30
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
01
de desembre
a les
8:02h
Hi va haver un temps en què era a l'ordre del dia el debat sobre quina era la gran novel·la de Barcelona. Si n'hi havia, o si encara s'havia d'escriure. Alguns promulgaven que Juan Marsé era qui millor havia retratat un paisatge urbà en xoc a Últimas tardes con Teresa (1965). D'altres afirmaven que Vida privada (1932) de Sagarra era, indubtablement, la gran fita, amb les misèries d'una ciutat convertida en màxim exponent d'allò tan català del-quedar-bé. Candidates no en faltaven, allargassant un debat que, per sort de la nostra bona salut literària, encara és etern.
El cert és que, en aquells temps on la qüestió es va convertir en tema central de les tertúlies del bon il·lustrat, molts coincidien en el fet que la gran novel·la de Barcelona ja s'havia escrit: La ciudad de los prodigios. Publicada l'any 1986, la signava Eduardo Mendoza i Garriga (Barcelona, 1943), un autor que ja havia deixat mostres d'un talent innegable en les tres novel·les precedents: La verdad sobre el caso Savolta (1975), El misterio de la cripta embrujada (1979) i El laberinto de las aceitunas (1982). En total, una dècada amb quatre obres que van presentar en societat un escriptor dotat de manera excel·lent pel sentit de l'humor, fi i sorneguer, i per l'habilitat d'enganxar el lector.
La ciudad de los prodigios marca un punt d'inflexió. Novel·la de condició gegantina, història de petites històries, l'argument repassa, amb llicències i bona mà literària, una ciutat tan abrandada com ho era aquella Barcelona que anava de l'any 1888 fins al 1929, les dates de les dues exposicions universals. El protagonista és l'implacable Onofre Bouvila, la personificació del triomfador fet a si mateix i que escala des de les catacumbes socials fins a tenir un estatus preeminent, una fonda influència i un gran poder econòmic. Bouvila comença bregant-se com a repartidor de fulletons anarquistes, un dels aspectes més perdurables i icònics de l'obra.
De l'anarquisme... a la Casa Blanca
No podia ser d'altra manera: els anys retratats van ser convulsos, en alguns moments salvatges, i Mendoza sempre ha professat un cert interès per allò que va representar la ideologia del roig i el negre, gran protagonista de la seva novel·la de debut, La verdad sobre el caso Savolta (Premi de la Crítica del 1975), on les lluites sindicals marcaven el pas de diversos estils narratius. En aquest sentit, l'autor barceloní va arribar a declarar en alguna ocasió que totes les ideologies es podien dividir "entre les que defensaven la llibertat o la igualtat" i que l'anarquisme era l'única que defensava "a un mateix nivell" els dos conceptes.
Potser per això encara agafa més rellevància allò que va explicar el periodista Llàtzer Moix al llibre Mundo Mendoza (2006), on desvetlla un episodi viscut per l'autor i que sempre ha restat en la més absoluta de les discrecions: quan Mendoza va exercir d'intèrpret entre Ronald Reagan i Felipe González en la trobada que els dos presidents van mantenir a la Casa Blanca, el juny de 1983. En aquella visita, González volia "tranquil·litzar i causar bona impressió" a Reagan, en un moment on el socialisme guanyava terreny a Europa. La trobada va servir per treure del cap al president dels EUA "el fantasma d'una Europa roja i manifestar el desig de l'estat espanyol d'entrar a la Comunitat Europea".
Més enllà d'anècdotes sumaríssimes, la trajectòria literària de Mendoza aviat supera les seves tasques professionals com a intèrpret discretíssim. Després dels anys d'immersió en l'anarquisme i la Barcelona més agitada d'aquella gran novel·la que és La ciudad de los prodigios, el barceloní no ha deixat de fer èxits. Un dels més sonats –que, encara ara, any a any, es va venent i venent– és Sin noticias de Gurb (1991), publicada per entregues al diari El País, a qui seguiren Una comedia ligera (1996), El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008), Riña de gatos (2010, Premi Planeta), o la recent El secreto de la modelo extraviada (2015), entre d'altres. Motius que expliquen les raons que porten l'autor a ser el guanyador del darrer Premi Cervantes.
El cert és que, en aquells temps on la qüestió es va convertir en tema central de les tertúlies del bon il·lustrat, molts coincidien en el fet que la gran novel·la de Barcelona ja s'havia escrit: La ciudad de los prodigios. Publicada l'any 1986, la signava Eduardo Mendoza i Garriga (Barcelona, 1943), un autor que ja havia deixat mostres d'un talent innegable en les tres novel·les precedents: La verdad sobre el caso Savolta (1975), El misterio de la cripta embrujada (1979) i El laberinto de las aceitunas (1982). En total, una dècada amb quatre obres que van presentar en societat un escriptor dotat de manera excel·lent pel sentit de l'humor, fi i sorneguer, i per l'habilitat d'enganxar el lector.
La ciudad de los prodigios marca un punt d'inflexió. Novel·la de condició gegantina, història de petites històries, l'argument repassa, amb llicències i bona mà literària, una ciutat tan abrandada com ho era aquella Barcelona que anava de l'any 1888 fins al 1929, les dates de les dues exposicions universals. El protagonista és l'implacable Onofre Bouvila, la personificació del triomfador fet a si mateix i que escala des de les catacumbes socials fins a tenir un estatus preeminent, una fonda influència i un gran poder econòmic. Bouvila comença bregant-se com a repartidor de fulletons anarquistes, un dels aspectes més perdurables i icònics de l'obra.
De l'anarquisme... a la Casa Blanca
No podia ser d'altra manera: els anys retratats van ser convulsos, en alguns moments salvatges, i Mendoza sempre ha professat un cert interès per allò que va representar la ideologia del roig i el negre, gran protagonista de la seva novel·la de debut, La verdad sobre el caso Savolta (Premi de la Crítica del 1975), on les lluites sindicals marcaven el pas de diversos estils narratius. En aquest sentit, l'autor barceloní va arribar a declarar en alguna ocasió que totes les ideologies es podien dividir "entre les que defensaven la llibertat o la igualtat" i que l'anarquisme era l'única que defensava "a un mateix nivell" els dos conceptes.
Potser per això encara agafa més rellevància allò que va explicar el periodista Llàtzer Moix al llibre Mundo Mendoza (2006), on desvetlla un episodi viscut per l'autor i que sempre ha restat en la més absoluta de les discrecions: quan Mendoza va exercir d'intèrpret entre Ronald Reagan i Felipe González en la trobada que els dos presidents van mantenir a la Casa Blanca, el juny de 1983. En aquella visita, González volia "tranquil·litzar i causar bona impressió" a Reagan, en un moment on el socialisme guanyava terreny a Europa. La trobada va servir per treure del cap al president dels EUA "el fantasma d'una Europa roja i manifestar el desig de l'estat espanyol d'entrar a la Comunitat Europea".
Més enllà d'anècdotes sumaríssimes, la trajectòria literària de Mendoza aviat supera les seves tasques professionals com a intèrpret discretíssim. Després dels anys d'immersió en l'anarquisme i la Barcelona més agitada d'aquella gran novel·la que és La ciudad de los prodigios, el barceloní no ha deixat de fer èxits. Un dels més sonats –que, encara ara, any a any, es va venent i venent– és Sin noticias de Gurb (1991), publicada per entregues al diari El País, a qui seguiren Una comedia ligera (1996), El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008), Riña de gatos (2010, Premi Planeta), o la recent El secreto de la modelo extraviada (2015), entre d'altres. Motius que expliquen les raons que porten l'autor a ser el guanyador del darrer Premi Cervantes.