat guardant escriptors que reivindicaven que tota la literatura era autobiogràfica. Ho guardava per defensar-se d'aquestes acusacions que sistemàticament li feien els crítics literaris", conclou. Tant per una raó com per l'altra, l'actitud de tenir les idees clares va comportar que l'escriptora es creés alguns enemics. "Montserrat Roig era dona, d'esquerres i deia les coses pel seu nom, sense manies. També he trobat moltes cartes on exigia condicions dignes pels treballadors de la cultura. Pots estar convençut –precisa Torres– que aquest caràcter no la va ajudar".
La fermesa i el posicionament ideològic no acostuma a sortir de franc, en aquest país. Potser per això té més sentit que, un quart de segle després de la seva mort, el llegat de Montserrat Roig sigui reivindicat "des de baix", pesi a qui pesi. "La reivindicació sempre ha estat més militant que no pas de les institucions", assegura Torres. "És ara, més que mai, quan cal mantenir viva la seva memòria, per molts motius: perquè la seva mirada femenina és necessària i vigent; perquè va destacar en un periodisme altament masculinitzat; perquè va escriure en català en un moment en què no era fàcil; i perquè és la gran cronista d'una època, la Barcelona dels 70".
Montserrat Roig és memòria històrica en si mateixa, "ella va començar a parlar-ne i aleshores no semblava gaire important. No oblidem que amb qui primer va parlar la Neus Català va ser amb ella". Els catalans als camps nazis (1977) és, en aquest àmbit, una gran fita, "una feina sobre els deportats que no s'ha aconseguit fer mai tan bé com la va saber fer ella". L'escriptora sempre va exercir el periodisme des d'una posició "de compromís i amb vocació d'investigació". Un camp on també cal sumar-hi la seva tasca a la televisió, amb programes com Personatges, que van aconseguir posar davant de les càmeres persones de la primera línia del món cultural català.
La cultura com a eina de resistència
Montserrat Roig. La memòria viva manté una vivesa memorialística a partir de les declaracions de la pròpia autora. "Sempre he anat a buscar la font directa en textos, declaracions, intervencions o notícies. Trobava molt interessant escriure el llibre amb la seva pròpia veu", explica la jove biògrafa. "Això m'ha fet adonar de coses que no sabia, com ara quines cançons concretes es posava per escriure cada llibre, o que L'hora violeta surt d'una frase de T.S. Eliot". Un "arxiu directe" que Torres ha completat amb una intensa tasca de recerca que li ha permès incloure documents inèdits com manuscrits, fotografies o textos d'Ovidi Montllor i Joan Brossa. Documents, tots ells, que mostren una aposta forta "pels valors transformadors de l'escriptura", amb la cultura com a eina de resistència.
Aina Torres, autora del llibre «Montserrat Roig. Memòria viva» Foto: Isaac Meler